fraguerau. L'erosió feta art


Pluges de maig... A l’últim escrit que vaig fer em queixava de la manca de pluja i la veritat veia la situació de la sequera molt crítica, havia perdut l’esperança que plogués mai més, estàvem a les acaballes del mes d’abril i els camps presentaven una situació d’alerta màxima. Eren ja també els petits hortolans, que havien vist minvar molt el cabdal de les fonts de les seves bases. Per la part de Fraguerau ja havia arribar l’estiatge. Clar quan veus tots aquest indicis i que ha passat l’hivern, estem a meitat de la primavera i res de res, a més venim de tres anys molts secs, i si amb això no n’hi ha prou la ràdio, premsa i televisió, només parlen de la sequera i falta d’aigua ... a Barcelona, doncs la veritat, el meu grau d’optimisme el tenia a la sola de la sabata. I avui, mitjans de Juny, totes aquestes teories del canvi climàtic, calentament de la terra, desertització se’n van a norris.
Aquest any la teoria que s’ha fet patent és la de “Si plou per Sant Pere Regalat, vindran quaranta dies de ruixats”. S’ha complert al peu de la lletra. A més ha estat una aigua que els camps han aprofitat fins l’ultima gota, no ha fet cap escorrec, ha anat baixant, relliscant suaument, per barrancs i barranquets. El riu de Prades amb un cabdal impressionant. Fontalba no en podia donar més. La font de la Sivina, el seu fil de plata es feia mirar de la Serra de la Llena, després d’un dia l’altre, semblava un somni. La collita d’olives de la que feia una setmana ningú en donava cinc cèntims, si no hi ha un contratemps, estava salvada. Els arbres empatxats d’aigua, feliços, es vestien amb els seus millors verds, i anaven omplin tot el paisatge cada vegada més exuberant, donant mostres de la seva vitalitat i les ganes viure i donar-l’hi a aquesta primavera totes les seves flaires i tots els seus colors en forma de flors.
	El dissabte dia 10 de Maig el riu de Prades al seu pas per la Palanca i el Pont, era tot un espectacle, una aigua de color de xocolata, baixava amb molta força. L’endemà amb el tiet i en un moment en què el temps ens va dona una treva, ens vàrem arribar pel Coll de Mònecs, serralada enllà fins damunt del Canyaret, per veure l’entrada de l’aigua al Pantà de Margalef, i el que feia uns dies estava al vint per cent de capacitat en dos dies es va posar a vessar. Un espectacle inusual veure aquella corrent tan forta, d’aigües llardoses, amb un soroll, que ha pesar de la llunyania es deixava sentit fortament. La vegetació ja deixava veure els seus colors, una reseda luteola, en plena floració, l’herba pinzell o la farigola borda es deixava veure amb aquest rosa intens, que la caracteritza. Que n’és d’agraïda la naturalesa!.
Crec que és un sentit de supervivència que es generalitza en tot ésser vivent. De la mateixa manera que les plantes s’adapten a climes i entorns desenvolupant mesures que contraresten mancances o també excessos, igual que els animals i els humans, encara que aquests últims el que volen fer es canviar l’entorn, per propi profit i cada vegada veiem que cars es paguen aquestes disbauxes, construccions a lleres dels rius, alimentacions transgèniques, adobs i pesticides que enverinen la terra, pol·lucions contaminants, grans despeses d’aigua, contaminar els mars, pesques massives, i mési més coses..... que l’única cosa que comportarà serà una gran degradació del medi natural i cada vegada la supervivència es farà més difícil.

No es per posar-nos depressius, si no tot el contrari, la sàvia naturalesa, coneixent el límit que teníem de sequera, ha posat en marxa un rec intensiu, i a mig maig els camps han deixat de patir i ara ufanosos, alegres, cofois i feliços esperen ja de bon grat el sol de l’estiu, que farà fructificar amb forma de llavors tota la vistositat de la que es vesteixen ara. Veient que fonts, rierols, rius,no paren de brollar amb força, hem quedat amb el tiet d’anar per Fraguerau, riu avall fins al Barranc del Bidobar, on imagino que els salts d’aigua que hi ha tan vistosos, han de fer la mar de goig. Dit i fet, no tenim un dia molt clar, degut a la nuvolada totes les cingleres tenen un aspecte de color gris fosc, no hi ha aquell gris blavós tan característic, a moltes d’elles encara hi raja aigua, fa goig caminar,les boirines ens acompanyen donant un ambient humit, melangiós, sembla que es va obrint alguna que altra clariana.
Crec que aquest matí no ens plourà, ens dona una treva per gaudir de vistes, fragàncies i sons que han quedat desprès de ploure tota la nit. A la Font de la Gleva l’aigua surt per tot arreu, més avall les Cadolles Fondes, on no podem passar sense fer una parada, potser no les havia vist mai tan plenes, el soroll del salt que hi ha al començament ressona pels gorgs, la vegetació resta tota mullada però com que han netejat el camí i li han donat amplada, no ens mullem gens, i tot el trajecte ens acompanya els so, com música divina, de l’aigua del riu. A l’aproximar-nos al Bidobar ja veiem el raig, una blancor d’aigua es despenja per l’accidentat barranc, més amunt i d’un altre corriol hi veiem un fil d’aigua, hem encertat el dia, satisfets ens posem a esmorzar, per després endinsar-nos dins del barranc.


I com diuen, la felicitat no pot ser mai complerta, arribat el moment no podem creuar el cabdal d’aigua que porta el barranc dels Pèlags. Ho intentem per diferents llocs, però no ens hi veiem amb cor, i jo no ho veig gens clar, amb la por de caure dins amb la màquina i objectius, vulgarment com es diu, la cua entre cames i cap a casa.

Encara que no hem pogut arribar al peu del salt, ha estat una caminada d’aquelles relaxants, tranquil·les. Quanta serenor dóna l’aigua!. La tornada és tranquil·la, anem d’hora i el temps no apressa, és quan gaudeixes més de les coses, és aquest plae que et dóna la tranquil·litat. El cel torna a tapar-se, pel Coll del Prat ens creuem amb un grup nombrós que va de camí cap a Sant Bartomeu. Comencen a caure gotes, encara estem en els quaranta dies de Sant Pere Regalat, i la veritat es que n’hi cap molta, així que en vagi caient, serà sempre ben rebuda. Jaume