Recomano llegir abans
l'e-mail que li vaig enviar

Benvolgut Miquel:

He rebut el teu correo i et contesto amb gust, sense fer-me "escàpol"...

Abans de contestar preguntes concretes vull posar el context històric que recordo.

El 65 vaig acabar el doctorat a Roma i vaig ser nomenat ministre de filòsofs a St. Cugat. Era una situació caòtica, descontents pels estudis, farts de la disciplina vigent, volent sortir de Sant Cugat, treballar, etc. Acabava el concili, el franquisme esdevenia insuportable.

El Provincial era en Rifà. Al maig del 66 vaig anar a la manifestació de capellans a la Via Laietana, amb permís del Rector, A.Queralt. Hi eren Borri, Labeira, Carles Comas, Enterría...

El 67 vaig ser nomenat Vice-rector de Sant Cugat, amb en Pere Ribas com Rector: 50 filòsofs i 100 teòlegs. Era una missió impossible. El P. Arroyo va ser nomenat per Roma Visitador de les cases de formació d'Espanya. Tant Loiola com Onya bullien. Jo vaig dir que no hi seguiria com Vice-rector si no es començava l'experiència de les noves comunitats, "pisos". Es va permetre.

Van sortir un grup de filòsofs [al pis del carrer] Juventut( amb Abel i Abizanda, pares de quart [curs de teologia]) i un grup de teòlegs a la Vall d´Hebrón-Sants, com tu recordes molt bé. Un grup de teòlegs bolivians vivia al carrer Girona amb en Sugrañes. Faltaven superiors, tot s'havia de improvisar, eren moments molt dificils, ens trobaven desbordats. S'havia trigat tant de temps en fer canvis que ara eren ja imparables.

Des del 69 jo era delegat de formació. El grup de teòlegs que començava, uns 30, va anar a la Llar Xavier (Margenat).Jo era superior, amb O. Tuñí. A la primera reunió alguns varen dir que volien enfonsar la Llar Xavier... Al poc temps ens repartírem entre Diputació i Bóvila.

Jo evidentment em trobava sol, entre la pressió dels estudiants i el Provincial Rifà que volia obrir-se, però no sabia com. Ell confiava plenament en mi. En aquest context es multiplicaren el pisos: Sants, Joventut-Graner, Bóvila-Bailén, Diputació-Girona, València, Llansà, Amílcar (Prov. d'Aragó), amb superiors molt joves, sense poder acompanyar els estudiants com hagués calgut, havent de recrear un nou estil de vida, de pregària, de comunitat, de treball, d'estudi. Molts varen sortir de la Companyia. Alguns em culparen a mi.

En aquest context, el 70 té lloc la visita d'en Pedro Arrupe. Jo no recordo ara com ni quan es va tractar a la consulta de província. Segurament tant en Torres [Gasset] (M.O) com jo (formació) exposàrem les pors i angoixes davant d'aquest viatge per la visita al Franco.

El que no sabia es que hagués una carta d'un grup ("flor i nata") a l'Arrupe, sobre els efectes negatius de la seva visita al Franco. Jo certament no vaig firmar aquesta per mi desconeguda carta.

El que sí recordo es que vaig passar pels pisos per parlar de la visita de l'Arrupe als estudiants. I ara que ho dius, recordo la teva proposta de portar-lo [de passeig] a les golondrines [del port]... Però vaig deixar lliure als joves la possibilitat de que parlessin amb el General del què ells volguessin. La reunió va tenir lloc a Roselló i, per deixar més lliures els estudiant, jo no vaig assistir-hi. I em va molestar que el P. Àngel Cervera es fiqués entre els joves...

En la postura de Missió Obrera de no voler rebre Arrupe no vaig intervenir-hi per res, doncs encara no participava de la Missió Obrera. Jo vaig començar a participar en el grup de Missió Obrera a l'anar a Terrassa als finals dels 70. La postura de Missió Obrera em semblava aleshores -i també ara- massa radical i poc respectuosa amb el P. Arrupe, que venia a visitar-nos i a dialogar.

Sobre el teu escrit "Carta a uno que se va..." i la meva resposta des d'Oruro, he pensat moltes vegades darrerament que ara la meva resposta seria diferent, acceptant moltes coses de les que tu deies. Han passat ja 20 anys, caiguda del mur de Berlín, postmodernitat, necessitat de repensar la teologia de l'alliberament, apertura a les cultures, diàleg inter-religiós, [el tema de la] dóna, ecología, etc.

Això és el que et puc respondre a la teva carta-correo.

No sé si podré anar a Tarragona, doncs aquest últims dies de la meva estada a Barcelona tinc moltes coses i estic molt agafat: classes a Cristianisme i Justícia i a Sant Cugat, varies xerrades a diversos grups, ve el meu germà de Roma i estaré amb ell, compromisos pendents.. Però si tu vens a Barcelona, truca'm i podrem parlar.

Espero haver respost a les teves preguntes. Espero que puguis ajuntar les dues parts del e-mail.

Una abraçada

Víctor

Subject: Per en Víctor_Codina
Date: Fri, 28 Jan 2005 20:38:16 -0000
From: Miquel Sunyol
To: Josep Ricart

Benvolgut Víctor:

Ja et vaig dir a la Trobada de Reis [2005] que et sol·licitaria la teva col·laboració. També saps de què va el tema:

Un estudi de les reaccions que es van produir en el grup jesuític de Missió Obrera al saber que el P. Arrupe, en el seu viatge a Espanya de maig del 70, faria una visita a Franco

No vulguis intentar fer-te l'escàpol dient-me que no tens res a veure en aquest "affaire" ("jo no era de Missió Obrera", "no va ser fins més tard que jo vaig conviure amb gent de Missió Obrera") o que, després de tants anys i de tantes hores d'avió amunt i avall, ja no tens records d'uns fets, que podríem qualificar d'insignificants suposat tot el que es bullia en aquella època.

Si vols, t'ajudo una mica a fer memòria. Comencem per la memòria escrita, la que està en els catàlegs. Eres des del 30 de setembre del 67 Consultor de la Província (amb en Joan Torres Gasset i altres dos) i el tema del viatge del P. Arrupe seria un dels temes tractats a les vostres reunions. No se'm fa difícil sospitar que tu o el Torres Gasset us féssiu "ressonadors" de les pors i angoixes que molts dels jesuïtes de Catalunya tenien davant d'aquest viatge.

El catàleg també ens recorda que, des del primer de juliol del 69 eres Delegat del P. Provincial pels jesuïtes que estaven en el període de formació: els estudiants. Possiblement, ningú millor que tu sap que tinc tota la raó quan dic que l'objecte del meu estudi és un "incident menor" succeït en aquells anys, anys que poden ser adjectivats de varies maneres: anys de crisi, anys de fecunditat, anys de llibertinatge, anys de turbulència, anys de ruptura, anys de recerca, anys que seguien les bufades de l'Esperit a qui un bon Papa va deixar obertes les finestres de l'església....

Naturalment, si la Companyia no fos tan "secretista" els papers ens podrien ajudar més a la nostra memòria...

La meva memòria personal pot ajudar-te també a fer memòria. L'any 70 jo era un estudiant de tercer curs de teologia, que -gràcies a tu- ja no fèiem vida a Sant Cugat: vivíem, després de l'any a la Vall d'Hebron, a Sants 137, anàvem -teòricament- els matins a les classes de Sant Cugat, treballàvem unes hores per les tardes i després ens dedicàvem a l'estudi. Les meves hores de treball eren al nostre Col·legi de Sant Ignasi (època d'en Carles Blanch) i moltes de les meves hores d'estudi estaven dedicades -suposo que per influències d'en Paco Cuervo- a una lectura reposada d'en Karl Barth.

Recordo que vas venir al pis per a preguntar-nos com es podia preparar la trobada del P. Arrupe amb els estudiants jesuïtes. Et tocaria, en el teu càrrec de Delegat del P. Provincial, fer aquesta mateixa pregunta per tots els pisos d'estudiants. Em sembla que puc afirmar -de nou ens topem amb el secretisme jesuític- que el resultat del teu recorregut pels pisos d'estudiants va ser dir que "no sabien el que volien".

Vas fent memòria ja?

La veritat és que ja surts en el meu estudi, i no he estat jo qui t'he posat. Un cop, cert, amb pèls i senyals, amb nom i cognom. En Carles Comas, des de Nicaragua, et recorda com un dels participants de la famosa manifestació dels capellans de Barcelona:

...però també quan hi va haver la manifestació de capellans que la policia va "atonyinar" -hi érem el Víctor Codina, l'Enterria, jo mateix-

Aquesta manifestació és del curs 1965-66 (jo estava de "mestret" a Raymat).

Aquesta participació teva a la manifestació de capellans "atonyinats" pels carrers de Barcelona per la policia franquista em permet sospitar que en el meu estudi hi hagi una altra referència a tu, encara que de forma mig amagada o implícita.

No sé si saps o si recordes que ja en el mes de febrer un grup de jesuïtes de Catalunya (uns catorze) (els que jo he anomenat com els VIP o com "la flor i nata de la Tarraconense") escriuen al General per a transmetre-li

l'angoixa de molts jesuïtes i de molts cristians d'Espanya, esglaiats pels efectes que, sense pretendre-ho, és clar, poden seguir-se de la visita.

Aquesta carta estaria dintre de la tradició jesuítica de l'obediència: el moment de la "representació". La veritat és que el P. Arrupe, refugiant-se en què ell ja havia consultat els qui devia, passa d'ells i els fa saber -per mitjà del P. Sobreroca- que han de transmetre la carta al P. Valero, Provincial d'Espanya. Aquest grup de jesuïtes fan el que ell diu, però li escriuen una segona carta a ell mateix i posen en el sobre la paraula "Soli" (no cal que t'expliqui el què vol dir aquesta paraula en l'argot jesuític).

Ja a la primera carta, i com a comiat, li posaven un avís:

Haguessin pogut recollir més signatures, doncs tenen constància de que molts altres jesuïtes de Catalunya comparteixen el contingut de l'escrit, fins i tot el comparteixen alguns que, en el moment actual, ocupen llocs de responsabilitat i de govern a la Província.

Suposat que entre els signants de la carta ja hi havia rectors de col·legi (com un Carles Blanch del col·legi de Sarrià) o directors d'obres (un Xavier Adroer d'ESADE), superiors de comunitats (un Ramon Torelló que, a més a més, era President de la Comissió Nacional i Provincial de Col·legis; un Pepe Messa, el de la meva comunitat, que va firmar sense dir-nos ni una sola paraula; un Lluís Recolons), aquesta referència a "alguns que ocupen llocs de responsabilitat i de govern a la Província" (en llenguatge ignasià seria allò de "no condesa, ni duquesa") pot conduir-nos, coneixent les vostres trajectòries, als dos que en aquells temps -sempre segons el catàleg- éreu "Delegats del P. Provincial": en Joan Torres Gasset i tu mateix.

Crec que arribats a aquest punt ja podries dir alguna cosa...

Però potser de tu m'interessaria més que fessis una reflexió sobre aquests comentaris d'un dels que ja han participat en aquest "estudi": són comentaris d'en Mingo Melero, un dels vint-i-un signants de la carta del "sector universitari" dirigida al P. Arrupe.

El ambiente de misión obrera influía mucho en los pisos de estudiantes entonces. Por otra parte, en aquellos últimos años del franquismo, no recuerdo ninguna personalidad, ningún mayor, fuese profesor o no, que, sin miedo, con confianza en las posibilidades que hervían entonces, y con autoridad interior, digamos, nos ayudase a analizar, a distinguir e integrar los diferentes elementos que intervenían en nuestra vida de estudios, de actividades, de relaciones y también de orientación cara al futuro. Encontrabas elementos dispersos que te orientaban y ayudaban en algunos. Lo cual te servían de referencia, pero poco más. Se comprende que, dada la generosidad y la necesidad de objetivos concretos (algo propio de nuestra edad entonces), prevaleciese la postura "contestataria", tan del momento por otra parte.

I abans d'acabar ("veo que habría que precisar más todo, los hechos y también las interpretaciones"), segueix preguntant-se:

¿Qué indicaba la falta de formadores, la falta de autoridad indispensable por parte de los mayores? Y, por parte de los jóvenes, ¿a qué obedecía nuestro entusiasmo por la acción social y política y, en cambio, nuestra escasa valoración de lo que fuese a medio plazo, por ejemplo el estudio y la vida oculta-oculta de servicio, de trabajo sin más, etc.?

Aquí sí que tens alguna cosa a dir... Alguns, referint-se a nosaltres (els joves d'aquella època) han pogut dir que ens van deixar fer, però que ens van deixar sols:

"Se les ha dejado.... pero ¿les hemos arropado, acompañado en su intento?", així s'expressava un tal Mikel Marieezcurrena (¿el coneixes?, no cal dir-te que és un jesuïta basc), segons els records d'una amiga meva, monja de Jesús-Maria.

Podríem dir el mateix de tu? Et van deixar sol? Sol enfront de tota aquella jovenalla de jesuïtes, que ja no tenies prou mans per anar tapant els forats per on se t'anaven escolant?

Bé, Víctor. Ja saps que els teus comentaris no seran publicats aquest cop per la prestigiosa editorial CISEP, sinó per un mitjà de comunicació més humil, la meva web FQI (pretensions de la "fides quaerens intellectum") que també té lectors a Llatinoamèrica, entre ells -segons va haver d'admetre el Provincial de Bolívia- alguns joves jesuïtes estudiants bolivians.

No sé si el meu germà et va fer arribar un encàrrec que li vaig demanar: comunicar-te que t'havia posat a la meva web. A partir del tema "Quelcom d'històric a la resurrecció de Jesús?" (un ressò dels Exercicis de Lamiarrita d'aquest any), feia menció (per què ningú no es pensi que no faig altra cosa que repetir el que diu en Fernando Sánchez Dragó) a la meva famosa "Carta a... otro que se va", i em va venir la idea de publicar a la web tot el "dossier". Per ara només tinc "penjat" una mena de full propagandístic per a obrir gana: un petit fragment -foto inclosa- de les vostres intervencions.

Segueix en ferm el meu desig i la meva invitació de que un dia vinguis a Tarragona. Intentaré compensar la rebuda que em vau fer a Oruro.

Tot esperant la teva col·laboració i la teva visita...

Miquel