fraguerau. L'erosió feta art

Les coves bessones...

Fa molt de temps que amb el tiet teníem ganes de fer aquesta excursió, anar a les Coves Bessones de Fraguerau, primer foren les pluges de la primavera que no ens van deixar passar el riu i després a l’estiu feia massa calor. Ara, aprofitant el Pont de la Puríssima, i al no haver-hi cap entrebanc ens posem en camí.

Tenia ganes de tornar-hi, ja que feia de vuit a nou anys que no hi havia anat, i no tenia cap foto amb digital.

La primera vegada que hi vàrem anar, fa molts anys, ens va sorprendre l’aprofitament d’aquells dos forats al bell mig del davall de la Sella i a uns cent cinquanta metres d’alçada del riu. Per entrar s’havia de passar per un pas molt estret de cinglera, amb una alçària considerable i a l’arribar una paret amb una porta estreta i a cada costat una espitllera per poder vigilar aquella entrada que la feia inaccessible a tota persona externa, en definitiva una autèntica fortalesa. Potser fou per això que es varen habilitar ja que també hi ha un forn de pa fet de pedra seca i l’altra cova estava preparada per guardar i tancar ramats de bestiar, que per poder subsistir per aquesta zona havia de ser primordial. En el seu interior avui encara i hem trobat aigua.

També, les primeres vegades que hi anàvem, vàrem trobar alguna que altra moneda, segons ens van dir de poc valor i que segurament les fonien i en feien armes, ja que això podia ser un dels últims reductes de la guerra dels carlins.

No tinc cap coneixement per part certa de la veritable història d’aquestes Coves i després de parlar amb un i altre, la veritat es que tot són suposicions. Allò que encara es veu és que era una zona molt conreada. Una mica més avall tenim una balma tancada molt gran amb una paret que és la més alta que he vist i molt ben conservada, i seguint podem veure una era on batien el gra de la palla, desconec si era el mateix temps que les coves feien el servei de fortalesa.

Quan estàs dins, notes una situació de privilegi donada per l’alçada. Tens el riu i el camí que el voreja als teus peus i davant tota la Plana del Forn del Vidre, damunt els Ventadors i al fons el Frare, l’esquena del Pont Natural, la Falconera i a continuació el Motllo Alt, una magnifica panoràmica enquadrada amb el perfecte arc del sostre de la cova. Una atalaia de somni, on per un moment i amb imaginació et pots veure immers com un refugiat d’aquells temps, sobrevivint amb unes condicions molt adverses, o com un desesperat pagès veient que la fil·loxera s’emportava totes les suors de tants anys.

Ara, travessar el riu no ha estat cap problema, uns quants esbarzers on el tiet amb pols ferm ha deixat apartats i poc a poc arribem a l’entrada.

Encara es conserva un tros de l’antic camí, un marge a la cinglera on aguantava la terra i feia possible el seu pas.

El dia resta una mica ennuvolat, a estones algun raig de sol s’obre pas i dóna una nota de color diferent a la grisor dels núvols, però tant d’una manera com de l’altra tot té el seu atractiu. Pots arribar a veure un Fraguerau més alegre o bé un Fraguerau més seriós, més solemne. Mentre tot això va passant arriba l’hora de dinar i és del tot gratificant, escoltant el davallar de l’aigua pel riu. A les vistes no és necessari posar-hi adjectius. Què més es pot demanar? Quant agraïda és la natura? Amb el poc que rep, quant ens dóna!.

En el camí de retorn ens trobem feliços, plens d’aquell benestar que dóna passejar per aquests indrets, i això es nota en el tarannà de la conversa, el ritme del caminar, en definitiva és un dia per recordar.