Els que eren superiors també recorden

Ignasi Jesús Moragues

Provincial de la Província d'Aragó
durant el viatge del P. Arrupe

Comences a fer de Provincial (18 d'abril del 70) poques setmanes abans de l'arribada del P. Arrupe a Espanya i procedies del sector de l'ensenyament de ciències econòmiques...

Portava ja 5 anys fent-me càrrec de la direcció de l'ESCE (Escuela Superior de Ciencias Empresariales) a Alacant, des dels seus orígens (octubre del 65).

Per tal de desenvolupar aquesta tasca, a més a més de la clàssica formació jesuítica, havies estudiat...

Durant 2 anys a la London School of Economics (Anglaterra) i després a Roma dos anys interromputs per fer el doctorat en teologia moral. Em van ajudar el P.Díez Alegría (teòric director de la meva tesi) i un jesuïta nord-americà, en Philip Land (professors de l'Escola de Ciències Socials agregada a la Gregoriana). El tema de la tesi: els moralistes dels segles XV-XVI sobre el monopoli.

Suposat aquest "curriculum", ¿quin coneixement personal tenies dels jesuïtes de Missió Obrera i dels joves estudiants que havien signat les cartes?

A ningú. Jo coneixia, perquè havia fet el mestret al col·legi d'Alacant, a Paco Calata i a José Luis Roldán, que havien estat alumnes meus. De Missió Obrera no coneixia a ningú més quan començo a fer de Provincial. Com jo era consultor de la Província des de feia dos anys coneixia un poc als que estaven al col·legi de Sant Josep de València, a on anava cada mes per les reunions de la consulta. A Capella -que era germà (va entrar per escolar, en el noviciat però el van fer passar a "hermano"), però que donava classes de química- i a Llull que era mestret. Aquest va ser la sorpresa de l'altre, que no l'imaginava jo mai, perquè és un noi més aviat intel·lectual i mai ha estat en les coses de Missió Obrera, Així, dels que m'has dit, m'estranya també Paco Estany que és tot el contrari de Missió Obrera...

És que jo una de les coses que he volgut fer veure és que no és només Missió Obrera qui va protestar... I dels altres jesuïtes, ja més veterans (Tomàs Moreno Melgar, Ramiro Reig, Vicente Berenguer Navarro, Vicente Capella Alfonso, Faustino Guerau), que també les havien signat? ¿Havies tingut tracte amb ells per dir-te sé com pensen, com funcionen...?

A Capella ja el coneixia d'abans, havia entrat un o dos anys abans que jo al noviciat...

Aquests dos anys de consultor (abans de Provincial), el tema de Missió Obrera surt a la consulta? D'una manera periòdica?

Sí que sortia, però pensa que encara no s'havia fet la Congregació General XXXII, estàvem en temps de la XXXI... Sortia sí, però era una cosa que començava, i com Missió Obrera s'entenia només La Malvarrosa.

La CG XXXI, convocada per a elegir el successor del P. Janssens, es va celebrar en dues sessions (8 maig-15 juliol 1965 i 8 setembre-17 novembre). El 22 de maig, al tercer escrutini, fou elegit el P. Arrupe com Prepòsit General de la Comapnyia de Jesús

De fet, en aquestes primeres setmanes de Provincial, visites la comunitat de La Malvarrosa i sopes amb ells.

Sí, seria un sopar, perquè si treballaven a fàbrica, no hi aniria a dinar. Seria un sopar. Jo sempre hi anava amb en Santolaya.

¿És veritat que els vas veure "com una capillita"? ¿En quin sentit? ¿Com un grup de pressió? ¿Pensaves que la protesta era una "consigna" del grup de La Malvarrosa? Quina impressió tens d'aquesta visita?

Jo em trobo que cinc o sis dies abans d'arribar el General...

Era un món totalment diferent, del que jo no sabia res ni m'importava res; bueno, que no em preocupava massa. Prou preocupació teníem de treballar dotze hores diàries, per muntar l'escola, l'ESCE. Dotze hores seguides...

Aleshores, jo tot això dels pisos no sabia a què venia. Per mi tant estrany era el pis de La Malvarrosa que els pisos d'estudiants, com el de La Aguja. Però, bueno, aquests homes... si tenim lloc en el col·legi, si hi havia moltes habitacions en el col·legi... No tenia jo la mentalitat, la vaig agafar a la Congregació XXXII, després de ser Provincial, i la vaig fomentar el que vaig poder...

La CG XXXII (1 desembre 1974-7 març 1975). En el seu Decret IV s'arribà a la formulación sobre la integració de la promoció de la justícia i del servei de la fe

I els que no eren de Missió Obrera, els del Col·legi, de la Residència, de la Professa, gent més tradicional, més major, acusaven els joves, no sols els de Missió Obrera, que vivien en pisos que feien el que els hi donava la gana... Era una manera molt general de pensar que això de viure en pisos era un desastre, que feien el que els hi donava la gana: entra qui vol, les xiques... ja veurem com acabaran. I, com que per desgràcia, sobretot a Madrid, sortien, no ho sé, de dos en dos... Clar, era donar-los la raó.

Quin coneixement vas tenir de les cartes?

Jo sabia que hi havia una carta, però el text no el vaig saber. Quan es faria la carta, Madurga, seria el provincial... I molt probablement, aquest text l'enviarien a Roma abans de que jo fos Provincial: no l'enviarien tres dies abans...

La carta porta la data del 27 d'abril...

És quatre dies abans... Aquesta carta no li podia arribar per correu normal..., aleshores no hi havia fax

Es deuria entregar aquí a mà...

No ho sé... El text de la carta no el coneixia, i molt possiblement no l'he llegit mai, i ara encara no el conec

I el text no te l'havien ensenyat? No t'havien dit res?

No, no m'havien dit res..

Un factor que, per tu, suposava un "agravante" era que la carta tingués un aspecte de "grup", que fos una cosa no individual, sinó col·lectiva...

Jo ho vaig trobar un poc fora de to, però com no sabia quins eren... A mi em va estranyar, hi havia una carta...

A mi la carta no em va parèixer mal: és el dret de la representació... Escriure una carta no és un insult, ara si en aquesta carta li diuen ja taxativament: "Diga Ud. lo que diga, nosotros no iremos a la reunión..."

I el gran cabreig d'en Clausell (segons m'ha dit avui en Toni Català) és que, sense ells saber-ho, els joves estudiants, fins i tot els juniors de primer, van firmar la carta... Això els posava en mala posició. Clar, perquè encara que a La Malvarrosa hi havia dos sacerdots i tres escolars tenien ja una certa entitat. En Lluís Clausell i en Rafa Casanova eren sacerdots. Era una veu comú a la Província que la Missió Obrera eren molts, però molt joves...

I de la xerrada del P. General a Les Escoles, què en recordes?

Aquest matí, anant a València, he tingut -com et dic- una conversa molt interessant amb en Toni Català, que se'n recorda de tot de "pe a pa".

Ell a la reunió, primer va parlar de la situació de la Companyia, sobretot d'Espanya, d'aquells que volien la divisió, els de la "vera Companyia", una Companyia personal (ací, els pocs d'aquesta Província, estaven sobretot a Saragossa).

Bueno, sembla que primer va parlar de l'apostolat social i després diu: "No quiero continuar en la parte más abstracta, pero podemos bajar un poco a lo concreto, puesto que aquí tengo unas cuantas cuestiones que se han suscitado a raíz de la visita del P. General. La primera pregunta es sobre la audiencia que he solicitado a una autoridad civil española".

Es veu que ell ja tenia unes preguntes que li havien presentat prèviament per escrit... O sigui que el tema no el treu el Juan Lluís... I després, quan el General parla i dóna la seva explicació és quan hi ha la interpel·lació del Joan Lluís Clausell...

Potser... Si hi havia preguntes per escrit no ho recordo (a mi ningú me les havia donat).

En Clausell, que estava en representació dels cinc de La Malvarrosa, va ser dels últims. Però en Toni Català m'ha dit avui: "No, després de Clausell el que ho va enredar tot va ser el director del Patronat de Joventut Obrera, en López Guijarro", un que era sacerdot i major (després, dos o tres anys més tard, sent jo Provincial, va eixir de la Companyia). Va començar a parlar de que "yo soy de familia pobre..., y vengo aquí y aquí vivimos como ricos", i no sé què i no sé cuantos.

Jo recordo que va parlar, però en Toni Català m'ha repetit més o menys el que va dir. "Això ho va empastar tot i va ser la última intervenció de la reunió".

I després vam anar a dinar tots al col·legi...

I acabat aquest dinar hi ha la famosa visita del P. Arrupe al grup de La Malvarrosa, que ja havien estat avisats per en Joan Costa, que, com Rector de Les Escoles, era el seu Superior...

Li he dit al Toni Català, que se'n recorda perfectament, que havia parlat amb tu i que em digueres que abans d'anar el General, Santolaya i jo a la Malvarrosa, hi havia anat en Joan Costa. Ell m'ha respost: "No, no. En Joan Costa no va anar a La Malvarrosa abans que el General, tu i en Santolaya (com soci). En Joan Costa no es va enterar fins després, ja que havia estat una cosa improvisada. Va ser per la vesprada, a les set o set i mitja, que hi va anar en Joan Costa amb no sé qui més..., en Boix pot ser, a veure què tal havia anat amb el General".

De fet els records, després de més de trenta anys, són una mica així, perquè uns diuen unes coses i d'altres en diuen d'altres...

Jo no tinc ni idea d'això, però com en Joan Costa es va enterar...?

És fàcil que en Joan Costa dinés al col·legi...

Sí, allí dinarem tots, però és que el P. General no ho va dir en públic: "Yo voy a ver...". Em va cridar a mi: "¿Ud. me puede llevar...?", a mi. Això sí que ho recordo, Jo dic: "Sí, pero yo me fio más de Santolaya..." (jo portava quinze dies). "No pasa nada; vamos los tres".

I d'aquesta visita, què en recordes? Va ser tensa?

Quan arribem hi havia un que baixava (no sé si en Rafa Casanova) i com era un dia de festa...

Sí, un diumenge...

Aquell se n'anava al cinema i es troba amb el general a l'escala... Ells, els de Missió Obrera, es van quedar un poc parats; perquè no sé si s'ho esperaven, jo crec que no, que van agarrar una sorpresa; i allí no va haver-hi un diàleg, doncs Joan Clausell havia dit el que havia de dir i el General ja sabia el que li podien dir...

"Ya que vosotros no habéis querido venir a verme, yo quiero venir a vosotros... Comprendo que puede haber objeciones, pero ésta no es la manera de proceder, yo sé porqué voy... Yo he hablado muchas veces con Franco, yo sé que Franco me ha hecho muchas veces caso".

Una cosa així va dir; jo no ho recordo bé... Més o menys va dir el mateix que el que ell havia contestat a la reunió a Juan Luis Clausell. Però jo crec que ells no van replicar...

¿Quina impressió es van portar ells? Pues no ho sé...

La visita a La Malvarrosa no va agradar a molts... Per alguns era donar més força al grup de Missió Obrera...

És com quan Zapatero diu que dialogarà amb els d'ETA... Bueno, pues a la Companyia va passar el mateix. Els d'extrema dreta: "Hombre, esto es dar más importancia a la Misión Obrera", perquè per a aquests eren "cuatro chalados" (ja hi havia dos sacerdots o tres). "Para eso tanto estudiar filosofia y teología para irse a una fábrica... para ganar cuatro duros",

Sí, va haver-hi gent que ho va criticar, com hi ha gent que van criticar la Congregació XXXII i el decret quart.

He preguntat al Toni Català qui creia que havia pogut influir en el P. Arrupe, com intermediari en favor de Missió Obrera. "Va ser Joan Costa. La intervenció d'intercedir per ells, a mi em va quedar clavada. Quan va acabar el General i va parlar en Clausell explicant les raons de per què no havien vingut, el General li va contestar en un to dur, que ells no sabien les raons..., i en Joan Costa va tenir una intervenció breu, però molt bé, molt... dient: "Padre, yo lo único que le pido es que Ud., con las determinaciones que tenga que tomar, oiga a estos jóvenes que empiezan un camino nuevo en la Provincia..., que van con buena intención".

Una cosa així... Així m'ho ha contat avui, aquest matí, anant a València.

Però això en Joan Costa no ho recorda...

¿Tu has parlat amb ell?

Sí, el vaig escriure i ell em va contestar. "La comida con todos los jesuitas de Valencia fue en el antiguo Colegio de San José. Ignoraba en aquel momento si la visita a la comunidad contestataria de La Malvarrosa fue iniciativa del P. Arrupe o sugerencia de algún otro. Pero luego supe que fue el mismo P. Arrupe quien lo decidió, contra el parecer de más de uno, y apenas acabada la comida, con el P. Boix como conductor de un seiscientos y yo como Rector de quien dependía La Malvarrosa, nos presentamos de improviso con el P. General en el piso donde vivía la pequeña comunidad."

Al passar a net aquesta conversa i consultar de més a prop la carta d'en Joan Costa, m'adono que té també aquest paragraf, que confirma en part els records d'en Toni Català: "Recuerdo que también dije yo unas palabras tratando, no de justificar, pero sí de hacer explicable este desplante al P. General, que tanto dio que hablar."

El dir "Nosotros no iremos a los actos del P. General", tant l'Arrupe com tu ho vau agafar com un cas d'obediència... Ara, passats més de trenta anys, ¿ho seguiries veient igual?

Obediència, obediència, no. No hi havia cap mandato. De fet, gent major no hi va anar i no va passar res. Però això de dir "Nosaltres no anirem" per principi ... Jo ho vaig agafar com un desaire serio i grave per el P. General. Que el General vingui a visitar una Província i que uns quants sujetos es neguin a anar-hi...

Sí, ho vaig veure com un desaire, com una cosa seria. Com se'ls acudeix a aquestes persones dir que no i, amés a més, donar lliçons al General: "Ud. no puede ir a ver a Franco... que l'Església s'està ajuntant molt al govern..." Això jo pensàvem molts, però no ens atrevíem a dir-ho, i menys al General.

Va haver-hi algunes conseqüències...?

Tornant de La Malvarrosa, vaig dir al General: "Padre, yo soy nuevo en esto, yo me encuentro con una cosa que no he visto nunca en la Compañía, unos señores que se plantan... para mí es algo inconcebible. Yo ¿qué tengo que hacer? Aconséjeme..."

L'Arrupe em va dir: "Ud. no haga nada, absolutamente nada".

"Pero yo a uno o dos los he amenazado (porque sabía que lo podía hacer como Provincial) que midieran sus hechos, que esto podía suponer la salida de alguien de la Compañía..." (Tu recordaràs que en aquest temps, una mica abans, el P. Arroyo va anar a Loyola i va tirar de la Companyia a uns quants).

Sí, sí...

Doncs això era un poc abans de la vinguda del General. "¿Yo tengo que echar a alguien...?"

Bé, i l'Arrupe et va dir que no fessis res...

"No se preocupe. No haga nada, no eche a nadie de la Compañía que poco a poco ya saldrán". Això sí que és textual o quasi textual.

"No haga nada. Ud. deje pasar el tiempo, porque ahora Ud. va a empezar de Provincial y no va a echar a tres o cuatro de la Compañía" (havia passat el que t'he dit abans de l'Arroyo). "Porque no va a empezar echando gente de la Compañía. Ud. no haga absolutamente nada, ni les reprenda ni nada. Si alguno le pide su parecer, Ud. diga lo que piensa... que es un desaire al General, pero Ud. no haga nada... Pero Ud. no eche a nadie."

Al cap de dos o tres dies, després de passar per Catalunya, el P. Arrupe fa la visita a Saragossa. La comença anant a sopar a la comunitat de El Picarral, la de Missió Obrera. Com expliques l'actitud diferent dels jesuïtes de Missió Obrera de Saragossa?

A Saragossa la diferència és que allà eren quatre sacerdots i un escolar. I dels quatre sacerdots, tres eren majors que jo. En Carmelo Martínez, major que jo en edat i en Companyia; en Joan Acha, per supost; en Eugenio Arraiza, també. L'únic que deu ser de la meva edat, o un poc més menor és en Luis Anoro. I un escolar, en Manuel Fortuny.

Clar, ells tenien més cohesió; estava més acceptada a la Província la Missió Obrera de Saragossa. Perquè, a més a més, tenien una base espiritual, que era la parròquia. Carmelo Martínez era pàrroco; Juan Acha no va treballlar mai...

L'únic que treballava era en Anoro; i no sé si en Eugenio Arraiza...

No ho tinc clar; en Fortuny sí que va treballar una temporada...

Tenien un pes a la Província. Carmelo normalment era elegit per anar a les Congregacions Provincials, no hi faltava mai a ninguna, fins que va sortir. En Ochoa també.

L'altre dia ja vam parlar de la cosa anecdòtica de si el sopar va ser bo o va ser dolent, de si anaven ben vestits o mal vestits, de si la gent entrava i sortia durant el sopar... Però la conversa va anar bé, ¿no?

I, en conjunt, quina impressió tenies com Provincial de la Missió Obrera?

Quina era la meva impressió com Provincial de la Missió Obrera? Jo els qualificava de "càtaros". Els "càtaros" eren els que es creien els cristians autèntics, els limpios, els escollits de Déu...

Ahir vaig estar llegint aquest article d'en Patxi Alvarez de Loyola... Fa un anàlisi, jo he subratllat això, això és el que jo pensava... Bé, va dient els defectes de la Missió Obrera... ell ja diu tres voltes que no té una concepció ruin de la Missió Obrera, però que el tema que li han proposat és: "Tendencias religiosas e ideológicas actuales que son obstáculos para la misión fe-justicia". Aleshores fa una història de la Missió Obrera i diu:

L'article d'en Patxi Alvrez és la seva intervenció a la reunió anual de fomento social 2004 i la seva finalitat era "aportar algunas reflexiones sobre la misión fe-justicia, particularmente sobre sus obstáculos, desde la perspectiva de la Compañía de Jesús".
No parla, doncs, específicament del grup de Missió Obrera. Es refereix a aquest grup al parlar dels precedents històrics del Decret IV de la Congregació General XXXII. "El decreto IV de la CG 32 (año 1975) no se explica sin la actividad y los cambios producidos en la Compañía en los años que lo precedieron. [...] Es en estos años cuando la Misión Obrera, como cristalización de la sensibilidad social en la Compañía, va ganando su propia legitimidad. En 1969 los equipos de Misión Obrera aparecen por primera ve en los catálogos y con ello se expresa un reconocimiento oficial de su existencia. La presencia de una sensibilidad social preocupada particularmente por los derechos de la clase obrera era ya un hecho. Y también una incipiente preocupación por las minorías nacionales, igualmente relegadas durante la dictadura. En este tiempo hubo una identificación de los pobres con los obreros y las nacionalidades minoritarias".

El text citat pel P. Moragues és una citació que Patxi Alvarez fa d'un llibre (Cuaderno de bitácora para acompañar caminantes, Desclée de Brouwer, Bilbao, 2000) d'en Carlos Cabarrús, que tampoc es refereix específicament a Missió Obrera.

A los que vivimos en estas latitudes, en épocas no muy remotas, se nos han caído ya muchos sueños; se nos han muerto muchos proyectos, se nos han venido abajo idealizaciones, se ha perdido mucha gente -y de las más valiosas-

Cuervo-Arango, Barcala, no sols de Missió Obrera, sinó d'aquesta generació...

en aras de todas esas utopías que quisimos realizar. Nos equivocamos en muchos análisis que creíamos correctos. Hay que reconocer que eran cerrados, muchas veces apoyados no en datos científicos, sino en simples anhelos. Satanizamos en muchas ocasiones a los que "no estaban con nosotros"; de alguna manera también idealizamos al pueblo, lo ideologizamos, sacamos a los(as) pecadores(as) de ser también los principales destinatario(as) del mensaje de Jesús y del Reino. Todo eso nos hizo generar una espiritualidad concentrada únicamente en eso: cambiar estructuras, pero descuidando el trabajo personal complicado de la transformación del corazón humano. De alguna manera revivimos un cierto pelagianismo: conquistábamos todo con la voluntad, con la organización, con la fuerza. No reconocimos espacios autónomos entre la fe y la justicia; vivimos la aparente síntesis entre esos dos elementos como algo que se conquistaba, no como algo que se recibe y se celebra. Olvidamos en todo eso la fiesta, la alegría, el saber descansar. Generamos un talante de espartanos que tendía a quemarnos; no le dimos los espacios vitales a la oración personal y seria. Olvidamos, en la práctica, el discernimiento; no aprendimos a trabajarnos a nivel personal, no nos dimos a la tarea de aprender a vivir más en caravana. No hicimos siempre un ejercicio de descubrir nuestras falacias y mentiras"

Bé, jo no l'he acabat de llegir, perquè són vuit pàgines i com tu saps aquest matí he hagut d'anar a València. El vaig recibir ahir a la tarda i la introducció d'en Fernando Franco està molt bé...

Jo, ja abans de llegir això i ja t'ho he dit, els considerava "càtaros"; ells es creien els "verdaderos jesuïtes", i una cosa que a mi em va molestar moltíssim, és que un, dos o tres anys després de la visita del General, la Missió Obrera de Saragossa, que tots creiem més seria que la d'aquí, gent més formada, amb "més cabeza" diria jo, -una cosa que no s'ha trencat fins fa uns quatre anys o cinc o sis (no vull exagerar)-, és que la Missió Obrera, mai, mai no va anar al col·legi de El Salvador, deien que això era classista, els que oprimien el poble... Seria això que diu de que "satanizamos" els que estaven a col·legis", com si fossin hipòcrites... I la frase que diu aquest aquí: "Eramos muy pelagianos": força de voluntat, força de voluntat...

Una frase que m'ha repetit moltes voltes a mi, i sé que a altres Provincials el P. Arrupe: "La desgracia que tenemos en España (parlant de la divisió) es que los que oran y rezan (el breviario, hacen la oración del día) no tienen espíritu social, y los que tienen espíritu social no oran". Aquesta frase me la va dir dos o tres voltes... canviaria una parauleta, però el sentit està clar: los que oran, rezan el breviario no tienen el espíritu social (punto y coma); y los que tienen espíritu social, los de Missió Obrera y tal y cual, no oran, no rezan. Y así nunca podremos ir a ningún lado"

I la meva experiència, de Provincial, a les "comptes de conciència", m'ho va confirmar...

I a les converses posteriors amb el P. Arrupe, alguna vegada va tornar a sortir aquest tema de la seva visita?

No. I si va sortir em diria el mateix. No sé si una vegada, que demanàvem les dimissòries per dos o tres escolars, que eren dels de la carta, de Missió Obrera o no de Missió Obrera, però que havien firmat la carta. "Bueno, ya le dije yo que Ud. no fhiciera nada; que si lo han hecho con buen espíritu, quedarán en la Compañía; si lo han hecho con autosuificiencia o por un creerse mejor jesuitas que los demás, porque viven más pobre, o porque trabajan, éstos saldrían de la Compañía"

Una mica la història ha estat aquesta...

¿Puc fer-te una foto?

Seguint els meus costums i per a tranquil·litat dels meus lectors, aquesta conversa (que sempre és un resum del que ha quedat gravat) ha estat revisat i acceptat per la persona entrevistada

Veure carta del P. Moragues
amb el seu vist i plau
i de regal: una informació