El Xiprer de Sant Bartomeu, un col·laborador d'excepció ...

Crec que el més propici i educat és que em presenti, sóc un xiprer, no un qualsevol, sóc el xiprer de Sant Bartomeu.

Volia començar pel que foren els meus orígens, la veritat és que no estic registrat ni tinc llibre de família, encara que tinc un nom científic cupressus sempervirens L. i que vinc de la família de les Cupressàcies, tot el que sé és el que sento parlar al meu voltant, diuen que podria venir de la illa de Xipre i que d'aquí he agafat el nom, és una illa Mediterrània situada a 64 km al sud de Turquia.

D'altres, amb més floretes que fruits al cap, em diuen que vinc de Cyparisso, assistent d'Apol·lo, que es va convertir en xiprer després de matar sense voler el cérvol d'Apol·lo. La història ens l'explica Ovidi en la seva "Metamorfosis". Ens diu que el cérvol era una mascota d'Apol·lo i que era cuidada pel mateix Déu o per Cyparisso. Però un dia en que Cyparisso s'estava entrenant amb una javelina va matar al cérvol sense voler. Cyparisso va plorar molt i va entristir tant que al no poder ser consolat per Apol·lo va caure rendit al terra i la seva carn es va convertir en xiprer. Quan Apol·lo veié que es convertia en un arbre tan gran i fort va decidir que servís de símbol per donar la benvinguda. Per això estic en molts del cementiris, per donar la salutació a la nova vida. Però també soc preclar testimoni en les ermites i llocs de culte per donar la benvinguda als cansats caminants que busquen racons amb soledats i fruir de la natura. Aquest és el meu cas, i a més em sento sentinella d'aquesta ermita, una joia romànica i carregada d'història. Faci fred o calor, sigui la nit o el dia estic sempre en alerta, no sabeu com he arribat a estimar-la, sempre ha format part de la meva vida i crec que també m'aprecia.

De la meva infantessa els records em son confosos, no recordo on vaig veure la llum per primera vegada, em venen ombres d'unes mans, grans, amb durícies, es veien avesades al treball, i a la vegada traspuaven tendresa i una escalfor que aleshores no sabia que podia ser. Amb el temps hi he pensat moltes vegades en aquella sensació i per allò que he anat veient al meu voltant, sí que puc dir que era una molt bona persona. Em va col·locar en un clot vora l'ermita i d'aquí no m'he mogut, he anat tirant amunt, la veritat és que estic tot cofoi de la meva figura esvelta, estilitzada, sempre verd, no m'agrada treure defectes i tampoc m'agradaria que els hi diguéssiu res perquè la veritat son molt bons amics i a més hi he de conviure, però no trobeu que l'alzina està una mica grassona i el pobre arbocer ha pujat molt tort.

He sentit també que en una ermita, sempre diuen molt més gran que aquesta, i que anomenen "La Catedral del Montsant", a la vocació de Santa Magdalena hi ha un xiprer molt gran i amb una gran ferida de dalt a baix feta per l'esberlada d'un llamp. Hi penso sempre que tenim tempesta, quan els trons retronen entre cingleres amb un soroll esgarrifós, jo, la veritat tinc molta por, encara que he de fer el cor fort ja que sempre algun que altre pit roget o cua llarga, venen a mi per seplujar-se. És que l'esberlada d'un llamp ha de fer molt de mal!.

No em queda gens clar dels anys en què es va fundar l'ermita per Fra Guerau Miquel, em va arribar a l'oïda que Fra Guerau que estava resseguint la Serra de la LLena, s'enamora de la filla del mas de la Garriga que era d'una bellesa sorprenent, i per fer-se perdonar aquest esgarriament ell mateix va fer una modesta i rústica edificació per recloure's i portar-hi una vida edificant de penitent.

Primer vivia en una cova formada per dues grans roques que s'apuntalen l'una amb l'altra, amb un forat al cim que feia de xemeneia, al mig hi ha un degotall d'aigua que cau dins d'uns cossis. Seguint la balma Fra Guerau va construir dues capelletes una a l'advocació de Santa Maria i l'altra a Sant Bartomeu i fou aquesta la que perdurà en el temps i a principi del segle XIII es comença a construir la petita ermita, tota de pedra i amb un absis romànic dels darrers anys.

La seva fama de santedat traspassa termes i comtats i fou la reina Sança, muller d'Alfons I, que tingué noticies d'ell i trobant-se a Fraga malalta de resultes d'un part el crida per buscar en ell el guariment. Va costar trobar-lo i de principi ell no volia abandonar el seu preuat racó, finalment accedí i diuen que en arribar a Fraga ja començaren a tocar les campanes de les esglésies sense que ningú les toqués, i només feu que entrar a la cambra de la reina Sança que ja troba una estranya millora i als pocs dies resta guarida. En recompensa no volgué acceptar altre do reial que la propietat del racó on havia bastit aquella petita ermita de Sant Bartomeu.

Veritat o llegenda?. No ho sabré mai, però són històries que han sobreviscut a moltes generacions, per què serà?.

Encara avui dia dins de les meves moltes hores de soledat, recordo a Fra Guerau, cuidant l'hort, extasiat per aquest prodigi de natura.

Fou sobre l'any 1324 que Ulldemolins fou integrat al Comptat de Prades, i els anys posteriors es varen significar per lluites amb la Cartoixa de Scala Dei, per les terres de Fraguerau.

El temps ha anat passant, hi ha hagut èpoques en què la gent ha rendit més o menys culte al Sant Apòstol, però per la gent d'Ulldemolins, Sant Bartomeu ha estat un lloc molt especial, han conservat aquest fervor i aquest misticisme sigui religiós o sigui per aquest entorn on la natura ha fet una meravella esculpida en cingleres i guarnida amb vegetació de què em sento orgullós de ser el tret característic.

No vull recordar quan el 1994 ens va amenaçar aquell terrible incendi, el sentia pel voltant, veia les seves flames com anaven matant tots els meus companys, el fum intens que cobria tot el Fraguerau.

Quina por!. Quin esglai! .

Veia gent amb cares de cansament lluitant per aturar aquest avanç frenètic del foc, fou impossible, aquella nit sempre la recordaré, no parava de demanar ajut a Sant Bartomeu, a Fra Guerau, és que estava envoltat!, aquella espantosa claror de les flames, en una nit fosca com una gola de llop, veia esgarrifat com de dalt les cingleres anaven caient trossos dels meus germans encesos.A baix, a l'entrada del barranc per la part del riu, al començar la nit el foc es va parar, així ho vaig sentir com ho deia la gent; i sense saber com, a punta de dia el varen trobar moribund, el varen poder rematar.

No va gosar entrar en aquest racó!

El que va passar no ho sabré mai, però crec que sant Bartomeu i Fra Guerau aquella nit no varen dormir.

És molta la gent que venen a visitar l'ermita, el racó ha agafat un renom, i tothom es llança a fer el camí. N'hi ha que em fan patir, arriben amb sabates de diumenge i vermells com a perdigots, qualsevol hora els hi va bé, i penso a aquest els hi agafarà algun "patatús".

Ara ja es molta la història que porto en les meves rames, veig com les estacions es repeteixen, el temps no té aturador, i jo sé que un dia no existiré, però he procurat ser un bon arbre, i crec que així seré recordat, però passi el que passi si que ho puc asseverar, que aquest Racó, aquesta Ermita, aquest Sant, mai seran oblidats.