El Carrasclet és l’únic gegant que sense pertànyer als Gegants de Reus participa en els seguicis de les dues festes majors de la ciutat. Va néixer de la iniciativa particular, després que l’any 1985 tres amics s’entestessin a construir un element festiu amb què poder participar en les cercaviles que en aquells anys s’organitzaven en el marc de les festes majors de Reus. Des d’un bon inici el plantejament era modest, però amb la clara voluntat que l’element festiu que en sortís fos de qualitat. És per això que van engrescar en el projecte l’escultor Manel Llauradó que, a més a més d’amic seu, tots tres admiraven (admiren) com a artista.

La tria del personatge que s’havia de representar no va ser casual. No només es volia un element festiu, sinó també que, a través de la festa, tingués una forta càrrega simbòlica des d’una perspectiva reivindicativa. El personatge històric que millor encaixava en aquests paràmetres i que alhora, també, estigués lligat al nostre territori –el sud– era Pere Joan Barceló, el Carrasclet. Sense ànim de voler fer ara un perfil biogràfic del personatge, no podem deixar de fer constar que la seva és una figura que, amb el temps, ha esdevingut un símbol en la lluita per les llibertats del nostre país. Va ser, doncs, aquest simbolisme que sua el personatge, el que va motivar que fos la figura triada per representar-la com un gegant.

La construcció del gegant es va iniciar amb el lògic procés de documentació. Els autors van consultar llibres i imatges per tal d’orientar-se a l'hora de dissenyar el vestuari, els complements i les armes que havia de dur el gegant, és a dir, la imatge de conjunt que havia de tenir la figura. Malgrat que la intenció no era pas la de reproduir exactament la indumentària del personatge històric –bàsicament perquè no es té cap mena d’informació en aquest sentit–, tampoc es volia que hi hagués cap anacronisme històric. L’exemple el tenim amb la decisió de col·locar-li una gorra musca (la barretina de color morada), que respon al simbolisme que lliga el gegant al nostre territori –no en va, amb aquesta gorra es cobrien el cap els homes de camp de les nostres comarques, contemporanis d’en Carrasclet–, però en cap cas es tenia la certesa que Pere Joan Barceló l’hagués usat mai.

Al llarg del procés constructiu es van donar passos importants per tal que la realització del gegant arribés a bon port. Així, es va triar com a material per construir-lo el polièster –en detriment del tradicional cartró pedra– material que, en aquell moment, encara no era usual en la construcció d’elements festius. També va ser important trobar un espai que reunís les condicions per poder-lo construir. Aquí es va tenir l’ajut de la senyora Carme Vidal, que va cedir un magatzem del seu mas situat a la carretera de Constantí.

Tot i que la responsabilitat de la construcció del gegant va estar en mans d’un nucli encapçalat i dirigit per l’escultor Manel Llauradó, i que va comptar amb el suport de Màrius Nogués, Jordi Bertran i Marc Ferran, hi va haver altres mans que van col·laborar-hi. Entre aquestes hem de destacar els consells i l’orientació de Joan Pere Magriñà a l'hora de manipular el polièster, els de les modistes Remei Fortuny i Neus Coll que, encapçalades per Lurdes Coll, són les responsables del vestuari que sempre ha lluït el Carrasclet, i els de Siat Sans, que és l’autora dels ornaments de llautó, entre ells l’escut amb l’estelada, que decoren la culata del trabuc i de la pistola. Un altre dels elements indispensables que havia de tenir el gegant, i si era de Reus no podia de ser d’altra manera, era música pròpia –una marxa i un valset– perquè l’acompanyés en les cercaviles en què havia de participar. Aquesta tasca la va resoldre amb escreix Biel Ferré, que fou qui les va compondre seguint els paràmetres de la música tradicional als Països Catalans, i que a hores d’ara ja han esdevingut populars.

A les acaballes d‘estiu de 1986 el gegant ja estava a punt. Tenia (té) una alçada de 4 metres i un pes de 76 kg. El seu bateig va tenir lloc el 24 de setembre a la plaça del Mercadal. L’apadrinaven el gegant Indi, la Vitxeta i la Colla Sardanista Rosa de Reus. La festa, que va omplir de gom a gom la plaça, va comptar amb els castells dels Xiquets de Reus, el ball dels nostres gegants, les carretilles dels diables de Reus, una ballada de sardanes, una revetlla amb una orquestra i berenar amb coca amb cireres (malgrat que ja havíem estrenat la tardor d’aquell any). Aquest bateig tan lluït va ser el preludi de la bona acceptació que va tenir el gegant a Reus.

Des de l’any 1987, la colla va establir el 23 de juny, amb motiu de la celebració de la Festa Nacional dels Països Catalans, com la primera cercavila de l’any que realitzaria el Carrasclet. Una cercavila que, amb el permís de l’arribada de la flama del Canigó i del correfoc dels diables, ha esdevingut a Reus una de les tradicions més esperades durant les hores prèvies a la revetlla de Sant Joan.

La integració del gegant en el seguici festiu de la ciutat no fou del tot immediata. De fet, en aquells inicis els membres de la colla del Carrasclet no s’havien ni tan sols plantejat que això fos així. Tot i que, des de l’any 1987 el gegant s’uní al seguici que el dia 25 baixava al Santuari de Misericòrdia –quan encara no ho feien els gegants de la ciutat–, la participació del Carrasclet en la Festa Major de Sant Pere encara hauria d’esperar un temps. Durant aquells anys es va crear un petit debat de si el gegant havia de ser en el seguici de Sant Pere o no. A dir veritat, però, la colla en va restar del tot al marge. De fet, la construcció del gegant Carrasclet no responia pas a la recuperació d’un antic element festiu que en èpoques pretèrites hagués participat en les solemnitats locals, sinó que era un element nou i promogut, no pas des d’una entitat ja existent, sinó des de la iniciativa privada. Tot això feia que, en aquell moment concret, el gegant no acabés d’encaixar dins els paràmetres sobre els quals s’anava configurant una festa major en plena recuperació. Tot i així, la seva integració definitiva en el seguici es va realitzar de manera esglaonada i del tot natural. D’entrada es partia d’una ràpida acceptació per part de la ciutadania. Reus es va fer seu el gegant molt aviat, i aquesta era la condició bàsica, tot i que no oficial, perquè el Carrasclet acabés integrant-se plenament en el seguici de la Festa Major de Sant Pere, perquè, recordem-ho, ja formava part del seguici que baixava al Santuari per la Festes de Misericòrdia.

No va ser fins a l’any 1990 que el Carrasclet va ser present per primer cop a Completes i l’endemà a la processó, però no pas encara en l’actuació de lluïment del dia de Sant Pere al migdia. Aquesta absència no responia pas a cap mena d’estratègia per anar introduint el gegant esglaonadament en el seguici, sinó a motius més banals com el poc entusiasme, dels geganters de la mateixa colla, de fer ballar el gegant l’endemà de la revetlla de Sant Pere. Al cap de pocs anys, tècnics de l’IMAC van recordar “l’obligatorietat” que el gegant actués i estigués present el dia de Sant Pere al migdia.

Tot i que el Carrasclet ha estat un gegant molt primmirat en les sortides que ha realitzat –a Reus mateix no acostuma a trepitjar el carrer més enllà de les cercaviles i ballades que tradicionalment té assenyalades–, ha ballat per carrers i places de diversos pobles de Catalunya, alguns estretament lligats al personatge com Capçanes o Albarca, i d’altres plens de simbologia, com a la mateixa capital catalana, Barcelona. Fora de les nostres fronteres també han gaudit de la seva figura en llocs com Haarlem (Holanda) o Frankfurt (Alemanya)...

Abans d’acabar, però, no podem oblidar que el gegant, allà on ha dansat, sempre ho ha fet acompanyat de bons músics. Durant els primers anys van compartir grallers amb els Xiquets de Reus. Fins i tot al llarg d’un parell d’anys va comptar amb colla de grallers pròpia. D’un temps cap aquí, el gegant ja només balla al so de les notes que li marquen les gralles del grup Pentagralla, amb qui ha consolidat una sòlida relació.