© Macià Riutort i Riutort, 1998
...ὀστέα ϰαὶ σποδίη... Φείδῃ παρϑενίης· ϰαὶ τί πλέον; οὐ γὰρ ἐς Ἅιδην ἐλϑοῦσ’ εὐρήσεις τὸν φιλέοντα, ϰόρη. Ἐν ζωοῖσι τὰ τερπνὰ τὰ Κύπριδος, ἐν δ’ Ἀχέροντι ὀστέα ϰαὶ σποδίη, παρϑένε, ϰεισόμεϑα. |
|||
Epigrama II |
|||
Asclepíades de Samos. Dins: Epigrammata graeca. Edidit Denys Lionel Page. Oxonii e typographeo Clarendoniano, 1975 (Scriptorum classicorum bibliotheca Oxoniensis). P. 80
|
|||
Com a gènere literari islandès, la þula designa quatre realitats literàries diferents: la þula o seqüència, cantilena (v.g., Rígsþula), la nafnaþula o catàleg de mots -llista de sinònims poètics-, la þula popular o cantilena popular, carrandella i finalment la þula infantil o cantilena infantil. Íslenzkar þulur og þjóðkvæði. Ólafur Davíðsson hefir safnað. Kaupmannahöfn: Hið íslenzka bókmentafélag, 1898. Quant a la traducció d'aquest terme d'art poètica norrena al català, si bé podem traduir fàcilment nafnaþula amb catàleg de mots, la veritat és, però, que intentar establir seqüència d'en Rígr o cantilena d'en Rígr com a traducció de la Rígsþula norrena, ja em sembla més difícil. La meva proposta, doncs, és d'adoptar el mot norrè com a þula o adoptar-lo i adaptar-lo ortogràficament en tula. |
||
La malenconia i la depressió s'han de veure com la mateixa malaltia psiquiàtrica. L'única diferència que hi ha entre el català i l'islandès, és que el català ha incorporat l'anglicisme depressió al seu lèxic, mentre que l'islandès ha optat per aplicar l'antic terme þunglyndi a la designació de la depressió; el neologisme geðlægð sembla que no vulgui acabar d'imposar-s'hi en el llenguatge normal, encara que tingui un ús ampli en el llenguatge específic mèdic o psiquiàtric, especialment per a designar una de les dues fases del trastorn bipolar (geðhæð vs. geðlægð). El traductor ha de decidir si tradueix þunglyndi per malenconia o per depressió segons l'època de redacció del text que estigui traduint. A l'època medieval, el concepte de deprimit, depressiu se sol expressar a través d'expressions amb l'adjectiu þungr “feixuc”. Verbi gràcia: e-m er þungt í skapi, e-m er skapþungt, e-m er brjóstþungt, amb compostos fets amb el substantiu hugr “ment, cap”, per exemple: e-r er hugsjúkr o hafa hugarválað i amb perífrasis com ara fá ógleði o ógleðjast. |
||
L'intent de substituir el danicisme / baix-alemanyisme taft[silki] per encunyacions com ara þunnsilki o silkiléreft es pot considerar, al meu entendre, fracassat. | ||
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
La mida d'una þúfa determina, doncs, la traducció del mot. No conec cap accident del terreny semblant de la nostra terra. Atesa la forma d'aquesta protuberància, el millor fóra de traduir aquest mot per bony del terreny, gep del terreny o mamella del terreny, depenent de les seves proporcions. En la traducció de textos medievals el significat del mot pot ésser el de mata d'herba que creix formant una tofa. | ||
El mot *ˈθūβōⁿ (femení de tema en -n) només s'ha conservat a les llengües norrenes: suec tuva, danès tue, noruec modern tuve, i, el significat primari originari per a totes elles és mata d'herba o arbust que creix en forma de mata [petita]. Si l'equació amb el grec antic ἡ τύφη “bova, boga, balca, buda” -emprada com a tōmentum- és correcta, el mot és indoeuropeu i, per tant, va pertànyer en algun moment al cabal lèxic del germànic. Hi diu també a favor l'existència del llatí tūfa -ae “tipus de plomall o plomell d'elm”, que se sol veure com un manlleu del germànic *ˈθūβaz (masculí de tema en -a. Aquests masculins, en el pas del germànic al llatí se solien interpretar com a femenins. El descendent anglo-saxó d'aquest mot existeix: þúf ‘a kind of standard, made with tufts of feathers’), encara que aquesta forma del germànic meridional presentaria un significat diferent i es declinaria per un paradigma diferent del mot norrè. Amb un altre sufix, també pertanyeria a aquesta arrel el llatí tūber -ĕris → català tòfera, tòfona, tofa, de gènere neutre. La forma buda, d'origen últim cèltic, podria ésser ben bé una forma paral·lela de la grega, per bé que amb metàtesi de les oclusives. Si fos així, la forma grega atestada seria el resultat de la Llei d'en Grassmann. Les formes grega i cèltica s'haurien de separar etimològicament de la llatina i germànica, ja que procederien d'un original (en reconstrucció tradicional) *dhūbhā, i no pas *tūbhā, *tubhā, com se sol assumir. El mot greco-cèltic, llavors, s'arrengleraria al costat de mots de significat “fum; negre, socarrat”. La planta hauria rebut el nom de les seves característiques inflorescències de color bru-negrenc (si més no en el cas de la Typha latifolia) que devien ésser comparades a tionets cremats. Caldria estudiar, a més a més, fins a quin punt aquestes plantes o parts d'aquestes plantes s'empraven per encendre foc o per fumar aliments. Esmento finalment el català tofa, tefa, sense gosar dir si hi està relacionat o no. |