Avui baixarem amb el cotxe el més avall que puguem, no sabem quant pot durar la caminada i així aprofitarem més el temps. Desconeixem què ens trobarem.

Per la pista de les ermites ja podem veure aurons i serveres, junt amb els ceps i cirerers, fins hi tot els corniguers estan magnífics, com que encara no hi ha Sol i la gebrada es fa notar no parem i directes cap al nostre destí. Anem el tiet i jo sols, ens hem proposat entrar al Racó de la Pastera i mirar de pujar fins dalt, al Racó del Valencià. Sempre hem sentit dir que es pot fer, que abans quan hi havia horta, la gent es despenjava de la zona de les Garrigues i arribava a l’hort. També en temps de guerra hi va haver gent que hi transitava, però nosaltres no ho havíem intentat mai, i moltes vegades ho miràvem de la part alta, tant de la part est, com oest i no veiem clar per on es podia pujar cap dalt.

Una de les vegades que el tiet donava un tomb pel Racó, m’explica, l’hi semblà trobar el lloc per on fer-ho, avui mirarà de fer memòria ja que d’això fa uns anys.

Només entrar al Racó ens dirigim cap a una balma on hi havia una paret llarga de pedra seca que devia servir d’allotjament per ramats de bestiar, però que ara està mig caiguda, part de la culpa fou de l’aiguat del 94 quan al bell mig de la paret hi caigué una forta canalera d’aigua del mig de la cinglera i en va fer caure un bon tros, amb el temps ha anat a més. Allí mateix comencem l’ascensió, no hi ha molta brolla i poc a poc arribem a l’altra cinglera. Pel seu peu anem entrant al racó, fins que el pas es queda barrat. Hem de baixar una mica més i tornar a entrar sempre pel davall del cingle ja que és el lloc on hi ha menys vegetació, la majoria marfulls, un arbust que et deixa passar sense dificultat. Anem sortejant les cingleres horitzontals i sempre trobem algun lloc per on pujar més amunt, i ja quan som a l’ultima relleixa la memòria se l’hi fa clara, i em diu ha de ser per aquest raconet. I així ha estat, una vegada allí la cinglera s’ha domat, ha perdut verticalitat i ens ha deixat l’últim esglaó servit per arribar a la part de dalt, on fa tres setmanes hi vàrem arribar pel camí que ve de les Coves Roges. En un principi ha estat més fàcil del que em pensava.

A més a mesura que anaves agafant alçada la roca del Bolet es deixava fotografiar amb una perspectiva inèdita. El riu amb les tonalitats abans esmentades de la tardor, entre el sol i l’ombra té una vista privilegiada, al fons La Falconera i el Motlló Alt retallen l’horitzó amb una nitidesa espectacular pel blau intens del cel, davant nostre els Jurats, tots ells resten cofois pel dia tant vital que està fent.
Un cop ja tenim una feina feta encara en queda una altra que no perdonem mai, l’esmorzar. Em diu el tiet que ho anirem a fer a la cova que hi ha al fons del Racó. Així que agafem l’ultima relleixa i el que sembla un pas impossible, és un camí bastant fàcil tret d’uns quatre metres, massa estret i molt baix (a l’alçada que passem a mi no em fa gens de gràcia), el tiet passa de primera, jo entre la por, la motxilla i la màquina de fotografiar rasco per tot arreu. He de passar arrastrant-me i intentant no pensar en el penjat que tinc davall meu. Finalment asseguts en una talaia privilegiada, on tot el racó esta als nostres peus, ens fem passar la gana i la set. Ara aprofitarem el treball que vàrem fer fa un any, quan vàrem muntar una escala de gat per salvar un cingle i poder accedir a la cova on estem ara, de fa temps a la part de dalt hi ha una corda que ens ajuda a baixar fins a l’escala. La sort és que la cinglera està seca i no patina gens, si hi hagués humitat seria mes complicat. Arribem a l’escala,encara hi és, si no hi ha cap incívic creiem que pot durar molt de temps ja que el material emprat fou d’alzina i una curiositat per explicar, amb el tiet vàrem agafar puntes llargues i grosses per poder clavar elsbarrots i al moment de clavar-les amb una fusta verda, acabada de tallar, no hi havia manera, ja que totes es doblegaven degut a la fortalesa de la fusta criada entremig de les cingleres; fins l’altre diumenge que va venir el Floren amb un trepant amb bateria i amb caragols grossos i es va solventar el problema. Encara ens queda temps per veure els galzerans que igual que el grèvol treuen el seu màxim esplendor en els fruits que acaben de madurar a la tardor i són un aliment important pels animals del bosc. El grèvol es tòxic pel humans en proporcions elevades (unes 20 d’elles) pot provocar la mort.

Sempre em sorprèn el color blau metàl·lic dels fruits del marfull.

Em paro a fotografiar el bruc d’hivern, (Erica multiflora) que ara esta esplèndid i acaba de donar una nota més de color a la tardor.

Al retorn passem pel costat de la bassa que abans regava els horts, encara s’hi veuen els marges i es noten les eres i els cavallons del cultiu que s’hi feia fa de quaranta a cinquanta anys.