fraguerau. L'erosió feta art

L'avenc del Vent...

Feia molt de temps que teníem preparada aquesta sortida per anar a la Cova de l’Avenc del Vent, però quan no eren naps eren cols i no ens posàvem d’acord degut a la disponibilitat ara d’un i ara de l’altre. La realitat és que tot és qüestió de temps, i el dia ha arribat avui. A les set del matí ja estàvem tots preparats a la plaça de Loreto i a punt de marxa. Hem baixat amb cotxes fins al damunt de la Font de la Gleva, abans d’arribar a la cadena.

Allí hem començat el camí, i una molt agradable fresca ens ha donat la benvinguda i ens ha acompanyat durant el trajecte, degut a l’ombra de la vegetació i a l’hora matinera. A l’alçada de l’entrada del Racó de la Pastera, deixem el camí i ens enfilem per la part esquerra en direcció als Tres Jurats Petits, un cop allí hi fem una paradeta. Hi ha una vista esplèndida, els primers rajos de Sol entren per la vall que es troba entre sol i ombra i amb aquella calitja que ens avisa que el dia serà calorós. A la llunyania veiem córrer un grup de cabres hispàniques. Continuem caminant ja que ara ens espera una bona pujada i val la pena fer-la amb la panxa buida i aprofitar el que queda de fresca, així que retardem l’esmorzar.

El camí que fem, segons m’explica el tiet es feia servir per portar aigua i aliments, amb un matxo, als talladors que hi havia en la zona dels Pins Carrassers, pujaven pel camí de la Cornaleda, és un accés molt dret i a més aleshores no es coneixia i els hi va ensenyar el Sr. Ramon “Tocaio”, això estalviava molt de camí i temps en fer el trajecte.

A la partida dels Pins Carrassers,hi havia uns pins molt grans i entre tots en sobresortia un de gran alçada, visible de la carretera que va cap a Lleida a la part de les Garrigues, un autèntic arbre singular, això no el va salvar de la tallada.

Aleshores es tallaven tots amb destral i el tallador, ho van fer a quatre cares, una vegada a terra l’anaren serrant a rolls de poc més de metre perquè una vegada a baix s’havia de portar amb un carro de torn, com si fos un bocoi, una vegada al poble el tornaren a muntar a la vora de la serradora, al costat de la carretera perquè la gent contemples aquella joia morta, el que va faltar fou l’últim tros, per on fou tallat, ja que com que els despenjaven per la Canal del Descarregador, mentre el portaven per despenjar-lo va relliscar i va anar fins al fons d’un barranc i una vegada allí era impossible treure’l.

Encara recordo cap a l’any 1984 que vàrem anar a buscar on estava plantat el pi i encara hi havia les restes. La circumferència feia uns 5’90 metres. Ens va encuriosir on podia ser el tros que no va arribar al poble i seguint una mica el camí possible que havia pogut fer, tot i que ens va costar, finalment el trobarem fent el seu repòs al mig d’un engorjat barranc, ja sols restava un metre de diàmetre aproximadament, on es podia veure el seu perfecte tall a quatre cares, fet uns trenta anys abans, als anys cinquanta.

Un dia parlant amb el Ramon Pere em va dir que el nom de Canal del Carregador, fent esment a la que ara anomenen Canal del Descarregador està citat en escriptures de l’any 1380, i és molt probable que el nom tingui relació amb les característiques de l’indret ja que es ideal per despenjar els pins o la fusta que treien de la part de dalt, fent-los arribar al lloc de càrrega.

Ara he marxat d’estudi, encara que sempre són curioses aquestes anècdotes transcorregudes dins del territori, la qüestió és que parlant de tot això no ens hem adonat i hem fet el fort de la pujada. Ens disposem a esmorzar, no busquem cap ombra, no és necessari, dalt del serrall els efluvis de la fresca no paren de passar.Quan estic aquí sempre penso amb l’anomena’t Balcó del Priorat, que es troba al camí del Grau del Barrots, crec que ara devem estar al Balcó del Fraguerau, aquí estem a una alçada notable i al mig del Congost, a l’esquena els Ventadors i davant nostre la mirada és infinita fins als Pirineus, gaudim de la vista i de la menja, la part forta de la caminada ja esta feta, anem bé de temps i ho agafem amb tranquil·litat, ara ja reprenem la marxa en direcció a la cova, és poc el temps que ens queda per arribar-hi.

El nom de la cova ve donat perquè quan la varen trobar solament existia un petit forat tapat de fenàs i que bellugava molt pel vent, però un vent inexistent ja que el dia era de molta calma, fou això que va moure la curiositat d’aquell grup que per cert ja anaven a la busca de forats i coves, en un tres i no res havien fet un forat just per passar un cos. Fou trobada als anys setanta per un grup d’Ulldemolins, però està molt trencada, hi ha llocs amb quantitat de formació i llocs sense.

Hem baixat tots a l’interior, uns ens hem quedat al rebedor i d’altres s’han endinsat a veure el piset, jo tenia ganes de fer algunes fotos, tant aviat com ho he tingut fet ..., a veure el Sol. Hem sortit tots plens de pols, a l’interior està molt seca, encara que s’hi veuen com baixen les arrels.

Una vegada a fora m’entres esperàvem que els més atrevits sortissin, hem anat a fotografiar un pont natural de conglomerat que hi ha més avall i encara no el tenia en format digital. La calor comença a ser forta.

Tots una vegada fora hem comentat les impressions i ara la nostra idea és anar a dinar “a l’hotel”, (Es una cova-balma de grans dimensions i fresca). Hem d’anar a buscar el camí que baixa dels Ventadors i com que no el tenim molt lluny, decidim fer-ho a la valenta i tallem recte, una forta baixada i pel mig del bosc, però sense molts problemes arribem al camí i ja enfilem a dinar a l’hotel.

Davall de la balma encara degoten gotes d’aigua, la temperatura es fantàstica. Fem el vermut,dinem i desprès la migdiada.No ens ve d’una hora, de tornada el camí es planer, amb bones ombres, el soroll del riu ens acompanyarà i ens deixarà un molt bon record d’un dia en què hem donat un tomb per aquest Fraguerau que no ens deixa de sorprendre i avui ens ha regalat unes imatges de les seves entranyes, de les que conservarem a la memòria i vetllarem perquè siguin conservades.

Cartografia: Atlas Muntanyenc. Serralades de la costa catalana n. 25 El Montsant. Esc. 1:25.000. Ed. Montblanc. Granollers, 1979.

Terreny: Conglomerat del Oligocè.

Espeleometria: Recorregut 417 m. Fondària-36’5 m.

Situació: Al vessant Nw. dels Ventadors. Difícil localització.

Descripció: Una boca molt petita permet accedir a una gatera baixa que per un ressalt de 1,70 m. comunica amb una galeria de 5 m. per 2 m. Una finestra a la paret d’aquesta galeria dóna a una rampa de 12 m. de llarga, que mitjançant un altre ressalt arriba a una sala rectangular de 10 m. per 15 m. De la paret dreta de la sala surt una galeria de direcció N-S. de 12 m. de llarga. Per l’extrem W. de la sala, una altra galeria comunica amb la part més complexa de la cavitat, constituïda per una xarxa d’escletxes de direcció preferent Ne-SW i NW-SE, sovint intercomunicades entre elles a diferents nivells. La fondària màxima es de 36’5 m.

La litogènesi es redueix a algunes formes parietals i zenitals molt descalcificades.

Espeleogènesi: Cavitat de tipus Tectònic.

Origen de les dades: Jordi Roca, Ulldemolins, GES del CMT.

Jaume