© Macià Riutort i Riutort, 1998
Ich leb und weiß nicht wie lang
ich sterb und weiß nicht wann
ich fahr und weiß nicht wohin
mich wundert, dass ich fröhlich bin. |
|||
Magister Martinus von Biberach (?)
|
|||
En textos medievals i en ortografia normalitzada, aquest superlatiu s'escriu œztr, que en la llengua moderna donava æztur. Com que la supressió, el 1973, de la lletra z hauria portat a una homografia d'aquest superlatiu amb l'adjectiu verbal æstur, es va fixar una ortografia ‘morfològica’ per al superlatiu, és a dir, æðstur, per la forma de comparatiu æðri. Ara bé, cal tenir present que æðstur i æstur són homòfons. Tots dos sonen [ˈa͡ɪ̯stʏɾ]. | ||
|
Ægishjálmur |
||
|
||
|
|
L'alfabet rúnic norrè està dividit en tres ættir o “famílies” de sis runes la primera (f u þ ą r k), cinc la segona (h n i A s) i cinc la tercera (t b m l R). La documentació islandesa dels segles XVII-XVIII anomena aquestes tres famílies amb denominacions teofòriques: aparentment, cada família és designada amb el nom d'un déu (i dic ‘aparentment’ perquè en les tradicions mitològiques antigues no hi ha cap déu documentat que s'hi digui Hagall) que comença amb el so representat per la primera runa de la família en qüestió: Freys ætt o família del déu Freyr, Hagals ætt o família del déu (?) Hàgall i finalment, Týs ætt o família del déu Týr. No s'ha trobat fins ara cap equivalent antic a aquestes denominacions i per tant, podem especular sobre si aquestes designacions són antigues o si són recents, però el que no podem pas fer és afirmar que són antigues com si aquesta afirmació es basés realment en la informació sobre les runes aportada per la documentació antiga disponible, com se sol fer a certs cercles d'internet d'afeccionats a la runologia. Qualsevol afirmació sobre la classificació de les runes que no sigui aquesta es basa, forçosament i fins que no es trobi nova documentació, en l'especulació i aquest fet s'ha d'indicar sempre, si volem ésser honrats. Únicament podem afirmar que, en una cultura veïna, la de la Irlanda medieval, l'alfabet ogàmic hi apareix dividit en aicmí (“famílies”, sg. aicme), la qual cosa podria haver originat la divisió de l'alfabet rúnic en ættir -en el marc del contacte cultural entre irlandesos i norrens a partir de l'època viquinga- o, si més no, fornir un paral·lel que doni suport a la idea que la divisió és antiga. L'Erik Brate va formular el 1888 (cf. “Runskriftens uppkomst och utveckling i Norden enligt senaste undersökningar”. Dins: Svenska Fornminnesföreningens Tidskrift 7 (1888-1890), pp. 50-61) la hipòtesi que darrere el mot norrè ætt s'hi amaga un antic mot homòfon, però d'ètim diferent, el qual significava òctade, o sigui, grup de vuit. Si donem aquesta hipòtesi per bona, hem d'assumir també que, d'acord amb el terme òctade, la tripartició de l'alfabet rúnic ha d'ésser molt antiga, ja que s'hauria de remuntar per força als temps en què l'alfabet rúnic encara comptava amb vint-i-quatre caràcters (una situació que encara es dóna a les inscripcions rúniques de la bracteata de Vadstena i de la bracteata de Grumpan. Aquesta afirmació, emperò, en principi només és aplicable a la Norrènia com a fet. Però, pel que fa a la resta del món germànic, no posseïm cap prova, ni directa ni indirecta, que fos habitual una partició de l'alfabet rúnic en tres grups de vuit runes cadascun. Personalment, accepto la hipòtesi d'en Brate i l'adopto en els meus treballs, però, i per atractiva que la seva hipòtesi sigui, no oblido que és fruit de l'especulació, la deducció o la suposició, no pas de l'estudi de la documentació antiga pervinguda fins a nosaltres, i així ha de constar sempre. En aquest mateix sentit cal assenyalar que tampoc no conec res, en la literatura antiga, que justifiqui una identificació del misteriós déu Hàgal -si és que realment va existir- ni amb el déu Tor ni amb el déu Odin, ni amb cap altre déu del panteó norrè; personalment sóc del parer -i em veig obligat a remarcar que creure no és pas saber- que ens trobem davant una creació feta per erudits romàntics alemanys o danesos a partir d'una sobreinterpretació de les dades del segle XVIII a fi i efecte de donar suport a una teoria que pretenia veure en els noms de les runes designacions teofòriques. En relació amb la hipòtesi de l'Erik Brate, l'Adolf Noreen 19705, § 461, pàg. 308, comenta: Eine anzahl kann bisweilen auch durch subst. fem. auf -d, -t ausgedrückt werden: fimt, sétt, siaund, níund, tylft (selt. tolft § 392,3), þrítøgt usw. vgl. § 460) anzahl von 5, 6, 7, 8, 9, 12, 30 usw.; vgl. noch ǽtt, átt drittel des runenalphabets (also ursprünglich 8 runen, s. Brate, Sv. fornm. tidskr. VII, 55f.), misl. auch oktant des horizonts (s. Hertzberg, s. 679, sp. 2, Bugge, No. I. Indledning, s. 33 f.), tíund zehnt. Auf -ing enden eining einheit, tuen(n)ing (vgl. § 285,2) zweiheit, þren(n)ing ( þrinn-) dreiheit. Isoliert steht tigr, tegr usw. (§ 395 anm. 3) anzahl von zehn. La font més antiga que conec que ens informi que a la Islàndia del segle XVII-XVIII les runes es disposaven conformant tres grups anomenats famílies i que per anomenar-los s'empraven les denominacions esmentades a dalt, és el tractat de l'erudit Jón Ólafsson de Grunnavík (1705-1779) intitulat Johannis Olavii Runologia, það er Jóns Ólafssonar rúnareiðsla. Remarco, però, que en Jón Ólafsson, en aquest tractat, a la primera família la denomina fés ætt i no pas Freys ætt, i que, per tant, ens presenta un sistema de tres denominacions fetes a partir de la primera runa de cada sèrie: fés ætt o família de la runa fé, hagals ætt o família de la runa hagall i finalment, Týs ætt o família de la runa Týr. En aquest sistema de denominacions, l'únic nom de déu que hi trobem és el del déu Týr, però aquí no som realment davant el nom d'un déu, sinó davant el nom d'una runa. El fet en si es deu doncs a l'atzar: per casualitat, Týr és el nom de la primera runa de la sèrie en qüestió, T. La Rúnareiðsla d'en Jón Ólafsson data del 1732. Val a dir, però que ell no és pas l'únic erudit islandès dels segles XVII-XVIII que va escriure sobre les runes; malaraudament, no tinc accés a llurs escrits. En el llibre de Leonid Leonídovitx Korabllov (Леонид Леонидович Кораблёв): Рунология Йоуна Оулафс-сона из Грюнна-Вика - Исландские трактаты XVII векa. 2005 , a banda de la Rúnareiðsla hi trobem traduïdes obres runològiques d'en Jón Guðmundsson lærði (1574-vers el 1658) (Ristingar), d'en Björn Jónsson á Skarðsá (1574-1655) (Samtak um rúnir) i d'en Jón Eggertsson (1643-1689) (Um rúnakonstina), totes elles datades del segle XVII. |
||
Go to Vincles cap a Islàndia