fraguerau. L'erosió feta art

Coll de mònecs... foto M.Alba Llurba

El 2008 ja ha arribat, i segueix sense portar-nos cap canvi climàtic, tenim els anticiclons enganxats com una paparra, res d’aigua, res de neu, la sequera s’està imposant, moltes matinades ens despertem coberts de boira i gebrades per les fondalades, però pel dia les temperatures s’enfilen i no respecten ni la setmana dels barbuts, en la que hem tingut una temperatura casi primaveral.

Un dia en una passejada suau per Fraguerau vàrem gaudir de la presència de vuit cabres hispàniques tranquil·lament pasturant i prenent el Sol, més de dues hores mirant-les, estàvem al peu dels Tres Jurats Petits amb un Sol que donava gust i en aquesta privilegiada atalaia, el temps passava sense donar-nos compte. És curiós poder observar com aquestes cabres introduïdes per l’home, fa poc temps, es van buscant la vida i s’adapten a un territori del que no tinc notícies ni hagués hagut mai.

Últimament també ens movem per la part de la Sella fins a Coll de Mònecs. Ens hem anat despenjant fins casi arribar al fons del barranc, per totes aquestes contrades avui deshabitades, encara s’endevinen els antics conreus, suposo que eren abans de la fil·loxera. Hi ha balmes tancades amb parets de pedra seca on hi feien estada els pagesos treballadors d’aquestes terres, la quantitat de marges existents amb una perfecta col·locació de la pedra ens donen la idea de què tot això estava conreat. Ara els pobladors de tots aquests costers i barrancs són els porcs senglars que campen com volen. En una mateixa tarda ens va donar dos ensurts el mateix porc senglar, només marxava quan ens sentia molt a prop, la seva fugida era tranquil·la, crec que només estava cabrejat d’haver-l’hi trencat el son.

Tot el terra esta remogut, són molts els excrements que es veuen, a més és molt poca la gent que per aquí s’hi belluga ja que no hi ha camins ni res conegut, nosaltres ens anem movent seguin el carrerons, que son vies fetes pels animals.

Avui hem deixat el cotxe a la venta de la Serra de la Llena, hem avançat per una pista, cosa d' 1 km, en direcció S. fins arribar a uns ametllers del Llorenç que estan erms, a la part dreta damunt d’una llíssera de cingle hi ha un enxup, deixem els ametllers a la dreta i seguim la pista direcció a la cinglera de Coll de Mònecs, una esplèndida atalaia d'on es divisa tota l’avantguarda del Montsant, Punta del Pins Carrassers, Ventadors, Castellots, Frare, Falconera, Motllo Alt, l’Auferi i a partir d’aquí si el dia és clar fins al Mont Caro, l’Ebre, la central nuclear d’Ascó. Aquestes balmes que en temps passats varen ser escollides per aquells homes i dedicar-se a la vida monacal i eremita, varen saber fer molt bona tria en buscar-se aquesta ubicació.

La nostra sorpresa és que dins d’aquestes balmes bastides hi trobàrem dos sofàs, crec que deixar-los aquí fou un moment de diarrea mental, suposo que quan el seny torni al seu lloc, ho retiraran i ho portaran a una deixalleria que és el lloc on ha d'estar i no treure l’encant i la sobrietat d’aquestes balmes plenes d’història.

A partir de Coll de Mònecs, deixem el camí i agafem un carreró, en direcció SE, anem planejant i quan es fa possible ens anem enfonsant, arribant fins a unes cingleres d’alçada considerable que ens deixa veure l’estret d’un barranc espès de vegetació, tenim davant la serralada des d'on arranca el camí del Pas de l’Egua, més amunt direcció S hi ha també el començament del camí del Pas de l’Escambell. Hem decidit properament fer el Pas de l’Egua ja que no l’hem fet mai. Com també deixem per un futur anar fins al fons del barranc on s’hi veuen alguna que altra balma.

Ara ja anem planejant i quan està permès pugem fins arribar a la Cova de l’Espardenya on agafem el camí que ens portarà cap a la Venta. Com he dit abans no hi ha moltes coses a ressaltar, hem vist una balma tancada gran i molt ben feta, però les vistes són molt maques i a més entres dins del coneixement del territori i de la història d’aquells homes que lluitaren per una supervivència que deuria ser molt difícil, ja que a mi em costa veure la rendibilitat d’aquesta terra, per sort en aquelles èpoques no tenien el consumisme que tenim avui en dia.

Ha passat una setmana i com si el temps no hagués fet córrer el calendari ens tornem a trobar a la Venta, tornem a fer el camí fins a la balma de Coll de Mònecs, una vegada aquí, seguim un camí assenyalat tot amb monjoies que passa pel costat del Bassot de la Salvació, el Mas del Toribio i s’enfila per una carena direcció SW, es estret però es veu ben trescat, hi ha un moment que es despenja cap a la dreta, antics conreus que ja erms es varen cremar al foc del 1994, i on ara hi ha una espessetat de pins que han sortit, es impossible que puguin arribar tots a fi de bé, crec que amb això hi deu existir una selecció natural perquè el bosc es pugui refer amb una quantitat normal, ja que aquí entre cingleres i amb una pluviometria escassa costa molt el creixement dels arbres. Davant nostre hi ha una balma amb una paret, de tornada ja hi passarem, ara estem en una cruïlla de camí, l’una s’adreça cap al N. i l’altra cap el S. endevinem el camí del N. es anomenat el Grau de Mangala.

Ja en la mateixa cruïlla el tiet fa esment al camí que va cap al S i em diu que aquest deu ser el que fa cap a baix al Canyeret “és la zona del cap o començament del Pantà de Margalef”, el seguim fins a la carena i veiem que d’aquí ja es despenja bordejant cingleres, s’endevina molt dret, també el deixem per fer-l’ho en un futur.

En aquesta carena, hi ha unes fotos molt boniques del cap del Pantà, encara que ara té molt poca aigua. Ara ens dirigim cap al W sense camí i donant la volta al serrall per on veníem i com que avui fa vent i una mica de fresca busquem una balma que ens refugi del clima per esmorzar. Trobem un petita cova amb paret, esta al davant mateix d’una era on hi ha un rodet partit per la meitat, vestigis de quan es sembrava i allí mateix al tros hi treien el gra i la palla, aquesta feina es diu “batre”. Hem de pensar que en aquestes contrades no hi arribava el carro, tot ho habien de treure a l’esquena del ruc o la mula, per això procuraven poder cultivar el consum per aquestos animals, es feia el típic paller, i duran l’any quan treballaven a la zona tenien el problema del menjar cobert.

No deixem d’admirar els marges tant ben fets i arrenglerats que hi ha pet tot arreu, és per reconèixer l’art d’aquella gent afilerant les pedres, autèntiques filigranes per poder aguantar la poca terra que hi ha en aquestos costers entre cingleres.

Arribem a la balma que havíem vist al matí, hi ha una part tancada, es veu la part de l’estable amb la menjadora i al costat mateix on feien el foc i a la vora la part on dormien, aquí s’anomena “el jaç”, era fet de palla llarga, “Aquesta palla s’aconseguia després de passar-hi el rodet a l’era i treure-hi el gra i no s’hi passava quasi gens el trill, així no quedava molt tallada”. A la mateixa balma apartada uns trenta metres hi ha una altra construcció. Però allò que ens crida mes l’atenció és una curiosa formació que hi ha al sostre d’aquest cingle, digne de ser retratada. Ara veiem mes de prop per on es despenja el camí del Grau de Mangala, sembla impossible que hi pugui haver un pas, segons Josep Palet Esteve (Té un estudi de la xarxa de camins pedestres al Parc Natural de la Serra del Montsant), ens diu que és un dels itineraris que ha vist pitjor del Montsant. En un proper escrit ja ho comentaré.

Davant nostre hi ha el camí de l’Espadella, d’ençà que l’han obert està molt transitat. Ara sols ens queda arribar a la carena i direcció cap a la Venta.