El lleó és un element festiu que pren el significat d’un dels animals que formen part de l’imaginari col·lectiu del país. No necessàriament és una bèstia fantàstica, ja que sovint es representa amb les mateixes característiques físiques que tenen els lleons del món animal, sense afegits irreals i amb més o menys fidelitat anatòmica, no exempta d’un punt d’idealització. En altres casos, en canvi, trobem lleons dotats d’ales, que es poden considerar fantàstics ja per la seva forma.

Ara bé, a partir del moment en què se li atribueixen qualitats humanes com la força i el poder, esdevé un component més del bestiari. Aquesta atribució de qualitats s’explica per l’admiració que des de l’antiguitat ha despertat arreu, per la seva corpulència, l’exuberant crinera que tenen els individus masculins i el comportament alhora altiu, mandrós i ferotge –tot i que la darrera característica és més aviat pròpia de les femelles. A més, per als occidentals ha representat tradicionalment l’atractiu de l'exotisme.

La personalitat atribuïda al lleó des d’època medieval compta amb un doble significat. D’una banda, la tradició cristiana el va convertir en símbol de l’evangelista sant Marc. Les raons d’aquesta atribució no són del tot clares, però sembla que procedeix d’una de les primeres frases de l’evangeli que va escriure: la «veu que crida al desert», amb què descriu la predicació de sant Joan Baptista, que s’assimila al rugit del lleó. Així es va incorporar a les processons medievals de Corpus, acompanyant el sant.

De l’altra, se l’ha considerat representació de dos conceptes abstractes com són la força i el poder; conceptes que resulten de la interpretació en clau humana del comportament del lleó en el seu entorn natural: tot i la velocitat, la força i la capacitat agressiva de les urpes que té, les reserva únicament als moments de necessitat alimentària més intensa. Per als humans, aquest capteniment era senyal d’una consciència de superioritat, que només necessitava ser demostrada en casos excepcionals, ja que per la seva simple presència ja imposava la seva voluntat. D’aquí a atribuir al lleó el caràcter de rei dels animals només hi va haver un pas: ho va fer possible la translació de l’organització social humana a l’àmbit de les bèsties. La humanització del lleó havia arribat al seu punt més alt amb la suma del caràcter i de les relacions socials. El segon significat del lleó també va tenir una traducció en la participació festiva, ja que als seguicis barcelonins, fins al segle xvi, sortia sovint acompanyat de personatges que figuraven ser homes salvatges.

Reus compta, a partir del 18 de setembre de l’any 2004, per primera vegada amb un lleó festiu, una peça de grans dimensions, de color daurat, coronada i amb un mantell de color granat on llueix l’escut de la ciutat. És portat interiorment per dos balladors.

La creació del Lleó de Reus va ser impulsada per l’Associació Musical Cultural Sant Miquel i va ser construït per l’escultor Manel Llauradó. A l’hora de definir-ne la forma es va tenir en compte la iconografia dels lleons medievals de Barcelona i València i de les bèsties festives que a finals del segle xx es van integrar als seguicis de Barcelona i Tarragona, entre altres. No és un lleó de foc, a diferència dels lleons que s’han incorporat recentment als bestiaris festius de poblacions com Gavà o Caldes de Montbui.

El 2005, el Lleó es va integrar al seguici festiu. L'autor de les tonades pròpies de la bèstia –marxa i ball– és Daniel Carbonell, i l'artífex de la coreografia de la dansa del Lleó és Jordi Torrente. La bèstia és acompanyada per un conjunt instrumental de metall, gralles i percussió.