ELS BALLS
PARLATS VALLENCS
Jordi Bertran Luengo
Narcís
Oller a Vilaniu ens dibuixa unes imatges suficientment
plàstiques perquè entenguem dins quines coordenades es
movien alguns dels balls parlats vallencs. Escriu:
"Enmig del trastocament de sexes, d'èpoques i
colors, es descobria, a més a més aquella propensió a
exagerar la caracterització dels personatges que es nota
en la comparseria de tots els teatres de la terra; i no
era menys divertit observar com predominava la pruïja de
recalcar, àdhuc amb el posat i les mirades, els papers
d'home terrible. Així quan apareixien al menjador els
trabucaires d'en Serrallonga amb les mantes manresanes, la
faixa atapeïda de pistoles i punyals, i el rostre
amboscat dins de barbasses negres i embullades, cenyit amb
un mocador tosc i la barretina roja al cap, deixant
entreveure sota el braç la boca del trabuc... La primera
impressió era per a esfereir-se". Teatre popular amb
la consegüent simbiosi d'elements atraients, copsadors,
i, alhora, extravagants, descurats. Teatre popular que,
com Cosme Vidal destacà dins les seves Costums típicas
de la ciutat de Valls va esdevenir pilar essencial de les
festes del Camp de Tarragona. Estem, doncs, davant d'una
manifestació de la cultura tradicional que estructura una
sèrie de textos i coreografies, els conjumina i n'extreu
un resultat prou atraient durant llargues centúries. Són
diversos els balls parlats que sabem que es van realitzar
amb més o menys periodicitat a Valls.
|
|
Encara sense tenir
notícies concretes del seu origen a la capital de l'Alt
Camp, si que podem incloure'ls dins una anàlisi més
àmplia del Camp de Tarragona. El ball de dames i vells o
el de diables provenen del segle XVI, moment en què
sorgeixen autèntiques peces dialogades dins el teatre de
carrer, tot i que la segona dansa beu d'unes fonts
medievals difícilment relacionables amb el món de la
paraula. A cavall entre aquella centúria i la següent
s'organitzen els balls de trucs i cavallets i/o de moros i
cristians. I ja al principi del segle XVIII els podem
documentar amb tota certesa a la vila vallenca, juntament
amb els balls, també parlats, de pastorets i de gitanes,
malgrat que aquest darrer perdrà posteriorment el seu
text. En aquest mateix segle trobem al país els primers
textos del ball de Serrallonga, si bé el seu origen
sembla que cal buscar-lo en la centúria precedent.
Finalment,
el segle XIX suposarà la incorporació d'un important
nombre de balls essencialment de sang i fetge amb moltes
descàrregues de trabucs i parlaments en castellà - La
Rosaura, Sebastiana del Castillo, Marcos Vicente o els
Embozados de Madrid -, i, paral·lelament, una nova
florida de peces hagiogràfiques, de les quals ens han
arribat versions que difícilment poden considerar-se
anteriors: ball de la Verge de la Candela i ball de Sant
Joan.
En
definitiva, tot un conjunt d'espectacles que el segle XX
s'ha encarregat d'enterrar durant molt anys.
|