fraguerau. L'erosió feta art

la llibreria...

L’excursió d’avui no és a Fraguerau. De bon principi he estat dubtant, em semblava fer-l’hi un desmèrit i més amb tota la llum, verdor i floració del que gaudeix aquest mes de maig després de les beneficioses pluges de l’abril.

Tot el Fraguerau està esplèndid. Des del bosc de ribera, fins a la garriga i tots els obacs. Els colors han agafat la seva millor tonalitat.

Tenim un dia que meteorològicament parlant no es presenta molt bé, ha plogut per la nit i ara amenaça pluja, però el tiet sempre diu que dels covards no s’escriu res i dels valents només l’esquela, així que endavant. Encara que no anem a Fraguerau, el lloc és de veïnatge, si tot va bé, anirem a “la Llibreria”. Particularment és un dels llocs que trobo més macos i espectaculars del Montsant.

Primer cal fer efectiu el tribut que la serra sempre ens imposa, pugis per on vulguis, més o menys 1 hora de costa, és el preu per assolir aquestes alçades on l’aire és més pur i el cel més aprop. Recordeu aquelles paraules del Manelic a Terra Baixa quan parla de la terra d’on ell ve, d’allà dalt:

Manelic.- A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s’ha enterbolit amb el baf de tantes misèries, i Deu no et veuria la cara quan parlessis.

Marta.- Dons allà dalt; i ara mateix!

Manelic.- Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no es com aquí baìx, on tot se corromp. Quin fàstic! (mentre s’emporta la Marta). Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!.

Farem una de les millors pujades, pel Pi de la Carabasseta, l’únic problema és que només deixar el cotxe a l’ermita de Santa Magdalena comença el camí i ja et trobes amb la part de l’ascenció més dura. Els músculs encara no s’han escalfat i el tros fins davall de la Punta de la Galera es fa dur. Després per uns moments el camí planeja, a partir d’aquí ja t’oblides de tot el cansament. Tota la vall d’Ulldemolins la tens als teus peus, Albarca al fons, la Serra de la Llena al davant, en una punta Vilanova a l’altra les Crestes que ja es deixen caure cap a Fraguerau fins casi tancar la vall amb la Canal del Descarregador; encara que avui tenim molt mala visibilitat, la boira i els núvols no ens deixen veure tot allò que tenim davant els nostres ulls, ens amaguen els pobles de les Garrigues, tot el pla de l’ Urgell, el Montsec i els Pirineus.

El temps aguanta, surt alguna clariana, però torna a retirar-se i com aquell que no vol la cosa hem arribat a la carena, estem al mític Pi de la Carabasseta. Aquest pi situat a la mateixa carena, té una bona alçada, es veu turmentat pels embats de la marinada, és una preuada fita on fer una parada i traguejar. Abans hom portava una carabasseta (carabasseta.- flasconet per portar líquids, pólvora etc...), d’aquí el nom. Nosaltres aprofitarem l’estona i esmorzarem.

Ens toca continuar la marxa, tenim davant nostre una bona davallada fins al Toll de l’Ou, on encara trobem que hi raja aigua, és un lloc feréstec, dur, salvatge, encisador, on les cingleres van formant uns esglaons per on l’aigua hi posa música i els boixos color. Travessem el barranc, agafem el camí que va per la part obaga del Barranc dels Pèlacs a mig aire de la serra. Sota nostre veiem com fils d’argent que belluguen, és l’aigua que hi trascola; darrera ens queda la Punta Pelicana, els Parrals, l’Altar Major; a mà dreta segons el sentit de la marxa, colossals, immensos, els Ventadors, avui ens van canviant de color segons la nuvolada, però de segur mai perden l’encant. Acabem de deixar a la nostra dreta el camí que ens portaria a la cova de l’Ós i dins de poc deixarem aquest, que ens portaria sense pèrdua a la Font Canaleta i al Pont Natural. Agafem el que hi ha a la nostra esquerra que baixa amb una forta pendent en el seu començament, hem de canviar de cinglera.

Recordo la primera vegada que vàrem anar a la Llibreria, no era un lloc conegut ni de pas ja que el camí que hi havia estava molt malament, sols hi passava alguna que altra bèstia i algun caçador de porcs senglars. Havien vist aquest trencat per la part de dalt, ens va impressionat molt així que decidirem arribar-hi, anàvem el tiet Jaume i l’oncle Jaume (Jaume Toldrà Toldrà), era una persona gran, enamorat del territori, mai cansat, sempre de bon humor i el més important era una bona persona. Oncle! Records!. La vegetació de marfulls i els arbocers a estones era molt espessa, de tant en tant aprofitàvem la vora de la cinglera i algun que altre carrerany.

Avui com aquell dia, amb la diferència de que el camí esta més marcat, hem arribat a la Llibreria, el camí s’enfila cap a l’esquerra i davant nostre la primera esquerda, ens deixa corprès, és molt gran, d’una alçària considerable, la roca aquí no conserva la verticalitat i es troba al sostre amb la cinglera del costat.

És tota una cinglera que s’ha trencat situada a mitja serralada, uns grans blocs amb un tall perfecte i separat de tal manera que et permet el pas pels costats i pel darrera, com si d’un laberint es tractés. Mirat des dels Ventadors comprens el nom, ja que d’allí es veuen aquests blocs com si de llibres es tractessin posats en una llibreria. Per la segona entrada hi ha uns grèvols molt alts, amb un considerable diàmetre de soca, a la vegada que no es rodona si no que està ovalada degut a la corrent d’aire que hi ha per aquests passadissos.

No estem sols, el Floren em crida si vull retratar una “sangartilla”, ens deixa seguint per l’escletxa. Es veu molta pedra trencada, algunes d’elles encaixonades, sospeses enmig de les roques sense arribar a terra. També hi ha unes heures i només en veus la soca molt llarga, arriben fins dalt i allí esclata tot el fullam, quina dèria i quina feinada en anar grimpant per aquesta llisa paret vencent tota llei de gravetat fins poder aconseguir els raigs de Sol i una llum més directa.

Ara em crida el tiet, això es un poble, ha trobat un gripau, tranquil, esperant el pas d’algun insecte per poder dinar, també es deixa fotografiar. Ens anem movent per aquests passadissos. Tenim una pedra d’un considerable volum entre l’aresta de dos blocs de manera que quan estàs al seu damunt es mou talment com si es gronxés. Vaig fent fotografies però amb el regust de no gaudir-ne gaire, està ennuvolat i no entra molta llum. A més no hi ha molt espai perquè et capigui en un fotograma tot allò que es veu.

A fora comença a ploure, la llum ha baixat molt, deixarem les fotos. Els roquisers dels Ventadors es comencen a veure mullats. Caminar per enmig d’aquestes moles trencades i esberlades ens dona una cura d’humilitat, veus del poc que serveix tanta prepotència humana. Arriba l’hora de dinar, segueix plovent però com que aquí no ens mullarem i la temperatura és agradable, farem l’honor a la menja d’avui.

S’obre alguna que altra clariana. Els marfulls es veuen encara gotejant, però agafem el camí de tornada. Passarem pel mateix lloc del matí fins al Toll de L’Ou i d’allí per no tornar pel Pi de la Carabasseta ho farem per la Punta del Peret. Són moltes les flors que donen la nota de color a la tornada, l’aquilègia, el lli blanc, una peònia, el lliri dels blats, les papallones comencen el seu recorregut de flor en flor. Està quedant una tarda molt maca. Hem arribat a la Punta del Peret, els núvols encara hi son però molt esqueixats a la Vall franquejada pel Montsant i la Llena i aquesta gamma de verds, a vegades insultants, barrejats amb els raigs de Sol que aguaiten donen un espectacle de llum i colors propi d’una gran festa, de fet potser avui la natura celebra la Festa Major de la Primavera.

Jaume