fraguerau. L'erosió feta art

Una emblanquinada a Fraguerau...

Durant el transcurs de la setmana, els meteoròlegs ja ho anaven anunciant i cada vegada amb mes vehemència i convençuts d'allò que deien, ara clar sempre els hi deixes un marge per l'error, ja que el seu no és una ciència exacta i en un moment donat pot canviar tot el context de la predicció i la situació.
El divendres en arribar al poble, res feia preveure tot el que van dir.
Ara les ganes i allò que penses i si fos veritat, a les 6 del matí ja em tens darrera els vidres, i quina va ser la meva sorpresa que en la foscor s'albirava un paisatge cobert de neu.
Que havia passat?. Doncs que les prediccions dels homes del temps fou un encert de ple, primer varen passar els ruixats com els anomenen ells, nosaltres els hi diem rams, acte seguit va començar a caure neu amb molta intensitat, va començar a baixar la temperatura i la neu va començar a quallar ràpidament.

Ja feia molt de temps que anava darrera d'una oportunitat així, agafar una nevada en un cap de setmana, tenia ganes de fotografiar el Fraguerau emblanquinat i sobretot Sant Bartomeu, així que ja em tens esperant que les primeres llums anessin descobrint aquest paisatge de postal i quan ja hi havia una mica de claror escampada per marxar que al carrer hi havia llocs amb glaç i decideixo fer tot el camí a peu. Tenia tot el temps del món i ho vaig encertar, passo per l'Oliver Gros, baixo per el Trencacolls fins als Canyamassos, segueixo fins al Molí de l'Espasa, a cada pas es podia fer una foto.

Per una feixa d'avellaners del Jaume Casetes s'esmuny un esquirol que corria damunt la neu i jo bocabadat gaudint d'aquesta imatge que donen tant simpàtica i tendra m'oblido d'intentar fer-l'hi una foto i quan vaig reaccionar ja no hi vaig ser a temps, per tant una imatge nomes viva en la meva memòria.

I cap al Coll del Prat, on ja tenia davant meu l'entrada a Fraguerau, amb unes imatges realment de calendari, hi havia uns escassos deu centímetres de neu però estava glaçada i restava forta dalt dels arbres encara que hi havia llocs on bufava amb força el vent, ella seguia forta i sense caure, degut això el cirerer i la figuera de la Font de la Gleva estaven de cine. Les Cadolles Fondes blanquejaven entre el sol i l'ombra. Els Tres Jurats Petits, el Racó de la Pastera i el Buda donaven la possibilitat de combinar el color gris de les cingleres i les ocres entre elles amb el mantell blanc, visions que no són gens habituals i que son molt agraïdes.
En arribar al Pont de Sant Bartomeu, on una neu verge el deixa tot pintat de nou, em sabia greu xafar aquell blanc immaculat. Pel camí havia d'anar sortejant les branques dels arbustos que es vinclen pel pes de la neu i fan que el camí sigui més baix de sostre.

Per fí arribo a l'ermita on la blancor l'hi dóna una nova visió, hi havia estat fa molts anys amb molta menys neu, després de tantes i tantes vegades d'haver-hi estat, el paisatge era completament nou per mi. De tant en tant el sol es deixava veure donant un punt més de llum, aixecant uns punts brillant entre les branques amb la neu glaçada i el seu degoteig ja havia fet els caramells, uns regalims glaçats per entre els marfulls, on era tot una festassa per la vista.

Els núvols tornaven a tapar el sol, ells també volien ser espectadors directes d'aquest espectacle, us imagineu la visió d'un núvol sobre la terra? Una vista aèria sense destorb, lliure, deixant-se portar per l'oreig i poder contemplar tot el paisatge terrenal, de veritat envejable. Començava el desglaç i de les alçàries de les roques lliscaven petitets rierols. Aquest racó té com un microclima especial, diferent de l'entorn, perquè mentre més avall bufava el vent i la temperatura era fresca aquí al raser del sol començaves a sentir una sensació de caloreta.

El silenci s'anava trencant amb el soroll del degoteig del desglaç de la neu caient pels voltants amb un so harmoniós de percussió, on el pit roget, que anava de branca en branca, semblava ballar al seu ritme.
M'hi sentia a gust, hi vaig fer un mos amb dos mandarines i un trago d'aigua i altra volta a desfer el camí fet, anant pujant repetia alguna de les fotos fetes al baixar, no volia deixar res ja que qui sap quant ho tornaré a veure.

Ara vaig passar per l'ermita de Sant Antoni i cap al bosc del Queralet on vaig anar trobant unes boniques vistes del poble, jugant amb uns primers plans nevats, acaronant un poble on darrera seu hi ha una Serra de la Llena tota emblanquinada formant una autèntica obra d'art, feta per la mateixa naturalesa que sempre ens sorprèn i ens regala pel goig dels nostres sentits.
En arribar estava content, no va ser una caminada més, aquesta tenia un quelcom que la feia diferent, la neu, i que donava aquest punt especial a tot aquest entorn ja esplèndid. Hi podríem afegir aquell comentari "com a comiat ni millor ni pitjor, senzillament diferent".