La ciutat de Reus forma part del conjunt de poblacions catalanes –del Camp de Tarragona, el Penedès, el Garraf, la Conca de Barberà, l'Anoia i el Priorat– on el ball de diables ha format part, històricament, dels seguicis de festa. En l'actualitat els diables constitueixen una de les manifestacions més característiques de la nostra cultura popular i els grups de foc són presents en tot l'àmbit català.

Els components del ball evolucionen amb un vestit adequat que figura un diable caminant o dansant sota el foc de les carretilles, enginys pirotècnics consistents en un artifici que roda, col·locat en un clau llarg a l'extrem d'una maça o forca, i acaba amb un tro, produint en girar l'efecte de paraigua d'espurnes que caracteritza els balls de diables. Empren, a més, altres tipus de pirotècnia, principalment sortidors que projecten un raig d'espurnes verticalment.

En moltes poblacions el ball de diables té una representació o ball parlat que figura l'enfrontament entre el bé i el mal i en què els diables, encapçalats per Llucifer i la diablessa, són derrotats per sant Miquel i els seus àngels. A la tradició podem diferenciar dos grans models pel que fa a les característiques del ball. El primer, que trobem principalment a les comarques del Penedès, el Garraf o a part del Camp, i el segon, al Baix Camp i el Priorat. Les variants del ball es troben en l'existència de personatges definits dins la colla, en els estris o en la tècnica de confecció de la indumentària. El motiu que genera aquesta distinció és, fonamentalment, l'existència o no d'un text representat del ball.

Reus forma part dels indrets on, fa més de segle i mig, es va perdre el costum de fer el ball parlat on l'àngel s'enfrontava als diables. Fins aleshores el ball havia estat vinculat al gremi de boters però, amb la desaparició del món gremial, la sortida de diables restà en mans de la iniciativa particular i cada persona havia de procurar-se el vestit de diable, de propietat o llogat, i comprar-se les carretilles. A la segona meitat del segle XIX, les empreses pirotècniques reusenques solien oferir vestits de diable per participar a les festes a canvi d'adquirir una determinada quantitat de carretilles. Una característica formal que identifica la indumentària dels diables reusencs és que els vestits porten els motius decoratius fets de roba i cosits al damunt de la jaqueta –amb caputxa i banyes– i els pantalons. En altres indrets són pintats i alguns porten cua o una capa a l'esquena.

De ben segur que ens falta saber encara coses sobre la festa major reusenca, però pel que sembla els diables no havien anat mai –o quasi mai– a la professó de Sant Pere. Si més no, en l’etapa documentada de vinculació al gremi de boters –durant el segle XVIII i el primer terç del segle XIX– no en coneixem cap referència; i posteriorment, les vegades que el ball de diables reusenc ha sortit per Sant Pere corresponen a celebracions on s’ha fet coincidir una solemnitat dedicada a la Mare de Déu de Misericòrdia amb la festa major. Així s’explica la seva presència a la festa del 1816 –trasllat de la imatge al seu santuari el dia 1 de juliol–, el 1825, el 1845 –ho fan el 30 de juny– i el 1850. En alguns dels programes de festes sembla força clar que els diables només surten a la professó cap a Misericòrdia. El mateix succeeix el 1868, quan els diables, també un 30 de juny, encapçalen la professó cap a l’ermita. En aquest mateix període –segle XIX i fins ben entrat el segle XX–, el Ball de Diables és ben present en altres tipus de celebracions: solemnitats cíviques –com la visita reial de 1814, les festes pel jurament d’Isabel II, el 1833, o la seva majoria d’edat, el 1844; la visita de la reina mare, aquell mateix any, o el feliç restabliment del part de la reina!, el 1852, entre d’altres. També els trobem molts anys per carnaval i en nombroses festes de barri, que seria embullat de relacionar ara. Per tant, malgrat no sortir per Sant Pere, no podem creure que el Ball de Diables es trobés en un moment de decadència o vinculat exclusivament a les celebracions de Misericòrdia.

El Ball de Diables no es va incorporar al seguici de la festa major fins a finals del segle xx, l'any 1996, amb una actuació al mig de la plaça en el moment que, un cop acabada la professó, el seguici i la corporació tornen al Mercadal. Fan una carretillada –nom que ha esdevingut genèric, manllevant la denominació de la representació de l'infern al final del Ball de Diables de l'Arboç– en la qual els diables mantenen un nivell de foc constant, evolucionen en cercle i que acaba amb espectaculars enceses conjuntes de carretilles i sortidors. Des de l'any 2008 els diables també participen a la professó de Sant Pere, encapçalant el seguici, amb un ús limitat de la pirotècnia. L'acompanyament musical és amb tocs de tabals.