Al novembre ja n’havíem vista una, que la Maria Alba va poder fotografiar. El mateix dia també vàrem veure passar dos cabirols, però d’ençà fins ara no n’hem vist cap més. És molta la casualitat de trobar-les ja que qui sap on seran i, a més, si no les veus en moviment, és difícil distingir-les, perquè quan estan aturades el seu color es confon amb el de les roques.

Tot i així, com ja he dit abans, és una excusa per endinsar-nos als serralls i, sense presses, anar contemplant un seguit de panoràmiques que et regala Fraguerau. Observar les llums baixes d’una tarda d’hivern, o bé com s’escapa la claror mentre l’horitzó agafa una barreja de gammes de colors insuperables….

Vols sempre immortalitzar aquells moments i amb l’obturador de la màquina vas deixant la constància d’aquelles visions, encara que conscient que la tècnica no iguala la realitat.

A les últimes llums del dia, immers en aquesta solitud, envoltat per molts metres de natura en penombres i algun que altre so d’un ocell que se’n va, al resguard de la nit que s’atansa, és tot un luxe poder gaudir d’aquests moments; és la riquesa que et sap donar aquest racó de món amb la sola condició que et deixis impregnar de totes aquestes sensacions que et rodegen i deixar-te seduir pels sorolls, olors, imatges… Les primeres alenades d’aire de la nit t’arronsen la pell, et desperten del moment i lamenten que el temps no pugui aturar-se, per continuar aquest estat emocional. Malauradament el temps no té aturador. Arriba el moment de posar-se a desfer el camí que hem fet.

Avui, seguint un senderó que surt de la fondalada dels ametllers del Fèlix, dalt a les Crestes, hem arribat tot just damunt del Racó del Valencià, una molt alta cinglera que retalla la fita del racó.

Avui tampoc hem tingut sort pel que fa a les cabres.

El retorn no el farem pel mateix camí que el de vinguda. Pugem a dalt de la cinglera, agafem direcció sud i anem sense camí fins arribar a dalt la carena del serrall. Abans, una parada obligatòria: damunt un pla de roca se’ns obre tot Fraguerau al nostre davant, amb una panoràmica de postal. Les últimes llums del dia retallen amb força les erosionades roques i es crea un paisatge molt peculiar.

Ha passat una setmana, de pressa, com totes, i altra volta anem a fer un tomb, a estirar les cames i emplenar-nos els sentits amb les satisfaccions que ens aporta Fraguerau.Avui donarem un tomb pels voltants del Bolet. Fa molt vent, les vistes són clares i.........sorpresa! : més avall nostre, damunt d’un cingle, una cabra.

Prismàtics, càmera, tot a punt i sense fer soroll. Afortunadament avuifa vent i no ens senten; cap problema! Més sorpreses: una altra cabra surt de la vegetació i s’uneix a la primera. Però no s’acaba aquí: una tercera cabra es deixa veure. Hem fet la tarda i acomplert el refrany “qui la segueix, l’aconsegueix”. Estem amb elles més d’una hora, observant com tranquil·les van i venen. Ens veuen però, amb la distància que ens separa, res els preocupa: mengen, descansen…mentre nosaltres anem gaudint de l’espectacle com privilegiats espectadors - una mica esventats, això sí-.

Actualment al Parc Natural del Montsant l’única espècie de caça major autoritzada és la del porc senglar. Tanmateix, l’augment de les poblacions de cabirol i cabra salvatge d’aquests darrers anys fa preveure que en un futur es pugui arribar a autoritzar la caça selectiva d’aquestes espècies. Espero que aquesta selectivitat no vulgui dir triar el caçador. Malauradament, sempre fan cap a les mateixes cassoles.

Aquestes cabres són una de les espècies més emblemàtiques de la fauna ibèrica. Tant el mascle com la femella tenen sempre banyes, amples i com si fossin nusos. S’ajunten amb manades durant el zel. Una vegada passada aquesta època, els mascles adults restaran en solitari o amb petits grups. Les femelles són molt poc prolífiques; tenen solament una cria, entre el maig i el juny. És un animal molt ben adaptat a les zones abruptes; per aquest motiu aquí al Fraguerau s’hi troba de meravella. El seu menjar és d’espècies herbàcies, fulles i gemmes d’arbusts i arbres.