Quan estarem més aixecats arribarem a veure Sant Bartomeu posat dins del seu barranc, entrarem per una roca foradada, a l’esguard dels vents, sota un sepluig, on cada dia surt el comentari de la manera de com s’aguanta la roca que tenim al damunt, trencada, partida, esberlada a trossos, oferint-nos però un magnífic marc per la fotografia dels Tres Jurats Grans. Sempre que fem aquest recorregut es aquí que gaudim de la menja de l’esmorzar. Aquests petits plaers que la vida ens dona i que val la pena saber assaborir-los. No hi ha faltat ni les avellanes, ni les ametlles, ni les nous, el vi de la Cooperativa, un bon cafè i tornem a penjar la motxilla a l’esquena, ara comença l’aventura! Tenim davant nostre una immensa cinglera a una petita alçada que travessarem amb compte, ens porta a un tallat de la roca que fa un passadís on quasi no arriba la llum, i una mica més endavant s’ens obre davant nostre una visió molt particular de la Bitlla. És una roca d’una alçària considerable, crec que la veritable inspiració de l’arquitecte Jean Nouvel, en la creació de la Torre Agbar, no fou de Montserrat com els de Barcelona diuen, jo crec que fou de la Bitlla on va iniciar el desenvolupament del seu projecte. Ja me’n tornareu contesta! Es idèntica.

Al fons tenim la Falconera, davant la Plana del Forn del Vidre, a baix el riu perdut per moments entre la vegetació, a l’altra part del riu les particulars formes del congost continuen meravellant i fins a les coves Bessones coronades per la Sella, la veritable atalaia de Fraguerau.

En aquest marc ens trobem com grimpant per l’escletxa, ara si que tens d’anar amb molta cura, per guanyar l’últim desnivell que ens portarà a la mateixa cota per situar-nos a la base de la roca, això ja serà feina dels més agosarats, jo no m’hi atreveixo, em guanya el vertigen i he de tirar endarrera. El tiet acostumat com estava a les bastides, cap problema. Des d’aquí doncs, damunt d’aquesta gran base s’aixeca altiva i superba desafiant gravetats, i validant-se per tenir un nom enmig de totes les altres cingleres, La Bitlla.

A més, és el centre i motiu de l’excursió d’avui, i ara que he tret el comentari em fa pensar. Com pot ser que una pedra, immòbil, sense vida, col·locada en un racó, voltat de roques, vegetació, ens pugui despertar uns sentiments?. Unes ganes de conèixer més a fons aquestes raconades, de respirar el seu aire, les seves flaires, els seus sorolls, de trepitjar i caminar pel seu voltant.