fraguerau. L'erosió feta art

Estiuatge...

Personalment, l’estiu no és el millor temps per mourem per aquests indrets, no disfruto en veure tot l’entorn assedegat, eixut, sec, em sembla sentir el sofriment d’aquestes plantes. Ha de ser molt dur tenir set i no poder satisfer aquesta bàsica necessitat, la vegetació perd un punt d’aquell ufanós verd, ara grogueja, les fulles es recullen esperant poder sentir damunt el degoteig de la pluja. Tristor provoca la imatge d’un riu que perd la seva remor, queden uns tolls, els més grans i profunds, amb una aigua putrefacta, ja no sentim el soroll del seu recorregut. És l’estiuatge. Des del maig que no ha caigut cap gota, encara que aquest any la calor ha estat benigna i tolerable. Quant atinada és la frase que han portat per bandera arreu del món, la gent de les terres de l’Ebre: “Lo riu és vida”. Que n’és de gran i veritable el significat d’aquestes quatre paraules.

El cert és que fer excursions per aquest entorn i en aquestes condicions em posa un punt d’histèria. No hi trobo la calma, el benestar i la serenor que busco en aquesta pràctica, com quan sents el davallar de l’aigua pel fons de les valls i racons. Tampoc hi noto les sensacions al caminar sota la pluja, i més que sensacions, sensacional el poder recollir-te en una balma mentre tens al teu davant una bona tempesta. No vull dir amb això que sempre hagi de ploure, però com es diu: “La mare m’ho barrejava”. A una sortida de Sol després d’una intensa pluja, s’hi pot trobar comparança? Aquestes cingleres netes, l’insultant verd, l’olor de la humitat i és clar, aquest espai que ens rodeja, s’ens presenta net, lliure d’impureses, és quan t’agrada que aquesta llum t’acariciï, és com posar-te aquella camisa neta i planxada amb aquell toc i aroma tant característic. (Ho podria aprofitar per fer l’anunci d’un suavitzant.)

És per això que no han estat moltes les sortides aquest juliol i agost. Amb el tiet vaig anar al Racó de la Pastera un matí a esmorzar. En parlaré un dia d’aquest Racó, hi ha una cinglera que va caure des de dalt i forma una cavitat, com si fos una cova, gran, neta, plena de rollons, ideal per a un bon esmorzar, allí sembla que la temperatura sempre sigui la mateixa, hivern i estiu. Allí també s’escolta el silenci.

També vàrem aprofitar un matí amb un grup per anar a la Bitlla, de tornada ens vam banyar a les Cadolles Fondes, Déu n’hi do lo fresca que estava l’aigua.

El tiet em va parlar d’una excursió que feia molt de temps que no repetíem, i com que aquest agost fou generós en temperatura, m’engrescà l’idea i vàrem quedar pel proper dijous. Es tractava d’anar fins al Mas del Soleràs pel Pas de l’Escambell, veure unes coves amb formació per la zona i pujar riu Montsant amunt, fins a Sant Antoni.

De bon matí deixem un cotxe a Sant Antoni, i després el Josep ens porta mes enllà de la Venta, concretament a uns ametllers del Llorenç, allí comença el nostre caminar. L’excursió d’avui sí que podem dir que serà tota per camí. Un camí que mirant el plànol del Montsant de l’editorial Poblet, està molt ben assenyalat. Anem en direcció sud, per dalt de la carena en direcció a la Sella, passem per l’anomenada Cova de l’Espardenya, deixem ara la Sella a la nostra esquerra i seguim planejant per aquestes carenes amb unes vistes del Fraguerau i del Montsant impressionants.

Davant nostre, tenim els Ventadors, el Barranc del Pèlags amb la Llibreria, els Castellots i el Pont Natural. Si tirem la vista amunt a l’est veiem la Punta Pelicana (Pericana), el Barranc del Bidobar (Vidalbar), vigilat pel Frare, davall seu la Roca del Dau, El Motllo Alt, la Falconera, la Serra del Sarraí, rebusquem trobar la situació de la Cova de l’Escolania, la Cova de la Campana, la Plana del Ros, el riu al fons, i del Canyeret fins al Mas del Soleràs, hi veus la Cova del Pilar. Així durant el trajecte pots fer-te una idea i situació d’aquestos llocs emblemàtics del Montsant i quasi a vista d’ocell.

L’aire que bufa avui és serè i fresquet. Busquem un raser per poder esmorzar. Són les nou del matí, és agost i estem al Sol. Ni sobra ni falta res, som a la glòria. Ens tornem a posar en camí. Ara es fa una mica accidentat, i buscant per on baixar enmig d’altes cingleres. No sé qui ho ha fet però està molt ben marcat amb munts de pedres, és d’agrair, ja que ens és de gran ajuda.

Fa estona que veiem a baix el Mas del Soleràs i aquesta és la nostra primera fita, repeteixo és un descens bo i ràpid. El riu l'hem de creuar just al mateix Mas, ja que hi ha pocs llocs per fer-ho degut a l’espessetat de la vegetació de ribera.

Un cop a l’altre costat de riu entrem en una cova que hi ha per la zona. No és molt gran però té bastanta formació i és molt curiosa. Trobem també un immens auró, sis soques s’aixequen donant-l’hi un posat majestuós, que enmig de tota la vegetació no pot lluir amb tot el seu esplendor.

Estem ara a la vora del riu, damunt d’una cinglera, per aquest motiu és net. L’aigua, dins d’uns gorgs profunds, es veu també clara i neta. Descansem una estona, s’està molt bé, mentre comentem contents les impressions de l’estada a la cova; l’hem trobat molt seca, és normal degut a la poca pluja, però tot i això, totes les estalactites tenien la seva gota d’aigua.

Com no és molt coneguda està molt ben conservada. Que segueixi així.

Al riu també trobem un pont natural on abans de la riuada del 1994 el camí passava per sota. Ara el riu ha canviat el seu recorregut i el pont està molt ben conservat. Anàvem amb l’intent de dinar a la confluència del Barranc del Pèlags, però com és molt d’hora, seguim el camí fins davall de les Coves Bessones, allí i al costat del camí amb una bona ombra, esperem recuperar les forces perdudes. Com que tenim el cotxe a Sant Antoni i anem bé d’hora ens ho prenem amb tranquil·litat i una bona migdiada.

Per fer un ràpid resum del dia d’avui diré que ha estat una caminada gratificant, amb ganes de no estar tant de temps per tornar-hi.

Jaume