fraguerau. L'erosió feta art

DE LA GARRIGA DEL JUAN A LA GARRIGA DEL JUANO...

Ara feia molt de temps que no em posava a escriure una excursió. Això no vol dir que haguem deixat de recórrer els camins i racons de Fraguerau; hem continuat trepitjant per aquest mar de sensacions que et donen les passejades en aquest racó de món i encara que siguin repetitives sempre i trobes quelcom de nou.
Però avui sí, avui toca. És un recorregut que teníem en ment feia temps. Encara que a trossos ho tinguéssim conegut; però no d'una tirada, com hem decidit que ho farem avui. Després d'un pèssim estiu, amb calors de rècord i una sequera de més rècord i el Parc Natural tancat alguns dies; aprofitant que l'home del temps anunciava una baixada de temperatures i pluja vam decidir amb la fresca caminar una estona que ja en teníem ganes. Val a dir que les prediccions meteorològiques no foren del tot encertades ja que la tant esperada pluja va passar sense pena ni glòria, 2 litres, els romers ni ho han notat. Ara, la fresca sí, aquest matí el serè es deixava sentir, per això hem caminat amb "rebequeta" inclosa.

Sortim de la Garriga del Juan, recte fins baix el barranc, per arribar a una gran balma on hi ha una construcció sense teulada de pedra seca al seu interior. És per aquí que també hi trobem gravades a la roca escuts del Priorat d'Escala Dei, suposo que senyalaven les fites de la seva possessió. Una vegada sortim al camí que va de Sant Bartomeu a la Garriga de L'Esclauet, el tornem a deixar uns deu metres mes avall i ens endinsem cap a l'esquerra. Aquest tros de camí ja l'hem fet moltes vegades, la veritat és que no hi ha cap camí, però ajuden molt els carreranys que fan els animals, ja que sempre indiquen per on pots pujar i baixar entre cingleres i aquí la vegetació no és molt espessa, ja que en la seva majoria es romer i argelaga i la zona és assolanada.

Bordegem la cinglera tot just damunt de l'ermita, és una zona que en la seva majoria encara resten marges, i almenys fins a la fil·loxera restava conreat. D'aquí estant, tenim unes vistes esplèndides del racó de Sant Bartomeu, on l'encant de l'ermita i el seu xiprer a aquesta distància i alçada es visiona com un paratge de diorama de pessebre on sols hi resta posar la figura de Fra Guerau Miquel, entregat a les seves meditacions i embaladit per la bellesa d'aquest peculiar racó, que enamora perquè crec te l'essència de tot l'esperit que té el Montsant.

Percepcions idíl·liques a part, nosaltres seguim el nostre camí, sempre per la vora del cingle erosionat pel temps i els elements.

Anem amb compte ja que les alçades son considerables, però així evitem la vegetació. Són cingleres amb aquest gris blavós tant característic del Montsant, de grans magnituds, s'hi veu molta roca trencada, amb unes bases de terres i roques d'ocres torrats, on sembla impossible que la gravetat existeixi i es puguin aguantar tantes tones amb aquestes bases tant fràgils i després quan es formen les anomenades balmes o baumes on tant de pes queda suspès a l'aire. Aquestes foren antics refugis de pastors amb els seus ramats i pagesos de la zona hi feien una paret de pedra al davant i el problema de l'aixopluc estava resolt,. Ara per les petjades i excrements veiem que és el lloc de descans de les cabres, cabirols i porcs senglars, que per aquí campen al seu aire i poques vegades són molestats, potser per alguna cacera puntual ja que són pocs el caminants que tresquen per la zona.

Al passar per on suposem que era un camí, trobem les restes del desviament d'un altre camí que marxa en direcció sud, cap al fons del barranc del racó de Sant Bartomeu, cosa que ens indica que si allí hi ha una sortida en algun o altre lloc ha d'arribar. Fem algunes suposicions i ho deixem per un altre dia.

(Aquí hi faré un incís, el divendres quan vam fer l'excursió i veure el camí al que he fet referència varem quedar molt encuriosits i el següent diumenge ja estàvem pe barranc del racó de Sant Bartomeu a veure on podia fer cap aquell camí. El pressentiment que teníem no ens va fallar. Com sabeu a la vora del camí que va a l'ermita hi ha un pont de pedra seca que no havíem sabut mai el perquè d'aquesta construcció i quina fou la seva utilitat i misteri resolt, vam esvair la curiositat i trobar el perquè. No és que sigui un camí de roses, però pots anar sortejant la pujada entre cingleres i arribar on érem el divendres passat).
Cada vegada ens sorprèn més, el munt de camins que hi havia per aquest Fraguerau quan quasi bé tot era un conreu, i en llocs on mires a simple vista i sembla impossible que es pugui passar.

Quan arribem al tomb del que serà l'últim racó, on hem donat la volta pel damunt del Camell, tenim damunt nostre una impressionant paret on entre mig els estrats trenquen el peculiar color gris i unes roques que han perdut les del davall i quedant com suspeses formant unes balconades on s'esguarda un paisatge que et meravella per les formes que els hi ha deixat el pas del temps i les podem mirar de fit a fit, ja que estem en una zona mitjana i als nostres peus amb una verticalitat molt notòria i de forta alçada, hi trascola la poca aigua del riu després de la forta sequera que estem patint de fa molt temps. Passem aquesta relleixa on pujar és impossible i molt fàcil baixar, sempre segons la teoria de la gravetat que Newton va desenvolupar al veure caure una poma. És una relleixa d'aquelles que en parlava abans. Les veus del davant i dius per allí no passarem.

Aprofitem gaudir de la vista mentre descansem una estona ja que ara ens ve una forta pujada per on continuarem seguint la ruta dels carreranys fins a trobar la Garriga del Juano, on ja hi passem quan venim pel Bolet. Ara ja podrem anar del Bolet fins a Sant Bartomeu, encara que amb alguna o altra petita dificultat, per algun rotlle de vegetació més densa.
Fem la parada obligatòria a l'esplanada damunt del cingle, a més d'aquest n'hi ha d'altres, que probablement deuen donar el nom a la zona de Puntes Planes. Es un privilegi d'atalaia, podem visualment recorre quasi tot el Fraguerau, racó a racó.
Comencem a fer l'últim tram que ens portarà a connectar pel camí de la carena que va al Bolet i d'allí ja tenim el cotxe a un cop de pedra.

Hem tingut un dia molt bo, pensàvem veure alguna que altra cabra però no hem vist res, un altra dia serà. És un bonic tomb que ens porta per unes terres que a principi del segle vint la majoria estaven cultivades i de resultes de la fil·loxera, l'accidentat del terreny i la industrialització va anar quedant tot erm. Ara sols hi resten el vestigis del marges i les baumes tancades i alguna que altra soca d'ametller o d'olivera cremada ja que a l'any 1994 va queda arrasat per l'incendi. Desprès de divuit anys la vegetació majoritària és el romer, l'argelaga i els coscolls, poca cosa més degut que es una zona molt solana, molt prima de terra, ja que aviat hi ha la roca i acompanyat d'una pluviometria molt minsa, la vegetació no es gens exuberant però amb unes vistes impressionants.

Jaume