fraguerau. L'erosió feta art

sortida a la bitlla-AEM...

Ja feia dos o tres dies que el Sr. Molina preveia un dissabte amb una temperatura esplèndida i la primera cosa que vaig fer al llevar-me fou mirar per la finestra que ens depararia el dia d'avui. De cap manera era desconfiança en aquest senyor, ni em va passar pel cap. I la veritat és que tenia tota la raó, un temps calmat s'obria a les primeres llums del dia, la boira cobria tot el poble, un ambient humit però molt agradable.

Al carrer de Loreto ens varem reunir un bon grup i vàrem enfilar amb els cotxes fins a la cadena, damunt de la Font de la Gleva i allí començarem el camí que ens havia de portar fins a la Bitlla. Al passar per la balconada de les Cadolles férem la parada que sembla obligatòria, realment val la pena, ja que és una de les tantes joies visuals que ens regala el Fraguerau.

El camí és molt planer i el nostre ritme és casi de passeig, però sense adonar-nos ja albirem la Cadira, una munió de roques que donen aquesta forma i ens anuncia l'entrada del Barranc de Sant Bartomeu, al seus peus el pont penjat sobre el riu Montsant. Ens hi fem una foto pel record.

En un moment ja hem de deixar el camí bo, d'aquí endavant el recorregut és fa una mica dur, ja que no hi ha camí i comença amb una forta pujada, que l'agafem amb un ritme suau ja que el traçat és molt accidentat per tal d'anar esquivant les cingleres i fer possible l'ascens; que per cert, no és molt llarg però costa algun que altre esbufec. A l'arribar dalt a una carbonera, i amb l'excusa de les esplèndides panoràmiques que ens ofereix el congost, fem una parada i tornem el ritme cardíac a la normalitat.

Passem pel costat de l'Avenc del Montlló, una esquerda al cingle que sembla de notòria profunditat.
A partir d'aquí el camí es fa més dificultós. Ajudats d'una corda passem pel mig d'una cova on la cinglera que fa de sostre conserva un incert equilibri. Abans d'arribar a travessar per l'escletxa que ens portarà a la raconada de la Bitlla, estenem una corda a forma de passamà, ja que el pas per la cinglera rellisca una mica.

Ara, entrem per l'escletxa oberta entre dos alts cingles i roques trencades originades en temps passats per algun que altre moviment sísmic o en la formació de la falla de la del Canal del Descarregador o la dels Ventadors, ja que envolten aquesta raconada. Fem l'últim tram del camí, potser el més accidentat. Amb cura es pot baixar sense res, però avui posàrem una corda per facilitar aquest descens.

Ens trobem a la relleixa que ens portarà fins al peu de la Bitlla. Vista d'aquí es impressionant, tones de roca que s'enlairen desafiant les lleis de gravetat i qui sap si en temps passats un gegant amb venes artístiques, "tallà la roca en forma d'una cara ja que avui encara pots endevinar aquest esbós, el seu descans el feia a la Cadira, i es passejava amb el Camell, les distàncies llargues les feia amb la Sella."
Els més valents arriben fins al límit de la base, una miranda de privilegi a una alçària més que considerable.

Una vegada tot vist, anem a buscar el bon camí, amb la idea d'anar al Racó de la Pastera. El trajecte es fa curt i sense adonar-nos ens trobem creuant el riu i entrant pel racó. Davant i als costats ja tenim les impressionants moles del conglomerat que ens fa sentir petits i insignificants enmig de tanta majestuositat, realment és una bona cura d'humilitat. Era un racó que es cultivava, l'últim en fer-ho fou l'Àngel "Ponset". Hi feia hort, pel camí encara avui hi veiem els marges.
És una raconada tancada en la seva part nord, altes cingleres el delimiten del Racó del Valencia que té al seu damunt i que limita amb les Garrigues.
El perquè del nom no en tinc cap idea, a no ser que també fos "el gegant que enfornava grans barres de pa".

El clima continua essent molt generós, el Benjamí ens continua donat la temperatura actual, estem a 17º i això ens permet accedir per aquestes relleixes de vertigen, on ens surten dos cabirols, molt espantats al veure tanta gent. En un moment desapareixen de la vista. La verticalitat de l'entorn no els hi es cap problema

Alguns, accedim fins on es pot. Hi trobem un grèvol espectacularment ple de fruits, el Josep Ma. Llurba ens ensenya les larves d'una formiga lleó, més coneguda com una alada. Entre curiositats i panoràmiques de somni ens arriba l'hora de dinar i com que de gana tornem a anar bé, aviat hi estem posats.

El Sol ens acompanya delitant-nos amb una agradable escalfor i envoltats per aquest entorn, la menja es fa més plaent i a la vegada també és una bona cloenda a la sortida d'avui ja que nomes ens queda agafar el camí de retorn, sabent sempre que el Fraguerau sempre ens tindrà les portes obertes i amb camí o sense, ens menarà per aquests racons plens de meravelles naturals on es desprenen aires de pau i tranquil·litat, tant difícil, avui dia, d'assolir.

Jaume