«Els nanos mengen trumfos, arròs i peix pudent. No sé com s'ho arreglen aquesta pobra gent. Els nanos són uns dropos, no volen treballar i a casa de la vila els volen despatxar.»

Aquesta és, sense cap mena de dubte, la tonada més popular de la Festa Major de Sant Pere: el «Ballet de la Cadena» dels nanos de Reus. És difícil trobar alguna reusenca o reusenc que no sàpiga la lletra d'aquesta peça d'un dels elements més emblemàtics del seguici festiu municipal.

El primer document local que constata l'existència de nanos –nom amb què es coneixen els capgrossos a Reus– és un compte pel treball realitzat per l'escultor i fuster Josep Vila, a càrrec del municipi, on es detalla que el 21 de juny de 1774 l'artista rebé dues lliures i deu sous «per la fusta y mans que se a empleat per los dos nanos que a fet lo Sr. Ignasi Espasa». Des d'aleshores, la ciutat ha comptat amb diversos grups de nanos. De fet, les peces es deterioraven molt més ràpidament que altres figures i sovint, en fer-ne de nous, canviaven els personatges que representaven.

A finals del segle xviii, com moltes altres demostracions festives, el ball de nanos estava vinculat a un gremi, el de serrallers. Amb la decadència de l'antic món gremial –al primer terç del segle xix– probablement els nanos van desaparèixer de les celebracions locals; ens ho fa suposar l'historiador reusenc Andreu de Bofarull que, el 1866, parla del ball de nanos com una dansa que troba anotada però que no arriba a conèixer.

Després de deu anys sense nanos a la ciutat, el 1947, Ràdio Reus proposà la idea de fer un nou grup finançat per subscripció popular. La construcció de quatre parelles, cada una corresponent a una de les parts de la corona catalanoaragonesa, s'encarregà a l'escultor Modest Gené –autoretratat en el nano mallorquí–, que comptà amb la col·laboració de Vicent Ferré, Juli Garola, Josep Torrell i Ramon Ferran.

La subscripció popular tingué tant d'èxit que es recaptaren més diners dels necessaris. Així, la comissió organitzadora adquirí una nova parella de nanos de sèrie a El Ingenio, de Barcelona. Aquestes dues figures molt aviat foren conegudes com el Xiquet i la Xiqueta; ell, amb una bufeta de porc inflada –substituïda més endavant per una pilota de goma– lligada amb un cordill a un petit bastó, era l'encarregat d'obrir la comitiva tot perseguint la quitxalla.

El nou grup s'estrenà el 24 de juny del 1947 a l'estadi del Reus Deportiu, però la seva gran envergadura i l'elevat pes dificultaven la mobilitat i capacitat de reacció dels portadors, la qual cosa provocà que vint anys després ja estiguessin fets malbé. Així, l'Ajuntament encarregà un nou grup de nanos, primerament al valencià Vicent Tortosa –que s'hi negà– i posteriorment a David Constantí, que es comprometé a reproduir els nanos de Modest Gené amb un pes més reduït. L'escultor, a més d'endolcir l'aspecte de les testes, féu de nou el Xiquet i la Xiqueta, condicionant-los a les figures de Gené i agafant com a models la seva dona, Maria Assumpció, i el seu fill, Antoni Constantí. Aquest procés de construcció fou enregistrat pel mateix Constantí en una pel·lícula de vídeo de 8 mm que, 30 anys després, el 1999, amb motiu de l'aniversari d'aquesta comparsa, Ràdio Reus n'edità 3.000 còpies que foren regalades per les Festes de Misericòrdia d'aquell mateix any.

Des del 1982, els encarregats de portar els nanos són nois i noies de la unitat de Pioners i caps de l'Agrupament Escolta la Mulassa.