| |
En er Eirekr norrœni ok hans fǫrunautr hǫfðu hlaupit í munn drekanum, þá þótti þeim sem þeir vœði reyk, ok er þeir liðu ór þeim reyk, þá sá þeir fagrt land, grǫsin hvít sem purpuri við sœtum ilm ok miklum blóma, ok flutu hunangslœkir um alla vegu landsins. Þetta land var langt ok slétt. Sólskin var þar, svá at aldri var þar myrkt ok aldri bar skugga á. Logn var þar í lopti, en lítill vindr á jǫrðu, til þess at þá kenndi inn sœta ilm heldr en áðr. Þeir gengu mjǫk lengi ok hugðu at, ef þeir sæi þar nokkurar byggðir eða heruð eða mætti þeir vita, hversu vítt at væri land þetta. Sá þeir þá því líkast sem stǫpull væri ok hengi í loptinu ok engir stólpar undir. Þeir nálgast þangat. Þar sá þeir, at hekk á turn í loptinu á engum stólpum. Sunnan við turninn stóð stigi. Þeir undruðust mjǫk þenna krapt ok þótti þetta kynligt. Gengu síðan upp í stigann ok kómu í turninn. Þeir sá hann inum fegrstum guðvefjar pellum¹ búinn. Þar stóð borð búit fagrt, ok stóð á silfrdiskr. Á honum váru alls konar krásir, ok hann var hlaðinn af hvítu brauði með sœtum ilm. Kanna var þar sett með gulli ok gimsteinum. Kaleikr var þar fullr af víni. Rekkjur váru þar vel búnar ok breiddar gullofnum klæðum ok guðvefjar pellum¹. Þá mælti Eirekr: «Sé hér Ódáinsakr, er vér leitaðum með miklu erfiði margan veg.» Þeir lofuðu guð ok mæltu: «Mikill er guð ok góðr, er hann lætr okkr slíkt sjá.» En eptir þat neyttu þeir fœðslu ok fóru til svefns síðan. |
|
|
| |
Però quan Eirek el norrè i el seu company de viatge van haver saltat a dins la boca del drac, els va semblar com si caminessin a través de fum i quan van sortir del fum, van veure un bell país: les plantes, lluentes com la porpra, hi feien una dolça flaire i estaven cobertes de moltes de flors. Rierols de mel corrien per totes bandes del país. Aquest país era profund i pla (això és, no era muntanyós). Sempre hi feia sol, de manera que mai no hi feia fosca ni mai s'hi posava una ombra. En l'’aire no hi bufava el vent, però arran de terra hi feia un oratjol perquè se sentís millor que abans la dolça flaire. Van caminar una bona estona demanant-se si veurien contrades habitades o estatges o si podrien arribar a saber fins on s’estenien els seus confins. Aleshores van veure el que semblava una torre o cloquer surant en l'aire, sense pilars al dessota. Quan s'hi van acostar, van veure que era una torre que surava en l'aire i que no se sustentava en cap pilar. A la cara sud d'aquella torre hi havia una escala. Varen admirar molt la força màgica [que feia possible aquella meravella] i els va semblar un gran portent. Després, van pujar per l’escala i van entrar dins la torre. Van veure que estava guarnida amb els més bells pal·lis de sàmit. Hi havia una taula bellament parada i al seu damunt hi havia una plata d’argent; dins la safata hi havia tota mena de saboroses exquisideses i una pila de pa blanc de dolça flaire. També hi havia una gerra adornada amb or i pedres precioses i un calze ple de vi; hi havia llits, ben fets i coberts amb pal·lis de sàmit i draps de brocat d'or. Aleshores l'Eirekr va dir: «Vet ací l'Ódáinsakr, el Camp del Sense Mort, que hem estat cercant arreu amb grans treballs». Van lloar Déu i digueren: «Gran i bo és Déu per deixar-nos veure tal cosa». I després d'això, gaudiren de totes aquelles menges i, després, se n'anaren a dormir.
¹. El pal·li designava una tela de seda, sàmit o vellut, sovint amb adorns de brocat d'or, que s'emprava sovint com a cobertor de llit, per cobrir les parets i per a d'altres usos |
|
|
| |
En er Eirekr sofnaði, þá vitraðist honum ungr drengr, vænn ok bjartr. Sá mælti við hann: «Mikil er staðfesti trúar þinnar, Eirekr. Seg þú mér, hversu þér lízt land þetta.» Eirekr segir: «Óskavel, ok hverju landi líkar mér þetta betr, en hverr er þú, er við mik mælir? Ok skilr mikit okkra vizku, er þú kennir mik ok nefnir mik á nafn, en ek veit eigi, hverr þú ert.» Þá lét inn ungi maðr við hann blíðliga ok mælti: «Ek er engill guðs ok einn af þeim, er varðveita Paradísar hlið. Ek var nær staddr, þá er þú strengdir heit at fara suðr í heim at leita Ódáinsakrs. Eggjaða ek þik at sigla til Miklagarðs, ok at guðs forsjá ok mínum vilja tók þú skírn, ok fyrir því tel ek þik sælan, at þú hlýddir þrifsamligum áminningum Grikkja konungs ok ráðum ok tókt innsigli af honum ok þótt þik í inni helgu Jórdan. En drottinn sendi mik til þín. Ek er varðhaldsengill þinn, ok ek hefi þér hlíft á sjó ok á landi ok við allri háskasamligri ferð ok varðveitt þik við ǫllum illum hlutum. En vér erum eigi menn, heldr andar byggjandi á himneskri fóstrjǫrðu. En sá staðr, er þú sér hér, er sem eyðimǫrk til at jafna við Paradisum, en skammt heðan er sá staðr, ok fellr þaðan á sú, er þú sátt. Þangat skulu engir lífs koma, ok skulu þar byggja andir réttlátra manna. En sá staðr, er þú hefir hittan, heitir jǫrð lifandi manna. En áðr þú komt hingat, bauð guð oss at vakta þenna stað ok sýna þér jǫrð lifandi manna með nokkurri mynd ok gera þér veizlu ok launa þér erfiði þitt.» Þá spurði Eirekr engilinn: «Hvar býr þú?» Engillinn segir: «Vér búum á himni, þar sem vér sjám andligan guð, en fyrir nauðsynja sakir eru vér sendir í heiminn at veita mǫnnum vára þjónustu, sem þú skalt eigi gruna. Eirekr mælti: «Hvat heldr upp þessum stǫpli, er mér sýnist hanga í lopti?» Engillinn segir: «Einn saman guðs kraptr heldr honum upp. Af slíkum táknum skaltu eigi gruna, at guð skapaði alla hluti af engu.» Eirekr mælti: «Eigi skal ek þat gruna.» Engillin spurði Eirek: «Hvárt viltu hér vera eptir eða viltu aptr hverfa til þinna áttjarða?» Eirekr svarar: «Aptr vil ek hverfa.» Engillinn mælti: «Hví viltu þat?» Eirekr segir: «Því, at ek vil segja kunningjum mínum frá slíkum dýrðarverkum drottinsligs máttar, en ef ek kem eigi aptr, þá munu þeir því trúa, at ek hafi illum dauða dáit.» Engillinn mælti: «Þó at nú sé goðablót á Norðrlǫndum, þá mun þó koma sú tíð, at þat fólk mun leysast frá villu, ok mun guð kalla þat til sinnar trúar. Nú gef ek þér leyfi til aptr at fara til þinna ættjarða ok at segja þínum vinum frá guðs miskunn, þeiri sem þú sátt ok heyrðir, því at skjótara munu þeir trúa guðs erendi ok ǫllum hans boðorðum, er þeir heyra þvílíkar sǫgur. Vertu opt á bœnum. Mun ek þá koma eptir þér nokkurum vetrum síðar ok bera ǫnd þína í fagnað ok varðveita bein þín í þeim stað, sem þau skulu dóms bíða. Vertu hér sex daga ok hvílið ykkr ok takið síðan leiðarnest ok farið norðr aptr síðan.» Nú þótti honum engillinn hverfa sér at sýn. Eirekr gerði alla hluti sem engillinn hafði boðit honum um þarvist sína ok brottferð. |
|
|
| |
I quan l'Eirekr es va adormir, se li va aparèixer en somnis un jove, bell i resplendent, el qual li va dir: «Gran és la fermesa de la teva fe, Eirekr. Digues-me, què et sembla aquest país?». L'Eirekr li va dir: «M'agrada molt, molt més que qualsevol altre; però, digues-me, qui ets tu que parles amb mi? car, el fet que em coneixis i que m'anomenis pel meu nom, mentre que jo no sé qui ets tu, fa massa desiguals els nostres coneixements»; aleshores el jove va adoptar un posat amical amb ell i li va dir: «jo sóc un àngel de Déu i un dels àngels que guarden les portes del paradís. Jo hi era quan vas fer la promesa d'anar al sud del món a cercar-hi l'Ódáinsakr. Jo et vaig esperonar a salpar cap a Constantinoble i per la divina providència i la meva voluntat, et vas fer batejar; i jo et dic benaurat perquè vas obeir les felices admonicions del rei dels grecs i vas agafar el seu segell i et vas rentar en el sant Jordà. I el Senyor em va enviar a tu: sóc el teu àngel de la guarda i t'he protegit per mar i terra i durant tot aquest atzarós viatge i t'he resguardat de qualsevol mal. I [has de saber que] nosaltres no som pas humans sinó esperits que vivim a la pàtria celestial i aquest indret que veus aquí és com un desert si el comparem amb el paradís, el qual no està gaire lluny d'aquí i del qual neix el riu que has vist. Ningú que sigui viu no hi pot entrar, perquè només hi han de viure els esperits dels justos. I aquest indret que has trobat es diu “Terra dels Vivents”, i Déu ens va manar, abans que tu hi arribessis, que vetlléssim aquest indret i que et mostréssim la “Terra dels Vivents” d'alguna manera i que t'oferíssim un refresc i et rescabaléssim dels teus treballs». Aleshores l'Eirekr va demanar a l'àngel: «On vius tu?». L'àngel li va dir: «Vivim al cel on veiem el Déu eternal, però quan cal, som enviats a la terra per a fer servei als humans, la qual cosa no has de dubtar». L'Eirekr li va dir: «Què és el que aguanta dreta aquesta torre que em sembla que suri en l'aire?». L'àngel li va dir: «La força tota sola de Déu la manté en l'aire. Per meravelles com aquesta no has de tenir cap dubte que Déu va crear el món del no-res». L'Eirekr li va dir: «No ho posaré pas en dubte». L'àngel li va demanar a l'Eirekr: «Què t'estimes més: romandre aquí o tornar al teu terrer?». L'Eirekr li respongué: «Tornar-me'n». L'àngel li va dir: «i això per què?». L'Eirekr li digué: «Perquè vull contar als meus coneguts aquests gloriosos portents que palesen el poder del Senyor i perquè, si no hi torno, creuran que he mort de mala mort». L'àngel li va dir: «Malgrat que ara encara s'adoren els déus pagans a les terres del nord, arribarà el temps en què la gent serà deslliurada de llur error i Déu els cridarà a la seva fe. Ara et dono llicència per tornar al teu terrer i parlar als teus amics de la misericòrdia de Déu, del que has vist i sentit aquí a fi que, quan sentin aquestes històries, creguin més aviat en el missatge de Déu i en els seus manaments. Prega sovint. D'aquí a alguns anys vindré a cercar-te i a portar el teu esperit a l'alegria, i guardaré els teus ossos a l'indret on hagin d'esperar el Judici. Romaneu aquí sis dies, descanseu i recupereu-vos, i després, agafeu provisions per al viatge i partiu cap al nord». I aleshores li va semblar com si l'àngel desaparegués de la seva vista. L'Eirekr va fer tot el que l'àngel li havia manat pel que fa a la seva estada allà i a la seva partida. |
|
|
. A l'alfabet rúnic norrè, aquesta lletra fou substituïda de primer per la runa → úr i, especialment a partir del segle XI, per la runa → ós