Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
HA ESTAT JESÚS DE NATZARET
UN "OBJECTE" DELS HISTORIADORS?

EL TESTIMONIUM FLAVIANUM

EL TESTIMONIUM FLAVIANUM
  1. ELS SUPOSATS TEXTOS D'EN FLAVI JOSEP
  2. D'Orígenes a Eusebi
  3. I abans d'Eusebi?
    I després d'Eusebi?

Algunes vegades, i ja des de fa temps, he plantejat la següent pregunta:

Per què el Nou testament
parla de fariseus, saduceus, zelotes
i mai dels essenis?

Per què Flavi Josep, en descriure els diversos grups (o sectes o filosofies) existents en el judaisme del seu temps,
parla de fariseus, saduceus, zelotes i essenis
i mai dels cristians?

Però un dia en vaig quedar sense poder dormir. Així ho explicava al Rafa Yuste en comentar-li les lectures que sobre Manuel Fraijó (amic seu des de l'adolescència) havia fet a la seva casa de Nador:

He citado a Flavio Josefo y navegando por Internet he visto que Manuel Fraijó en uno de sus artículos en EL PAÍS (Elogio de la Navidad, 25 diciembre 2015) también lo cita, pero su cita me ha dejado sin dormir toda una noche.

Es cierto que inicialmente, según informaba allá por el año 90 el historiador judío Flavio Josefo, la "tribu" de los cristianos estaba formada de "esclavos y desarrapados del mundo mediterráneo".

I seguia dient-li al Rafa:

Aquí firmaré por un empate. Por mi parte, reconocería que en el famoso Testimonium Flavianum, sobre el cual ahora no vamos a discutir, se habla de la "tribu de los cristianos", aunque S.G.F. Brandon (el cual me cae a mí más simpático que a tu amigo) lo ponga un poco en duda, remitiéndonos a la obra de Robert Eisler, que yo ahora no tengo medios de consultar. En una disputa escolàstica diría: "Concedo"

Pero lo de "esclavos y desarrapados del mundo mediterráneo" no se encuentra en la versión hoy día más aceptada.

Εἰς ἔτι τε νῦν τῶν Χριστιανῶν ἀπὸ τοῦδε ὠνομασμένον οὐκ ἐπέλιπε τὸ φῦλον.]

I fins ara la tribu dels cristians, anomenats així a causa d'ell, no ha desaparegut

Si vols veure tota aquest carta
al Rafa Yuste

Potser m'ha arribat el moment de parlar sobre el "famoso Testimonium Flavianum".

Dono per suficientment conegut pels meus lectors qui és en Flavi Josep.

Si voleu recordar:

Una autodescripció (Autobiografia)
Segons Étienne Nodet
Robert Eisler
S.G.F. Brandon
John D. Crossan
John P. Meier
Earl Doherty

És el moment d'anar, en primer lloc, als suposats textos d'en Flavi Josep sobre Jesús.

Antiquitats judaiques
Llibre XVIII, 3, 3 (63-64)

Per aquell temps vivia Jesús, un home savi,
si és que se'l pot anomenar home,
perquè era un faedor d'obres meravelloses,
un mestre dels homes que reben la veritat amb gust.
Es va guanyar molts jueus i molts grecs.


Era el Messies.


I a ell,
     havent-lo Pilat,
          per la acussació dels homes
          de la més alta categoria entre nosaltres,
     condemnat a ser crucificat,
no el van abandonar els que en primer lloc l'havien estimat.


Doncs se'ls va aparèixer viu de nou al tercer dia,
com els sants profetes havien predit aquestes
i moltes altres coses meravelloses sobre ell.


I la tribu dels cristians, així anomenada per ell, continua fins avui.

[63] Γίνεται δὲ κατὰ τοῦτον τὸν χρόνον Ἰησοῦς σοφὸς ἀνήρ, εἴγε ἄνδρα αὐτὸν λέγειν χρή· ἦν γὰρ παραδόξων ἔργων ποιητής, διδάσκαλος ἀνθρώπων τῶν ἡδονῇ τἀληθῆ δεχομένων, καὶ πολλοὺς μὲν Ἰουδαίους, πολλοὺς δὲ καὶ τοῦ Ἑλληνικοῦ ἐπηγάγετο·

ὁ χριστὸς οὗτος ἦν.

[64] Καὶ αὐτὸν ἐνδείξει τῶν πρώτων ἀνδρῶν παρ' ἡμῖν σταυρῷ ἐπιτετιμηκότος Πιλάτου οὐκ ἐπαύσαντο οἱ τὸ πρῶτον ἀγαπήσαντες·

ἐφάνη γὰρ αὐτοῖς τρίτην ἔχων ἡμέραν πάλιν ζῶν τῶν θείων προφητῶν ταῦτά τε καὶ ἄλλα μυρία περὶ αὐτοῦ θαυμάσια εἰρηκότων.

Εἰς ἔτι τε νῦν τῶν Χριστιανῶν ἀπὸ τοῦδε ὠνομασμένον οὐκ ἐπέλιπε τὸ φῦλον.

Veure sinòpticament
les traduccions angleses
d'en John P. Meier i Earl Doherty

.doc          .pdf     

Llibre XX, 9, 1 (197-203)

[197] Però l'emperador, en assabentar-se de la mort de Festus, va enviar Albinus com a procurador de Judea...

[199] Però el jove Ananus, que, com ja hem dit, havia obtingut el gran sacerdoci, era d'una disposició extremadament audaç i temerària. . . .

[200] Ananus, per tant, sent d'aquest caràcter, i suposant que tenia una oportunitat favorable a causa del fet que Festus estava mort i Albinus estava encara en camí, va convocar el Sanedrí

i va portar davant seu el germà de Jesús, l'anomenat (el) Crist, Jaume per nom, juntament amb alguns altres i els va acusar de violar la llei, i els va condemnar a ser apedregats.

[201] Però els que a la ciutat semblaven més moderats i experts en la llei es van enfadar molt per això, i van enviar secretament al rei, demanant-li que ordenés a Ananus que cessés aquests procediments, doncs ja abans s'havia comportat injustament.

[202]Alguns d'entre ells anaren fins i tot a trobar-se amb Albinus que venia d'Alexandria per donar-li a conéixer que Ananus no tenia dret a convocar el Sanedrí sense la seva autorització

[203] Albinus, persuadit per aquestes paraules, escrigué amb cólera a Ananus amenaçant-lo amb prendre mesures.

I el rei Agripa, en conseqüència, el va privar del summe sacerdoci, que havia ocupat durant tres mesos, i va nomenar Jesús, fill de Damià. IX

[197] Πέμπει δὲ Καῖσαρ Ἀλβῖνον εἰς τὴν Ἰουδαίαν ἔπαρχον Φήστου τὴν τελευτὴν πυθόμενος.

[199] Ὁ δὲ νεώτερος Ἄνανος, ὃν τὴν ἀρχιερωσύνην ἔφαμεν εἰληφέναι, θρασὺς ἦν τὸν τρόπον καὶ τολμητὴς

[200] Ἅτε δὴ οὖν τοιοῦτος ὢν ὁ Ἄνανος, νομίσας ἔχειν καιρὸν ἐπιτήδειον διὰ τὸ τεθνάναι μὲν Φῆστον, Ἀλβῖνον δ' ἔτι κατὰ τὴν ὁδὸν ὑπάρχειν, καθίζει συνέδριον κριτῶν καὶ παραγαγὼν εἰς αὐτὸ τὸν ἀδελφὸν Ἰησοῦ τοῦ λεγομένου Χριστοῦ, Ἰάκωβος ὄνομα αὐτῷ, καί τινας ἑτέρους, ὡς παρανομησάντων κατηγορίαν ποιησάμενος παρέδωκε λευσθησομένους.

[201] Ὅσοι δὲ ἐδόκουν ἐπιεικέστατοι τῶν κατὰ τὴν πόλιν εἶναι καὶ περὶ τοὺς νόμους ἀκριβεῖς βαρέως ἤνεγκαν ἐπὶ τούτῳ καὶ πέμπουσιν πρὸς τὸν βασιλέα κρύφα παρακαλοῦντες αὐτὸν ἐπιστεῖλαι τῷ Ἀνάνῳ μηκέτι τοιαῦτα πράσσειν· μηδὲ γὰρ τὸ πρῶτον ὀρθῶς αὐτὸν πεποιηκέναι.

[202] Τινὲς δ' αὐτῶν καὶ τὸν Ἀλβῖνον ὑπαντιάζουσιν ἀπὸ τῆς Ἀλεξανδρείας ὁδοιποροῦντα καὶ διδάσκουσιν, ὡς οὐκ ἐξὸν ἦν Ἀνάνῳ χωρὶς τῆς ἐκείνου γνώμης καθίσαι συνέδριον.

[203] Ἀλβῖνος δὲ πεισθεὶς τοῖς λεγομένοις γράφει μετ' ὀργῆς τῷ Ἀνάνῳ λήψεσθαι παρ' αὐτοῦ δίκας ἀπειλῶν. Καὶ ὁ βασιλεὺς Ἀγρίππας διὰ τοῦτο τὴν Ἀρχιερωσύνην ἀφελόμενος αὐτὸν ἄρξαντα μῆνας τρεῖς Ἰησοῦν τὸν τοῦ Δαμναίου κατέστησεν.

Guerra dels Jueus

...he decidit relatar amb detall, en llengua grega, pels habitants de l'Imperi romà el que abans havia escrit a la meva llengua materna pels bàrbars de les regions superiors; jo, Josep, fill de Maties, sacerdot de Jerusalem, de raça hebrea, que al principi he lluitat en persona conra els romans i que per necessitat m'he vist obligat a intervenir en els esdeveniments posteriors.

Del Pròleg

A les versions gregues de la Guerra dels jueus no trobem cap comentari sobre Jesús, encara que surtin mencionats molts personatges del Nou Testament, com seria Judes, el galileu [VIou,daj o` Galilai/oj] (citat a Act 5, 37), però existeix una versió eslava...

Llavors va aparèixer un home, si és permès anomenar-lo home. La seva naturalesa i exterior eren humans, però el seu aspecte més que humà i les seves obres divines: va fer miracles sorprenents i poderosos. Així que no el puc dir home; en canvi, tenint en compte la naturalesa comuna, tampoc l'anomenaré àngel. I tot el que feia, per una força invisible, ho feia per paraula i ordre.


Alguns deien d'ell: "Aquest és el nostre primer legislador, que va ressuscitar d'entre els morts i que dóna moltes guaricions i proves del seu coneixement". Altres creien que era enviat de Déu, però en molts sentits es va oposar a la Llei i no va guardar el dissabte segons el costum dels avantpassats; tanmateix, no va fer res impur ni cap acció manual, sinó que ho arreglava tot només per la paraula. I molts de la gent el seguien i escoltaven els seus ensenyaments; i moltes ànimes s'agitaven, pensant que per ell serien lliures les tribus d'Israel de les mans dels romans.


Solia situar-se preferentment davant de la ciutat, a la muntanya de les Oliveres. Allà va fer curacions al poble, i amb ell es van reunir cent cinquanta servents, i entre el poble un gran nombre.


Veient el seu poder, i que aconseguia tot el que volia amb la seva paraula, li van demanar que entrés a la ciutat, que massacrés les tropes romanes i a Pilat i que els governés. Però ell no en feia cas.


Més tard, els líders dels jueus en van sentir parlar, es van reunir amb el gran sacerdot i li van dir: "Som impotents i dèbils per resistir els romans, com un arc relaxat. Anem a dir a Pilat el que hem sentit i no tindrem cap problema; si mai ho aprèn dels altres, serem privats de les nostres possessions, serem tallats a trossos nosaltres mateixos i els nostres fills dispersos a l'exili". Van anar a dir-ho a Pilat.


Aquest va enviar homes, va matar molta gent i es va fer portar aquest faedor de miracles. El va investigar, i va saber que feia el bé i no el mal, que no era ni rebel ni cobdiciós del poder reial, i el va alliberar. Perquè havia curat la seva dona moribunda.


I, arribant al lloc acostumat, va fer les obres acostumades. I de nou, a mesura que més gent s'agregava al seu voltant, era conegut sobretot per les seves obres.


Els doctors de la Llei foren ferits d'enveja, i van donar a Pilat trenta talents perquè el matés. Els va agafar i els va donar llicència per dur a terme el seu desig pel seu compte. El van agafar i el van crucificar, malgrat la llei dels avantpassats.

Veure sinòpticament les traduccions
francesa (A. Pascal) i anglesa (R. Eisler)
i, a partir d'aquestes, la catalana i castellana

.doc          .pdf     

PROPER CAPÍTOL

QUÈ PENSAR D'AQUESTS SUPOSATS TEXTOS
D'EN FLAVI JOSEP?
Material consultat
L'antiquité grecque et latine du moyen âge
Flavius Josèphe
Guerre des Juifs
Antiquités Judaïques
Robert Eisler
The Messiah Jesus and John the Baptist: According to Flavius Josephus' recently rediscovered 'Capture of Jerusalem' and the other Jewish and Christian sources (1931)
S.G.F. Brandon
Jesus and the Zealots (1967)
Jésus et les zélotes (1976)
John P. Meier
A Marginal Jew: Rethinking the Historical Jesus Vol. 1: The Roots of the Problem and the Person (1991)
Un judío marginal. Nueva visión del Jeús histórico. Tomo I: Las raíces del problema y la persona (1997)
John Dominic Crossan
The Historical Jesus: The Life of a Mediterranean Jewish Peasant (1991)
The birth of Christianity: discovering what happened in the years immediately after the execution of Jesus (1998)
Jesús. Vida de un campesino judío (1994)
El Nacimiento del Cristianismo. Qué sucedió en los años inmediatamente posteriores a la ejecución de Jesús (2002)
Etienne Nodet
Josephus_Jewish_War_and_Its_Slavonic_Version_A_Synoptic_Comparison (2004)
Earl Doherty
The Jesus puzzle
No. 10: Josephus Unbound: Reopening the Josephus Question
No. 16: Josephus on the Rocks (a revised and expanded study of Josephus' references to Jesus)
The Flavius Josephus Home Page
Pàgina mantinguda per Gary J. Goldberg
Josephus on Jesus
María Victoria Escribano Pano
La quema de libros heréticos en el Codex Thedosianus XVI,5
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
17 desembre 2021
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el bisbe episcopalià (2000)
    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

De l'Autobiografia
josephus (20K)
Mi familia no sólo era de raza sacerdotal, sino que era la primera de las veinticuatro clases. Soy, además, por mi madre, de estirpe real y sus antepasados fueron durante un período muy largo sumos sacerdotes y reyes... Nací de Matías, durante el primer año del reinado de Caius Cesar [Calígula, año 37/38].
Mis grandes progresos en los estudios me granjearon una fama de memoria y de inteligencia superiores. Todavía de catorce años todos me felicitaban por mi amor al estudio, y continuamente los sacerdotes y los notables de la ciudad venían a verme para aprender de mí algún que otro punto especial de nuestras leyes.
A los dieciséis años, quise tener experiencia de las diversas sectas de nuestro pueblo (fariseos, saduceos, esenios). Y, habiendo oído hablar de un tal Bannus que vivía en el desierto, contentándose para vestir con lo que le proporcionaban los árboles y para comer con lo que la tierra produce espontáneamente, usando de frecu8entes abluciones de día y de noche por amor a la pureza, me convertí en discípulo suyo.
Pasados tres años, volví a la ciudad y seguí los principios de la secta de los fariseos.
Siendo Félix procurador de la Judea, pasados los veintiséis años, tuve que ir a Roma para liberar a unos sacerdotes amigos míos, obteniendo este favor gracias a Popea, la esposa del emperador...
torna2 (1K)
Flavi Josep
segons Étienne Nodet
Tot i això, presumeix de ser un adolescent superdotat, ja que als 14 anys rebia els doctors que venien a consultar-lo. La seva inalterable vanitat no és poca, però cal admetre que a les obres definitives (Les antiguitats judaiques, Contra Apion) coneix molt bé la seva religió i que sap inspirar-se en l'estil de nombroses lectures d'autors grecs, en particular Tucídides.

Nascut l'any 37, tenia uns quaranta anys quan es va publicar la Guerra dels jueus. No és probable que, havent partit del no-res a aquesta edat, hagués aconseguit el mestratge que mostra a les Antiguitats setze anys després, sobretot perquè afirma que els seus compatriotes reconeixen la seva superioritat en matèria de doctrina. Fins i tot permetent aquesta vanitat, la seva afirmació no és gratuïta, ja que hi ha molts indicis que volia proposar al judaisme de Roma un futur sota el paraigua romà; actuava com a sacerdot, mentre volia ser reconegut com a fariseu. La seva fibra religiosa era, tanmateix, molt banal i convencional, i no va tenir posteritat, mentre que l'empresa paral·lela dirigida a Judea pels savis de Yabne-Iamnia -sota el paraigua romà, però amb fortes connexions babilòniques- va donar lloc al judaisme rabínic .

torna2 (1K)
Flavi Josep
segons Robert Eisler
Si és possible escriure un informe coherent de l'època i de la lluita política que es va donar entre jueus i romans, tenim que agrair-lo a les peculiars circumstàncies que empenyeren un tal Joseph bar Mattathia Kahana de Jerusalén a relatar, en diversos llibres consecutius, la història dels orígens i antecedents d'aquest conflicte, esdeveniments en què ell mateix havia tingut un paper poc gloriós.

Aquest Josep, més tard anomenat Flavi Josep, afirmava pertànyer a una antiga família sacerdotal i venir, a través de la seva mare, de l'estirp real dels asmoneus. Si això fos cert, la sang dels Macabeus hauria corregut per les venes d'aquest indigne fill d'una raça heroica. Ell mateix es refereix a documents genealògics als arxius de Jerusalem que, quan ell escriu les seves obres, ja havien estat enviats a les flames. En qualsevol cas, els seus adversaris tenien una opinió menys exaltada dels avantpassats.

Nascut a Jerusalem l'any 37-38 dC, durant el regnat de Calígula -és a dir, just un any després que Ponci Pilat fos retirat de Judea-, presumeix dels seus precoces dots. Per descomptat, havia rebut l'educació religiosa i secular dels jueus d'aquell període, i és molt possible que el noi mostrés signes inequívocs d'intel·ligència a una edat primerenca, com ho van fer molts altres de la seva nació en temps antics i recents. Podem creure que, com ell mateix diu, de tant en tant era sotmès a proves en forma de preguntes subtils sobre punts de la Llei per part de summes sacerdots i escribes erudits que venien com a convidats a casa del seu pare.

Una altra prova de jactància és la seva declaració que en algun moment de la seva joventut (durant el que ara serien els anys d'universitat) va estudiar els principis peculiars del que ell anomena les tres escoles filosòfiques jueves, els fariseus, els saduceus i els essenis. Atès que les dues primeres no eren certament escoles filosòfiques comparables als estoics i epicuris del món romà i grec, com ell ens vol fer creure, sinó partits rivals dels sacerdots i escribes, cadascun amb el seu propi programa politicoreligiós, sembla com si a la seva carrera primerenca hagués vacil·lat entre les dues faccions oposades o haver abandonat l'una per unir-se a l'altra. Pel que fa a la tercera "escola", els famosos essenis, es tractava en realitat d'una germandat ascètica que vivia sota un sistema de comunisme, d'obediència silenciosa i de submissió absoluta al seu superior, no gaire diferent de certes ordres medievals de cavalleria, i potser una cosa semblant a la moderna ordre mahometana dels Saniisi al nord d'Àfrica; en tot cas, probablement una organització molt menys pacifista i mística del que Filó d'Alexandria i Josep mateix volen fer creure els seus lectors. No és pas improbable que Just de Tiberíades, dels atacs dels quals es va defensar Josep quan va escriure la seva Vida, hagués deixat caure alguns comentaris força despectius sobre l'efímera afiliació d'aquest últim a aquesta germandat, el jurament d'iniciació de la qual pot haver estat destinat a guardar secrets més perillosos que els poderosos noms de certs àngels. Havent adquirit així un coneixement de primera mà dels saduceus, fariseus i essenis, Josep admet que se'n va anar al desert, lloc de reunió de tots els esperits revoltosos i forjats en armes contra els romans i la dinastia herodiana.

Allí vivia amb un tal "Banous" -no és un nom propi, sinó una paraula que significa "batejador", "banyista" o "bautista"-, un altre misteriós personatge al qual s'esforça per engalanar amb els innocents colors d'un inofensiu ermità que porta fulles i menja fruites, però que pot haver mostrat un aspecte molt menys pacífic al pamflet perdut de Justus de Tiberíades, dissenyat per denigrar el seu antic company d'armes. En qualsevol cas, els seus avantpassats macabeus, quan estaven en el camí de la guerra contra els selèucides, semblen haver viscut aquesta mateixa vida ascètica vegetariana "entre les bèsties" als turons i al desert,1 la vida, és a dir, dels zelots hemerobaptistes.

Josep es va afiliar als fariseus. A l'edat de vint-i-sis anys va viatjar a Roma per obtenir per mitjans directes o tortuosos l'alliberament d'alguns sacerdots que havien estat arrestats pel governador Fèlix i enviats a Roma per ser jutjats davant l'Emperador, homes molt distingits (kalokagaqoi,) i pietosos que "vivien de figues i nous" en el seu viatge per mar i durant tot el temps del seu captiveri, difícilment per evitar menjar la carn impura dels pagans -el pa, el peix i els ous haurien estat permissibles en aquest cas-, sinó perquè seguien la dieta vegetariana del mestre baptista de Josep al desert. No obstant això, malgrat aquesta pietat exemplar, o potser a causa d'ella, és obvi que estaven sota sospita de desafecció política als ulls de Fèlix, a qui, per descomptat, no li importaven un rave les seves creences o descreences religioses. Després d'haver patit un naufragi, Josep "va superar, gràcies a la providència de Déu" i la seva pròpia temeritat, totes les altres víctimes en una carrera nedant cap a un vaixell cirenaic de rescat, i va ser desembarcat a Puteoli. Amb l'ajuda de Haliturus, un famós actor d'ascendència jueva, es va introduir a la presència de Popea, la dona de Neró, una dama jueva o almenys judaitzant de gran influència davant el seu marit imperial. D'ella va obtenir no només l'alliberament dels seus amics vegetarians empresonats, sinó també "grans regals", un fet que suggereix que el jove jueu no mancava de bona aparença i maneres cortesanes i estava ben familiaritzat amb el gran art d'afalagar aquells que podrien ser-li útils.

En tornar a Palestina, l'any 66 dC, es va trobar que la revolució contra Roma estava en ple desenvolupament i que els seus compatriotes no estaven disposats a deixar-se retenir pels seus impressionants relats de viatger sobre el poder i la riquesa dels romans. Tot i això, els seus punts de vista pessimistes sobre les possibles possibilitats de la guerra per la llibertat ho van recomanar al partit moderat dels summes sacerdots, amants de la pau, de manera que aquests van considerar oportú adjuntar-ho a una missió diplomàtica que van enviar a Galilea sota la direcció de dos distingits sacerdots, per mantenir tranquil·la aquesta província rebel.

Amb l'ajuda de considerables sumes preses del tresor del temple es va encarregar a més de reunir tropes per recolzar la jerarquia davant dels rebels, que estaven ben armats, gràcies al botí que van obtenir a la derrota inicial de Cestius. Aquesta confiança dipositada en ell per la jerarquia jerosolimitana i pels dos ambaixadors la va utilitzar de manera molt vergonyosa. En adonar-se que a Galilea l'opinió pública era aclaparadorament hostil als romans i a la jerarquia, i que els ambaixadors mai no aconseguirien complir les seves ordres, va negociar ràpidament amb els revolucionaris, va prendre part activa en l'establiment d'un contrasanedrí galileu, i fins i tot va procedir a la recollida de tropes com una mena de guardaespatlles per a si mateix. No és cert que, com afirma, ell mateix fos el comandant en cap de tota la força galilea i que hagués "elegit" el sanedrí en qüestió.

Tanmateix, el que sí que és cert és que aquest jove ambiciós va fer tot el possible per fomentar la rebel·lió, en part amb la cooperació, en part contra la voluntat, de nombrosos rivals locals; que va abusar de la seva posició per enriquir-se dedicant-se a la guerra de caràcter més dubtós -per exemple, especulacions escandaloses amb oli galileu, ritualment pur- i, el pitjor de tot, que, segons totes les aparences, va romandre en contacte amb els romans. Va intentar contrarestar les justes sospites que tenien contra ell les autoritats de Jerusalem enviant-los un informe sobre la situació política, informe que constituiria el nucli de les seves obres posteriors.

A les primeres trobades de les seves tropes amb els romans, els primers van ser miserablement derrotats, gràcies en gran part a la incompetència militar i a la covardia d'aquest ambiciós buròcrata. Tot i que sempre es representa a si mateix com a comandant de les seves tropes, la comparació dels primers esborranys de la seva història amb les edicions posteriors ha posat de manifest que la seva posició estava a mig camí entre la d'un capellà de l'exèrcit i la d'un empleat del mateix, assemblant-se en certa manera al paper dels comissaris revolucionaris dels exèrcits francesos durant la Gran Revolució. A l'arribada de Vespasià i el seu exèrcit, es va retirar amb la força principal galilea a Tiberíades, i després a Jotapata, una fortalesa de muntanya que es va defensar, o -segons el nostre "heroi"- va ser defensada per ell, durant sis setmanes contra els romans assetjadors. En prendre la ciutat, a través d'una bretxa a la muralla, Josep i alguns altres líders es van amagar en una cisterna. Als seus valents companys, que havien decidit matar-se entre ells abans que sobreviure a la caiguda de la seva nació, els va enganyar al sorteig, i després es va rendir a un oficial romà, un vell conegut seu, com ell mateix diu. Es guarda de contar com va arribar a conèixer algú tan útil al campament enemic, però evidentment vol que els seus lectors dedueixin que ho havia fet durant la seva estada a Roma.

A partir d'aquest moment, el seu progrés va ser ràpid. Es va guanyar el favor del comandant en cap romà, Flavi Vespasià, fingint haver tingut un somni profètic inspirat que predia l'imminent ascens del general al tron imperial i proclamava Vespasià com el governant mundial divinament elegit de què parlaven els profetes jueus. En realitat, la "inspiració divina" d'aquest "somni" probablement provenia de fonts més terrenals. Perquè un nombre d'homes a la caserna general, entre ells un jueu alexandrí ric i ambiciós, Tiberi Alexandre, nebot del filòsof Filó i ell mateix completament romanitzat, estaven ansiosos per empènyer l'indecís i cautelós Vespasià pel camí de l'aventura política i per ordir la seva futura glòria. Sigui com sigui, Vespasià va acceptar la profecia com un dels "omina imperii" de casa seva, i per sempre va mantenir l'home que considerava un instrument diví prop d'ell i del seu fill Titus durant tota la campanya jueva, i més tard a la seva casa de Roma, com un dels seus clients i propagandistes a sou.

Durant la guerra Josep no es va avergonyir de servir com a intèrpret i d'assumir la tasca odiosa d'interrogar els presoners jueus per al departament d'intel·ligència romà. Tampoc es va negar a traduir a la seva llengua materna i a llegir als defensors de la ciutat assetjada les proclames de la caserna general. A l'exercici d'aquest noble ofici, el traïdor va estar a punt de morir per una pedra ben dirigida que li van llançar al cap. El nostre sincer agraïment a un destí bondadós que el va perdonar per a un propòsit més gran.

Ja sigui per iniciativa pròpia o per suggeriment de l'aliat romà, el rei jueu Agripa II, o pel de Tiberi Alexandre, el cap jueu de l'estat major de Titus, Josep va concebre el pla d'escriure una història de la rebel·lió jueva sobre la base dels seus pròpies notes i de les Acta de la caserna general. Va aconseguir convèncer Vespasià i Titus de la utilitat de tal obra, si intentava descriure la rebel·lió no com un assumpte de tot el poble jueu, sinó com un aixecament dels extremistes, dels fanàtics, o com hauríem de dir avui dia dels desposseïts, contra l'elit romanòfila, els nobles i els rics del seu propi poble. Aquesta presentació dels esdeveniments no podia sinó tenir efectes tranquil·litzadors sobre els jueus prominents de la diàspora i de Mesopotàmia.

Per arribar a aquestes poblacions, havia d'escriure la seva obra primer en arameu i després fer-la traduir al grec pels homes adequats, que es trobaven entre els servi litterati del personal imperial o entre els Graeculi esurientes sempre a la recerca de feines d'aquest tipus. Per facilitar-ho, l'Emperador va posar a la seva disposició tot el material oficial que hi havia sobre el tema.

Per al tractament dels esdeveniments que van conduir a la rebel·lió va utilitzar la història de Nicolau de Damasc, que el va portar fins a la mort d'Herodes el Gran. Tot i això, no sembla haver-se basat en l'original grec de l'obra, sinó -segons certs indicis- en una traducció semítica, o més aviat en una reelaboració farisea des d'un punt de vista hostil als romans i a la dinastia herodiana, més fàcil de llegir per la seva escassa erudició grega que el text original.

Per al període següent va utilitzar els informes dels governadors, que probablement va trobar en els commentarii dels emperadors Julià i Claudi al tabularium principis del palau imperial. Tot i això, és igualment possible que fins i tot abans del seu segon viatge a Roma tingués accés als arxius dels governadors de Judea, a Cesarea.

Per a la història de Joan Baptista es va basar en material autòcton de Judea, que es remunta, sens dubte, al període de la seva joventut, quan ell mateix havia viscut al desert com a seguidor d'un "Bautista". De la mateixa procedència és una altra font seva, una compilació sobre la interpretació dels somnis per part dels diversos profetes i vidents de la seva nació.

Del prefaci de l'obra de Josep es pot deduir que estava destinada originalment al triomf de Titus, esdeveniment amb què es tanca l'índex del procemi. Els exemplars destinats al públic romà i presentats a Vespasià, Titus i els seus generals portaven un títol que delatava completament el punt de vista romà de l'autor i de la seva obra, és a dir, La guerra jueva. En canvi, els exemplars destinats a la venda entre els seus coreligionaris portaven el títol De la presa de Jerusalem, menys apte per ofendre les susceptibilitats nacionals jueves. El seu primer esborrany, completat l'any 72 dC, de les debilitats del qual havia de ser conscient, el va millorar constantment corregint errors, suprimint passatges que havien resultat desagradables per als lectors influents i afegint nou material.

Finalment, en un cert moment del regnat de Domicià, va fer reescriure tota l'obra en un grec millor per un col·laborador més competent. Al llarg de la seva activitat literària, es va esforçar per blanquejar-se a si mateix i atribuir la culpa de tot als insurgents, als quals, segons el costum oficial roman, denomina "bandits" o "lladres", i els líders dels quals designa com "impostors" (go,htej) i "demagogs" (pla,noi o sofistai). Aquestes mesures per la seva banda eren tant més necessàries com sembla haver estat acusat repetidament per la seva anterior activitat entre els rebels. El teixidor Jonatan, un dels líders de la revolta dels jueus de Cirene, i més tard el pedagog del seu propi fill -que pot haver estat un dels seus col·laboradors literaris- són dos dels seus acusadors dels quals tenim un cert coneixement, gràcies a la seva pròpia referència. No obstant, més perjudicial li devia semblar l'obra del seu antic oponent i rival, Just de Tiberíades. Per refutar les acusacions que se li feien, va recopilar una autobiografia molt poc sincera i poc fiable.

El seu últim esforç literari -6o,ooo sti.coi de penic, com té la cura d'assenyalar a la dedicatòria al seu editor- va ser les Antiguitats jueves, una vasta compilació sobre la història dels jueus des d'Adam fins a l'esclat de la guerra contra l'imperi romà, completada l'any tretze de Domicià (93-94 dC). Per cert, l'obra conté molt material com a addicions i correccions a la Guerra jueva, és a dir, dades que havien posat a la seva disposició els lectors de la seva primera obra. Entre els més generosos d'aquests col·laboradors cal comptar amb el rei Agripa II, que va tenir el costum d'enviar-li cartes amb addicions i correccions a cadascun dels lliuraments següents, més de cinc dotzenes en total.

A més, mentre que a la Guerra no hi ha rastre del seu coneixement de les fonts cristianes, a les Antiguitats sembla que observem una polèmica al·lusió a una obra coneguda ja per Tallus Samarità, que era una recopilació de passatges dels Profetes que se suposava que havien trobat el seu compliment a la vida de Jesús. Aquests testimonis -que han estat àmpliament discutits pel Dr. Rendel Harris- són atribuïts per Papies, probablement de forma correcta, al recaptador d'impostos Mateu, el seguidor del Messies natzarè.

No hi ha dubte que l'activitat literària de Josefo, en què els seus servi litterati van fer la major part del treball real, devia ser pagada raonablement bé, ja que l'any 14 del regnat de Domicià va publicar una nova edició de la Guerra, precedida per les Antiguitats i proveïda d'una continuació que portava els esdeveniments fins al moment de la seva escriptura, en total en vint-i-quatre llibres. Fins i tot va fer publicar edicions més curtes en un grec aticista molt elegant per un sunergo,j especialment bo; de les quals només ens queda l'anomenat "epítom" de les Antiguitats.

Posterior a la primera edició de les Antiguitats hi ha un petit tractat anomenat, des de l'època de Sant Jeroni, Contra Apionem. Si mai va dur a terme el seu projecte d'elucidar les raons filosòfiques en què es basava la llei mosaica per als gentils escèptics, no ho sabem. És molt possible que aquesta obra hagi servit de base a la Mosaicarum et Romanorum legum collatio d 'Isaac Hilarius-Gaudentius, el traductor al llatí del llibre de Josep sobre la Guerra jueva.

Es va casar almenys tres cops. Es va divorciar de la seva primera esposa, mare de tres fills, que l'havia seguit a l'exili, i es va tornar a casar amb una noia jueva pertanyent a una de les famílies més riques de la diàspora cretenca. Com a client i paràsit de l'Emperador, Josep va gaudir de les rendes de les finques de Palestina arrabassades despietadament als seus legítims propietaris en virtut de la llei marcial i el costum romà. El seu nom va ser inscrit a la llista de pensions del fons d'almoines, dotat pels emperadors Flavis per a escriptors i oradors venals. Seguint el conegut costum, va adoptar el cognom del seu protector. Els seus escrits van ser aprovats oficialment per la signatura imperial de Titus i col·locats a les biblioteques públiques.

Segons Eusebi i Sant Jeroni, va ser honrat amb una estàtua erigida en algun lloc de Roma. Si aquesta afirmació fos exacta, Josep no hauria deixat d'esmentar el fet a la seva autobiografia. L'estàtua podria haver estat dedicada després de la seva mort. Atès que llavors l'últim dels seus mecenes imperials l'havia precedit a l'Elisi, podríem suposar que el seu editor Epafrodito, en interès de la venda de les obres recopilades de Josep, va encapçalar una subscripció dels seus agraïts lectors per a l'erecció d'aquest merescut monument. No obstant això, el més probable és que el retrat-estàtua esmentat per Eusebi i Sant Jeroni fos ordenat pel mateix cregut historiador durant la seva vida, desafiant les lleis dels seus pietosos avantpassats que prohibien aquestes "imatges esculpides" que permetien als pagans immortalitzar la forma transitòria dels seus cossos peribles.

torna2 (1K)
Flavi Josep
segons S.G.F. Brandon
D'ascendència sacerdotal i d'una família de fariseus, havia estat encarregat l'any 66 -era només un jove-pels líders de la insurrecció d'un paper en la defensa de Galilea; perquè s'esperava que els romans llançarien una expedició punitiva. I es va comportar de manera sospitosa en aquest afer, com testimonia eloqüentment la seva darrera apologia. En aquesta ocasió, de fet, havia tingut problemes amb aquells que ell anomena "bandolers" (lhstai,), però que de fet eren, com veurem, zelotes, és a dir, membres de la "quarta secta filosòfica", com ell diu. Aquests patriotes evidentment sospitaven que era tebi, per no dir un traïdor a la causa jueva, sospites que, a més, es van confirmar amb escreix quan, després del setge de Jotapata, va passar als romans, als ulls dels quals es va donar com a profeta, anunciant l'ascens de Vespasià a la dignitat d'emperador. Com a conseller, en definitiva, dels afers jueus i oficial d'enllaç de Titus, el fill de l'emperador, va presenciar l'agonia del seu poble i la destrucció de Jerusalem i el seu temple.

Com que el seu destí d'ara endavant estava vinculat al dels seus protectors imperials, va viure a Roma com el seu protegit i el cronista de les seves victòries. Sobre la seva Guerra dels jueus, informa, no sense orgull, que "l'emperador Titus tenia tanta ganes que els meus llibres constituïssin l'única autoritat respecte a aquesta guerra que els hi va posar la seva pròpia signatura i es va preocupar de fer-los publicar". Tanmateix, Josep no era del tot un renegat: una personalitat complexa, tanmateix, es va mantenir fidel a la fe dels seus avantpassats i preocupat pels interessos del seu poble.

Sens dubte, el judici més indulgent que es pot emetre sobre ell és també el més just. Va ser perquè era massa intel·ligent per deixar-se portar pel fanatisme religiós que va precipitar els seus compatriotes a la revolta. Havia esat a Roma, havia sabut mesurar el poder romà, no sense perspicàcia. Fins i tot després de la inesperada derrota de l'exèrcit de Cestius Gallus, l'any 66, era segur que els romans, dotats d'un poder invencible, tornarien a esclafar la miserable nació que s'havia atrevit a desafiar el seu imperium.

A més, estava força disposat a donar una explicació racional a les esperances religioses del seu poble, tal com es manifesta en el messianisme, perquè, segons la seva opinió, Vespasià, que va accedir al tron mperial durant la seva estada a Palestina, va complir així la profecia de Jacob a Gen 49.10, on es tracta d'un rei de la terra que sortiria de Judà (BJ VI, 313-315).

Tenint en compte la visió de Josep sobre els desastres que va patir el seu poble, és lògic que la seva simpatia no anés a aquells que, amb les seves paraules i exemple, havien arrossegat els jueus a una lluita fatal contra el poder invencible de Roma. A més, si en els seus llibres, Josep es va esforçar per complaure en primer lloc als seus protectors, també mostra el seu desig de justificar el poble jueu als seus lectors pagans, l'antipatia instintiva dels quals havia augmentat molt per la ferocitat dels jueus en la batalla. Així s'esforça perquè els seus compatriotes semblin els desgraciats enganyats de fanàtics malintencionats, que explotaren els seus sentiments religiosos i causaren aixó la seva pèrdua

El coneixement que Josep tenia dels zelotes el va fer odiar i acusar-los d'haver conduït Israel al desastre; però era conscient, i no sense neguit, segons sembla, del caràcter intransigent de la seva fe i del poder de les seves conviccions religioses. Potser l'exemple d'aquests homes que van sacrificar la seva vida a la seva fe el va impressionar tant més perquè era, per la seva banda, de caràcter prudent, poc propens a comprometre's... Sigui com sigui, la seva actitud sembla estranya. ambigua: perquè la seqüència lògica dels esdeveniments, però també la necessitat que tenia de justificar-se, el va portar a considerar els zelotes com a perillosos fanàtics i a tractar-los amb menyspreu com a "brigants"; mentre que com a jueu, no podia deixar d'apreciar aquells homes que s'havien entregat a la seva causa en cos i ànima. Si, per la seva banda, havia sabut apreciar hàbilment el poder de la Roma pagana, ells, els zelotes, havien posat la seva confiança en el Déu dels seus pares, que també era seu.

D'on es dedueix que, tot i que era el protegit dels Cèsars, no va poder evitar del tot donar a entendre que el zelotisme obeïa a motius d'ordre religiós, i això és molt afortunat, ja que això ens permet corregir la imatge que ha dibuixat. els Zelotes i per fer-nos una idea més precisa d'ells; sense aquest suggeriment, ens hauríem equivocat per ells i, per tant, no podríem entendre realment l'entorn que va donar naixement al cristianisme i, sens dubte, va influir-hi.

torna2 (1K)
Flavi Josep
segons S.G.F. Crossan
L'historiador jueu Flavi Josep, pertanyent a l'aristocràcia sacerdotal, va néixer l'any 37. Després de fer la seva aparició a Roma per defensar davant Neró a sacerdots, col·legues seus, el 64 va tornar a Palestina per convertir-se en "general" de la rebel·lió jueva a Galilea, i finalment rendir-se a Vespasià el 67. Havent vaticinat que el seu vencedor acabaria convertint-se en emperador de Roma, va ser posat en llibertat quan la seva profecia es va complir el 69. Va assistir al setge i caiguda de Jerusalem al costat de Titus, per a qui realitzava les funcions d'intèrpret, i finalment va tornar a Roma, sota la protecció de la nova dinastia dels Flavis, inaugurada per Vespasià, emperador del 69 al 79, a qui va heretar Titus (79-81), i finalment Domicià, que va regnar del 81 al 96. La seva mort va haver de tenir lloc a les acaballes del segle I.[ ...]

Mai no es pot donar per segura l'exactitud de les seves informacions [...] la relació dels fets de les quals oscil·la entre paràfrasis completament acrítiques i l'agnosticisme més corrosiu.

La qüestió no és que Josep fos prorromà i es tornés antirromà, o que fos antijueu i després es fes projueu. A la seva manera, sempre va ser prorromà i projueu alhora, sense que la seva actitud canviés en cap moment. Però el que sí que és cert és que va començar sent defensor dels romans davant dels jueus, i va acabar com a defensor dels jueus davant els romans. Per tant, en llegir les seves obres, hem d'estar atents i examinar acuradament en quin punt d'aquesta línia de canvi o d'evolució se situa cada obra en concret. (pag. 130 ss)

torna2 (1K)
Flavi Josep
segons John P. Meier
El primer y mas importante "testigo" potencial de la vida y actividad de Jesús es el judío aristócrata, político, militar, renegado e historiador José ben Matías (37/38 d.C. - algo después del 100). Conocido como Flavio Josefo por el nombre de sus protectores, los emperadores Flavios (Vespasiano y sus hijos Tito y Do0miciano). La Guerra judía, comenzada en los años inmediatamente posteriores a la caída de Jerusalén en el año 70 d.C., y la mucho más exensa Antigüedades judaicas, escrita ca. 93-94. Ambas, al menos en algunas versiones, contienen pasajes en los que se menciona a Jesús. El problema está en que al menos un pasaje es, con seguridad, de creación cristiana posterior. Y surge la pregunta: ¿son también espurios los otros pasajes? (pág. 79)

torna2 (1K)
Flavi Josep
segons Earl Doherty
Un jove Josep ben Maties (va néixer l'any 37 dC) va lluitar a la guerra jueva del 66-70 com a comandant a Galilea, però es va veure obligat a rendir-se al general romà Vespasià. Reconeixent la inevitabilitat del domini de Roma, es va passar a l'enemic. Va predir, correctament, que Vespasià esdevindria emperador, i fins i tot va declarar que era el compliment de les antigues profecies jueves sobre un futur governant i salvador. Va passar la resta de la seva vida a Roma com a client de la família dels Flavis. Allà, sota el nom de Flavius Josephus, va escriure les seves dues grans històries, la Guerra dels Jueus i les Antiguitats dels Jueus. Tot i que els seus compatriotes jueus desconfiaven d'ell i fins i tot el consideraven un renegat, va intentar en els seus escrits servir com a apologeta del poble jueu davant d'un públic romà i grec. Va morir un temps després de l'any 100 dC.

torna2 (1K)
La versió eslava
segons Etienne Nodet
A. Popov va identificar una versió eslava (rus antic) de la Guerra el 1866. Té omissions distribuïdes de manera irregular i, per tant, és aproximadament un 15% més curta que el text grec habitual, però també té una sèrie d'addicions, que van d'unes paraules a diverses pàgines. Descoberta a Occident fa un segle, ha donat lloc a un viu debat, perquè les incorporacions més importants es refereixen a personatges del Nou Testament (Herodes, Joan Baptista, Jesús), però tenen uns aires tan estranys que no és immediatament obvi que siguin interpolacions cristianes posteriors a Flavi Josep.

torna2 (1K)
La versió eslava
segons Robert Eisler
El primer erudit occidental que va esmentar la versió eslava de la Guerra va ser N. Bonwetsch ja el 1893. L'important fet que aquesta traducció al rus antic contingués afirmacions sobre Joan Baptista i Jesús, que faltaven al text estàndard grec de Josep, va ser assenyalat per primera vegada per Andrej N. Popov (1866), el descobridor i editor del Llibre de Enoc en eslau, qui també va publicar una part dels passatges en qüestió. Altres mostres, procedents d'un altre manuscrit, van ser publicades per Ismail Sreznjevski. Ambdues publicacions van ser només en rus. Europa occidental va conèixer aquests materials a través del treball d'Alexander Berendts, professor d'història eclesiàstica a la Universitat Bàltica de Dorpat.

No obstant això, la seva revelació dels transcendentals capítols sobre Joan Baptista i Jesús en un text eslau de Flavi Josep no va ser gens aclamada amb l'entusiasme que l'autor podria haver esperat despertar. A banda de la inevitable reacció davant de qualsevol novetat, els teòlegs liberals alemanys se sentirien naturalment inclinats a adoptar una actitud severament crítica contra qualsevol publicació procedent de Dorpat, aleshores un bastió del fonamentalisme luterà... Cal admetre que la nova font és, en efecte, molt apta per suscitar l'escepticisme de qualsevol historiador seriós.

El material utilitzat en les pàgines següents consisteix, a més de la traducció de Berendts i Grass (a qui devem la publicació pòstuma de l'obra magna de Berendts), d'una investigació realitzada pel Prof. Vasilij N. Istrin sobre la versió en rus antic de Josefo. Aquest assaig del professor Istrin ha confirmat sobre una base molt més àmplia l?observació de Berendts sobre la utilització d?un model grec per part del traductor eslau.

Els crítics de Berendts es van acontentar per demostrar l'espúria dels seus textos amb assenyalar les nombroses contradiccions entre aquests i l'original grec, però van oblidar que Flavi Josep va ser un compilador tan superficial i poc profund que fins i tot els textos grecs que posseïm de la seva ploma estan plens de contradiccions.

torna2 (1K)
La versió eslava
segons S.G.F. Brandon
Aquesta famosa "Prise de Jérusalem", descoberta recentment, era de fet una versió diferent en rus antic del conegut text grec. Una traducció francesa del text rus antic de Josephus va aparèixer el 1934, 1938: La prise de Jerusalem de Josèphe le Juif (Text rus antic publicat íntegrament), ed. V. Istrin i A. Vaillant, traducció P. Pascal, 2 volums (París). (pàg. 36, nota 2)

L'origen d'aquesta versió segueix sent un misteri. Robert Eisler, a la seva obra monumental titulada IHSOUS BASILEUS OU BASILEUSAS, publicada el 1929-1930, va argumentar que aquesta versió eslava derivava d'un prototip arameu o grec de la Guerra dels Jueus de Flavi Josep, en la seva versió grega, tal com ella ens ha arribat. Eisler va anomenar aquest hipotètic original La Caiguda de Jerusalem (Halosis). En aquell moment, molts estudiosos van refutar enèrgicament la seva interpretació. Això es va trobar amb una oposició tan forta, en gran part perquè Eisler es va inspirar en la versió eslava per explicar la vida de Jesús i la història dels orígens cristians ab gran escàndol dels ortodoxos. No obstant això, uns quants erudits eminents admiraren les seves concepcions, o almenys hi donaren certa importància, sobretot el Sr. St John Thackeray.

L'estudi més important que s'ha fet fins ara sobre aquest tema és un article de M.A. Rubinstein, la conclusió del qual és la següent: "Si bé no hi ha res en la versió en rus antic de la Guerra que permeti concloure que es tracta d'una traducció de la versió semítica original de Flavi Josep o d'una versió grega curta intermèdia entre la semítica i la versió estàndard, hi ha alguns indicis a la versió en rus antic de la seva dependència última d'un text grec més complet".

Al nostre parer, la versió eslava no pot ser considerada ni com una obra anònima d'algun judaitzant que desitja controvertir el cristianisme, ni com una creació de l'Església ortodoxa per combatre l'heretgia, i, a més, aquestes teories rivals, en anul·lar-se mútuament, testifiquen el caràcter extraordinàriament ambivalent del passatge relatiu al Facedor de Miracles, és a dir, a Jesús (pag. 406s)

torna2 (1K)
La versió eslava
segons John P. Meier
El texto claramente no auténtico es una larga interpolación que sólo se encuentra en la antigua versión rusa (popularmente conocida como "eslava") de la Guerra judía, que ha sobrevivido en manuscritos rusos y rumanos. Este pasaje es un resumen torpemente amañado de varios acontecimientos del evangelio, sazonados con esas curiosas ampliaciones legendarias como las que contienen los Evangelios apócrifos y Hecho de los siglos II y III. A pesar del enérgico e ingenioso esfuerzo de Robert Eisler por defender la autenticidad de buena parte del material sobre Jesús que hay en la Guerra judía eslava, hoy casi todos los críticos rchazan su teoría. En décadas más recientes, G. A. Williamsonn quedó en absoluta minoría al tratar de mantener la autenticidad de esta y otras interpolaciones similares, ue obviamente proceden de mano cristiana (aunque no necesariamente de un mano ortodoxa). (pág. 80)

torna2 (1K)
La versió eslava
segons Earl Doherty
Al voltant del segle XIII, un text grec de la Guerra dels Jueus de Flavi Josep va ser traduït a la llengua russa antiga, incorporant moltes modificacions, supressions i addicions. Des del seu "redescobriment" a finals del segle XIX, els estudiosos han analitzat bona part d'aquests canvis com a productes del traductor d'acord amb els interessos de l'Església ortodoxa eslava actual i la política russa primitiva. Però entre els afegits hi ha vuit passatges relacionats amb Jesús i Joan Baptista que es consideren que no son obra del traductor, sinó presents en alguna font o fonts gregues que l'autor eslau va utilitzar, ja sigui de Flavi Josep o d'altres. No existeix res semblant a cap manuscrit grec existent de la Guerra. La inserció corresponent al Testimonium (núm. 4) es troba precisament en el mateix punt de la Guerra dels Jueus (II, 9 / 169f) on Flavi Josep parla dels mateixos esdeveniments relatius a Pilat que més tard havia de relatar a Antiguitats XVIII on es troba el Testimonium . No hi ha cap passatge ni, com hem vist, res que s'assembli a una versió del Testimonium o al seu contingut, ni es troba en cap manuscrit supervivent de la Guerra dels Jueus. Aquesta versió eslava, doncs, dóna proves de que els escribes cristians van interpolar el Testimonium o alguna cosa semblant al passatge de la Guerra dels Jueus sobre Pilat.

El quart passatge, sobre Jesús, podria ser una expansió molt lliure d'alguna forma del Testimonium -s'obre de manera força semblant-, complementat amb un coneixement dels fonaments de l'Evangeli; però no es parla de la resurrecció, encara que apareix en un passatge posterior, amb referències a la cortina esquinçada del Temple, a la tomba buida i als guàrdies col·locats al voltant de la tomba.

Sigui quina sigui la resposta a tots aquests enigmes, aquí tenim un altre exemple de l'àmplia i imaginativa indústria dedicada al llarg dels segles a casar Flavi Josep amb la tradició cristiana.

Potser a causa de la naturalesa extensa i heterogènia de les interpolacions "cristianes" a Flavi Josep representades per aquests passatges del text eslau, els estudiosos moderns han fet pocs esforços per utilitzar aquest text per ajudar a formular el seu Testimonium reconstruït i la suposada imatge del Jesús d'en Flavi Josep.

Amb una notable excepció. Eisler afirma proporcionar una descripció "recuperada" de Jesús a partir de la versió original (ara perduda) de la Guerra dels Jueus d'en Flavi Josep, derivada, diu, "directament de l'informe oficial de Pilat, el governador, a l'emperador Tiberi", al qual creu que va tenir accés Flavi Josep.

Si fos així, Eisler hauria aconseguit tota una proesa, una revelació que hauria arrasat el món cristià, tant laic com erudit, des que va sortir a la llum per primera vegada el 1929. Però és així?

torna2 (1K)