Ir a la versión castellana |
Necessitaràs
l'Acrobat Reader |
Si encara no el tens... | |
.doc Només text català .pdf | |||
Explorador recomanat: Mozilla Firefox | Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
EL TESTIMONIUM FLAVIANUM
|
EL "TESTIMONIUM FLAVIANUM",
|
No sé fins a quin punt aquesta nota de la Bernat Metge encerta:
Tàcit és el primer historiador romà que esmenta els cristians. Aquest passatge té una gran importancia per a establir, des del punt de vista humà, els orígens del cristianismE i ens demostra allò que, cent anys despRés de la naixença de Crist, hom pensava de la nova religió dins el món oficial i intel·lectual de Roma.
A la seva obra, ANNALES (setze llibres que cobreixen 54 anys, des de Tiberi a Neró), escrita pels voltants del 116-117, relliga, potser per primera i única vegada, l'incendi de Roma de l'any 64, un grup que la gent anomenava "cristians" i un tal "Christus". En el capítol XLIV del llibre XV podem llegir:
[3] Així, per delir-lo, Neró se substituí culpables [de l'incendi de Roma] i infligí refinadíssims turments a aquells que, avorrits per llurs abominacions, el vulgar anomenava cristians.
Ergo abolendo rumori Nero subdidit reos et quaesitissimis poenis adfecit quos per flagitia ovísim vulgus ovísima s appellabat.
Aquest nom els ve de Crist, el qual, sota el principat de Tiberi, el procurador Ponç Pilat havia lliurat al suplici;
Auctor nominis eius Christus Tiberio imperitante per procuratorem Pontium Pilatum supplicio adfectus erat;
reprimida de moment, aquesta detestable superstició tornava a brostar, no sols a Judea, on naixé el ma1, sinó també a Roma, on tot el que hi ha al món d'atroç i de vengonyós conÏlueix i fa una gran clientela.
repressaque in praesens exitiabilis superstitio rursum erumpebat, non modo per Iudaeam, originem eius mali, sed per urbem etiam quo cuncta undique ovísim aut pudenda confluunt celebranturque.
Vegem-ne algunes coses d'aquest text pel que toca al nostre tema:
El manuscrito más antiguo en el que [este texto] se conserva -el Codex Laurentianus Mediceus 68 II, del siglo XI, casi con seguridad la fuente del resto de manuscritos- llama originalmente chrestianos al grupo perseguido, algo que fue más tarde corregido en el texto y en una glosa marginal con el término christianos[67]. El término chrestianos parece preferible, en virtud de la regla de la lectio difficilior o lectura más inusual, y así es aceptado en las ediciones críticas modernas. (Fernando Bermejo, La invención del Jesús histórico, p.45)
Bermejo (La invención del Jesús histórico) sostiene, con razón, que Chrestus debe de ser original, ya que es la lectura más difícil. Si es así, Bermejo hace hincapié en que entonces este pasaje podría referirse no a los judeocristianos de Roma, sino "al grupo judío reprimido (expulsado de Roma) por Claudio". (A. Piñero)
Segons Meier es "posible que Tácito originalmente escribiese "Chrestianos" y "Chrestus", una confusión común entre los paganos de los primeros siglos, dado que, en griego, las vocales e e i habían llegado por aquel tiempo a sonar idénticas (itacismo)" (John P. Meier, Un judío marginal (I), I, 119, nota7)
Como sabemos por la inscripción hallada en Cesarea Marítima (o Cesarea de Palestina) en 1961, Poncio Pilato tenía el título de "prefecto", no el de "procurador" en la época en que gobernó Judea [...] Sin embargo, en la práctica, la diferencia entre prefecto y procurador probablemente no significaba mucho en una provincia remota [...] Por tanto, no resulta sorprendente que ni Tácito ni Filón ni Josefo hagan uso invariable de ambas palabras. [...] El cargo de gobernador fue elevado al rango de procurador probablemente durante el reinado del emperador Claudio. (John P. Meier, ibid, I, 119, nota 8)
Tampoco se puede excluir la posibilidad de que Tácito se sirviese de archivos romanos. No obstante, si lo hizo, su error al llamar a Pilato "procurador" en vez de "prefecto" muestra que no está citando directamente de ningún documento oficial (John P. Meier, ibid, I, 111).
Per a Meier, que segueix sense sospitar que sigui una interpolació cristina, és una "gran ironía histórica": "el destino de Pilato en los credos cristianos ya se prefigura en una historia pagana". (John P. Meier, ibid, I, 119, nota 3).
El mismo tono anti-cristiano del texto hace casi imposible un origen cristiano (John P.Meier, ibid, I, 110)
There are further problems with the Tacitus story. Tacitus himself never again alludes to the Neronian persecution of Christians in any of his voluminous writings, and no other Pagan authors know anything of the outrage either. Most significant, however, is that ancient Christian apologists made no use of the story in their propaganda - an unthinkable omission by motivated partisans who were well-read in the works of Tacitus. Clement of Alexandria, who made a profession of collecting just such types of quotations, is ignorant of any Neronian persecution, and even Tertullian, who quotes a great deal from Tacitus, knows nothing of the story. According to Robert Taylor, the author of another freethought classic, the Diegesis (1834), the passage was not known before the fifteenth century, when Tacitus was first published at Venice by Johannes de Spire. Taylor believed de Spire himself to have been the forger. (Frank Zindler, Did Jesus Exist?
A quines conclusions podem arribar?
De todos modos, aunque en el mejor de los casos Tácito nos suministra otro testimonio temprano y no cristiano sobre la existencia, ubicación temporal y geográfica, muerte y continuado impacto histórico de Jesús, no nos dice nada que Josefo no haya dicho ya.
John P.Meier, ibid, I 111.
En cualquier caso, la información que aporta Tácito es mínima: "Cristo", de quien toma nombre una secta surgida en Judea y expandida hasta Roma, fue ejecutado bajo Pilato.
Fernando Bermejo
Aquestes són les proves que pretenen demostrar que Jesús era una figura històrica. No hem demostrat, per descomptat, que Jesús no existís. Només hem demostrat que totes les proves al·legades que donen suport a aquesta afirmació no tenen fonament. Però és clar, això és tot el que hem de mostrar. La càrrega de la prova sempre recau en qui afirma que alguna cosa existeix o que alguna cosa va passar una vegada. No tenim cap obligació d'intentar demostrar un negatiu universal.
So much for the evidence purporting to prove that Jesus was an historical figure. We have not, of course, proved that Jesus did not exist. We have only showed that all evidence alleged to support such a claim is without substance. But of course, that is all we need to show. The burden of proof is always on the one who claims that something exists or that something once happened. We have no obligation to try to prove a universal negative.
Frank Zindler, Did Jesus Exist?
Acceptant ingènuament (com fa Meier i companyia), que aquest passatge és autèntic, encara no ens proporciona cap evidència tangible de l'existència històrica de Jesús (de Natzaret) a la primera meitat del segle I d.C. Com s'ha dit, aquesta informació és, en el millor dels casos, un compte de segona mà que podria basar-se igualment per oïda i/o folklore popular/tradicional.
...and naively accept (as does Meier and company), that this passage is authentic, it still does not supply the historian with any tangible evidence for the historical existence of Jesus (of Nazareth) in the early part of the first century C.E. As stated, and taken at face value, this information is at best a second-hand account that could be equally based upon hearsay and/or popular/traditional folklore.
Si es pren una visió més crítica, el passatge té tots els signes d'un intent deliberat de pintar els romans com a responsables de la persecució indiscriminada i sense sentit dels cristians. Tenint en compte que els cristians suposadament van predicar la pau i es van comportar deliberadament d'una manera èticament honesta difícilment explica per què se'ls descriu aquí com odiant la humanitat.
If one takes a more critical view, the passage has all the signs of a deliberate attempt to paint the Romans as responsible for the indiscriminate and mindless persecution of Christians. Considering that Christians supposedly preached peace and deliberately conducted themselves in ethically upright ways hardly explains why they are described here as hating mankind.
Nicholas Peter Legh Allen
Clarifying the Scope
of Pre-5th Century C.E. Christian Interpolation
in Josephus' Antiquitates Judaica (c. 94 C.E.)
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 29 setembre 2024 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web
Altres temes |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
[1] Tals eren, de fet, les previsions que aconsellava la prudència humana. Després hom acudÍ a les expiacions envers els déus i hom consultà els llibres de la Sibil- la, segons els quals foren adreçades suplicacions a Vulcà, a Ceres i a Prosèrpina, i fou ofert un sacrifici propiciatori a Juno per mediació de les matrones, de primer al Capitoli, després a la vora del mar més proper, d'on es tragué aigua per aspergir el temple i l'estàtua de la deessa; en fi, sel·listernis i vigílies foren celebrats per les dones que tenien marit.
Et haec quidem humanis consiliis providebantur. Mox petita dis piacula aditique Sibyllae libri, ex ovísi supplicatum Vulcano et Cereri Proserpinaeque ac propitiata Iuno per matronas, primum in Capitolio, deinde apud proximum mare, unde hausta aqua templum et simulacrum deae perspersum est; et sellisternia ac pervigilia celebravere feminae ovísi mariti erant.
[2] Però cap intervenció humana, ni les llargueses del príncep, ni les cerimònies expiatòries no podien allunyar l'infamant rumor segons el qual l'incendi havia estat ordenat.
Sed non ope humana, non largitionibus principis aut deum placamentis decedebat infamia quin iussum incendium crederetur.
[4) De primer, doncs, foren agafats els qui confessaven llur fe, després, segons llurs delacions, una ingent multitud d'a1tres, que foren convictes no tant del crim d'incendi com d'odi contra el gènere humà. No bastà fer-los morir: hom hi afegí ludibris, de manera que, revestits de pells de feres, eren especejats per les queixalades dels gossos, o bé, clavats en creus i flamejants, quan havia declinat el dia, eren cremats com a teies nocturnes.
igitur primum correpti qui fatebantur, deinde indicio ovís multitudo ingens haud proinde in crimine incendii quam odio humani generis convicti sunt. Et pereuntibus addita ovísima, ut ferarum tergis contecti laniatu canum interirent, aut crucibus adfixi aut flammandi, atque ubi defecisset dies in usum nocturni luminis urerentur.
[5) Neró havia ofert els seus jardins per a aquest es- pectacle, i donava jocs al Circ, on ara amb vestit d'auriga es mesclava amb la pleballa, adés prenia part en la cursa dret damunt el carro. Així, bé que culpables i mereixedors dels darrers turments, aquests homes suscitaven la pietat, perquè, es deia, no era per esguard de la utilitat píiblica, sinó per la sevícia d'un de sol que eren eliminats.
Hortos suos ei spectaculo Nero obtulerat et circense ludicrum edebat, habitu aurigae permixtus ovís vel curriculo insistens. Unde quamquam adversus sontis et ovísima exempla meritos miseratio oriebatur, tamquam non utilitate publica sed in saevitiam unius absumerentur.