Jordi Bertran Luengo

Narcís Oller a Vilaniu ens dibuixa unes imatges suficientment plàstiques perquè entenguem dins quines coordenades es movien alguns dels balls parlats vallencs. Escriu: "Enmig del trastocament de sexes, d'èpoques i colors, es descobria, a més a més aquella propensió a exagerar la caracterització dels personatges que es nota en la comparseria de tots els teatres de la terra; i no era menys divertit observar com predominava la pruïja de recalcar, àdhuc amb el posat i les mirades, els papers d'home terrible. Així quan apareixien al menjador els trabucaires d'en Serrallonga amb les mantes manresanes, la faixa atapeïda de pistoles i punyals, i el rostre amboscat dins de barbasses negres i embullades, cenyit amb un mocador tosc i la barretina roja al cap, deixant entreveure sota el braç la boca del trabuc... La primera impressió era per a esfereir-se". Teatre popular amb la consegüent simbiosi d'elements atraients, copsadors, i, alhora, extravagants, descurats. Teatre popular que, com Cosme Vidal destacà dins les seves Costums típicas de la ciutat de Valls va esdevenir pilar essencial de les festes del Camp de Tarragona. Estem, doncs, davant d'una manifestació de la cultura tradicional que estructura una sèrie de textos i coreografies, els conjumina i n'extreu un resultat prou atraient durant llargues centúries. Són diversos els balls parlats que sabem que es van realitzar amb més o menys periodicitat a Valls.

 Encara sense tenir notícies concretes del seu origen a la capital de l'Alt Camp, si que podem incloure'ls dins una anàlisi més àmplia del Camp de Tarragona. El ball de dames i vells o el de diables provenen del segle XVI, moment en què sorgeixen autèntiques peces dialogades dins el teatre de carrer, tot i que la segona dansa beu d'unes fonts medievals difícilment relacionables amb el món de la paraula. A cavall entre aquella centúria i la següent s'organitzen els balls de trucs i cavallets i/o de moros i cristians. I ja al principi del segle XVIII els podem documentar amb tota certesa a la vila vallenca, juntament amb els balls, també parlats, de pastorets i de gitanes, malgrat que aquest darrer perdrà posteriorment el seu text. En aquest mateix segle trobem al país els primers textos del ball de Serrallonga, si bé el seu origen sembla que cal buscar-lo en la centúria precedent.

Finalment, el segle XIX suposarà la incorporació d'un important nombre de balls essencialment de sang i fetge amb moltes descàrregues de trabucs i parlaments en castellà - La Rosaura, Sebastiana del Castillo, Marcos Vicente o els Embozados de Madrid -, i, paral·lelament, una nova florida de peces hagiogràfiques, de les quals ens han arribat versions que difícilment poden considerar-se anteriors: ball de la Verge de la Candela i ball de Sant Joan.

En definitiva, tot un conjunt d'espectacles que el segle XX s'ha encarregat d'enterrar durant molt anys.