© Macià Riutort i Riutort, 1998
Ἐγὼ μὲν οὐδέν᾽ οἶδ᾽· ἐποικτίρω δέ νιν δύστηνον ἔμπας, καίπερ ὄντα δυσμενῆ, ὁθούνεκ᾽ ἄτῃ συγκατέζευκται κακῇ, οὐδὲν τὸ τούτου μᾶλλον ἢ τοὐμὸν σκοπῶν· ὁρῶ γὰρ ἡμᾶς οὐδὲν ὄντας ἄλλο πλὴν εἴδωλ᾽ ὅσοιπερ ζῶμεν ἢ κούφην σκιάν. |
|||
Jo no en sé d'altre. I em fa pena tanmateix aquest pobre home, tot i que és un enemic, per tal com va de coble amb un flagell cruel i considero el meu destí no menys que el seu. Ho veig, nosaltres res no som, els qui vivim, més que figures, o que una ombra voleiant. |
|||
Sòfocles, Àiax, vv. 121-126 — Trad. Carles Riba (1977), pp. 57-58.
|
|||
| El mot lèixem sembla o podria ésser un préstec del protogermànic (o fase posterior) *ˈɣlæːsam ( → germànic comú1 ˈɣlæːsam, ˈɣlæːsan → llatí glēsum; → germànic comú2 glāsan) o *ɣlæːˈsam ( → germànic comú ɣlæːˈzam → ˈɣlæːran → anglès antic glǽr i → baix-alemany antic glâr), amb pèrdua de la velar fricativa sonora inicial, i donaria compte de la importació d'ambre de la Mar del Nord o de la Mar Bàltica a la Mediterrània oriental. Tot l'ambre trobat a tombes egípcies o gregues és ambre atlàntic i res de més natural que assumir que, amb la importació del producte, també es va importar (i adaptar) la designació original del mot. L'alt-alemany antic i el baix-alemany antic glas ‘ambre; vidre; cristall’ ensems amb el norrè occidental antic gler ‘vidre; cristall’, han de remuntar a una variant apofònica amb o de grau zero *ɣlaˈsa-). Més modernament, s'ha produït el mateix, per bé que amb una altra llengua donant, amb el motעִנְבָּר. | ||
‘marieta’ com a insult a l'Edat mitjana Grágás |
||||||||||||||||||||||||||||
CV. Capítuli: Um þat, ef maðr bregðr manni brigzlum. P. 147: þau eru orð þrjú, ef svá mjǫc versna málsendar¹ manna, er skóggang varða ǫll, ef maðr kallar mann ragan² eðr stroðinn³ eðr sorðinn⁴, oc scal svá sœkja⁵, sem ǫnnor fullréttisorð⁶, enda á maðr vígt⁷ í gegn þeim orðom þrimr, jafnlengi á maðr vígt um orð, sem um konor oc til ens næsta alþingis hvárttveggja, oc fellr sá maðr óheilagr⁸ er þessi orð mælir fyrir ǫllom þeim mǫnnom, er hǫ́nom fylgi til vǽttvangs⁹, er þessi orð vǫ́ro við mælt. |
Titulus CV: De eo, si quis opprobiis alterum lacessiverit. P. 147: <...> tria sunt convicia, quae si res tam male inter cives habuerint, ut unus ea in alium proferat, proscriptionis poenam singula adferunt: si quis alterum pavidum nequam, foeminae instar compressum vel muliebria passum dixerit. De his acsi aliis plena juris personalis violati multa expiandis conviciis agendum est. Tria haecce dicta caede vindicare fas est. Haec convicia caede ulciscendi jus tamdiu patet, quamdiu foeminas stupratas caede commissa vindicare licet, ad proxima comitia generalia utrumque. Dictis hisce contumeliosis alterum proscindens jure caeditur ab omnibus,
qui injuriatum ad rei gestae locum secuti sunt |
|||||||||||||||||||||||||||
Capítol 105, p. 147: si un home adreça insults infamants a un altre: <...> si les paraules que es tenen dos homes empitjoren molt [de to], aquests són els tres mots que -tots i cadascun d'ells- són castigats amb pena de plena proscripció o ple bandejament: [aquesta serà la pena a imposar] si un home li diu a un altre marieta, dat pel cul o boixat. Cadascun d'aquests mots dóna dret a exercitar una acció legal idèntica a la dels altres insults greus que també siguin creditors de plena compensació, i, endemés, per aquests tres mots [en concret] la persona a qui hagin estat adreçats, té el dret de matar el qui els li hagi proferits. Tindrà aquest dret per espai del mateix temps de què disposa un home per a fer pagar les ofenses proferides contra una dona: tant en un cas com en l'altre, aquest període de temps serà fins a la celebració del proper Alþingi o assemblea general. Qualsevol persona que profereixi un d'aquests tres mots perdrà la seva inviolabilitat com a tal i podrà ésser morta per qualsevol home que acompanyi l'home a qui s'hagin adreçats fins a l'indret dels fets. |
||||||||||||||||||||||||||||
Hin forna Lögbók Íslendinga sem nefnist Grágás: Codex juris islandorum antiquissimus, qui nominatur Grágás. Pars II. Havniæ: Sumptibus legati Arnæmagnæani, typis H. H. Thiele, 1829. Edició de J. F. G. Schlegel: Grágás |
||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||
| Sobta la similitud fonètica i semàntica entre l'islandès randa d'una banda i el català rondar, rodar i brandar, de l'altra. | ||
Comarques d'Islàndia |
||
|
||
|
||
| La cloenda de la Vilmundar saga viðutan és més interessant del que sembla al primer cop d'ull: analitzada en detall, he arribat a la conclusió que és una exhortació, adreçada pel seu autor a tots aquells que han de pagar impostos al rei a sublevar-se contra el poder reial i capgirar l'ordre social establert, que és precisament el que passa quan l'esclau Kolr Gep carda la Ventafocs, i a continuar la lluita des dels boscos, si la revolta falla a les ciutats, devastant i arrasant els camps de conreu i els ramats del rei. Les enigmàtiques paraules sitið í þann frið sem þér fáit af henni. Valete s'han d'interpretar, al meu entendre, en el sentit de viviu gaudint de la pau que vosaltres obtindreu d'ella — de la revolta, la uppreist —. El Valete! final és ambivalent, car es pot interpretar com una fórmula erudita de comiat, però també com una exhortació a menestrals i pagesos: Siau forts! o Salut! | ||
| Cf. Olaus Magnus: Historia de gentibus septentrionalibus, earumque diversis statibus, conditionibus, moribus, ritibus, superstitionibus, disciplinis, exercitiis, regimine, victu, bellis, structuris, instrumentis ac mineris metallicis et rebus mirabilibus, necnon universis pene animalibus in Septentrione degentibus, eorumque natura. Opus ut varium, plurimarumque rerum cognitione refertum, atque cum exemplis externis, tum expressis rerum internarum picturis illustratum, ita delectatione incunditateque plenum, maxima lectoris animum voluptate facile perfundens. Autore Olao Magno Gotho, archiepiscopo Upsalensi, Suetiæ et Gothiæ primate. Cum indice locupletissimo. Romæ: apud Ioannem Mariam de Viottis parmensem, MDLV. Liber XXI: De piscibus monstrosis, Caput V: De horribilibus monstris littorum Noruegiae. | ||
| Al meu entendre, cal contemplar la possibilitat que el mot rausnarsamur en aquest passatge estigui descrivint el gnýstœrandi com un dels qui podien estar-se al rausn del dreki del rei Haraldr Bells-cabells. | ||
| Aparentment s'han creuat aquí dos verbs, un de genuïnament islandès i l'altre procedent del baix-alemany mitjà râsen (cf. el neerlandès modern razen i l'alemany rasen, losrasen) per via del danès rase ‘bevæge sig hurtigt og voldsomt fra et sted til et andet’. Sota la influència del substantiu rás, sembla que els verbs rasa i rása tendeixin a confondre's o s'hagin confós. | ||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Frá ragnarøkkri - Del crepuscle dels déus |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
. El significat originari d'aquesta runa podria haver estat “carro, carruatge”, ja que aquest és el significat del mot a les altres llengües germàniques i en cèltic; el significat de l'estrofa del poema rúnic és: reið, ço és, la cavalcada -el fet d'anar a cavall o en carro-, és el plaer del qui seu i un viatge veloç, però l'escarràs del cavall
| Adopto conscientment la forma l'ira per comptes de l'acadèmic la ira per la senzilla raó que ni jo mateix ni ningú que conegui diu la ira, sinó, precisament, l'ira. | ||
(Rebutjo la tradicional equiparació del mot trémaðr amb tréguð o skurðgoð, ja que el mot pagà per a designar l'efígie d'un déu era líkneski o líkneskja, i són aquests dos termes els que fóren els veritables equivalents pagans dels esmentats tréguð i skurðgoð -mots aquests que, al meu entendre, són encunyacions cristianes i no pas termes pagans-.
Considero que el mot trémaðr pot haver tingut dos significats molt diferents: bosquerol (llenyador, carboner), d'una banda i mena de tòtem de fusta erigit on hi havia d'haver una batalla perquè ajudés els guerrers del bàndol que l'erigia, d'una altra. El primer significat es podria inferir a partir de l'atestació del mot a la Blómstrvallasaga. Aquí hi surt un personatge ensalvatgit que es diu Trémann af Grœnmǫrk -un nom ben parlant!-, amb la variant Trjámann af Brennmǫrk -també nom parlant!-, nom que fa referència al lloc on ha estat vivint durant tretze anys (el seu nom real és, però, Áki Ákason!), el bosc, i que demostra, al meu entendre, que el mot es podia entendre perfectament en el sentit de ‘bosquerol’. Si posem aquest significat en la base de la traducció de l'estrofa, els trémenn d'aquesta estrofa són bosquerols -llenyadors i/o carboners- que preparen les pires funeràries a prop del camp de batalla per cremar-hi els morts. Llur proverbial pobresa s'expressa a través del fet de presentar-los fent la seva feina despullats. En aquesta interpretació, el mot no voldria pas dir home de fusta, sinó home de la llenya, home dels arbres. A la resta d'atestacions medievals del mot, aquest hi té el significat de gòlem de fusta. Així, a la ⇒ Þorleifs þáttr jarlaskálds el mot hi designa, efectivament, una mena de gòlem de fusta anomenat Þorgarðr, fet per a assassinar l'escalda Þorleifr. ⇒ En el capítol 323 de la Óláfs saga Tryggvasonar (Flateyjarbók), el mot hi designa dos gòlems de fusta (potser parella, home i dona?) que són creats amb la funció de divertir o de jugar amb el rei/déu Freyr (‘til leikna’) quan el rei/déu Freyr ha d'ésser dipositat al seu túmul funerari. Es tracta de dos éssers fets de fusta, però vius, que substitueixen els humans que l'haurien d'haver acompanyat a la seva tomba i que s'hi neguen perquè no volen morir. El fet que no hi hagi voluntaris disposats a sacrificar-se per fer companyia al rei/déu dins el seu túmul funerari és el motiu pel qual es fan aquests dos gòlems. El mot, per tant, hi designa dues efígies vivents d'humans -no pas de cap déu!- emprades per a fer de substitutes d'homes que haurien d'haver estat sacrificats en el marc del ritual d'enterrament, per més que a la saga s'hi digui que, havent estat posteriorment desenterrades, aquestes dues efígies foren anomenades Freyr i hom els reté culte. Remarco, per tant, que no eren pas líkneski Freys, sinó humans, de fusta, sí, però ben vivents. ⇒Al capítol final de la Ragnars saga loðbrókar, s'hi conta que alguns homes de les tripulacions dels cinc vaixells de l'Ǫgmundr el Danès, descobreixen a un bosc de l'illa de Sámsey un vell trémaðr, cobert de molsa, que els conta que fou posat allà pels fills del Ragnarr Loðbrók perquè els ajudés a provocar la mort d'homes (ço és, de guerrers enemics) en el sud de l'illa de Sámsey: þá vark blótinn til bana mǫnnum í Sámseyju sunnanverðri. També els fa avinent que þá varðk þessa þorps ráðandi. El trémaðr acaba el seu parlament planyent-se davant ells que: nú skýtr á mik skýja gráti, hlýr hvárki mér hold né klæði ‘ara es precipita damunt meu el plor dels núvols i no em resguarda ni carn ni roba’. És obvi, tal com fa avinent el context, que els visitants de l'illa no saben ben bé què és el trémaðr, ja que el confonen amb un déu. L'escena deixa clar que hi veuen restes d'un llunyà paganisme que, però, ells ja havien deixat d'entendre plenament, de manera que és el trémaðr mateix el qui els ha d'explicar perquè fou erigit: per a ajudar els guerrers en una batalla imminent. Tot això em mou a creure que l'estrofa ens està descrivint, per tant, un ritu màgic (secret) guerrer, destinat a crear-se un aliat de fusta en una batalla. Segons la meva interpretació, per tant, el sentit de l'estrofa fóra: quan s'ha infós l'alè vital als gòlems-soldat, fets de fusta, que han d'ajudar l'host en la batalla, cal vestir-los amb la roba jussana (?) o amb la roba de per sobre (?) (depenent com entenguem el mot “ript”) i amb els guarniments de batalla (arnesos o armadura) que hi va[n] a sobre / sota (“váðir”), a fi que adquireixin, amb aquesta part final de la cerimònia o ritu, l'abrivament o ardidesa que necessitaran per entrar en combat (combat que evitarien si se senten vergonyosos a causa de llur nuesa. El poeta sembla emprar el mot neiss com a sinònim de ‘mancat d'energia i ardidesa’). Així i doncs, l'escena descrita per l'estrofa té lloc, al meu entendre, en un camp de batalla poc abans del combat. Entenc velli at com a direccional, no pas com a estàtic, encara que no hi ha res que s'oposi a entendre el sintagma també en aquest sentit; el mot vǫllr, de fet, fins i tot hi podria tenir el significat de þorp, bersvæði, com en els versos del capítol final de la Ragnars saga loðbrókar. Hi ha una nota picantona que, a tall d'acabament, cal esmentar: qui és el protagonista de l'estrofa? Si el protagonista és el déu Odin, resulta que està donant vida als gòlems-soldat que tots dos bàndols han erigit abans de la imminent batalla... l'estrofa, per tant, toca, de trascantó i indirectament, un tema força interessant: què passa quan tots dos bàndols demanen al mateix déu que els ajudi en la batalla que han de lliurar... ) |
| Etimològicament, l'islandès distingia originàriament entre rinna/rinnask “córrer; rajar; lliscar etc.” d'una banda i llurs respectius causatius renna/rennask “fer córrer; fer rajar; fer lliscar etc.”, de l'altra. El procés de substitució de rinna i rinnask per renna i rennask es va produir al llarg de la Baixa Edat Mitjana. | ||
| Baetke (1987), pàg. 498, sub voce réttarbót interpreta el mot com a Verbesserung der Rechtsverhältnisse, és a dir, “millora de la situació jurídica, millora de les condicions legals [en què vivien]. Al meu entendre, aquest terme tot sovint es pot interpretar i traduir com a privilegis legals. | ||
© 1998 Macià Riutort i Riutort mrr@tinet.fut.es
Go to Vincles cap a Islàndia
