Tardor
...
Aquest
mes, l’excursió és propera, estem
en un temps on no pots planificar moltes sortides ja que
depèn de la producció boletaire. Amb el
tiet no hi pots confiar al cent per cent ja que l’ordre
de preferències queda alterat, però com
que aquest any degut a la poca pluja la collita ha estat
nul·la, hem anat sortint.
Per
altra part degut a la climatologia amb poques i tardanes
plugesi després un temps fresc però no fred,
estem a darrers d’octubre amb totes les fulles als
arbres. Hi ha colors des dels grocs fins als vermells,
passant pels ocres i els taronges, que et deixen bocabadat;
els xops i les freixeres vora el riu s’exulten amb
uns grocs que sembla que tinguin vida, a més en
aquesta època el Sol va molt baix i s’envolten
d’unes aures, d’uns reflexos, que et donen
aquells paisatges anomenats de calendari. No disfrutarem
recollint bolets però si ho farem admirant aquestes
tonalitats.
|
|
|
Avui
baixarem amb el cotxe el més avall que puguem, no
sabem quant pot durar la caminada i així aprofitarem
més el temps. Desconeixem què ens trobarem.
Per
la pista de les ermites ja podem veure aurons i serveres,
junt amb els ceps i cirerers, fins hi tot els corniguers
estan magnífics, com que encara no hi ha Sol i la
gebrada es fa notar no parem i directes cap al nostre destí.
Anem el tiet i jo sols, ens hem proposat entrar al Racó
de la Pastera i mirar de pujar fins dalt, al Racó
del Valencià. Sempre hem sentit dir que es pot fer,
que abans quan hi havia horta, la gent es despenjava de
la zona de les Garrigues i arribava a l’hort. També
en temps de guerra hi va haver gent que hi transitava, però
nosaltres no ho havíem intentat mai, i moltes vegades
ho miràvem de la part alta, tant de la part est,
com oest i no veiem clar per on es podia pujar cap dalt.
|
|
|
Una
de les vegades que el tiet donava un tomb pel Racó,
m’explica, l’hi semblà trobar el lloc
per on fer-ho, avui mirarà de fer memòria
ja que d’això fa uns anys.
Només
entrar al Racó ens dirigim cap a una balma on hi
havia una paret llarga de pedra seca que devia servir d’allotjament
per ramats de bestiar, però que ara està mig
caiguda, part de la culpa fou de l’aiguat del 94 quan
al bell mig de la paret hi caigué una forta canalera
d’aigua del mig de la cinglera i en va fer caure un
bon tros, amb el temps ha anat a més. Allí
mateix comencem l’ascensió, no hi ha molta
brolla i poc a poc arribem a l’altra cinglera. Pel
seu peu anem entrant al racó, fins que el pas es
queda barrat. Hem de baixar una mica més i tornar
a entrar sempre pel davall del cingle ja que és el
lloc on hi ha menys vegetació, la majoria marfulls,
un arbust que et deixa passar sense dificultat. Anem sortejant
les cingleres horitzontals i sempre trobem algun lloc per
on pujar més amunt, i ja quan som a l’ultima
relleixa la memòria se l’hi fa clara, i em
diu ha de ser per aquest raconet. I així ha estat,
una vegada allí la cinglera s’ha domat, ha
perdut verticalitat i ens ha deixat l’últim
esglaó servit per arribar a la part de dalt, on fa
tres setmanes hi vàrem arribar pel camí que
ve de les Coves Roges. En un principi ha estat més
fàcil del que em pensava.
|
|
|
| A
més a mesura que anaves agafant alçada
la roca del Bolet es deixava fotografiar amb una perspectiva
inèdita. El riu amb les tonalitats abans esmentades
de la tardor, entre el sol i l’ombra té
una vista privilegiada, al fons La Falconera i el Motlló
Alt retallen l’horitzó amb una nitidesa
espectacular pel blau intens del cel, davant nostre
els Jurats, tots ells resten cofois pel dia tant vital
que està fent. |
Un
cop ja tenim una feina feta encara en queda una
altra que no perdonem mai, l’esmorzar. Em
diu el tiet que ho anirem a fer a la cova que hi
ha al fons del Racó. Així que agafem
l’ultima relleixa i el que sembla un pas impossible,
és un camí bastant fàcil tret
d’uns quatre metres, massa estret i molt baix
(a l’alçada que passem a mi no em fa
gens de gràcia), el tiet passa de primera,
jo entre la por, la motxilla i la màquina
de fotografiar rasco per tot arreu. He de passar
arrastrant-me i intentant no pensar en el penjat
que tinc davall meu. Finalment asseguts en una talaia
privilegiada, on tot el racó esta als nostres
peus, ens fem passar la gana i la set.
Ara
aprofitarem el treball que vàrem fer fa un
any, quan vàrem muntar una escala de gat
per salvar un cingle i poder accedir a la cova on
estem ara, de fa temps a la part de dalt hi ha una
corda que ens ajuda a baixar fins a l’escala.
La sort és que la cinglera està seca
i no patina gens, si hi hagués humitat seria
mes complicat. Arribem a l’escala,encara hi
és, si no hi ha cap incívic creiem
que pot durar molt de temps ja que el material emprat
fou d’alzina i una curiositat per explicar,
amb el tiet vàrem agafar puntes llargues
i grosses per poder clavar elsbarrots i al moment
de clavar-les amb una fusta verda, acabada de tallar,
no hi havia manera, ja que totes es doblegaven degut
a la fortalesa de la fusta criada entremig de les
cingleres; fins l’altre diumenge que va venir
el Floren amb un trepant amb bateria i amb caragols
grossos i es va solventar el problema.
Encara ens queda temps per veure els galzerans que
igual que el grèvol treuen el seu màxim
esplendor en els fruits que acaben de madurar a
la tardor i són un aliment important pels
animals del bosc. El grèvol es tòxic
pel humans en proporcions elevades (unes 20 d’elles)
pot provocar la mort.
|
|
Sempre
em sorprèn el color blau metàl·lic
dels fruits del marfull.
Em
paro a fotografiar el bruc d’hivern, (Erica multiflora)
que ara esta esplèndid i acaba de donar una nota
més de color a la tardor.
Al
retorn passem pel costat de la bassa que abans regava els
horts, encara s’hi veuen els marges i es noten les
eres i els cavallons del cultiu que s’hi feia fa de
quaranta a cinquanta anys.
|
Jaume
|
|
 |
D'Albarca
a Sant Antoni |