Joan Lluís Clausell. Nascut el 21 de juliol de 1935. Ingressa al noviciat de la Companyia de Jesús el 7 de setembre de 1954. És ordenat sacerdot el 14 de juliol de 1967, acabant els seus estudis de teologia l'any següent. És un dels iniciadors de la Missió Obrera jesuítica a València. Responsable del grup de La Malvarrosa.
A l'estiu de 2002, després d'un contacte telefònic, el vaig anar a trobar a Cal Racó, la seva casa a Sant Jordi (Castellò).
Anteriorment només hauríem coincidit un curs a la Facultat dels jesuïtes de Sant Cugat (Barcelona), el de 1967-68: ell estudiant 4º de teologia, i jo el primer curs de teologia. Malgrat aquest tracte minso i ja llunyà, la trobada -dinar inclós- fou de veritable germanor.

Estimat Miquel:

Ignore si era això lo que cercaves. He procurat fer present aquell dia tan agre per tothom. Després de trenta dos anys ben llargs potser se m'hagi esmunyit cap detall.
Segueixo pensant que m'he ajustat a la memòria fidel dels fets i dits. Almenys ho he intentat.
Des de Cal Racó una abraçada forta i de veritable germanor. 

Joan Lluis Clausell
El TIBIO.

M'has demanat que escriga lo que puga recordar de la meva entrevista, fa ja trenta dos anys, amb el P. Pedro Arrupe a la seva visita a València de l'any 70. Ho intentaré sense esbarrar-me massa de l'objectivitat.

El cas, conegut de tothom, era que ens enteràvem que aquell gran home tenia programada una visita personal amb el Dictador, per vore, entre altres coses, si se podia acabar amb l'embolic de la presó de Zamora on anaven a parar capellans i religiosos no afectes al règim.

Nosaltres, des del nostre raconet compromès de vida en el barri i en el treball manual de la "statio" de La Malvarrosa, aquell dissabte tinguérem una llarga reunió per vore què li tenia que dir i cóm, cercant l'eficàcia, de cara a que la dita entrevista quedara anul·lada.

Es va fer matí de diumenge, i me'n vaig anar cap les Escoles Professionals on era la plana major de la Província que acompanyaven al P. General en la seva visita per tot aquell complex; concretament anaven a eixir de l'edifici de tallers.

Soy el P. Clausell de la statio Malvarrosa de Misión Obrera Sacerdotes en el trabajo. En mi nombre propio y en el de toda la buena gente que estamos dando testimonio en el barrio y en el trabajo he de decirle que la visita con su Excelencia ha de suprimirla. No se tiene que hacer.
La gente con la que compartimos vida, militancia y trabajo no pueden comprender esa mezcla de un religioso de su categoría con el dictador que está impidiendo todas las libertades. No podemos ir mañana a nuestra gente y decirle que nuestro Superior General va a entrevistarse con Franco, pues él es y su sistema el que nos pisotea y su policía la que reprime cualquiera de nuestras sanas inquietudes. Ud. tendrá sus razones. Nosotros tenemos las nuestras que comprometen nuestras vidas totalmente. No vaya si todavía piensa que Misión Obrera es parte de la Compañía.

Entre els acompanyants vaig notar que es podia tallar el silenci, tots drets on estàvem...

Mire Ud.! Uds. Tienen sus razones y yo tengo las mías, y a pesar de todo pienso que he de ir porque además ya tengo el compromiso adquirido...
Además -ara ve una comparació del seu saber com a metge que em deixà totalment desorientat i amb roín regust de boca- en un cuerpo cuando se manifiesta la gangrena en un pie, en una mano, hay que operar para impedir que la gangrena invada todo el cuerpo...
No tengo la intención de seguir los planteamientos que me hacen desde Misión Obrera

Em vaig quedar que si em punxen no em trauen sang: per la negació a fer lo que li dèiem, però sobre tot pel símil sanitari de la gangrena que massa clar estava.

Off the record he d'afegir que res de llàgrimes segons li va contar Vicent Marqués vint-i-cinc anys després al meu fill Joan

.

La ràbia i el descoratjament em van caure sobre, i vaig tornar-hi a La Malvarrosa per explicar a la meva gent, pèl per pèl, lo que m'havia passat, i que el P. General ni gosaria vindre a vore-nos a casa...

Com era sana costum, de molt de temps, tots els diumenges ens reuníem per vore-nos amb la gent del barri... i menjar-nos la ritual paella que ens preparaven Vicent i sa mare amb dedicació, encert i carinyo.

Tot i estant a les acaballes, els ho havia contat tot com havia estat, la tristor s'ens menjava per dins: "¿Què collons de paripé estem fent?"

Tot just acabant de dinar va vindre el Rector de les Escoles (Joan Costa) i un altre per dir-nos que el P. General els havia dit que volia aguaitar per La Malvarrosa.

Tornàrem tots a casa i esperàrem una estona fins que es va presentar, acompanyat del Provincial i demés gent.

Va seure una estoneta, la casa es visitava prompte, i ens va tornar a parlar de l'obediència i del símil de la gangrena i l'amputació del membre malalt, en quan nosaltres li reiteràvem lo que ja li havia dit pel matí.

Tot baixant al carrer, que se n'anaven ja, es veia tota tranquil·la i sense gent al fons del carrer la platja de La Malvarrosa, i li vaig dir:

Mire esta tranquilidad y la anchura del mar...
Deje unos quince días los papeles y grandes problemas de Roma, y véngase aquí a convivir con nosotros. Compartiremos vida e ilusiones; nos conoceríamos mejor; podríamos querernos más y quizás llegaría a entender de una manera global nuestra postura que le resulta radical e inadmisible

Va saludar breument. No va afegir gran cosa, i se n'anaren tots deixant-nos a la gent de M.O. que havíem aguantat el xapalló amb una amargor de boca que mai en tinguérem altre d'igual

Joan Costa
també recorda...

Veure
La meva correspondència amb...
Antonio Sanchis