
4.
Toc
dels Xiquets de Valls |
Gralles
i timbal: Roser Olivé, Oriol Pérez de Tudela i
Sergi Martínez |
Fonograma:
90.09.24 |
2:43 |
Es tracta
de la melodia més coneguda, ja que és la que
identifica els Xiquets de Valls.
Aquesta és
una tonada de la qual (com les altres), pel fet de
pertànyer al patrimoni popular, no podem donar un oígne
exacte,
|
|
tot i que se'n coneix una
partitura de l'any 1834 (publicada al llibre El Penedès, Folklore dels balls,
danses i comparses populars de F. de Paula Bové i Tríus) que s'assembla molt a
la que avui s'executa. Amb el pas de les generacions, la interpretació d'aquest
toc ha anat variant i en l'actualitat se'n executen diverses versions. Una
d'aquestes versions fou transcrita per Pau Casals a partir del que es podia
sentir en aquell moment. Avui, cada colla dels Xiquets de Valls enlaira els seus
castells al so d'un toc lleugerament diferent l'un de l'altre.
Es diu que antigament, si hom no
podia veure els castells, escoltant les gralles podia saber quina era la
construcció que els Xiquets de Valls enlairaven.
Hom diu també que, antigament,
les gralles iniciaven la melodia quan el castell començava a sonar fins que
pugen els quarts (en els castells de vuit, ja que en els de set és quan pugen
terços).
La melodia consta d'un toc d'atenció al
començament, seguit d'un fragment que es va repetint fins que l'enxaneta és al
capdamunt, moment en què la gralla, amb una nota aguda, avisa del coronament
dels castell; el mateix fragment de la pujada es va repetint en el descens fins
que una sortida acompanya la desfeta dels pisos inferiors. Els
anys coincidents amb el Desenari, els castells poden alçar-se dins l'església.
Després del càntic del Virolai, a la missa solemne, hi ha costum d'aixecar dos
pilars davant l'altar major presidit per la Mare de Déu de la Candela.
|