© Macià Riutort i Riutort, 1998
Damna tamen celeres reparant caelestia lunae: nos ubi decidimus, quo pater Aeneas, quo dives Tullus et Ancus, puluis et umbra sumus. Quis scit, an adiciant hodiernae crastina summae tempora di superi? Cuncta manus auidas fugient heredis, amico quae dederis animo. Cum semel occideris et de te splendida Minos fecerit arbitria, non, Torquate, genus, non te facundia, non te restituet pietas; infernis neque enim tenebris Diana pudicum liberat Hippolytum, nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro vincula Pirithoo. |
|||
Tanmateix, les ràpides llunes reparen els danys del cel; però nosaltres, quan hem baixat allà on baixà el pietós Eneas, allà on baixaren, tot i llurs riqueses, Tul·lus i Ancus, no som més que pols i una ombra. Qui pot saber si els déus celestials afegiran el dia de demà a la suma dels dies viscuts fins avui? Tot allò amb què hauràs regalat el teu cor, que t'és amic, escaparà a les mans àvides d'un hereu. Quan t'hauràs mort i Minos haurà pronunciat, respecte a tu, la seva fulgurant sentència, ni el teu llinatge, Torquat, ni la teva eloqüència, ni la teva pietat no et restituiran a la vida; car ni Diana allibera de les tenebres dels Inferns el cast Hipòlit ni Teseu és prou fort per a rompre les cadenes letees del seu estimat Pirítous. |
|||
Horaci, Carmina et epodi, liber IV, carmen VII, vv. 13-28 · Odes i Epodes, vol. 2 (1981), pàg. 91. Trad. de Josep Vergés
|
|||
Seu de Ciutat. Nadal 2007. Cant de la Sibil·la Sibil·la: Cristina van Roy |
Seu de Ciutat. Nadal 2003. Cant de la Sibil·la Sibil·la: Cristina van Roy |
Important: 1] l'acusatiu del pronom reflexiu sig s'empra com a subjecte de les oracions d'infinitiu per comptes de l'acusatiu del pronom personal de tercera persona. 2] El mateix s'esdevé modernament a les oracions completives: quan el subjecte de l'oració subordinada és el mateix que el subjecte de la principal i aquest subjecte hauria d'ésser un pronom personal de tercera persona en nominatiu, aleshores aquest pronom se substitueix pel pronom reflexiu sig. Exemples: hann vissi sig ekki veika: no sabia pas que estava malalt hann segir að sig hafi dreymt draum fyrir nokkru: diu que fa poc va tenir un somni hann vissi ekki hvort sig misminnti: no ha sabut si la memòria li havia fallat hann segir að sig hafi lengi grunað að...: diu que fa temps que sospitava que... |
||
![]() |
||
Loki i Sigyn (1863) Quadre de Mårten Eskil Winge |
El mot és de gènere neutre a totes les llengües germàniques, la qual cosa permet la reconstrucció d'una terminació protogermànica *-an. Fora d'això, no es pot pas reconstruir una única forma protogermànica. Les formes atestades a les llengües germàniques antigues porten a reconstruir un triplet, constituït per una forma amb vocal medial, una altra sense i formes amb vocal tònica *-e- oposades a formes amb vocal tònica *-i-. Cf. gòtic silubr n., alt-alemany antic silabar n., silbar n.
, alt-alemany mitjà silber n., silver n., selver n.
, baix-alemany antic siluƀar n., siloƀar n.
, baix-alemany mitjà sülver n., silver n., selver n., sölver n., sülf n., sölf n.
, baix-alemany modern sülver n.
, neerlandès mitjà silver n., selver n., sulver n.
, frisó antic selover n., selver n., selvir n., silver n., norrè occidental antic silfr n.
(amb el triplet sylfr n. i siulfr n. del noruec antic; és d'aquestes formes que en surten
el noruec modern sylv n., i el danès, noruec modern i dano-noruec sølv n.
), anglo-saxó (depenent dels dialectes) silofr n., siolufr n., siolfr n., seolfor n., seolfer n., seolfur n., sylfor n., sulfer n.
, anglès mitjà silver[e] n., selver[e] n., sulver[e]; l'anglès modern silver presenta continuació del vocalisme del saxó occidental tardà (sylfor) potser afavorida per l'adstrat norrè silfr del Danelaw
. La diàclasi o fractura vocàlica de l'anglès antic seolfor representa una forma anterior *self-, amb -e- tònica seguida del grup consonàntic -lf-. Les formes protogermàniques a postular, són, doncs, *sɛlaβran/*sɪlaβran, *sɛlβran i finalment, una forma amb vocal medial -u- : *siluβran/*seluβran. Els diferents intents regulars que s'han fet en el si de la filologia alemanya i germànica per fer remuntar totes aquestes formes a una única forma, per més meritoris que siguin, a mi no m'han convençut fins al moment. El que ja no puc dir és fins a quin punt els mots germànics poden estar emparentats amb l'hebreu שָׂרַף/ɕāˈraφ‘cremar; (aquí:) refinar l'argent fonent-lo’i l'àrab صرف /ṣirf ‘pur, ungemischt, unverschnitten’ (arrel *ṣrp ‘coure terrissa al forn; fondre metalls, esp. argent’), com es ve postulant des dels inicis del segle XX. Si, emperò, fos així, caldria contemplar les formes germàniques com les formes resultants d'un procés de dissimilació produït a unes formes més antigues que haurien sonat *sɪrβr-/*sεrβr- o *sɪrVβr-/*sεrVβr- etc.; per a més detalls al respecte, remeto a: Gábor Takács: “Questions of Egyptian and Afro-Asiatic Comparison”. Dins: Rocznik orientalisticzny 56,1 (2003), pp. 59-132, esp. p. 102. i Dirk Boutkan, i Maarten Kossman: “On the Etymology of Silver”. Dins: NOWELE 38 (2001), pp. 3-15. |
||
|
La categoria pronom possessiu reflexiu no existeix pas en català. Significa que aquest adjectiu i pronom sinn, sín, sitt només es pot emprar quan fa referència al subjecte de l'oració. Altrament cal recórrer a hans ~ hennar ~ þess ~ þeirra. A tall d'exemple: hann sá föður sinn = veié son pare = el pare vist era el de la persona que el va veure = patrem suum uīdit. hann sá föður hans = veié son pare = el pare vist no ho era de la persona que el va veure, sinó d'algú altre = patrem ēius uīdit. hann tók hattinn sinn = va agafar el seu capell = el capell agafat és del subjecte de l'oració, de la persona que l'agafa = pĕtăsum [suum] sumpsit. hann tók hattinn hans = va agafar el seu capell = el capell no era de la persona que l'agafa, sinó d'algú altre = pĕtăsum ēius sumpsit. Aquests exemples acabats d'esmentar ens fan palès que l'islandès modern es comporta amb els possessius d'una manera semblant al català: com a norma general es pot dir que els adjectius possessius s'empren sempre acompanyats de l'article (hatturinn sinn ‘el seu capell’ ) però sense l'article quan hom empra l'adjectiu possessiu acompanyant un terme de parentiu (faðir sinn ‘son pare’ ). Aquest ús es fa extensiu a algun substantiu que denoti una especial pertinença a l'àrea afectivo-personal d'una persona (vinur minn, þín, sín ‘el meu amic, el teu amic, el seu amic’, i, depenent del context, també ‘amic meu, amic teu, amic seu’). En la llengua medieval (i en part en la literària), l'ús de l'article amb l'adjectiu possessiu està més restringit; en tot cas, si l'adjectiu possessiu s'empra anteposat al substantiu que acompanya, aquest substantiu no porta mai l'article. L'ús del pronom possessiu reflexiu també és possible quan qualifica un substantiu que depèn d'un referent immediat, acabat d'esmentar, encara que aquest referent sigui diferent del subjecte de l'oració. Verbi gràcia: Sæmundur <...> þakkaði Ingimundi sín tillög = en Sæmundur va regraciar l'Ingimundur pels seus consells = els consells de l'Ingimundur al Sæmundur. Haraldur konungur gaf mörgum stór lén fyrir sína fylgd = el rei Haraldur va donar a molts grans feus per llur suport = el suport donat per molts al rei. Eyjólfr þakkaði konungi fyrir gjafir sínar ok vinmæli, “en þat álag, er hann vill, at ek gjǫri, þá mun ek til stýra með konungshamingju” = l'Eyjólfr va regraciar el rei pel seus presents i les seves paraules d'amistat, “i l'encàrrec que vol que faci [a canvi], el duré a terme amb l'ajut de la bona sort del rei” = els regals donats pel rei a l'Eyjólfr. Quan sinn, sín, sitt s'empra com a pronom no va mai acompanyat de l'article. |
||
sitja <sit ~ sitjum | sat ~ sátum | setið>: seure sitja við borð: seure davant una taula
La llengua literària només reconeix sinn hver, sín hver, sitt hvert “cadascun -a” i sitthvað. | ||
El verb síga ‘enfonsar-se lentament’ té formes dobles en el singular del pretèrit d'indicatiu: ég seig, þú seigst (o, <†> þú seigt), hann seig, o, per bé que menys freqüents: ég sé, þú sést, hann sé. | ||
![]() |
||
SÍLDARPLAN FONT: https://c1.staticflickr.com/5/4028/4218187135_61b84d4b08.jpg d'en Gísli Ingólfsson |
síma: ‘fil; cinta, veta’ | |||||
Vellekla de l'Einarr skálaglamm Helgason. Segona meitat del segle X (986?) |
Finnur Jónsson (curador): Den norsk-islandske skjaldedigtning. Copenhaguen: Rosenkilde & Bagger 1973 (B), Vol. B-1 (rettet tekst), pp. 117-124. Pàg. 119 Estrofa 14, vers 3 |
Sjau fylkjum kom silkis (snúnaðr vas þat) brúna geymir grundar síma grandvarr und sik (landi) |
Grandvarr (grandvarr = que evita el mal [al país] o bé que s'absté de fer el mal, que és just = DEFENSOR [del país] o CONDRET, DRETURER) geymir brúna grundar (brúna grund = camp de les celles = CAP) silkis síma kom sjau fylkjum und sik; þat vas snúnaðr landi | el dreturer guardià de la cinta de seda del camp de les celles ( = el príncep, dreturer, que duu el cap adornat amb una cinta de seda) ha sotmès set fylkis; això ha estat una sort per al país | |
Hárbarðsljóð (primera meitat del segle XIII) |
Estrofa 18 vers 3 |
Hárbarðr kvað: "Sparkar ǫ́ttu vér konur, ef oss at spǫkum yrði; horskar ǫ́ttu vér konur, ef oss hollar væri; þær ór sandi síma undu, ok ór dali djúpum grund of grófu; varð ek þeim einn ǫllum efri at rǫ́ðum; hvílda ek hjá þeim systrum sjau, ok hafða ek geð þeira allt ok gaman. Hvat vanntu þá meðan, Þórr?" |
En Hárbarðr va declamar: "Teníem dones de temperament viu; si tan sols ens haguessin obeït! Teníem dones llestes; si tan sols ens haguessin estat fidels! Trenant fils (cordons, cintes?) de sorra varen cavar la plana d'una vall profunda. Jo tot sol a totes elles vaig superar en giny: em vaig colgar amb les set germanes i en vaig tenir el plaer i tota l'estima. Què feies tu mentrestant, Þórr?" |
||
síma = ørlǫgsíma = ‘fil del destí’ | |||||
Sigrdrífumál 23 (inicis del segle XIII: abans del 1250?) |
Estrofa 23, vers 8 | "þat ræð ec þér annat, at þú eið né sverir, nema þann, er saðr sé; grimmir símar ganga at tryggðrofi - armr er vára vargr" |
vet ací el que t'aconsello en segon lloc: que no juris cap jurament que no sigui de veres. Uns cruels fils de destí ( = un cruel destí) encalcen el trencament de les fermances. Un llop de juraments ( = un perjur) és un míser desgraciat |
||
Helgakviða Hundingsbana I (segles XII-XIII) |
Estrofa 3 vers 6 |
Sneru þær af afli ørlǫgþǫ́ttu, þá er borgir braut í Brálundi; þær of greiddu gullin símu ok und mánasal miðjan festu. |
Trenaven amb força els fils del destí mentre es conquerien les ciutats de Brálundr. Enllestiren els fils d'or i els fixaren en el centre de la sala de la lluna (und miðjan mánasal = en el centre de la sala de la lluna = enmig del cel). | ||
almsíma, álmsíma: ‘cinta de l'arc’ = ‘corda de l'arc’ | |||||
Anònim (pseudo-Kári Sǫlmundarson) Estrofa inclosa a la Història d'en Nial, cap. 132 (segle XII) |
Finnur Jónsson (curador): Den norsk-islandske skjaldedigtning. Copenhaguen: Rosenkilde & Bagger 1973 (B), Vol. B-1 (rettet tekst), pp. 602-606. Pàg. 605 Estrofa 4, vers 2 |
Kømrat, Ullr, of alla, almsíma, mér grímu (beðhlíðar mank beiði bauga) svefn á augu, síz brandviðir brendu bǫðvar nausts á hausti (emk at mínu meini minnigr) Níal inni. |
mér kømrat svefn á augu, almsíma Ullr, of alla grímu - mank bauga beðhlíðar beiði, - síz bǫðvar nausts brandviðir brendu Níal inni á hausti; emk minnigr at mínu meini | Ullr de la corda d'arc ( = guerrer), no em ve la son als ulls en tota la [Gran] Màscara (la [gran] màscara, la màscara [de totes les coses] = la nit) - recordo el demanador de costes de platabandes d'anells (beiðir bauga beðhlíðar = l'home, el guerrer; beðr bauga = la platabanda d'anells = l'escut adornat amb anells; hlíð beðjar bauga = el pendent de l'escut [adornat amb ells] = (pars pro toto) l'escut) - des que els tions d'espasa (el fust d'espasa, l'arbre d'espasa = guerrer) dels escars de la batalla (l'escar de la batalla = escut; els tions d'espasa dels escars de la batalla = els guerrers armats amb escut) cremaren [viu] en Nial a la tardor; recordo el meu dolor. | |
armsíma (esmena per: ársíma ‘lligall d'escàlem’) = ‘cinta de braç = anella d'or, braçal d'or, bracerola d'or’ | |||||
Egill Skalla-Grímsson Lausavísa 20 Estrofa inclosa a la Història de n'Ègil, fill d'en Grim el Calb, cap. 55 (primera meitat del segle X: vers el 925?) |
Finnur Jónsson (curador): Den norsk-islandske skjaldedigtning. Copenhaguen: Rosenkilde & Bagger 1973 (B), Vol. B-1 (rettet tekst), pp. 42-53. Pàg. 45 Estrofa 13, vers 8 |
Knǫ́ttu hvarms af harmi hnúpgnípur mér drúpa, nú fank þann, es ennis ósléttur þær rétti; gramr hefr gerðihǫmrum grundar upp of hrundit, sá's mér ýgr af augum, armsíma, mér, grímu. |