RELIGIONS
- Què entenc per "RELIGIÓ"
- Què ENTENEN els monoteismes per DÉU, o per DIVINITAT
- Altres possibles nocions de "divinitat".
- Les noves RELIGIONS de la NATURA. La meva religió,
a títol informatiu
- Ètica natural i religions: "faltes d'ètica
freqüents" de molta gent religiosa
- Una OPINIÓ personal
sobre la BÍBLIA
És probable que la paraula "RELIGIÓ" vingui
del llatí "RE-LIGARE",
el qual voldria dir: re-lligar tots els nostres coneixements idees etc. en una
TEORIA i/o CREENÇA que HO RELACIONA TOT,
i/o que ens fa sentir en contacte amb altres possibles esferes o nivells d'existència,
etc.
Les fronteres entre filosofia i religió no són clares. Podríem
dir que
parlem de RELIGIÓ quan parlem d'entitats NO del tot EVIDENTS,
o no "prou evidents" per a totes les persones,
Exemples: Quan es parla de l'existència
dels ÀNGELS, dels OVNIS, de Déu o de Déus, dels esperits...
Hi ha qui diu que els ha vist, hi ha qui diu que, francament, no els té
vistos...
La GENT que DIU QUE ELS HA VIST
pot si vol contar-ho a altres persones,
si aquestes tenen ganes d'escoltar-los, però no hauria d'intentar
convèncer-les,
i menys encara demanar-les que actuïn en conseqüència, els
posin altars etc.
(millor, això sí,
que aquestes persones a qui conteu les vostres creences no siguin psiquiatres,
ja què sereu diagnosticats/des per sempre més, i medicats/des,
com a "psicòpates",
que vol dir més o menys "gent que no distingeix la fantasia de la
realitat").
En quant a la GENT que DIU que NO han VIST àngels, o alieníguenes
o el que sigui,
podràn "creure'ls", o "no creure's", als que diuen
que els han vist.
Però no és un cas en què s'hagi de triar obligatòriament,
ni molt menys.
Podem adoptar la POSTURA que es diu "AGNÒSTICA":
"ni creure'ls ni deixar de creure'ls", no triar entre ambdues postures
extremes.
Sempre es pot pensar, quan la gent ens conta coses sobre "àngels"
(o en general, qüestions no totalment evidents),
que si els àngels aquests existeixen, i a més a més,
volen que jo ho sàpigue,
ja hem diràn alguna cosa.
Però el pitjor de tot és adoptar la POSTURA PSEUDO-AGNÒSTICA,
o "agnòstica de pacotilla",
que és la imperanten la nostra cultura occidental "pseudo-científica,
a la qual pertànyen aquests psiquiatres que van diagnosticant PSICOSIS
per tot arreu",
(o la que es mostra d'acord amb aquests diagnòstics, és a dir,
a algun nivell, gairebé totes i tots nosaltres)
a la gent que diu haver vist, pressentit, etc., qualsevol cosa una mica extraordinària.
La POSTURA "AUTÈNTICAMENT AGNÒSTICA", per dir-ho
d'alguna forma,
(una postura molt correcta des del punt de vista lògic i ètic),
passaria, entre altres,
per tenir la seguredat de no sentir-nos "MORALMENT OBLIGATS"
per cap lògica que ho intenti
- ni a creure o/i a seguir els consells de cada persona que ens diu haver
vist alguna cosa extraordinària,
- ni a situar-nos en l'altre extrem, considerant-la una total bojeria
i/o mentida.
I si fòssim NOSALTRES, els que encara SABEM POC de la VIDA?
I encara que tot es tractès de somnis i fantasies que la gent
confón amb la Realitat
i/ o sensacions irreals que es trasmeten col·lectivament...
No sempre és tan fàcil com suposen els psiquiatres, això
de distingir la fantasia de la Realitat.
Què ENTENEN els monoteismes per DÉU,
o per DIVINITAT
NOTA: Quan dic "monoteismes"
hem refereixo al judaïsme, cristianisme i islam,
per ordre d'aparició al món, i tots tres basats en la Bíblia,
que considera un Déu únic.
Segons el DICCIONARI que tinc més a mà (de VOX):
<<Dios m. - Ser Supremo. Creador del Universo, al que conserva
y rige por su providencia.
- Cualquier falsa deidad; ser sobrenatural concebido como ejerciendo su poder
sobre el mundo o una parte del mundo y como merecedor de culto.
diosa f. -Falsa deidad de sexo femenino.>>
Com veieu, el mateix diccionari es situa en una POSICIÓ molt PROSSELITISTA:
El NOSTRE DÉU (per cert, marcadament masculí), és
el VERTADER, tots els altres són falsos.
El CONCEPTE occidental de DÉU acostuma a tenir els ATRIBUTS següents:
- CREADOR de tot el que hi ha a partir del NO-RES. Altres tradicions
religioses fan que la creació sigui obra conjunta d'un principi masculí
i un principi femení. Pero la forta jerarquització de la societat
jueva no admitia dos "caps creadors", i van esborrar les alusions
al principi femení dels textos babilònics en què es basen
els passatges de la creació a la Bíblia. En quant a la creació
a partir del No-Res, és aquest del "No-Res" un concepte cristià
bastant modern. Abans s'admetia alguna llavors, alguna cosa anterior.
- OMNIPOTENT, és a dir capaç de fer qualsevol cosa si així
ho vol, no subjectat a les lleis de la Natura. Però si hi haguès
un Déu omnipotent, jo personalment no podria sentir amistat per ell,
ja què no podria perdonar-li els sofriments exagerats que pateix el món.
- OMNISCIENT, és a dir, que coneix totes les coses.
- OMNIPRESENT, és a dir, que està a tots els llocs.
- MERECEDOR d'ADORACIÓ (adoració vindria a ser la pleitesia
o culte màxim d'una persona o poble)
- EXCLUSIU, ÚNIC, i molt JELÒS: només ell pot
ser adorat.
- MASCULÍ: les "tres persones distintas" de la Santíssima
Trinitat són mascles, fins i tot la paloma.
- PARE (no mare, és clar, sent tan masculí).
- "SER SUPREMO", cap claríssim de tots els altres éssers.
- GOVERNANT de tot el que hi ha creat.
- JUTGE, encarregat de castigar i premiar les actuacions dels humans.
- En quant al seu CARÀCTER, a la Bíblia trobem versions
ben diferents
(de vegades més llunyà i terrible, de vegades més proper
i amistòs amb els homes, o amb alguns d'ells).
- Etc.
Altres possibles nocions de "divinitat"
Però, a més d'aquest concepte de DÉU,
n'hi ha hagut i n'hi ha d'altres,
no tan exclussivistes i jeràrquics,
no tan marcadament masculins, no tan allunyats i separats de la Natura,
com si la Natura fos un subproducte de Déu, i que al seu costat no val
gran cosa.
Moltes cultures (Grècia i Roma, gairebé totes les
tribus "no cristianitzades", etc.)
consideren com un Déu a qualsevol ésser o fenòmen que tenia
poder natural sobre ells:
el FOC, els ARBRES, els LLAMPS, el MAR, eren considerats com a personatges
amb consciència,
com nosaltres (perquè hauríem de ser els únics en tenir-ne?).
No se-ls considerava "omnipotents", però sí amb
molt de poder,
i se'ls pregava etc. per tal que aquest poder fos favorable.
Per exemple, al principi de l'"Odissea",
una deessa s'enamora d'Ulises,
i prega als altres déus que facin "tot el que puguin" per tal
que li vagi bé la vida.
Però sabent que no poden "fer-ho tot", no està dins
les seves capacitats.
També es consideraven altres Déus, en aquestes i en altres
cultures,
gairebé sempre lligats amb alguna qüestió terrenal, sigui
la fertilitat, sigui una muntanya,
o un personatge de llegenda, etc. etc.
La idea d'un DÉU ÚNIC que ho crea i governa tot és un
invent
(o revelació, segons la creença de cada qual) del poble
jueu.
Els guerrers d'aquest Déu únic no han tolerat cap altra idea
i les han anat aplastant sense pietat.
Han anat acabant amb tots els PAGANISMES (de pagus, "Camp",
religió de pagès, natural...)
que s'han anat trobant al món, que ara control·len (entre jueus,
musulmans i cristians), al 99´9 %.
Menys mal que encara ens anem trobant algun poblat que encara no estava descobert,
on excepcionalment podem trobar indicis d'altres formes de considerar la Natura
i les coses en general.
(Veure també Apartat següent)
Les noves RELIGIONS de la NATURA
La meva religió, a títol informatiu
La Religió, al meu entendre, és una QÜESTIÓ
MOLT PERSONAL i ÍNTIMA,
i no tinc ganes de parlar-ne massa, sobre les meves diferents intuïcions,
sensacions, etc.
en aquests camps de la vida. Tampoc em resulta fàcil explicar-ho
Però potser sí que és convenient, per tal d'interpretar
millor les qûestions que aquí plantejo,
conèixer alguna cosa sobre la perspectiva des de la qual escric això.
Així que, sense voler convèncer a ningú/na,
només a títol informatiu, ho intentaré.
Diria, per començar, que es podria englobar en el que ara es coneix
com a "Religions de la Natura",
que equiparen bastant als "Déus i Deesses" amb entitats de la Natura.
"DEITAT" és, per mi, qualsevol ENTITAT real existent
(persones, animals, arbres i altres vegetals, paratges, planeta Gaia...).
I això, entre altres, per la raó següent:
-Considero una alta probabilitat de què tinguin CONSCIÈNCIA,
o "ànima", totes elles
(encara que no sigui completament igual a la nostra).
i considero que es poden considerar sagrades, a més de profanes
(en "genuïna
unitat" ambdues coses, i no "en oposició",
com diria en Patrick).
I si tenen consciència, també és probable que tinguin la
seva llibertat a molts nivells, capacitat de comunicació, d'amistat,
etc.
Una altra raó que em fa sentir que les coses són sagrades és
la seva bellesa
(admiració que hem produeixen des del punt de vista estètic)...
dignes d'admiració, de veneració, d'estimació, i també
d'adoració:
cap ideaa em mereix un sentiment més elevat que el que em provoca la
Realitat que m'envolta.
Es tracta, en aquest sentit, d'un "PANTEISME" (= considerar
que Déu ho és Tot).
Penso no està en contradicció, per exemple, amb els Evangelis
("JO ERA aquest home al que vas ajudar..."),
però sí que ho està amb la bíblia
i amb el cristianisme
oficial.
I al mateix temps, es tracta d'un "ANIMISME" (= considerar
que totes les coses tenen ànima).
És una altra forma de dir que totes les coses materials tenen al mateix
temps la seva component espiritual (també en "genuïna
unitat" ambdues coses, i no "en oposició",
com diria en Patrick)
És una de les raons que em va fer interessar-me per les filosofies d'en
Patrick Flanagan,
que en algún moment es va declarar "Panteista-animista".
Per altra banda, observo que tot està extraordinàriament relacionat.
Per tant, tot allò QUE EXISTEIX es RELACIONA amb MI
i té alguna INFLUÈNCIA SOBRE MI.
I per tant, considero que totes les persones i coses són "deitats",
també a aquest nivell.
També tinc la curiosa sensació que hi hagi una consciència
que ens engloba a tots
i que ens posa en estreta relació a les entitats existents.
Però no nego que tot plegat podria tenir components d'intuïció,
i fins i tot potser de fantasia desbordant.
Quan penso en l'entitat més globlal en (i/o de) la qual participaríem
totes les "persones i coses", penso en la "Deessa Natura".
La penso com a entitat femenina, encara que imagino que és més
fàcil que pugui ser hermafrodita, o andrògina, o tingui parella
(que seria el Déu Naturalesa), o cap d'aquestes coses...
però ho faig per tal de compensar una mica la idea marcadament masculina
que ens han inculcat les religions monoteistes
(un Déu pare, masculí, totpoderòs, separat de la realitat
material,
la qual passa a ser poc important i fins i tot menyspreable...).
I també perquè imagino aquesta deitat que tot ho abarca com més
propera a les vivències de les dones,
ja què, al ser capaç de donar vida,
deu sentir una estimació més propera a la femenina envers les
seves criatures
(els homes que es trobin massa poc considerats,
poden pensar que ells també tenen la seva component femenina, i que si
la cultiven,
s'aproparan també als sentiments de les deesses...).
Per cert, perdono fàcilment a aquesta deitat (la mare naturalesa) les
desgràcies que sufrim,
i això per una raó molt senzilla: de les característiques
que s'atribueixen als déus,
la que menys em crec és aquesta de ser TOTPODEROSOS. La imagino sotmesa
a les diferents lleis de la natura, i per tant no completament lliure de fer
qualsevol cosa que pugui desitjar. De la mateixa manera en què jo sóc
una deessa important per al meu gat; part de la seva alimentació, de
la seva capacitat de procrear, fins i tot la seva vida, depenen entre altres
factors de mi. Però això no vol dir que jo sigui totpoderosa per
al meu gat. Sóc bastant poderosa, res més.
El qual em dóna una gran responsabilitat, la de ser una bona deessa.
Penso que creure en un déu totpoderòs és no abandonar la sensació infantil de quan creiem que els nostres pares ho eren, totpoderosos, però que no hi ha res ni ningú que sigui totpoderòs dins la Naturalesa. La dimensió material possibilita moltes coses, però també les condiciona, amb els seus ritmes, les seves grandeses i les seves limitacions...
Com es veu, les actuals religions de la Natura entronquen amb las religions antigues que consideraven com a déus i deesses les diferents forces de la Natura, etc. (Grècia i Roma antigues, creences tribals...).
Resumint molt, es pot dir que soc "animista + panteista + admiradora del Jesus humà (entre altres figures que també admiro al 100%), + bastant pagana...".
CRÍTICA molt IMPORTANT a TOTES les NOVES RELIGIONS:"
El fet d'adoptar una d'elles (despectivament es coneixen com a "sectes"
no vol dir que no tinguis tots el defectes de qualsevol
religió i fins i tot més.
No per ser noves i sovint molt personals resulten "bones al 100%",
ni molt menys.
Algunes "FALTES
a l'ÈTICA NATURAL"
que trobem freqüentment en moltes PERSONES RELIGIOSES
(Vol dir que les trobarem a TOTES les religions, persones amb aquests
comportaments,
i en trobarem també persones que malgrat les seves creences són
èticament correctes, comprensives amb les diferents situacions humanes,
tolerants envers les altres idees...)
- La SEGURETAT EXCESSIVA en les creencies que
es tenen.
- El PROSSELITISME (=voler
convèncer a altres persones)
- CONSIDERAR que NOMÉS se salvarà la GENT d'AQUESTA
RELIGIÓ,
i/o que NOMÉS són "FILLS de DÉU" les
persones d'aquesta religió, i/o que el teu poble és l'"ELEGIT"...
- La mania de RESPONSABILITZAR dels
seus mals a les persones que els pateixen
- Més en general, la BÚSQUEDA automàtica
de CULPABLES (basada en creences religioses) davant qualsevol
problema.
- La FALTA de RESPECTE pel DRET a GESTIONAR el nostre
PROPI COS i MENT
- TREURE PROTAGONISME a les PERSONES per donar-ho als
SACERDOTS
- Servir d'EINES per al MANTENIMENT de TRADICIONS
que no tenen res a veure amb les religions
- La CONNIVÈNCIA excesiva
amb els PODERS (econòmic, polític,
militar...)
- La INTOLERÀNCIA
envers les IDEES NOVES i/o diferents
- El FONAMENTALISME exagerat envers algun texte
considerat sagrat
- Procurar IMPOSAR-SE per la FORÇA
- APROFITAR les EXPERIÈNCIES de TRANSCENDÈNCIA
que es faciliten als seguidors per CONQUERIR les seves MENTS i voluntats
- (((Completar)))
La SEGURETAT EXCESSIVA en les creences que es tenen.
Un primer "pecat ètic" de les persones religioses
seria
la SEGURETAT EXCESSIVA en les seves creences,
no tenint en compte que les idees religioses es poden confondre amb intuïcions
errònies,
amb somnis, amb fantasies... (la "fantasía" de la mente humana es
"fantástica",
lo deberíamos saber desde que recordamos nuestros primeros sueños)...
Por todo ello, y por algunas razones más,
no tendríamos que intentar imponer nuestras ideas religiosas a l@s
demás
(ver "pecado" siguiente, y
"AMPLIACIÓN")
Un segon pecat seria el PROSSELITISME
excessiu : voler convèncer a altres persones,
sobretot si es fa en forma poc respectuosa.
- A un cert nivell el prosselitisme IRRESPECTUÓS seria en part conseqüència
directa de la seguretat excessiva en les nostres creences, seguretat que
ens faria actuar amb poc respecte a molts nivells.
- S'hi amaga també sovint un intent més o menys subconscient
d'autodemostrar-se
i d'aconseguir de fet PODER sobre altres persones, que s'ho han de creure
tot sense reserves.
- De vegades s'hi barrejen també unes aparentment ben intencionades intencions
de salvar a les altres persones, encara que sigui en contra de la voluntat
d'aquestes persones.
Però aquestes "bones" intencions no justifiquen una evident
falta de respecte al camí particular de cada persona per arribar
on ella vulgui.
Va ser sant Francesc Xavier el que va estar molts anys al Japó sense
"baptisar" ningú?
Per mi, això és un gran mèrit.
CONSIDERAR que NOMÉS se salvarà
la GENT d'AQUESTA RELIGIÓ,
i/o que NOMÉS són "FILLS de DÉU" les persones
d'aquesta religió,
i/o que el teu poble és l'ELEGIT...
Hem sembla d'un orgull patriòtic, i/o d'una credulitat, exagerades,
això d'arribar a creure que el poble d'un mateix és precisament
el "poble dels elegits".
I de conseqüències ètiques desastroses
(als "altres", per exemple, se'ls podria
esclavitzar, etc., etc,
sense massa contradiccions mentals,
si s'accepta aquesta idea de què només són fills de Déu
les persones de la teva religió).
Un tercer pecat seria la
mania de RESPONSABILITZAR dels seus mals a les persones que els
pateixen.
Ho han fet des de sempre, tant les grans religions com les petites religions
tribals. Continuem buscant la religió que no culpabilitzi al malalt
del seu càncer, per exemple, o a la mare de la malaltia i/o mort d'un
fill (AMPLIACIO).
I es fa molt també des de les "religions de la Natura",
actualment emergents,
(i a les quals en alguns aspectes em sento propera).
No ho fan, en totes les cultures i religions,
algunes persones a qui el SENTIT COMÚ i/o el respecte impedeixen
de posar-se a criticar i conjeturar precisament sobre la gent que pateix
una desgràcia.
- Massa sovint, inconscientment, la gent quan ho fa s'està auto-procurant
poder,
domini (aconseguir que facin el que vols, o creguin el que dius que creus),
sobre les persones que pateixen les desgràcies, i/o sobre les que escolten
la teoria.
- De vegades també es fa perquè és el que ens han ensenyat
a fer des de sempre.
- Té l'efecte de forçar mentalment a la gent a fer tot
el que li diu que faci la seva religió,
a ser piadosa etc., ja que sinó vindràn les desgràcies...
Haurem de responsabilitzar als veïns de Xernòbil dels seus problemes
de salut, fins i tot als nens?
En realitat es tracta d'un cas que reuneix diferents EXEMPLES típics
de BOPO's,
entre els quals destaquen en els següents:
Per una banda, les malalties sovint són degudes no a una o dues CAUSES
només,
sinó a tot un ventall de causes, unes més externes i/o altres
més internes a la persona
Més en general,
la BÚSQUEDA automàtica de CULPABLES davant qualsevol problema,
basant-se en creences religioses.
Ho han fet i ho fan encara moltes religions tribals africanes etc.
I ho pot fer sovint també molta gent en quant hi ha problemes, sobretot
econòmics.
Un cas repetit al llarg de la història, seria
quan s'ha aconseguit fer pensar a la gent que els JUEUS tenien la culpa de
tot
(això de què "els jueus van matar a Jesucrist" ajudava
molt).
O quan, fins fa un segle, es culpava a les "BRUIXES" de tota desgràcia,
gran o petita.
Un altre pecat de les religions, siguin personals o institucionalitzades,
és la
FALTA de RESPECTE pel dret a GESTIONAR el seu PROPI COS i
MENT
per part de cada INDIVIDU,
respecte a la decisió última de cada persona a aquests nivells,
incloent-hi per exemple el respecte envers la idea del DRET al SUÏCIDI.
És un nivell alt, aquest de respectar el suïcidi, i poques religions
hi arriben.
Gairebé totes el condemnen, considerant-lo un excès de llibertat
personal.
No el condemnaven, per exemple, les cultures grega i romana.
I a totes les religions hi ha algunes persones que, posant a part les seves
creences religioses, per intuïció i per respecte de les decisions
personals dels altres, el respecten.
TREURE PROTAGONISME a les PERSONES per donar-ho als SACERDOTS
És passar a considerar als SACERDOTS i jerarquia religiosa en general
com a únics intermediaris possibles amb Déu, com a únics
intèrprets capacitats dels llibres sagrats i tradicions,
únics que coneixen allò que han de fer els individus per salvar-se,
etc.,
amb la qual cosa la resta de persones han d'obeir allò que ells diuen,
per salvar-se i tot això.
El respecte al camí espiritual de cada persona i la confiança
en la seva capacitat de gestionar la seva comunicació amb la divinitat
passa, en algunes religions tribals,
per considerar que la gent del poble té el mateix dret que un sacerdot
a prendre qualsevol substància que l'ajudi en el seu camí personal
propi (per exemple, indis americans de la zona
d'influència del mescal, que preníen tots junts, des de bastant
joves, en algunes cerimonies, etc.).
Un altre pecat seria el de
servir d'EINES pel MANTENIMENT de TRADICIONS
que més valdria anar canviant, com ara les pròpies dels sistemes
patriarcals,
i que no apareixen entre els "mandats" dels fundadors ni als llibres
sagrats.
Per exemple: Jesús no es va pronunciar
com a defensor de la família tradicional,
que sembla ser el que més preocupa als nostres bisbes i papas.
I cap llibre sagrat diu que a les dones calgui posar-lis vel, ni molt menys
treure'ls el clítoris.
Un altre pecat molt freqüent: la CONNIVÈNCIA
amb els altres PODERS
(econòmic,polític, militar...) en contra de la resta de la gent,
de la seva llibertat personal etc.
Ho fan des del cristianisme a moltes religions tribals.
La INTOLERÀNCIA envers noves idees
És bastant exclusiva de les religions monoteistes,
que no són gaire SINCRÈTIQUES,
com ho són la major part de les religions tribals i paganes, l'hinduisme,
etc.
(SINCRETISME vol dir no pensar que les teves creences són les
úniques encertades
i seguir interessant-se per noves creences, agafant-ne les coses que t'agraden
d'elles).
Per exemple, un misioner catòlic contava
que quan va inaugurar una esglèsia a la Índia,
es va omplir de gom a gom, i tots volien baptisar-se.
Però no per això van deixar d'adorar els seus altres Déus:
només donaven la benvinguda a un altre de nou. No van estar d'acord amb
que fòs l'únic.
El FONAMENTALISME envers algun TEXTE considerat
SAGRAT i que no es pot canviar
(encara que en altres temps sí s'hagi anat modificant, com és
el cas de la Bíblia, gairebé sempre afavorint la intolerancia),
etc.,
i l'IMMOVILISME conseqüent, la falta de capacitat d'evolució,
oposats a la FLEXIBILITAT doctrinària i pràctica,
sobretot quan s'agafen els textos massa al peu de la lletra.
Procurar IMPOSAR-SE per la FORÇA
(la força de les amenaces de desgràcies etc.,
però també la força dels punys, de les armes, dels exèrcits
i policies...).
Aprofitar les experiències de transcendència
de les persones
per conquerir les seves ments i voluntats
Per una sèrie de raons,
les persones occidentals tenim en general poques experiències de transcendència,
les quals donen tanmateix una gran sensació de felicitat.
Quan les experimentem, gràcies generalment a alguna tècnica
(yoga, meditació...),
tenim tendència creure que la religió que ens les proporciona
és "la bona", l'única,
que "hem vist la llum" etc. etc.,
i a embrassar-la amb massa fanatisme,
a creure'ns, sense cap sentit crític, tot el que vagi dient el gurú
que sigui...
NOTAS
Más sobre la EXCESIVA SEGURIDAD en nuestras CREENCIAS
RELIGIOSAS
<<...forma parte de la magia en que vivo, o en que creo vivir ,
desde hace dos semanas...>>
Eso es lo máximo que se permite creer, y afirmar, como realmente seguro,
en relación a las experiencias mágicas que está viviendo,
la viajera por el Tibet Alexandra David-Neel,
en su libro "Magos y Místicos del Tibet" (ed. Indigo, Barcelona
1988 p. 11).
Nota: tener en cuenta que la expresión
"creo
vivir" no significa, curiosamente,
que lo crea con fe ciega, "religiosamente",
en contra de lo que un traductor poco conocedor de nuestras lenguas pudiera
creer,
sino más bien, que "lo cree, pero sabiendo que puede
equivocarse".
-
