Primer, no es pot deixar el ritual i anem a buscar els llengüets a cal Floro, encara calents, acabats de sortir del forn, és un privilegi pels sentits, primer l'olfactiu i segon pel gustatiu, ja què només amb oli o simplement torrat és un plaer.

Deixem el cotxe a la Venta, el dia és frescot "expressió sr. Molina", ha gelat per la nit i ara per la carena d'aquests serralls no acabes d'agafar temperatura, però es qüestió de temps.
Abans de començar el descens desconegut, val més que sigui com sigui ens agafi amb la panxa plena, així que busquem una balma arrecerada i a la feina.

A l'esplanada del cingle hi ha dues pedres, com si marqués una porta, i aquí és on comencem el camí, en un principi es veuen pedres arrenglerades i algun que altre marge que ens va indicant el recorregut. Per les seves restes sembla que havia de ser ample i al seu temps ben acurat. Crec que tot això havia de ser abans de la fil·loxera. Està tot el racó ple de marges i segurament estava tot plantat de vinya, podem estar parlant de fa 110 i 120 anys. És molt de temps per aquest camins situats en aquestes zones tan accidentades i amb tant de desnivell si no es cuiden ja que els aiguats formen de seguida còrrecs i corriments de terra que esborra qualsevol traçat de camí, i al poc d'enfonsar-nos ja perdem tot vestigi de pas i drecera. Nosaltres hem fet el camí sempre per la part solana i ens han dit de que hi ha un moment que aquesta passa cap a la part obaga, aquí segurament és on l'hem perdut del tot.

Anant baixant, sortejant cingleres, es complica al seu pas pel fons del barranc, l'esbarzerola, ens espera i ens deixa les seves empremtes d'estimació. Finalment tenim el Canyeret a la nostra esquerra.

Havent dinat, motxilla a l'esquena i sabent que tenim una bona pujada pel davant, ens ho prenem amb tota tranquil·litat, el temps és magnífic per caminar. Abans hem travessat el riu per l'estació d'aforament, ara trobem un arbre caigut que creua el riu i passem per aquí. Tota la vora del riu és impracticable degut a l'espessa vegetació de ribera i sobretot a l'esbarzerar que ha crescut a tot arreu.

Comença l'ascens per aquest camí del qual no en sabem ni el nom. Entre nosaltres li diem el camí de les monjoies, ja que a cada curt espai hi ha un munt de pedres que ens ajuda molt per anar seguint el camí i guiar-nos de meravella.
Serveixi aquest espai per agrair a aquestes persones anònimes, enamorades d'aquests entorns, que amb el seu treball i l'entrega desinteressada conserven i obren noves vies, fent que sigui més assequible el territori.