fraguerau. L'erosió feta art

Castells o Castellots...

Des de fa temps, teníem present poder fer aquesta caminada, l’única vegada que jo hi havia estat tot just fa cinc anys, fou un recorregut que no em va deixar indiferent. Pas a pas assaboreixes els canvis paisatgístics que en poc espai et regala el Montsant.

I ara podreu dir. Perquè una caminada pel Montsant en una plana Web de Fraguerau? Crec que la contemplació de tota la panoràmica de Fraguerau des de Els Castells o Castellots no es pot explicar, s’ha de veure.

Quant hi vàrem anar teníem por de no trobar aigua ja que arrossegàvem una sequera de molt de temps. I tot hi no trobar-ne en cap altre lloc, sempre n’hem trobat on passem la nit. Aquest any aquesta temor no la tenim ja que tot el camp es troba assaonat i en tot el seu esplendor primaveral.

Deixem el cotxe a la Morera del Montsant i pugem per la Grallera, les motxilles es noten a l’esquena, no som de llesca de pa Bimbo i tallet de pernil dolç, sinó de llengüet del Floro i plat fondo i ple. Un dia esplèndid, una llum molt neta retallen les cingleres del Montsant en la seva vessant sud, amb aquest gris tan peculiar. A la nostra dreta deixem el Grau dels Barrots, i el Grau del Carrasclet, més amunt l’Agnet i l’Espinos. Damunt nostre impressiona l’equilibri que guarda el conjunt de roques del Rei i la Reina, es veu que això de la monarquia per aquest territori hi viu en precari equilibri.

Quasi sense adonar-nos travessem l’estret i ja davant va obrint amb tota la seva amplitud, la Serra Major, encara ens queda una estona per fer la carena, fa un bon sol i d’ombra no n’hi ha cap però corre un airet fresc que ens fa agradable el caminar.

Tot just trencar la carena busquem l’ombra d’un rotlle d’alzines i esmorzant recuperem les forces perdudes per la pujada. Deixem el camí del Barranc del Bidobar o Vidalbar, (Aquí com en altres llocshi ha un ball de noms en els topònims, jo de tota la vida l’he sentit anomena Bidobar, ara diuen que el nom ve donat per la quantitat de vidalba o vidauba (clematis vitalba), que hi ha en el barranc a partir de la Cova del Soronelles. El cartell que hi ha porta el nom del Vidalbar, encara que amb això dels cartells no en pots fer cabal ja que a les Cadolles Fondes, dites així de sempre, n’hi ha un que hi posa “Codolles Fondes”).

D’un lloc hem anat a un altre, tornem agafar el fil i continuem fent camí sinó no arribarem mai.

Agafem la carena direcció nord-oest, a mà esquerra, al fons, descobrim l’altiva figura del Frare, sentinella de la contrada, a mà dreta el Barranc de la Cova de l’Ós; en el camí anem trobant monjoies que ens marquen el recorregut, al cap d’una estona ja albirem els Castells o Castellots.

Hi ha una petita balma on deixem les motxilles a l’ombra i amb les càmares anem grimpant per la rocallosa carena fins arribar en aquesta atalaia de privilegi on en un cercle de 360 graus de dreta a esquerra podem contemplar la Serra Major, el Barranc del Toll de l’Ou, l’Altar Major, els Parrals, el Pi de la Carabasseta, tots els Ventadors i darrera el Fraguerau, des de la Bitlla, el racó de Sant Bartomeu, passant per la Sella, les Coves Bessones, el Grau de l’Escambell, el Mas del Soleràs, la Falconera, el Barranc del Bidobar, el Frare i dalt de la serra Major veiem quatre persones al Piló dels Senyalets. Damunt Fraguerau en la línia divisòria Coll de Mònecs, darrera les Garrigues, amb els pobles de Bellaguarda i la Granadella, tota la Plana de Lleida i perdent-se enmig de la calitja, el Montsec i els Pirineus. Això explicat a grans trets. Estem damunt de la Llibreria, davant la Cova del Frare Llorenç, i veiem perfilat, el fons del Barranc dels Pèlags. I com he dit abans no és un paisatge que es pugui explicar, s’ha de veure.

Una balconada on veus aquests immens roquissers de Fraguerau, amb les seves grandioses cingleres, com un paisatge de pessebre als teus peus, amb les seves infinites formes on els verds de la vegetació juguen amb els grisos i ocres de les roques.

Són les dues de la tarda, i saturats, no cansats d’amples panoràmiques, tornem a buscar les monjoies que ens portaran a la cova del Soronelles on dinarem.

Baixant ja entrem de ple dins una vegetació espessa, res a veure amb la de la Serra Major i on aquesta es va apropiant de l’espaí del camí, el Floren i el tiet van tallant les rames que dificulten més el pas. Aquest any entre l’aigua que ha fet molta brosta i les copioses nevades han deixat els corniguers i els marfulls ben aplanats.

Quan trobem una clariana al camí, agafem imatges del Frare amb tota la trencadissa de roques del seu voltant, és curiós ja que fins on som ara les falles són en direcció horitzontal i a partir d’aquí totes trencades i de molta grandària, la més característica de totes és el Dau o Roca del Colom d’unes proporcions immenses. Vàrem calcular a ull les mides i podria tenir uns 24.000 metres cúbics, que a uns 2.000 kg/m3 fa un pes de 48 milions de quilo de roca, en una sola peça. Qui es el valent que l’agafa de “souvenir” per posar-la al moble del menjador?

En arribar a la Cova Soronelles trobem aigua fresca, ombra, i damunt de l’herba ens posem a dinar amb postres, cafè, copa i migdiada.

En direcció a la Font Canaleta no ens resistim a la temptació d’entrar al Clot del Guasch, un petit racó de somni, ple de teixos, amb una gran balma en la que regalimava encara aigua, i un salt de caiguda lliure d’uns dotze metres. Quan estic aquí sempre m’imagino que després d’una copiosa pluja el salt d’aquesta aigua ha de fer un soroll impressionant. “Els rotllons” del terra, del moviment i fregament que els hi dona la caiguda de l’aigua tenen una finor que talment semblen perles. Ens hi estem una estona, la llum que hi entra és poca, encara que falti molt per la posta del sol, suaument s’escolta el degoteig de l’aigua, se sent el refilar d’alguns ocells, nosaltres asseguts en silenci sembla que estem a punt per una audició d’un concert de sons de la natura.

Tornem al camí, aquest baixa suaument encara que la vegetació l’embolica una mica, arribem a la Font Canaleta, dóna gust veure-la rajar d’aquesta manera, omplim les botelles, fresca i bona i ja fins a la balma on passarem la nit.

Hi trobem força aigua, mai ens ha fallat, arreglem els espais per dormir, ens queda una estona per descansar i fer petar la xerrada, després preparem el sopar.

Veiem com la llum del dia perd intensitat, sentim algun que altre ocell però res més. Tot queda en silenci. Comencen a sortir uns quants estels, la lluna no, de fet és molt poc l’espai celestial que veiem; la foscor total no es va fer en tota la nit.

Eren aproximadament les sis del matí, quan comença la primera i tènue llum del dia, aleshores es varen posar d’acord tots els ocells allí existents amb uns cant dignes de les millors orquestres i aproximadament duraren casi una hora, després van callar tots i suposo que es varen dedicar a buscar l’esmorzar igual que nosaltres, després de deixar les habitacions netes i arreglades.

Restem molt tranquils, no ens ve d’una hora d’engegar el camí de la tornada, els primers raigs de sol ja freguen el Frare, ell impera. senyoreja, domina i aguanta el pas del temps, de molt de temps. Imagineu la quantitat d’albades que ha vist?

No tinc ni idea de com es va fer aquesta trencadissa, ni quant de temps fa que va passar, l’important és que hem estat, hem gaudit i ens ha continuat seduint tot aquest entorn i en el camí de tornada en el teu interior no et surt un adéu, ni un comiat, sinó “Fins la propera”.

I així és, com vàrem quedar amb el Frare.

Jaume