fraguerau. L'erosió feta art

una cinglera més baixa...

És divendres, i no un divendres qualsevol, és Divendres Sant. Els que ja tenim uns anys, el recordem com un dia totalment religiós. Era jo escolà i començàvem de bon matí amb els carraus per anunciar el Via Crucis, després Mossèn Josep s'esplaia amb les Set Paraules, per dinar dejuni i abstinència, a la tarda missa i al vespre el Sant Enterrament. Abans de cada acte la volta al poble amb els carraus. Tot el dia treient i posant la sotana i el sobrepelliz. Eren dies grisos, sense música. Aleshores hi havia poca televisió i les ràdios tot el dia amb música clàssica i sacra.

Potser ha estat aquesta grisor que avui he estat transportat dins del temps, perquè avui també és un dia de tons grisos. Gris però alegre. Ha plogut i potser hi tornarà i això es motiu més que suficient per estar content. A mi personalment els núvols, la pluja i l'aigua (la dolça) m'omplen d'energia i vitalitat. Qui hagués dit fa quinze dies, amb aquesta sequera que arrosseguem de tot l'hivern, poder veure aquests romers amb aquesta cara i color? i tota la vegetació està ja diferent. Amb unes panxades d'aigua, el camp no sembla el mateix, realment l'aigua és un gran i preuat regal que hem de guardar i respectar tot i l'escassetat amb que s'està mostrant.

Avui no avancem, no acabarem d'arribar mai, aquest respirar tant humit i les parpelles ben obertes ens mostren davant nostre un Fraguerau exultant, diferent. No fa Sol i hi ha molts núvols. Hem deixat el cotxe a la Garriga del Fèlix, igual que el mes passat i avui anirem fins al Bolet i d'allí saltarem una cinglera més avall. Haurem d'anar amb cura ja que avui els cingles relliscaran.

Davant nostre la Punta del Pins Carrassers, està tapada per una broma baixa que dificulta també la visió a la Serra del Montsant i al poble d'Ulldemolins, no sortiran les fotos clares però tot té el seu encant. Avui és com si les cingleres respiressin i deixessin anar el seu alè.

Quan veig tanta bellesa recordo les paraules que vaig llegir un dia del Sr. Juan Manuel Castro Prieto, un molt bon fotògraf: Tanta bellesa, voldria que fos meva, la voldria prendre cap a casa. Però no estaria bé, a més seria impossible. Però tinc un pla; les prendré en forma de fotografia i perquè no sospitin, canviaré el seu aspecte, si convé les desenfocaré, les reenquadraré...... i ningú sospitarà que m'emporto la seva ànima.

Hi penso moltes vegades, que bé ho va saber escriure, quanta raó tenia. Quan jo faig una foto, perdoneu ara la insolència, però vols fer teu tot aquest enquadre, diferent en cada moment, en cada estació, segons la climatologia, ja que la llum no és mai la mateixa.

Hem arribat al Bolet, una meravella de pedra, com un bolet i desafiant la llei de la gravetat, situada al mateix cap del Buda, amb una panoràmica que no soc capaç de d'escriure, s'ha de veure: el Racó del Valencià, el Racó de la Pastera, Ulldemolins, el Montsant, el Coll del Prat, les Cadolles Fondes, el riu Montsant als peus, la Canal del Descarregador, tots els Jurats, els Ventadors, la Punta dels Pins Carrassers, la Falconera, la Sella, la Cadira, el Camell, la Bitlla.... tot ho tens aquí mateix.

Els sentits no paren, la vista saturada, l'oïda amb el remor de l'aigua que avui omplena l'espai i l'olor de la terra humitejada barrejada amb els romers florits.

Des d'aquí el Bolet podrem superar aquest cingle. Amb cura ens anem despenjant fins a situar-nos damunt de la cinglera més baixa. Hi ha encara molta alçada però davall nostre només tenim la verticalitat del cingle i el riu, ara ja ens toca planejar en direcció Oest cap a les Puntes Planes del Juano, no hi ha camí però el trajecte és fàcil, es tracta d'anar per la vorera de les arrodonides formes de les roques. De sobte, davant nostre, fugen quatre cabres. Encantat mirant amb quina facilitat grimpaven pels cingles i cara amunt no he pensat en fotos ni en res. Era la primera vegada que les veia, en un tres i no res, vistes i no vistes. Ep! cau alguna gota i del Montsant ens adonem que baixa un bon ram. Accelerem el caminar, no tant com les cabres, i arribem a una cabana sense sostre i davall d'una balma, construïda amb pedra seca, i digna de museu. Som a Puntes Planes del Juano i decidim fer d'okupes mentres duri el ram. Aprofitarem per dinar, no és per fardar però em sembla el millor restaurant de la contrada. Un altre sentit es posa en marxa, el gust, Que bo que és tot! No tenim pressa, segueix plovent, com que hi ha cafès i caputxins i la companyia és bona ja pot durar. No ens mullem gens i tenim tot el Fraguerau davant nostre. Sentim la pluja que rellisca pels marfulls i arbocers. Sembla que els núvols s'obrin una mica. Amb aquesta llum les roques mullades del Ventadors semblen d'argent.

Deixem de fer d'okupes, ara ens toca pujada, anirem seguint el que queda del camí. La vegetació està mullada, el terra patina. Som a la propietat de cal Juano, passem pel davant de la cova, encara hi ha l'era. Quedo sorprès cada vegada de la manera de viure i del treball d'abans. Crec que és molt enriquidor reflexionar sobre aquest tema, t'ajuda a valorar allò que tenim i d'on venim.

Sento la veu del tiet al darrera que hem treu de la reflexió, amb aquest to d'humor que el caracteritza. -N'hi ha que avui han trencat l'abstinència. S'ha fotut una costellada!- No passa d'aquí, sans i estalvis, potser amb un blau de més arribem al cotxe, la tarda és oberta i encara ens depara una última sorpresa, damunt nostre i a pocs metres contemplem el vol d'unes àligues que com nosaltres, gaudeixen de la magnífica tarda que ha quedat.

Hem arribat a la fita. Una nova excursió, perquè encara que ja l'haviem fet, sempre és diferent, amb noves sensacions i la càmara al límit de fotogrames.

Jaume