|
ELS
CASTELLS DELS XIQUETS DE VALLS
Pere Català i Roca
Pot dir-se que els castells
arrelen a Valls en instituir-se les Festes Decennals de la
Candela, a les acaballes del segle XVIII. Els eventuals
precedents no desdiuen la circumstància que, segons el
folklorista Violant i Simorra, el 1791 actuà el ball de
valencians en la festa candelera de Valls; a hores d'ara
queda fora de dubte que tal ball es troba a l'origen dels
castellers
En indagar la fase
divuitcentesca del ball de valencians, retenim que el 1712
actuà a Valls (món casteller, I, 58); amb referència a
Reus, Salvador Palomar assenyala que la primera notícia
és del 1724, quan són contractats "dos balls de
valensians per lo dia de Sant Pere", afegint que
"el 1725 per la Festa Major n'hi ha tres, el 1730, i
el 1733 a les solemnitats de Sant Bernat Calbó n'hi ha
cinc, tres de Reus, un de Tarragona i un de la Secuita, el
1748 i el 1780 - provablement - en festes de la Mare de
Déu i el 1755 també en festes en honor de Sant Bernat
Calbó. Així arribem al 1792, any en el qual tenen lloc
unes extraordinàries festes amb motiu del trasllat de la
imatge de la Mare de Deu de Misericoòrdia. (...) Pel que
fa al ball de valencians n'hi ha quatre, un dels pagesos i
tres del gremi de mestres de cases. (Cal dir que no sabem
si eren formats per persones del mateix gremi o simplement
pagats pel gremi). També trobem l'actuació de quatre
balls de valencians a Vila-seca el 1775. Aquestes dades i
dates que llegim, llevat de la darrera, al butlletí
Carrutxa (Reus, set.-oct. 1990) s'entrellacen amb la
constància del ball de valencians en altres poblacions,
entre les quals l'Arboç del Penedès, on el 1770 "
prèviament concertats - narra Mn. Viaplana -, vingueren
els balls dits valencians; el del Catllar, que féu el
castell de sis sostres , acompanyat de la dolçaina, es
reputà pel millor; el de la Riera, el del Vendrell i de
Sta. Margarida dels Monjos". Com és natural,
igualment la capital tarragonina enregistra la presència
del ball de valencians, i àdhuc ja l'any 1687, quan hi
acut el "Ball de Balancians de Bràfim"; altres
referències a Tarragona són del 1700, del 1706, del
1722, etc. No és qüestió de reiterar el que hem
consignat en altres pàgines, a propòsit dels precedents
immediats dels castells, però si que escau d'arribar a la
mateixa conclusió emesa per Palomar; cal començar a
considerar el naixement dels castells com un fenomen
col·lectiu d'unes comarques. Així, a la vegada que resta
situat "el castell de sis sostres, acompanyat de la
dolçaina" el 1770, a l'Arboç, és oportuna la cita
del Baró de Maldà, quan, en els seu Calaix de Sastre,
lamenta que, per Santa Tecla, a la Tarragona del 1794 no
hi hagi hagut "per motiu de les pregàries, cap
diversió de balls dels Titans, dels Prims, dels
Valencians i altres en Tarragona". Troba a faltar -
la Guerra Gran (1793/1795) n'és la causa - "la
habilitat de castells, o sostres de gent, amb un noi al
capdemunt fent-l'hi la figuereta".
El context emmarca la
institució de les festes candeleres a Valls. Anys a
venir, el binomi candela/castells representarà una
pràctica d'identitat vallenca. Consta documentalment, que
el 1801 - any de les segones decennals - a Valls actuà,
de nou, el ball de valencians.
Les terceres Festes
Decennals, les del 1811, foren traslladades al 8 de
desembre, del mateix any, per raó de la guerra
napoleónica. Acabada la conflagració, el rei Ferran VII
va presenciar a Valls, l'abril del 1814, uns exercicis del
ball de valencians, ball que, segons n'hi ha noticia, dos
anys després es produïa a Montblanc. No ens sorprendria
massa d'assabentar-nos que els valencians de Valls i els
de Montblanc fossin les mateixes persones, potser amb
algun canvi circunstancial. Allò segur és que el 1819
l'antagonisme entre les dues colles existents a Valls era
exacerbat, fins al punt que un testimoni, declarant arran
d'un assassinat, manifesta que "en esta Villa en
aquellos días hubo un Bayle que llaman
de Valencians, y que habia dos partidos, uno de Labradors,
y otro de Menestrales en hacer torres, o castillos, y cual
de ellos
|
|
lo haría
más alto, y que el Sr. Rayle temiendo que no hubiese
riñas, mandó que no hiciesen castillos por la tarde del
domingo diez y ocho de julio". Per aquesta
declaració, advertim la dualitat de llauradors i pagesos,
i menestrals, i l'apuntament - millor: l'apuntalament - de
l'expressió castells com a qualificatiu de la pràctica
("que no hiciesen castillos por la tarde").
Sabut és que el ball de valencians experimentà una
evolució que apareix raonable; a tota la sèrie
d'exercicis, l'interès popular se centrava sobretot en
els més difícils, agosarats o vistents, i aqueixos
rebien el nom de torres o castells. Les torres i els
castells anaren agafant entitat pròpia. En la mencionada
declaració, del 1819, s'indica que "los menestrales
que baylaban con el mayor conato, en que les habian de
igualar". Podem dubtar si el sentit torre té valor
genèric o si equival al dos de vuit actual; entenem
segur, en canvi, que, en manifestar-se "de ocho
estadios", hi ha la constatació de vuit pisos
d'altura. No
tenim notícia que el 1821 fossin solemnitzades les Festes
de la Candela i, per tant, no ens consta de llavors
l'actuació castellera - ja resulta lícit d'expressar-ho
així -; tampoc no sabem com procediren els Castells en
l'any candeler 1831. Nogenysmenys és palès que el febrer
del 1835 foren celebrades a Valls unes solemnitats en
llaor de la Mare de Déu de la Candela, per haver quedat
eliminada la tristement famosa epidèmia de còlera que
planà pels país l'any anterior. En ocasió de les festes
d'acció de gràcies actuaren "los Menestrals",
els quals "feren el castell de tres pilars de vuit i
el pilà de set". La dada és definitiva, pertocant
l'eufòria que havien de gaudir els castells. De
l'engegada i de la volada adquirides, se'n fa ressò el
Diario de Barcelona de Avisos y Noticias, del 2 de juliol
del 1840: "Todo el día de ayer recorrieron las
calles (de Barcelona) con el tamboril y la gayta, los
gigantes y el baile de valencianos, los componentes de
este baile, ni bailan ni son valencianos. Su Patria es
VBalls, y de allí han venido ad hoc, y lo que hacen no es
baile sino castillo de hombres, porque Valls es pueblo
famoso en castillos de hombres". A les notícies
històriques ja apreciades, la gasetilla ens consent de
subratllar l'acompanyament de gralla i timbal ("el
tamboril y la gayta"), la plena identificació dels
castells amb Valls i la crida expressament feta perq´è
els castellers actuessin a la capital catalana (ho
motivava la presència, a Barcelona, de les reines Isabel
i Cristina i la infanta Lluïsa). Reblem que els
executants són dits, encara, valencians, no pas
castellers, en l'àmbit barceloní, si més no. Això ens
porta a recalcar la circumstància: són valencians, però
hom sap que no provenen de València. El contrasentit, per
força resultava incòmode i per força havia de voler-se
evitar: més ença o més enllà havia d'encarrilar-se la
denominació d'homes, de torraires, de castellers... de
xiquets - mot d'impacte, per la peculiaritat de
procedència (i curiós per la doble condició diminuta) -
de Valls. L'apel·latiu xiquets de valls, difícilment
podia procedir del mateix Valls. A
Valls, a Tarragona, a Vilafranca - tres poblacions que
juguen un paper primordial en el tema casteller -, els
castellers són "pagesos",
"menestrals", "pescadors"... que, per
aqueixos temps - 1841 -, carreguen "lo castell de 8
de 3 pilans", el "8 de 2 pilans", "lo
espadat de 5" que munta la graonada de la catedral de
Tarragona... Una puntualització denota que a Valls, el
1845, "va fer-se per primera vegada el tres de
nou". "Los más diestros en estas torres son los
de Valls" llegim al Dicc. Madoz, 1849, i per tant, de
manera tàcita, s'assevera l'existència d'elements,
àdhuc grups, no vallencs. En efecte: a Tarragona, per
Santa Tecla del 1851, a la plaça de la Verdura "en
competencia se hacen las torres por las compañias de
Valls y las de otros pueblos, desde las doce á la una y
media". Les companyes de Valls executen a Tarragona,
amb gran assistència de públic, el 3 de 9, en aquest any
1851. Diferentment, l'espectacle casteller no sembla pas
que agradi a certs barcelonins, a judicar per un
informador
|
