
Oiu
amb atenció, |
Abans
era col·locada |
que
explicaré amb gran cautela |
a
una antiga iglésia |
els
prodigis que ha obrat |
que
davall del cementiri |
la
Verge de la Candela: |
trau
porta a la carretera, |
del
temps immemorial, |
davant
de l'Hostal del Roc; |
es
troba en lletra molt vella, |
avui
mateix es pot veure |
de
la Verge de la Parra |
l'iglésia
de Sant Miquel, |
tenia
el títol ella. |
que
a l'últim de corral feia. |
A
l'últim fou trasladada |
mireu
com està coberta. |
esta
soberana Verge |
Però
ai, ai si sabíeu |
a
l'iglésia parroquial, |
lo
càstig que se'ns espera! |
que
en el dia s'anomena |
Cert
que derramaríeu |
la
de Sant Joan Bautista. |
llàgrimes
en gran manera." |
Que
per mots anys permanesc |
Tot
lo que profetitzà |
a
l'altar de Sant Josep. |
se
vegé el peu de la lletra. |
Estava
en gran senzillesa, |
Desembeinà
lo cel l'espasa |
que
no li cremava llum |
de
la justícia suprema. |
ni
tampoc li feien festa. |
Envià
unes malalties |
L'any
mil set-cents vuitanta-tres |
o
una contagiosa febre, |
vingué
un tal Pare Mestre |
que
moltes cases tancades |
d'orde
de Predicadors, |
quedaren
d'aquella feta; |
i
predicà el novenari |
de
veure los cementiris sencers |
del
Roser i la Quaresma, |
i
les sepultures plenes, |
i
profetitzà ésser certa. |
moltes
mullers sense marits, |
Quan
vàrem ser l'últim dia |
sense
pares moltes donzelles, |
a
la tarda, un cert diumenge, |
los
germans sense germans |
un
cert diumenge de maig, |
i
los marits sense ells. |
parlà
de esta manera: |
Com
fou cessat dit contagi, |
"Oh
Vila de Valls - digué -, |
estant
en convalescència, |
oh
cors de bronze o de pedra! |
preguntaren
los marits: |
Amb
entranyes de pietat |
a
on és l'esposa meva? |
teniu
pietat i clemència. |
Altra
muller responia: |
Recolliu
aquesta imatge |
A
on és mon marit? Dieu-me |
del
títol de la Candela. |
S'abraçaven
uns amb altres |
Mosques,
pols i titeranyes, |
amb
gran dolor i tristesa. |
|
La melodia
del Ball de la Candela fou editada per J. Amades en el
seu Costumari Català amb una transcripció musical que
es deu al mestre Joan Tomàs. La música sempre ha estat
un dels factors essencial dels Balls parlats. Era el
leitmotiv, com el fil conductor que s'intercalava entre
les escenes juntament amb "la passada", que
consistia en un creuar d'armes, canviar de lloc amb
serioses evolucions dels personatges i de la comparsería,
segons A. Insenser, El Penedés - Balls, dansas i
comparsas populars, "Revista Musical Catalana"
, 1ª èp. (1904, Mars, nº 15 pp 113-114)
|
|
Els instruments musicals que havien acompanyat
aquests balls eren del més variat gènere; orgue (a l'església), violí
gralla, flabiol-tamborí, clarinet, manxa borrega, segons les possibilitats
físiques i econòmiques del lloc. Així ho citen J.alarden a Costums típicas
de la Ciutat de Valls (1895); J.Amades al Costumari Català - El Curs de l'any,
Hivern, vol. I (Barcelona 1950); A. Insenser, Op. cit.; Milà i Fontanals,
Orígenes del Teatro Catalán, Obras Completas, vol. VI i Vidal i Valenciano,
Narració descríptiva de la Festa Major de Vilafranca del Penedès, (Vilafranca
del Penedès, 1912). Els efectes musicals eren reforçats per la presència de
la veu humana en el cant, tal como ens informa J. Bargalló i Valls en Els Goigs
i els Balls; dues mostres de literatura popular religiosa a la rodalia del Baix
Gaià, "Estudios Altafullencs", n4(1980), pàgs., 7-39.
Fins a èpoques molt recents, la transmissió de les
melodies dels balls parlats era feta a través dels mitjans i dels conductes que
procura la tradició oral. (Vegeu D. Ventura i Solé. Ball de la Moixiganga a
Valls; Cultura, 2ª època, 392 (1980), pàgs.25-32). Això explica la gran
dificultat de trobar i refer els temes musicals propis de cada ball (J.
Bargalló i Valls, Op. cit.).
Actualment, només es fan servir dos tipus de tocs
de campanes característics; el de volteig i el de repic. Son tocs mecanitzats
des de 1986, la qual cosa vol dir que no cal que hi hagi campaner. De fet, ja fa
molts anys que no n'hi ha. Les campanes voltegen i repiquen, cada vigília del
dia de Nadal, del dia de la Candela, del dia de Festa Major... També ho fan el
diumenge al migdia per a anunciar la missa de dotze i cada dia al vespre, a les
vuit, durant els nou dies que dura la Novena dedicada a la Mare de Déu de la
Candela. Son molt lluny,
dons de la realitat que transcrivia Baltasar Segur i
Homs en el seu llibre Les Campanes del temple
arxiprestal, premi extraordinari al Jocs Florals de la
Candela de l'any 1951 i publicat a Monografies
Vallenques, 2, de l'Institut d'Estudis Vallencs. Fins
l'any 1931, el vallenc Anton Secall féu de campaner.
Les campanes de l'església arxiprestal de Valls eren
catalogades en tres grans grups. Les grosses: campana de
Santa Úrsula i campana de Sant Joan; les mitjanes:
campana del Rosari i campana de Sant Pere o dels morts;
i les petites: campana de Santa Magdalena o de la
Pinc-penc i campana dels combregants. Els
tocs al servei del culte eren el toc senzill, el toc
prim, el toc mitjà o de mitja hora doble i el toc
d'hora doble. Els tocs de vigília de festa es
repartien en repic general, toc solemne, el toc mitjà,
el toc senzill i el toc de Missa. La
vigília de la diada de la Mare de Déu de la Candela,
el toc solemne es feia a migdia i al vespre. A més dels
tocs esmentats, se sentia el toc d'hora doble a les
completes de la diada. El dia de la festa el toc d'hora
doble ressonava abans de l'ofici. Acabat l'anunci de
l'ofici, s'aixecaven les dues campanes grosses, i en
sortir la processó de les candeles del temple i en
retornar-hi, hi havia toc solemne com el de la vigília.
A la tarda, de dos quarts de quatre fins a les quatre,
es ventava la campana de Sant Joan bo i anunciant el
besamans de la santa imatge. A
la vigília de la diada de Sant Joan Baptista, patró de
la ciutat, a migdia, hi havia un repic extraordinari. A
la tarda, de dos quarts de quatre a les quatre, es
ventava novament la campana de Sant Joan, que anunciava
el jubileu del Sant. Toc solemne d'hora doble per les
completes, i després, un repic extraordinari. El dia de
la festivitat, a les cinc del matí, hi havia un repic
extraordinari, i, per anunciar l'ofici, un toc d'hora
doble. Abans d'iniciar-lo, la relíquia del Sant es
traslladava a l'altar major, cerimònia que s'anunciava
amb un repic general, repetit a l'hora de retornar la
relíquia al seu lloc, després de la processó de la
tarda. El cant de les vespres deixava sentir un toc
d'hora doble i acabat aquest s'aixecaven les dues
campanes grosses per fer el toc solemne, en sortir i
entrar la processó del temple. El
segon dia de la festa major, se celebrava l'ofici
dedicat a la Mare de Déu del Lledó al seu Santuari.
Quan la clerecia sortia del temple arxiprestat per
dirigir-se al Santuari de Lledó hi havia repic
general.
|