...

VALLS SONS I MÚSIQUES DE FESTA

INTRODUCCIÓ A LES FESTES VALLENQUES

JOVES XIQUETS DE VALLS

..

.

 

.

.

 

.

VALLS. VERS 1915. FOTO PERE CATALÀ I PIC.

.

 

..

...

INTRODUCCIÓ A LES FESTES VALLENQUES
 
Núria Ventura Mercè

Quan parlem de folklore, relacionem places, vestits de coloraines anacronismes i tradicions, tocs de gralles i de timbals, en un punt d’interès  global: explicar-nos quin significat tenen les danses, les processons, els gegants, les comparses, les àligues, els dracs, les mulasses... I l’erudició antropològica sol tenir arguments per a tot, amb més o menys encert, amb més o menys desencert, però amb una base analítica, en bona part pautada en el romanticisme de finals del segle XIX, i relacionada majoritàriament amb la feina del camp, amb una estructura de societat agrària, amb les grotesques lluites del be contra el mal i amb l’element igni com a purificador de tot. En l’endemig, és clar, també hi compten moltes d’altres connotacions particulars.

Durant el decurs de l’any, Valls celebra un seguit de festes que van molt d'acord amb la pauta que se segueix en general, arreu del Principat, malgrat algunes particularitats i característiques que les singularitzen localment. Per exemple, hi ha, principalment, tres festes que ens fan sortir al carrer, que ens fan adonar d’una realitat ben desconnectada dels habituals horaris de cada dia, rituals i repetits.

Una d’aquestes tres festes, la de la Candela, que s’escau el dos de febrer, clou, en realitat, el cicle de les festes d’hivern pròpiament dites. Descriptivament, és una festa votiva. I té un sentit especial a la nostra ciutat, donat el cas que, cada deu anys, s’hi celebra esplendorosament, bo i commemorant un vot que el poble es féu seu, l’any 1791, d'acord amb el convenciment que la Mare de Déu de la Candela, diverses vegades havia fet minvar les pestes que, de tant en tant, afectaven la població. Com a festa d’origen religiós, la processó hi té un paper destacat, sobretot els anys que marquen decenni. A la del 1981, sense anar més lluny, i segons referia Rafel Castells i París al llibre: Festes Decennals, editat a la impremta Moncunill de Valls, obrien la processó els Nans i els Gegants de la Ciutat, els Gegants d’Alcover i el Ball de la Primera, acompanyat per la Cobla Marabú. Darrera de la Creu Parroquial, un grup de jovent i un seguit d’entitats, entre les quals, hi anaven tant la Colla Vella com la Colla Joves, acompanyades dels GRALLERS. I també hi anava l’Àliga, no cal dir, les autoritats eclesiàstiques i les civils. Fem especial referència a la processó de la Candela, - com després ens referirem també a la de Sant Joan i la de Santa Úrsula-, pel fet que, cadascuna d’aquests tres festes inclou una processó i també per la referència puntual que tenim pel que fa a la presència permesa i fins obligada d’aquests elements parateatrals nostrats, com són l’Àliga, els Gegants, els Nans, algun ball i fins les colles castelleres, tot i que val a dir que la de Santa Úrsula tenia un altre caire, com explicarem més endavant. En tot cas, la dita “A Valls coques i professons”  tenia raó de ser. D’altra banda, cada any, es fa la tradicional processó de les candeles, que surt per la porta principal de l’església de Sant Joan, passa per davant de l’Ajuntament , baixa per la plaça del Blat cap al carrer Major, es decanta cap al començament del carrer dels Jueus i puja pel carrer de l’Escrivania,

des d’on, resseguint l’estretor del carrer adjacent a les parets laterals de l’església, retorna a Sant Joan, entrant-hi també per la porta principal. Aquesta processó i la de Corpus, que surt de la parròquia de Sant Antoni, són les úniques que es fan a Valls, actualment, a banda de la que es fa, solemne, com ja he dit, per la Candelera decennal.  Cal també dir que, abans, l’Àliga, quan la processó de Corpus sortia de l’arxiprestal  de Sant Joan, anava a la processó, com els Gegants.

Una altra d’aquestes festes singulars és la de Sant Joan, el 24 de juny, que inicia, precisament, el solstici d’estiu i coincideix amb la plenitud del dia. En aquest cas, descriptivament, es tracta d’una festa major. Com a ciutat castellera que és Valls, no podem passar per alt de dir que enceta la temporada castellera. Tant la nit de Sant Joan, és a dir a la vigília, com al migdia de la festa, la Colla Vella i la Colla Joves actuen a la plaça del Blat. 

L’Àliga, col·locada primer al balcó de l’Ajuntament, surt però al carrer a ballar; a la nit s’encén la graella amb teies; als barris, es fan fogueres: els nans i els Gegants tomben també per Valls i, des de fa uns quants anys, la festa del foc, amb diables i dracs, s’ensenyoreix del carrer. Enguany i l’any passat s’han organitzat Mostres de Música Tradicional.. I, en aquest mateix sentit, potser caldria recordar que, durant aquesta dècada, l’any 82 i el mateix 81 s’organitzaren trobades de grallers. A la II Trobada de grallers, l’any 82, es recordava que el 1885, també per Sant Joan, s’havia celebrat la I Trobada de grallers ((Vegeu CULTURA, gener del 1982, La gralla i el I Certamen graller de la Historia, Jordi Ferré, Albert París). Quant a la processó, ja molt remotament recordada, la premsa local de 1885 referia “Gigantes, Colla Nova dels xiquets de Valls, Colla Vella, Dansa de Damnes i vells (...) i també hi anava l’Àliga”. (Citat per Albert París, Alguns elements de la Festa Major de Sant Joan, publicat a CULTURA, juliol-agost 1982). I com a tercera festa, tenim la de Santa Úrsula, el 21 d’octubre, que clou la temporada castellera. Si n’hem de descriure el caràcter, és una fira.  Inicialment, era la fira més important de bestiar que s’hi celebrava. El 1885 s’hi traslladà la que se celebrava el 8 de setembre, la de les Portadores. Ara, la fira ho és només en l’accepció de parc d’atraccions, i la importància com a festa, l’ha adquirida pel fet de ser una diada castellera remarcable. Actualment, la majoria de fires, a part del caràcter de comerç que puguin mantenir o bé prioritzar, centren força el seu interès a emmarcar un o dos dies de festa, que es programen amb actes diversos, des de la gatzara fins a les xerrades culturals. Només cal repassar programes.  A més a més, ja des del moment que s'instituïen, antigament, - ara ja són unes altres les motivacions – gairebé totes solien coincidir amb solemnitats religioses i donaven lloc a la concurrència de joglars i saltimbanquis i a diverses manifestacions folklòriques. També per Santa Úrsula i fins l’any 30, més o menys, es feia una solemníssima processó de noies i nenes, que duien pendons al·lusius a la vida de la Santa. Fins hi havia una Associació d’Ursulines, que portaven el seu propi pendó a la processó, i que s’encarregaven de resar la novena i d'organitzar la festa.

.

En aquesta processó, però, els elements profans no hi comptaven.

Potser per arrodonir i testimoniar el veritable interès que aquestes festes desvetllen,  podem referir que tant Sant Joan com la Candela són festes que han merescut de ser portades a debat monogràficament. El setembre de 1983, concretament, hi hagué una taula rodona sobre el tema “ La nostra Festa Major “ i no fa gaires mesos, exactament el febrer d’aquest 1990, es féu una taula rodona sobre el tema “ Festes Decennals. Falta un any “ I no cal dir que el tema casteller es viu intensament i  d’una manera molt especial per Sant Joan i per Santa Úrsula.

Si repassem l’àmbit parateatral vallenc d’ara mateix, haurem de convenir que és força ampli: els Gegants, els Nans, la Mulassa, un Drac gros i un altre de petit, l’Àliga... I, endemés, cal tenir present que s’han desfossilitzat en el decurs d’aquests deu anys – des de les Decennals passades, en obligada referència, però també volguda -, en el sentit que aquests elements s’han fet servir molt, s’han tret al carrer moltes vegades i fins s’han adaptat, s’han fet viure, en una paraula, i en l’accepció més àmplia. Si fem aquest repàs que proposem, cal recordar, pel que fa als Gegants, que per la Festa Major de Sant Joan de l’any passat (1989), el Gegantó Lladrefaves i la Gegantona van estrenar vestits, i també n’estrenaran els Nans. Feia anys que els quatre gegants s’estaven a l’entrada de l’Ajuntament i rebien, diàriament, moltes visites infantils. També s’omplien de pols, és clar. Ara, ja no hi són. Es desen. Cal interpretar, positivament, que hi ha interès a conservar-los. D’altra banda, la institució d’una festa d’interès gastronòmic com és la Festa de la Calçotada, entesa com a tal d’ençà de 1982, propicià, entre d’altres motivacions de ben segur, - o potser ni tan sols ni hi té res a veure-, que la Unió Anelles de la Flama fes el seu Gegant del Calçot, que estrenà justament per la Festa de la Calçotada de l’any 1989. L’interès que desvetllà la recuperació de la festa de Carnaval, en estudiar-ne la procedència, tan lligada a les setmanes de la quaresma, decidí també l’entitat a dotar Valls d’una Geganta de la Quaresma, l’any 1988. Certament que ni el Gegant del Calçot ni la Geganta de la Quaresma no tenen res a veure, quant a simbolisme, amb el Gegant de la porra, el Lladrefaves, la Geganta i la Gegantona, pero hi són. Una altra incorporació, feta al gruix d’elements parateatrals vallencs, durant aquest decenni, ha estat la Mulassa, que segons diuen els entesos, antany formà part d’aquest elenc de bestiari vallenc, pertanyent primer al gremi dels peraires, després al dels corders i, finalment, al dels boters, l’últim que se’n feu càrrec. La Mulassa es recuperà concretament l’any 1987. El Drac, que es féu per acompanyar el Diables, es presentar conjuntament amb ells per la Festa Major de Sant Joan del 1985. L’artifex  també en fou la Unió Anelles de la Flama. La presència d’un Drac s’ha recolzat en el fet que algun document esmenta que acompanyava el ball de Diables.  Ha adquirit, amb tot, entitat pròpia, fins al punt que ha covat el naixement d’un drac petit, just durant aquesta Festa Major, es presentà la maqueta de la nova Àliga de la ciutat, encarregada a Anton Gurí per iniciativa municipal, i que es deurà estrenar per les Festes Decennals del 91.

Tot això no tradueix altra cosa que poder comprovar com, al voltant de la parateatralitat del folklore vallenc, s’hi ha bastit tot un marc actiu que, altrament, justifica el sol fet que, no endebades, molt sovint durant l’any aquests elements surten al carrer amb motiu de festivitats diverses.  I encara hauriem d’apuntar, en aquesta mateixa línia, l’interès a recuperar danses populars.  El detonant  fou el Ball de la Primera, restrenat per les Festes decennals del 81, així com el Ball de Nans. Després s’han anat recuperant el Ball de Gitanes, el de Diables....,  i de cara al 91, es pensa en el de la Moixiganga.  Ben singularment cal esmentar el Grup de Diables que, en pocs anys, s’ha consolidat com a fonamental en les festes de carrer, amb els correfocs, amb la presència d’un àngel que abat les fúries infernals...

I una menció a part mereix la incorporació, als saraus de carrer, de les bandes de majorettes i de tambors de l’una banda i de les cercaviles per una altra. Esmento ambdues coses conjuntament, potser pel que permeten de contrastar con a dispar: la uniformitat i la disbauxa; ordre, disciplina i espontaneïtat; compàs i improvisació; seriositat i estridència...

En una dinàmica tan diversa i tan ràpida com la que vivim, en què allò que avui es fa, demà ja es pot desfer perquè, possiblement, s’ha superat, ¿ què justifica aquest interès nostàlgic a reproduir una festa representativa d’altres temps o almenys amb els elements que la caracteritzaven? No fa al cas d’assajar aquesta anàlisi, que sociòlegs i antropòlegs ja han donat a conèixer amb opinions i teories diverses, però sí  que cal dir que, a Valls, el justifica el pes d’una entitat com la Unió Anelles de la Flama, que té com un dels objectius en la seva comesa potenciar la cultura popular.

A banda de tenir pes com a entitat, té també poca competència a l’hora de discutir-li o de criticar-li que recuperi o que creï elements nous per al folklore vallenc.  I potser sí que més d’una persona opina que desdiuen de la modalitat de festa que s’hauria de potenciar, d’acord amb els temps que corren. L’entitat, de fa anys que s’ha involucrat en l’organització de les festes locals, sobretot de la festa al carrer. És representada a les comissions organitzadores i, per tant, té dret a fer i a desfer; ha conduït la seva participació cap aquest camí, no com  a cas aïllat,  és clar, perquè també hi ha d’altres pobles, d’altres ciutats que fan gegants nous, etc. Discutir aquesta actuació fóra tota una altra cosa. A Valls, però, ha anat així. A més a més cal recordar que, cada deu anys, la representació municipal fa alguna cosa en aquest sentit, també segurament per tradició i, enguany, per a les decennals del 91, s’ha proposat de tenir una Àliga nova.

En canvi, adonem-nos que les processons no han seguit aquesta sort del bestiari, dels balls populars, etc. I penso que precisament perquè no hi deu haver prou pes per a insistir-hi. No crec que la causa en sigui la falta de misteris, de vestes o de carrers per on deambular, sinó més aviat que els processionaris deuen ser comptats.

..

Ara aquest disc que la Comissió Executiva de les Decennals edita sobre Valls es belluga en la línia de perpetuar una bona mostra de folklore vallenc en actiu, bo i destacant-ne aquest ingredient imprescindible que és la música. Fora dels cercles dels entesos, d’aquesta música, se’n parla poc, tot i que hi té, en tots els balls populars, en totes les manifestacions d’aquest tipus, una importància cabdal.

Hi ha una qüestió, un punt que jo posaria a debat i és que, quan s’escau una festa grossa, la Candela és l’exemple més clar, tots aquests elements de què hem parlat surten al carrer; els farem sortir tots, ara els uns ara els altres, sense gairebé, però solució de continuïtat, sota el lema que això és bonic i fa festa. I potser no els hauríem de fer sortir tots.  Cada element té el seu interès, la seva justificació de ser, segurament. Cal reconèixer que en un garbuix de riquesa popular, triar costa, però potser caldria triar. La música bé que els diferencia, aquests elements. No s’atribueix cap música igual per a aquests elements: l’Àliga té un ball, els Gegants un altre, la Mulassa, els Diables tenen el seu marc propi etc. Potser la música acobla  cada element al seu lloc, fa de pausa, de línia divisòria. La música que defineix el folklore és ben característica. Li atribuiria aquestes particularitats: serveix per a llegir la festa; normalment és més una música per dirigir que no pas per escoltar; mai no arribes a saber si s’ha dictat per a la dansa o si la dansa és la que s’adapta a la música; anònima, animosa i reiterativa, és interpretada, prioritàriament, per un instrument tan entranyable com la gralla.

La música s’ha d’escoltar, però, i aquests discs ofereixen una bona oportunitat de fer-ho. Ens hi conviden.

 

PLAÇA DEL BLAT. FESTA MAJOR DE ST.JOAN

FOTO: PERE CATALÀ I ROCA

.Aquests Documents es poden reproduir per qualsevol mitjà escrit, electrònic, web, sempre que es faci menció del seu origen: www.jovesxiquetsdevalls.com   -  WEB  DE LA JOVES XIQUETS DE VALLS

[  INICI VALLS SONS I MÚSIQUES DE FESTA  ]

[  INTRODUCCIO A LES FESTES  ]  [  LES DECENNALS DEL BICENTENARI  ]  [  ELS CASTELLS DELS XIQUETS DE VALLS  ]

 [  ELS BALLS PARLATS VALLENCS  ]  [ EL BALL DE LA CANDELA  ] 

[  L'ITINERARI FESTIU  ]

[  BALL DE LA CANDELA  ]  [  TOC DE MATINADES  ]  [  VIROLAI A LA MARE DE DÉU DE LA CANDELA  ]
[  TOC DELS XIQUETS DE VALLS  ]  [  ELS GEGANTS  ]  [  BALL D'EN SERRALLONGA  ]
[  BALL DE GITANES   [  BALL DE NANS  ]  [  BALL DEL DRAC  ]  [  BALL DE DIABLES  [  BALL DE SANT JOAN  ]
[  BALL DE LA MULASSA   [  DANSA DEL CALÇOT  BALL DE BASTONS  ]
 [  TOC D'ENTRADA A LA PLAÇA DELS XIQUETS DE VALLS  ]  [  BALLADETA DE L'ÀLIGA  ]
. TOC  XIQUETS DE VALLS   ]  [  PILAR AL BALCÓ  ]  [  TOC DE PROCESSÓ DELS GEGANTS  ]  [  BALL DE LA PRIMERA  ]
.[  TOC DE PROCESSÓ   ]  [  LA MOIXIGANGA  BALLADETA DE L'ÀLIGA (fragment)  ]  
[  GOIGS A LA MARE DE DÉU DE LA CANDELA  ]  [  SO DE FESTA I BALL DE LA CANDELA (FRAGMENT)  ]

.