El seguici festiu

Com en tantes altres poblacions de la Catalunya Nova, les manifestacions festives tradicionals formen part del seguici –conjunt de persones que acompanyen algú per honorar-lo– que precedeix la corporació municipal en els seus desplaçaments rituals –anada i retorn dels oficis religiosos– o que encapçala la professó. L'exhibició de les figures i grups festius a la plaça o la seva actuació conjunta constitueixen moments d'especial intensitat en el ritual de la festa. En els últims anys del segle xx, el seguici –el conjunt ordenat de balls, danses, figures i altres manifestacions festives– ha esdevingut un dels protagonistes de la festa major reusenca.

El seguici té doncs una funció d'acompanyament però alhora un espai de participació en la festa. Tot i que la presència d'entremesos i balls a la festa és coneguda des de finals de l'edat mitjana, no és fins a l'època moderna, i sobretot, a partir del 1600 que comencem a conèixer més detalls sobre la composició del seguici festiu reusenc. Els seguicis d’època moderna no eren una desfilada de danses i elements festius en ordre aleatori. Ben al contrari: eren una exposició estructurada de la societat reusenca, en què cada estament apareixia ocupant el lloc que li pertocava dins de l’ordre social. No es pot entendre el seguici modern sense pensar en una societat fortament estamental, en què tothom tenia un lloc dins del grup dels eclesiàstics, dels nobles o del poble. I, dins de les classes populars, cadascú es trobava enquadrat dins d’una de les confraries d’ofici –més endavant anomenades gremis. Per això, en el moment en què el seguici integrava representants de tots aquests estaments –i la representació l’exercien els prohoms de la confraria, la bandera que la simbolitzava, la imatge del seu sant patró i la dansa o manifestació festiva que tenia cura de fer sortir al carrer–, es podia dir que tothom hi estava representat.

L’ordre en què hi participaven tampoc es deixava a l’atzar. Ja que el seguici tenia com a funció obrir pas a una autoritat o a la imatge del sant –quan el seguici encapçalava una professó–, es reservava la posició més propera a aquesta presidència per als grups i elements més assenyalats per la seva antiguitat o pel seu significat. És per això que l’Àliga, com a representació de la ciutat mateixa, gaudia del privilegi de situar-se en el lloc darrer. L'ordre de participació en les professons era sovint objecte de debat entre les diverses confraries.

Amb la desaparició dels gremis al segon terç del segle xix, aquesta funció representativa del seguici festiu va desaparèixer i va romandre només la seva dimensió festiva, exercida exclusivament quasi pels elements que aportava el municipi: els gegants i la Mulassa –l'àliga havia desaparegut– i, més tard els nanos, a banda dels components protocol·laris, com els macers. Aquesta situació es va mantenir durant més d'un segle, tot i que, en funció de les circumstàncies del moment, com la coincidència de la festa major amb una solemnitat en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia, la inauguració d'alguna obra pública, la bonança econòmica o algun esdeveniment polític, l'Ajuntament contractava colles o grups festius. És per això que, puntualment, trobem diferents balls per Sant Pere durant la segona meitat del segle xix. Entre aquests destaquen els castellers, amb colles de Valls o el Vendrell, i els bastoners, amb colla local durant bona part del segle xx.

A partir de 1980, en un moment de pujança general de les festes populars al carrer –cal tenir en compte que el 1979, la democràcia retornà a l'àmbit municipal– i de restabliment de moltes pràctiques festives tradicionals, la recuperació dels components de l'antic seguici constitueix una fórmula que possibilita una major participació a la festa. Si antigament els balls i danses havien estat a càrrec dels gremis i després de colles que es llogaven, en l'actualitat són la base d'un associacionisme festiu que mou un volum considerable de persones. La recuperació de seguici es fa a partir dels elements que estaven documentats en època moderna –recreats a partir del major o menor coneixement històric– com els balls de Gitanes, de Prims, de Cercolets, de Mossèn Joan de Vic, de Valencians, de Galeres, de Cavallets o l'Àliga. Es funda la primera colla castellera amb continuïtat de la ciutat. I, en altres casos, es creen figures noves o balls sense una tradició prèvia a Reus però basats en referents culturals ben coneguts a Catalunya: el gegant Carrasclet, el Drac, la Víbria, el Lleó, la Moixiganga o, en límit, el Basilisc. Aquesta incorporació de nous elements ha estat tan nombrosa que, sens dubte, ha esdevingut una de les mostres més evidents de la transformació de la festa els darrers trenta anys. En diverses ocasions ha obert també, però, un debat sobre els criteris i el procediment en què, en ple segle xxi, cal que es produeixin aquestes incorporacions.

En canvi, la funció del seguici dins de la festa continua essent la mateixa. El trobareu precedint la sortida de les autoritats –alcalde, regidors i convidats– el vespre del dia 28 i acompanyant-los a l’anada i a la tornada de Completes. Els elements que el formen –gegants, nanos, bestiari, danses, castells– tenen ocasió de mostrar-se individualment al públic el migdia del dia de Sant Pere, a la ballada de lluïment i a l’actuació castellera posterior. I la tarda del mateix dia els trobareu primer acompanyant les autoritats fins a la Prioral per assistir a l’ofici, després encapçalant la professó, en tercer lloc acompanyant les autoritats fins a l’Ajuntament i, finalment, adquirint el màxim protagonisme a la ballada final.