4.

Es tracta de la melodia més coneguda, ja que és la que identifica els Xiquets de Valls.

Aquesta és una tonada de la qual (com les altres), pel fet de pertànyer al patrimoni popular, no podem donar un oígne exacte, 

tot i que se'n coneix una partitura de l'any 1834 (publicada al llibre El Penedès, Folklore dels balls, danses i comparses populars de F. de Paula Bové i Tríus) que s'assembla molt a la que avui s'executa. Amb el pas de les generacions, la interpretació d'aquest toc ha anat variant i en l'actualitat se'n executen diverses versions. Una d'aquestes versions fou transcrita per Pau Casals a partir del que es podia sentir en aquell moment. Avui, cada colla dels Xiquets de Valls enlaira els seus castells al so d'un toc lleugerament diferent l'un de l'altre.

Es diu que antigament, si hom no podia veure els castells, escoltant les gralles podia saber quina era la construcció que els Xiquets de Valls enlairaven. 

Hom diu també que, antigament, les gralles iniciaven la melodia quan el castell començava a sonar fins que pugen els quarts (en els castells de vuit, ja que en els de set és quan pugen terços).

La melodia consta d'un toc d'atenció al començament, seguit d'un fragment que es va repetint fins que l'enxaneta és al capdamunt, moment en què la gralla, amb una nota aguda, avisa del coronament dels castell; el mateix fragment de la pujada es va repetint en el descens fins que una sortida acompanya la desfeta dels pisos inferiors.

Els anys coincidents amb el Desenari, els castells poden alçar-se dins l'església. Després del càntic del Virolai, a la missa solemne, hi ha costum d'aixecar dos pilars davant l'altar major presidit per la Mare de Déu de la Candela.