Ir a la versión castellana
Necessitaràs l'Acrobat Reader
Si encara no el tens... Per a obtenir el Acrobat Reader 
.doc            Solo texto            .pdf
Explorador recomendado: Mozilla Firefox Consejos de lectura Y unos consejos del siglo XIV... Si es tu primera visita...
EL TESTIMONIUM FLAVIANUM
  1. Els suposats textos d'en Flavi Josep
  2. D'Origenes a Eusebi
  3. I aban d'Eusebi?
    I després d'Eusebi?
  4. Diverses versions delL "Testimonium"
    després d'Eusebi
  5. Flavi Josep no s'adonava del que passava?
    O el Nou Testament exagera?
  6. ¿I els historiadors romans?
    Plini el Jove
EL "TESTIMONIUM FLAVIANUM",
SERIA L'ÚNIC DOCUMENT EXTRABÍBLIC,
QUE ENS PARLÈS DE JESÚS?

¿I els historiadors llatins?
PLINI EL JOVE

"Anem per feina", els tres possibles historiadors romans són Plini, Salusti i Tàcit, sense oblidar-nos de Llucià de Samosata i de Dió Cassi...

Per l'ordre cronològic d'aparició de les obres:

Comencem pel primer, conegut com el Jove, per distingir-lo del seu oncle, Caius Plinius Secundus (c. 23 - 79), que ja ha sortit en aquesta web per la seva descripció dels essenis.

El Jove, als dinou anys, va estudiar lleis i, a partir d'aquí, va començar el "cursus honorum", accedint a càrrecs públics, tant administratius com militars, mostrant-se com a home honest i moderat. Va acabar la seva carrera ("resum de tots els càrrecs públics més importants a Roma"), enviat per l'emperador Trajà, com a governador (legatus pro praetore) de la Província Ponto-Bitinia, al nord-oest d'Àsia Menor i al sud-oest del mar Negre (actual Turquia).

L'any 111, poc després de començar a exercir, va escriure (suposadament?) aquesta carta a l'emperador Trajà:

[1] És habitual en mi, senyor, de reportar-te tots aquells afers sobre els quals estic en dubte. ¿Quina cosa pot, en efecte, endreçar millor la meva vacillació o instruir la meva ignorància?

Sollemne est mihi, domine, omnia de quibus dubito ad te referre. Quis enim potest melius vel cunctationem meam regere vel ignorantiam instruere?

Mai no he intervingut en judicis referents a cristiaqns; per tant, no sé què, ni en quina mesura, sol ésser-hi punit o inquirit. [2j D'altra banda he estat, també, en no poca vaciilació, sobre si l'edat ha de fer-hi cap diferència o si les persones febles han de rebre el mateix tracte que les robustes, sobre si el penediment ha d'ésser motiu de perdó o al qui hagi estat cristià no li valgui haver-ho deixat d'ésser, sobre si el que cal punir és la professió per ella mateixa, encara que sigui neta de crim, o bé els crims que van lligats a aquella professió.

Cognitionibus de Christianis interfui numquam: ideo nescio quid et quatenus aut puniri soleat aut quaeri. Nec mediocriter haesitavi, sitne aliquod discrimen aetatum, an quamlibet teneri nihil a robustioribus differant; detur paenitentiae venia, an ei, qui omnino Christianus fuit, desisse non prosit; nomen ipsum, si flagitiis careat, an flagitia cohaerentia nomini puniantur.

De moment aquest és el capteniment que he seguit amb els qui m'eren duts com a cristians. [3] Els he preguntat si eren cristians: els qui confessaven èsser-ho, els he interrogats per segona i tercera vegada amb amenaça de supliciar-los; els qui hi perseveraven, he manat dur-los a l'execució. Car no m'era dubtós que, fos el que fos allò que ells declaressin, llur pertinàcia i inflexible obstinació havia d'ésser punida.

Interim, iis qui ad me tamquam Christiani deferebantur, hunc sum secutus modum. Interrogavi ipsos an essent Christiani. Confitentes iterum ac tertio interrogavi supplicium minatus; perseverantes duci iussi. Neque enim dubitabam, qualecumque esset quod faterentur, pertinaciam certe et inflexibilem obstinationem debere puniri.

[4] D'altres n'hi ha hagut, afectats d'aquesta bogeria, els quals, per tal com eren ciutadans romans, vaig anotar per a ésser tramesos a Roma.

Fuerunt alii similis amentiae, quos, quia cives Romani erant, adnotavi in urbem remittendos.

Després, com sol passar, augmentant, amb les proporcions que la cosa ha pres, el nombre d'acusacions, s'ha escaigut varietat de casos. [5] Ha estat presentat un libel d'acusació anònim, on es contenen els noms de moltes persones. Els qui negaren ésser cristians o haver-ho estat, mentre seguint-me a mi invoquessin els-üéus, i amb encens i vi fessin súpliques a la teva estàtua, la qual jo per aquest motiu havia fet portar juntament amb-les imatges de les divinitats, i a més d'això blasfemessin de Crist, a les quals coses diuen que els cristians de debò no poden ésser reduïts, vaig creure convenient d'alliberar-los.

Mox ipso tractatu, ut fieri solet, diffundente se crimine plures species inciderunt. Propositus est libellus sine auctore multorum nomina continens. Qui negabant esse se Christianos aut fuisse, cum praeeunte me deos appellarent et imagini tuae, quam propter hoc iusseram cum simulacris numinum afferri, ture ac vino supplicarent, praeterea male dicerent Christo, quorum nihil cogi posse dicuntur qui sunt re vera Christiani, dimittendos putavi.

[6] D'altres, anomenats en la llista, digueren ésser cristians i després ho negaren ; ho havien estat, però ho havien deixat d'ésser, els uns feia tres anys, d'altres molts més, algú fins i tot en feia vint. També tots aquests han adorat la teva estàtua i les imatges dels déus, i blasfemaren de Crist.

Alii ab indice nominati esse se Christianos dixerunt et mox negaverunt; fuisse quidem sed desisse, quidam ante triennium, quidam ante plures annos, non nemo etiam ante viginti. quoque omnes et imaginem tuam deorumque simulacra venerati sunt et Christo male dixerunt.

[7] Asseguraven que a això es reduïa tota llur culpa o error, que tenien per costum aplegar-se un dia fixat, abans que claregès, i recitar entre ells, els uns després dels altres, un càntic a Crist, com si es tracrés d'un déu, i d'obligat-se per jurament, no a cap malifeta, ans a no cometre furts, ni roberies, ni adulteris, a no mancar a la fe donada, a no negar-se d'ésser cridats a tornar un dipòsit:

Affirmabant autem hanc fuisse summam vel culpae suae vel erroris, quod essent soliti stato die ante lucem convenire, carmenque Christo quasi deo dicere secum invicem seque sacramento non in scelus aliquod obstringere, sed ne furta ne latrocinia ne adulteria committerent, ne fidem fallerent, ne depositum appellati abnegarent.

havent fet tot això, acostumaven d'anar-se'n, i es reunien altra vegada per fer un àpat que no oferia cap particularitat ni res de blasmable; havien deixat fer-ho després del meu edicte, pel qual, segons les teves ordres, havia prohibit les confraries.

Quibus peractis morem sibi discedendi fuisse rursusque coeundi ad capiendum cibum, promiscuum tamen et innoxium; quod ipsum facere desisse post edictum meum, quo secundum mandata tua hetaerias esse vetueram.

[8] Per aquesta raó he cregut més necessari posar en clar què hi hagués de veritat, interrogant per la tortura dues serventes, de les quals es deia que eren ministresses. No n'he tret altra cosa que llur perversa i excessiva superstició.

Quo magis necessarium credidi ex duabus ancillis, quae ministrae dicebantur, quid esset veri, et per tormenta quaerere. Nihil aliud inveni quam superstitionem pravam et immodicam.

Per tant, he ajornat el judici i he cuitat a consultar-te. [9] M'ha semblat, en efecte, cosa digna de consulta, sobretot a causa del nombre dels encausats ; perquè molts, de totes edats, de tots els estaments i àdhuc de tots dos sexes, són i seran cuidats a prova. Car la malura d'aquesta superstició no s'ha estès solament per les ciutats, sinó també pels llogarrets pels camps. Sembla que és possible d'aturar-la i posar-hi esmena.

Ideo dilata cognitione ad consulendum te decucurri. Visa est enim mihi res digna consultatione, maxime propter periclitantium numerum. Multi enim omnis aetatis, omnis ordinis, utriusque sexus etiam vocantur in periculum et vocabuntur. Neque civitates tantum, sed vicos etiam atque agros superstitionis istius contagio pervagata est; quae videtur sisti et corrigi posse.

[10] Almenys consta que els temples, de gairebé abandonats que eren, ja comencen a ésser concorreguts, i que ja són represes les sagrades solemnitats, interrompudes llarg temps, i que ja es veu menjar per a les víctimes, per al qual era molt rar que es trobés comprador. D'on és fàcil de deduir quanta gentada pot ésser duta a esmena, si es dóna lloc al penediment.

Certe satis constat prope iam desolata templa coepisse celebrari, et sacra sollemnia diu intermissa repeti passimque venire victimarum, cuius adhuc rarissimus emptor inveniebatur. Ex quo facile est opinari, quae turba hominum emendari possit, si sit paenitentiae locus.

I la resposta de Trajà;

Has obrat com devies, Secundus, en examinar les causes dels qui havien estat duts davant teu com a cristians.

Actum quem debuisti, mi Secunde, in excutiendis causis eorum, qui Christiani ad te delati fuerant, secutus es.

En efecte, no pot fixar-se en general res que pugui ésser pres com a norma segura.

Neque enim in universum aliquid, quod quasi certam formam habeat, constitui potest.

No han d'ésser recercats: si són duts a la teva presència i admeten l'acusació, cal punir-los, però de manera que

Conquirendi non sunt; si deferantur et arguantur, puniendi sunt, ita tamen ut,

qui negui ésser cristià i de fet ho provi, és a dir, suplicant els nostres déus, per bé que suspecte quant al seu passat, aconsegueixi perdó amb el seu penediment.

qui negaverit se Christianum esse idque re ipsa manifestum fecerit, id est supplicando dis nostris, quamvis suspectus in praeteritum, veniam ex paenitentia impetret.

Les denúncies anònimes, en cap crim no han d'ésser preses en consideraci6. Car això seria un pèssim precedent i no és cosa de la nostra època.

Sine auctore vero propositi libelli nullo crimine locum habere debent. Nam et pessimi exempli nec nostri saeculi est.

Vegem-ne algunes coses:

Sembla que és la primera vegada que Plini s'enfronta al "problema" dels cristians i també sembla manifestar que amb anterioritat ignorava força què eren els cristians, quin era el seu sistema de creences i la seva organització.

Cognitionibus de Christianis interfui numquam: ideo nescio quid et quatenus...

Això és versemblant tenint en compte la seva carrera (el seu "cursus honorum") al llarg de la seva vida?
Si la carta és autèntica significaria que el cristianisme era un "desconegut" per a un home que havia tingut competències judicials en diversos llocs de l'imperi.
La carta parla de "Crist, com a un Déu". (Christo quasi Deo)
En cap moment no es relaciona aquest "Crist" amb un personatge que hagués viscut en algun lloc de l'imperi en els temps recents.

Per allò que ens interessa (si dóna testimoni d'un home anomenat Jesús) no cal donar-hi més voltes. I aquí John P. Meier pot tenir raó:

A menudo son mencionados [además de Tácito] Suetonio, Plinio el Joven y Luciano a este respecto, pero ellos en realidad se limitan a contar algo sobre lo que hacen o dicen los primitivos cristianos; no nos proporcionan testimonios independientes relativos al mismo Jesús. (pag. 111)

Plinio el Joven, procónsul en la provincia de Bitinia (en Asia Menor) durante el periodo 111-113 d.C., describe para el emperador Trajano su manera de tratar a los cristianos que le son denunciados (Carta 10.96). Entre las prácticas de los cristianos, Plinio menciona su costumbre de reunirse regularmente, antes del amanecer y en un día fijado, para salmodiar versos "a Cristo como a un dios" (Christo quasi Deo). Que los cristianos veneren a Cristo como un dios es una novedad en nuestras escasa fuentes no cristianas. Pero una vez más, se trata de algo que no añade nada a nuestro conocimiento sobre el Jesús histórico. (pag. 112)

Un judío marginal (I)

I també tindrà raó John Dominic Crossan, en la primera línia i mitja d'aquest paràgraf:

Entre los cuatro primeros testigos externos, Plinio y Suetonio nos hablan de los cristianos, pero no de Cristo. (pág. 14)

El nacimiento del cristianismo

Gracias por la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
6 setembre 2024
Para decir algo Página principal de la web