Com que és el lloc més transitat i visitat de tot el congost, hi veus gent de tota mena, excursionistes i no tant. És també el lloc més conegut i són molts els qui volen conèixer aquest racó tan peculiar i especial que té Fraguerau. A més, és un recorregut planer, i el camí està molt ben arranjat. També, ara el pont penjat sobre el riu està completament rehabilitat, i li dóna un punt d’aventura al trajecte.

El que més m’ha motivat per fer l’excursió és la data, 26 de desembre, Sant Esteve, i el primer que he pensat és que en aquestes diades no trobarem molta gent.

No sé exactament el motiu, però jo Fraguerau el tinc sempre relacionat amb imatges de sol·litud, imatges relaxants, amb un paisatge per contemplar i escoltar i sense necessitat de música, ja la porta ell mateix; és una barreja de sons de silenci i sons de la natura, sigui el cant d’un rossinyol o el d’una merla que fuig sobtada, o el soroll del vent que es passeja per la vall. Amb aquestes imatges idíl·liques s’agraeix un dia de sol·litud i gaudir d’ella.

El dia es presenta ennuvolat amb una mica de fred. Pronòstics meteorològics donen nevades, a veure si és veritat. El tiet ens fa de guia, també s’hi ha apuntat la Lourdes. Baixem en cotxe fins a la cadena i una vegada allí comença el passeig. La marxeta que portem és ràpida, el cel està llis, - potser sí que presagia neu, ... -L’aire és fresc i això ajuda a que el caminar porti aquest ritme. A més, dóna gust després del dia d’ahir, que fou de cadira i sofà. Portem la idea d’esmorzar una mica a Sant Bartomeu. Dit i fet, arribar i recuperar una mica les forces; ara el que va més bé és aquest cafè calent del final que et deixa el cos a una temperatura ideal i amb ganes de donar un tomb pels voltants. Durant l’esmorzar ens han acompanyat dos pit-rogets. Crec que també assenyalaven la nevada, encara que són uns moixons molt sociables, ja que no és la primera vegada que ens acompanyen, els hi hem deixat unes molles de pa, de les que quals ràpidament han fet net. No hi ha ningú, ens acull el silenci. Són moments d’agrair.

Em proposo anar-hi un dia de lluna plena, no hi he estat mai de nit, poder veuré la llum selènica reflexada en les roques. Crec que l’ermita i el xiprer han d’aconseguir una aurada de misteri ..., Ja ho escriuré, serà una passejada davall la lluna per Fraguerau; el problema és que les fotos poden quedar una mica fosques. Avui la claror és fantàstica, no fa sol, per tant no hi ha ombres, la llum filtrada pels núvols arriba a tot arreu per igual, les vistes de l’ermita resulten clares i netes. A la targeta de memòria de la càmara, es van guardant les instantànies, no ve d’una, i el temps passa que no t’adones.