fraguerau. L'erosió feta art

voltants de Sant Bartomeu...

L’objectiu és arribar als voltants de Sant Bartomeu. Ja fa molts anys que vàrem fer aquesta caminada i com que no recordava exactament per on ho havíem fet, va ser ahir a la tarda que vaig estar aquí davant, en una impressionant atalaia intentant veure per on arribar a fi de bé, però hi ha una cinglera que no veia per on poder-la baixar. De veritat que hi vaig estar força estona. Em deixava acariciar per un Sol que per ser el temps que som es notava molt. Com diu la dita “El sol de Febrer mascara més que un cul de calder”.

Als meus peus el barranc de Sant Bartomeu i fins aquí sentia el silenci i la solitud que desprèn aquest racó. Era possible que jo sol pogués disfrutar de tanta naturalesa? No veia ni sentia a ningú, era qüestió d’aprofitar el moment, de tant en tant és bo trobar-se un mateix, no cal disfresses, seriem molt rucs de voler enganyar-nos a nosaltres mateixos, és l’hora de preguntar-nos: Som allò que som? Volem ser com som? La realitat és que he marxat d’estudi, buscant un camí intento trobar el perquè d’una vida, ho deixaré per un altre moment, ara no toca. Tornant a l’excursió d’avui i la veritat és que quan no ho veig clar la solució passa per comentar-ho amb el tiet i així ho vaig fer ahir al vespre. I quan l’hi comento només em diu: “Per baixar per allí hem de fer-ho pel davall de la cova del Juan i tot recte”. Estava parlant d’un camí que havíem fet fa més de vint anys.

Hem deixat el cotxe als ametllers del Fèlix, vora la carretera que va d’Ulldemolins a Lleida, amb la cruïlla del pas de carro que ens portaria un a la Garriga de l’Antònia Marian i l’altre que és el que agafem que va a la Garriga de les Puntes Planes del Juan. El camí no està molt bé per fer-ho amb el cotxe i preferim començar a caminar. El dia avui és net i clar, volem fotografiar els voltants de Sant Bartomeu pel damunt de les cingleres de la part Est del racó.

Entrem a la Garriga del Juan anem sortejant els marges fins arribar a l’últim conreu on hi ha una balma amb una paret de pedra i és aquí que comencem el nostre descens.Quan arribem a la cinglera, que ahir no veia clara, la perspectiva canvia i la baixada es fa amb precaució però sense dificultat.

Si mirem al Nord veiem el començament de la raconada davall de la Garriga en un temps del Josep de la Sisca, hi ha com uns gorgs i una cinglera molt alta que fa de frontera entre el Fraguerau i les Garrigues. La vegada que hi vàrem passar potser no hi havia tanta vegetació i principalment tanta esbarzerola. Dins del barranc hi ha un escut gravat d’Scala Dei, de ben segur ho devien fer per posar límit a les seves propietats, avui degut a la vegetació i a la molta mullena que hi ha no l’hem buscat tant i no l’hem trobat. Seguim un tros de barranc per la part esquerra i passat una cinglera on hi ha una construcció de pedra seca petita ens clavem ja dins del barranc i anem baixant relativament bé. A l’arribar a un punt on sembla que sense sortir del mig no podrem avançar més degut a una alçària considerable del cingle, només cal decantar-nos una mica a l’esquerra i trobem un forat a la roca i com uns esglaons que ens fa fàcil el descens. Ja som a una balma grandiosa que hi ha a la vora del mateix barranc, encara hi ha una pica de les que abeuraven els animals. A l’altra punta una construcció de pedra seca sense sostre però molt ben feta, tota l’obertura del davant queda tapada per l’alta arbreda, tenim unes pedres disposades en forma de cadires i taula, aquí a la paret de la cinglera també hi ha un gravat de l’escut d’Scala Dei.

Com que ja hem fet gana pararem i reposarem. Estem prop de l’era de Sant Bartomeu, ens queda un tros per sortejar vegetació i no és complicat, però avui està mullada. Arribem al camí que ve de la Garriga de l’Esclauet, però com que sembla que tenim al·lèrgies als camins, passats cinc metres el tornem a deixar i ens endinsem cap la esquerra. Tenim davant tota la frondositat del racó de Sant Bartomeu i vorejant la cinglera anem dibuixant els revolts d’aquest, entrants i sortints i davall nostre ja veiem l’ermita i el xiprer. És aviat, el Sol encara no hi ha entrat plenament. Tenim una ratlla de Sol i ombra. Anem fent temps contemplant els capricis de formacions que la natura ha anat modelant per servir de marc a aquesta petita i humil construcció romànica. Tot plegat fa que el seu conjunt sigui una única i molt preuada obra d’art.

En aquesta situació les perspectives fotogràfiques no són les tradicionals. El Sol ho omple tot, sort que avui la fotografia digital no altera els pressupostos perquè no en tens mai prou, sempre veus un motiu nou per tornar a apretar el dit. Arriba el moment de fer marxa enrera, aquest camí està molt poc transitat. El tiet em comenta que ens portaria al Grau de les Barretes. No l’hem fet mai. Tenim ja feina per un proper dia.

Ara tornem a trobar-nos al camí que ens portarà a la Garriga de l’Esclauet, travessarem la Garriga de l’Antònia Marian i cap al cotxe. Arribant al poble comento l’estat amb que hem trobo, una mica cansat, molt relaxat i content d’haver disfrutat una vegada més d’aquest Fraguerau del qual ens hem de sentir orgullosos i agraïts que en una vida tant efímera i curta com la nostra puguem gaudir d’aquesta meravella modelada amb tants i tants milions i milions d’anys.

Jaume