Al redactar-la em deixava guiar pels consells d'en Jean Pierre Jossua en el seu llibre La Foi en questions, publicat -amb el títol de Cuestión de Fe- per Sal Terrae l'any 1989

La eucaristía, insertada en el espacio y el tiempo, comprometiendo la imaginación y el cuerpo, es realizada por una asamblea, toda ella activa, que pone en práctica una parte de tradición formadora y una parte de improvisación actualizadora (ésta frecuentemente abolida por la rigidez ritual y las prohibiciones autoritarias).

Lo importante es que el gesto de la Cena ha podido siempre repetirse de nuevo: a veces bajo formas oficialmente legítimas pero pobres; otras veces bajo formas significantes pero alejadas de los cánones clásicos y corriendo el riesgo del empobrecimiento.

El derecho a renovar la Cena en su simplicidad inicial es algo inalienable para todos los cristianos, cualesquiera que sean, con tal de que se sientan en comunión con las Iglesias; pero ese derecho no supone la libertad de destruir la admirable síntesis de la celebración tradicional.

Prenent com models els canons oficials de la litúrgia romana postconciliar (seguint més aviat els ritmes del IV) introduïa uns petits canvis:

• Evitava mencionar l'encarnació per obra de l'Esperit Sant i el naixement virginal
  • ...encarnat per obra de l'Esperit Sant i nascut de la Verge Maria (II)
  • ...encarnat per obra de l'Esperit Sant i nascut de la Verge Maria (IV)

No és un llenguatge a suprimir per sempre; jo diria que és un llenguatge que hauria d'estar congelat durant un cert temps, doncs ara l'entenem generalment d'una manera massa física, massa realísticament, i com si fos l'única encarnació de Déu i l'únic naixement virginal. Quan oblidem aquest sentit, podrem recuperar tota la riquesa religiosa, present a moltes religions, del símbol de l'encarnació de Déu i del naixement virginal.

• Evitava igualment tota menció a la idea de sacrifici, de víctima immolada pels pecats per apaivagar un Déu aïrat. Per exemple:
  • ...que accepteu... aquestes ofrenes santes [que] que us les oferim (I)
  • ...us oferim... aquest sacrifici de lloança (I)
  • Accepteu aquesta ofrena... salveu-nos de la condemnació eterna (I)
  • ...oferim a la vostra majestat... la víctima pura, santa, immaculada (I)
  • Digneu-vos mirar aquesta ofrena i accepteu-la com us dignàreu acceptar els presents d'Abel, el sacrifici d'Abraham, l'oblació pura que us oferí Melquisedec (I)
  • ...que feu portar la nostra ofrena a l'altar del cel, a la presència de la vostra majestat (I)
  • Ell, per complir la vostra voluntat... estengué els braços a la creu (II)
  • ...us oferim, Senyor, el pa de la vida i el calze de la salvació (II)
  • ...que santifiqueu... aquestes ofrenes que hem presentat (III)
  • Us oferim, en aquesta acció de gràcies, el sacrifici sant i vivent (III)
  • Mireu l'ofrena de la vostra Església: reconeixeu-hi la víctima que ens ha reconciliat amb vós (III)
  • Us preguem, Senyor, que aquesta víctima que ens fa novament amics vostres (III)
  • ...per complir els vostres designis ell mateix es va oferir a la mort (IV)
  • ...us oferim el seu cos i la seva sang, com a sacrifici digne de vós, l'únic que salva el món (IV)
  • Mireu, Senyor, l'ofrena que vós mateix heu preparat (IV)
  • ...siguin en Crist una víctima viva a lloança de la vostra glòria (IV)

Fóra bo que aquest llenguatge no tornés a ser recuperat. No és una invitació a apartar de la nostra visió la imatge d'un condemnat a mort, sinó a contemplar aquesta mort com el resultat d'una vida viscuda coherentment.

• Defugia parlar de la conversió del pa i del vi en el cos i la sang de Jesús
  • ...perquè es converteixi per a nosaltres en el cos i en la sang del vostre Fill estimat (I)
  • ...a fi que tots els qui, en participar d'aquest altar, rebrem el cos i la sang del vostre Fill (I)
  • ...perquè es converteixen per a nosaltres en el cos i en la sang de Jesucrist (II)
  • ...perquè es converteixin en el cos i en la sang del vostre Fill Jesucrist (III)
  • ...perquè es converteixin en el cos i en la sang de Jesucrist, nostre Senyor (IV)

Vaig fer un pas més: seguint les venerables pregàries eucarístiques que trobem a la Didajé (o Doctrina dels Dotze Apòstols) he suprimit les expressions "el meu cos" i "la meva sang", expressions que molt difícilment foren pronunciades per Jesús.

Si les primeres comunitats, de maneres diverses, feien memòria de Jesús, en el marc d'un dinar/sopar, del què els participants hi sortien saciats, era més aviat pel record dels dinars oberts de Jesús, dels quals ningú n'estava exclòs. Això no nega de cap manera dinars/sopars de Jesús amb el seu més reduït grup. I ja tots sabem que les dones participaven d'aquest grup. Aquesta duplicitat de dinars/sopars de Jesús, que estarien en l'origen de la diversitat d'eucaristies, l'he volguda mantenir: el moment del pa ens recordaria més aviat els dinars multitudinaris; el moment de la copa els sopars en el petit grup.

No excloc de cap manera que Jesús, en un d'aquests dinars/sopars, hagués proclamat, seguint la tradició del vot del nazireat (Nm 6, 1-8), la promesa de "no beure més del fruit de la vinya fins que el Regne de Déu fos una realitat".

• Aprofitava la varietat dels textos neo-testamentaris en les seves paraules atribuïdes a Jesús sobre el pa i la copa per a ometre les frases entregat per vosaltres i en remissió dels pecats, encara que mantenia un vessada per tots vosaltres. Ara serà el moment d'ajustar-m'hi més a la versió de la Primera Carta als Corintis (11. 25) i prescindir d'aquest afegitó de vessada per tots vosaltres i de la frase que tenia a l'epiclesi de vessada per l'alliberament de tots.
• Evitava la distinció de classes entre els participants
  • us oferim / i ells també us ofereixen (I)
  • nosaltres, els vostres ministres, / i tota la vostra família (I)
  • nosaltres, els vostres ministres, / i tot el poble sant (I)
  • Recordeu-vos dels qui us fan aquesta ofrena... / dels presents (IV)

El Concili Vaticà II va començar la casa per la teulada. El primer que va fer va ser la reforma litúrgica, la qual hagués hagut d'estar la darrera cosa que fes el Concili, donant expressió a tot el que el concili havia innovat. Si una innovació del Concili fou la de considerar l'Església com "el poble de Déu", la liturgia sortida d'aquest mateix concili seguia parlant d'un "nosaltres" i d'un "ells".

• Més tard vaig evitar "sumar peres amb pomes" i així el "memorial de la mort i resurrecció" (II) va passar a ser el "memorial de la mort plena de resurrecció"
• La doxologia final la vaig deixar en els seus termes tradicionals, de caire trinitari:

  Per ell, amb ell i en ell,
  vós, Déu Pare omnipotent,
  en la unitat de l'Esperit Sant,
  rebeu tot honor i glòria pels segles dels segles

  
  ...però passats uns anys la vaig substituir per aquesta altra:

  A tu,
  presència sempre amagada,
  paraula i silenci,
  et busquem
  des de les profunditats,
  amb les nostres paraules
  i amb tots els nostres silencis.

  
  Després d'un cert temps, assabentat per la lectura de "Ensayo sobre Miguel de Molinos" (l'autor del qual és José Angel Valente), que fa d'introducció a la guía espiritual d'aquest autor místic del segle XVII (moria a Roma, a la presó del Sant Ofici, a finals de desembre -el 28 o 29- de 1696), de que l'anònim anglès del segle XIV, El núvol del no-saber (The Cloud of U nknowing), declarava que

  Porque el silencio no es Dios ni la palabra es Dios (...)
  Dios está oculto entre ambos

  
  introduïa un petit canvi:

  ni paraula ni silenci

• Un altre petit canvi introduït a la primera redacció era la designació de Jesús: la frase "conegut com el fill de Josep i de Maria", expressió que no trobarem en els escrits del Nou Testament, es convertia en "conegut com el fill de Maria", expressió que trobem a Mc 6,3, i que deixa el camí obert a la consideració de Jesús com "fill il·legítim" (tema tractat a la meva web).

• El meu amic Isidoro Galán, conegut ja pels habituals lectors de la web, ens ha fet reflexionar sobre els títols que donem a Déu. Estic d'acord amb les seves afirmacions de que molts cops ens dirigim a Déu donant-li títols (com Senyor, Rei, Omnipotent...) propis de models socials criticats en els evangelis, com pot ser el de "senyor" (ku,rioj) (Mt 20,25; Lc 22,25)

Recorda: si vols veure
el text grec, clicka aquí

Mt 20, 25		Lc 22, 25
Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen (señorean) i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder.		Els reis de les nacions les dominen (senyoregen) i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors
Oi;date o[ti oi` a;rcontej tw/n evqnw/n katakurieu,ousin auvtw/n kai. oi` mega,loi katexousia,zousin auvtw/n		Oi` basilei/j tw/n evqnw/n kurieu,ousin auvtw/n kai. oi` evxousia,zontej auvtw/n euverge,tai kalou/ntai

• ...o el de "pare", figura -pròpia d'una societat patriarcal- que no serà recuperada pels seguidors de Jesús i de l'evangeli (Mc 10, 29-30)

Mc 10, 29		Mc 10, 30
Us ho asseguro: no hi ha ningú qui hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, per mi i per l'evangeli		que no rebi, cent vegades més, ja en el temps present, de cases, germans, germanes, mares, fills o camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.
VAmh.n le,gw u`mi/n( ouvdei,j evstin o]j avfh/ken oivki,an h' avdelfou.j h' avdelfa.j h' mhte,ra h' pate,ra h' te,kna h' avgrou.j e[neken evmou/ kai. e[neken tou/ euvaggeli,ou(		eva.n mh. la,bh| e`katontaplasi,ona nu/n evn tw/| kairw/| tou,tw| oivki,aj kai. avdelfou.j kai. avdelfa.j kai. mhte,raj kai. te,kna kai. avgrou.j meta. diwgmw/n( kai. evn tw/| aivw/ni tw/| evrcome,nw| zwh.n aivw,nionÅ

• crítica seguida per aquesta clara advertència: "No és aquest el vostre model, no ha d'ésser aquest el vostre estil; no ha d'ésser així entre vosaltres..." (ouvc ou[twj e;stai evn u`mi/n)

De fet, podem dir que les pregàries oficials no es passen a l'hora de concedir els títols. Trobem els títols de Senyor, oh Déu, Déu nostre, Déu de l'univers, Déu omnipotent i etern, Déu totpoderós, i el de Pare que sempre va acompanyat d'un adjectiu: clementíssim, omnipotent, sant.

Jo he mantingut els títols de Senyor i de Pare sant, però els lectors de la meva web ja saben que el meu problema no rau en la qüestió d'amb quin títol ens podem dirigir a Déu, sinó si podem referir-nos a Déu com si fos un "tu", una persona que ens escolta i que ens parla i que pot intervenir, d'una o d'altra manera, segons les nostres peticions i súpliques, en els esdeveniments de la nostra quotidianitat humana.

Podeu llegir
Déu, és un ésser personal?

i també
Haz una excepción,
¡Háblame de Dios!

• Un altre canvi de darrera hora: he suprimit la paraula "Jesucrist". Per una única raó: aquesta paraula no apareix en el text original grec del Nou Testament. L'he sustituida, seguint la versió de La Nueva Biblia Española (Luis Alonso Schökel/Juan Mateos) per "Jesús, el Messíes".

Podeu veure
"Jesucrist" no existeix
en el text original grec del NT

Alguns títols cristològics, que a alguns poden semblar innovadors, tenen una autoria prou reconeguda. "Projecte de tota la creació" se la devem a Juan Mateos/Juan Barreto, a la seva obra "El Evangelio de Juan. Análisis lingüístico y comentario exegético" (Ed. Cristiandad 1979). "L'home sempre lliure per als altres" la reprenc de Dietrich Bonhoeffer, encara que no sé si té orígens més remots.

Des de fa molts anys, procuro no començar mai la missa amb aquell Germans: preparem-nos a celebrar els sants misteris, reconeixent els nostres pecats i faig també un salt a tots els tingueu pietat. Després vaig veure que en Jacques Pohier em donava la raó.

El pecat,
és tan important com això?
Un text d'en Jacques Pohier

Lector bartià -a la meva època d'estudiant de teologia- de la Carta als Romans, no em puc considerar de cap manera d'aquells que ignoren la dimensió "pecaminosa" de la nostra humanitat, encara que no em sento obligat a explicar-la a través del mite d'un "pecat original" (primera anella necessària per poder postular després una "història de salvació"), ni obligat tampoc a urgir el seu reconeixement com l'única manera que té l'home de presentar-se davant Déu. Karl Rahner, poques setmanes abans de morir, ens manifestava el seu acord.

El "cor" del missatge cristià
Un text d'en Karl Rahner

Penso que l'al·lusió que faig a les nostres "vides truncades" (expressió que no m'acaba d'agradar, però que la mantinc fins trobar una de millar) és suficient. Les nostres, certament, són "vides truncades": per la nostra radical i irremediable condició humana de pecadors, però -també- per la nostra més radical i més irremediable condició humana d'éssers contingents, de creatures sempre lligats -utilitzant les paraules de Karl Rahner- a les debilitats i a les passions no culpables.

Darrerament he suprimit l'expressió de "vides truncades". Quin dret tinc jo a dir a algú que la seva vida està "truncada"? Sí que crec que tots acceptarien que les nostres vides estan "transides de finitud".

"Els nostres pecats", la nostra radical dimensió pecaminosa, és afirmada a la pregària que em serveix de conclusió a tota la celebració eucarística: la pregària per la pau. No mireu els nostres pecats, sinó la fe de tots nosaltres.

Ara (juliol del2021) he fet un altre petit canvi en la introducció, que segueix els ritmes del tradicional "Prefaci". Unes expressions que podíem considerar una mica "abstractes"

per destruir tot allò que és mort
i revifar tota llum de vida,

han estat substituïdes per

confiant en antigues promeses
d'alliberament del seu poble,

Podeu veure
La dona sense nom

*      *      *

Però ja he dit que la pregària eucarística és l'expressió d'una assemblea, i no la manifestació de l'evolució teològica-espiritual d'un dels seus participants, encara que aquest faci a cops tasques de "presidència".

En aquest sentit, aquesta pregària està pensada per ésser proclamada per tothom qui hi participi, ja sigui en una lectura feta, des del principi a la fi, per tots plegats, ja sigui distribuint -per donar una certa varietat litúrgica- les diverses parts del text entre uns i altres.

Tothom és invitat a dir les "miraculoses" paraules de la "consagració", que semblaven ser patrimoni exclusiu dels ministres ordenats.

L'anomenada "pregària dels fidels" (que s'acostuma a fer abans de la presentació de les ofrenes) queda inclosa dintre d'aquesta pregària única de tota l'assemblea: no hi ha una pregària dels fidels i una altra pregària del sacerdot o sacerdots concelebrants.

Més tard, en anar posant en qüestió el sentit de l'oració de petició, vaig canviar la invitació a "presentar les peticions més personals" per una invitació a "presentar els nostres compromisos". S'excursa sensiblement el temps de l'eucaristia.

Podeu llegir
L'oració de petició
¿quin sentit pot tenir?
Una carta a Torres Queiruga

El ritu de la presentació de les ofrenes també el suprimeixo

Com podreu observar aquesta pregària eucarística és -en termes moderns- un "kit compacte", ja que el que diem "comunió" queda inclosa dintre d'ella. I així es pot ometre la triple invocació a l'Anyell de Déu, que lleva el pecat del món, amb la doble súplica de tingueu pietat de nosaltres i el infantiloide no sóc digne que entreu a casa meva.

El meu canon

TOTS	Et donem gràcies, Font de vida, pel teu servent, Jesús, el Messies.
	Per ell, que és la teva Paraula, Projecte de tota la creació, has fet totes les coses: perquè tinguéssim vida i la tinguéssim amb abundància.
	Ell, conegut com el fill de Maria, no refusà a escoltar els crits dels "sense-vida": afamats, malalts, posseïts, oprimits...
	Fidel a les paraules dels teus profetes, confiant en antigues promeses d'alliberament del seu poble, va seguir conscientment el seu camí fins morir condemnat.
	Tot estenent els seus braços a la creu, seguia obrint els camins del teu Regne.
	Per això, juntament amb tots els homes i dones que, al llarg dels segles han trobat el goig de viure com Ell proclamem la teva glòria, tot dient:

SANT, SANT, SANT...

TOTS	Et donem gràcies, font de tota vida: de tu brolla tot el que és vida amb abundància.
	Et donem gràcies per Jesús de Natzaret, l'home sempre lliure per als altres; en la seva llibertat d'amor hem descobert el sentit de les nostres vides.
	Et donem gràcies per la vida i el testimoniatge de tots aquells que han viscut la seva fe davant de nosaltres i a qui Jesús ens ensenyà a anomenar-los "Benaurats"
QUI PRESIDEIXI	Et demanem que l'Esperit de Jesús, que renova en contínua creació, totes les coses sobre la terra, renovi aquest pa i aquest vi, fruits de la terra i del treball, perquè esdevinguin per a nosaltres signe del memorial de Jesús.
LECTOR 1	Recordem, doncs, com Ell mateix havent convocat les multituds, homes i dones, pecadors i publicans, prenia pa, pronunciava la benedicció, el partia i els el donva, tot dient:
TOTS	Preneu i mengeu-ne tots.
QUI PRESIDEIXI	Prenem i mengem-ne tots

És el moment de repartir i menjar el bocí de pa entre els participants

LECTOR 2	Recordem també les vegades en què, reunit amb el seu grup, un cop acabat el sopar, prenia la copa, pronunciva l'acció de gràcies, i la passava a tots, dient:
TOTS	Preneu i beveu ne tots: és la copa de la nova aliança.
QUI PRESIDEIXI	Prenem i bevem-ne tots

És el moment de passar la copa entre els participants

QUI PRESIDEIXI	CADA VEGADA QUE MENGEU D'AQUEST PA I BEVEU D'AQUESTA COPA, FEU-HO EN MEMÒRIA MEVA FINS EL DIA EN QUÈ HO FEM JUNTS EN EL REGNE DE DÉU.
LECTOR 3	Aquest és el misteri de la nostra fe

ANUNCIEM LA VOSTRA MORT...

TOTS	Així, doncs, en celebrar ara el memorial de la nostra llibertat, recordem la mort plena de resurrecció de Jesús de Natzaret, perquè, havent participat d'un sol pa i d'una sola copa, sapiguem ser, congregats en un sol cos, anunci incansable del teu Regne
LECTOR 4	En fer el memorial de la nostra llibertat no podem oblidar que tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part.

És el moment de presentar els nostres compromisos més personals

QUI PRESIDEIXI	No oblidem els noms de tots aquells que segueixen vius en el record dels qui estem aquí reunits: que, havent ja compartit la mort amb Jesús, perdurin sempre per a nosaltres com testimonis vius del seu Esperit.
TOTS	Pare de bondat, els nostres noms estan vius en el teu record, juntament amb el de Maria, la seva mare, amb els noms dels apòstols i de les santes dones que seguiren Jesús pels camins de la Galilea, amb els de tots aquells que han estat els teus amics al llarg de tots els segles. Com tots ells no rebutgem, ajudats pel teu alè, un lloc en el teu Regne per donar la bona nova als pobres, anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista, per posar en llibertat els oprimits i proclamar el teu any de gràcia.
TOTS	A TU, PRESÈNCIA SEMPRE AMAGADA, NI PARAULA NI SILENCI, ET BUSQUEM DES DE LES PROFUNDITATS, AMB LES NOSTRES PARAULES I AMB TOTS ELS NOSTRES SILENCIS. AMEN

La celebració eucarística s'acaba amb la recitació del "Pare Nostre", la pregària per la pau i amb el desig de que "La pau del Senyor sigui sempre amb tots nosaltres"

Final de la
CATEQUESI EUCARÍSTICA

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 31 juliol 2007 Última actualització: juliol 2021

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Catequesi eucarística Altres temes

Temas teológicos          Temas bíblicos        Temas eclesiales          Cosas de jesuitas
Catequesis navideña (2000)      Catequesis eucarística (2006)    Catequesis sobre el Padrenuestro (2012)          Catequesis sobre el error del Dios encarnado (2014-2015)
Fragmentos de Alfredo Fierro      Resumiendo a Georges Morel     Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el obispo episcopaliano (2000)
Los amigos de Jesús ¿pobres o ricos? (2014)      Santos y santas según Miquel Sunyol
In memoriam      (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Con el pretexto de una encuesta (1998)

CRUZ Y SALVACIÓN

Una opinión muy difundida sobre la salvación cristiana es que los creyentes son salvados en virtud de los padecimientos de Cristo, que soportó la muerte en una cruz como castigo por el pecado humano. En esta noción de salvación, cuyo origen se atribuye a Anselmo de Canterbury, teólogo del siglo XI, la cruz de Cristo sustituye al castigo que los seres humanos merecen.

Al padecer en nuestro lugar, Cristo satisface la justicia de Dios y reconcilia a Dios con nosotros, de manera que podemos disfrutar de la vida eterna en vez de sufrir la condenación.

Como se explicará más adelante, este modelo de salvación no era de Anselmo, en realidad. El modelo de la "sustitución penal" aparece ya con Orígenes (185-254), que veía la muerte de Cristo como un sacrificio propiciatorio; es promovida y popularizada por los Reformadores, especialmente por Juan Calvino; sin embargo, no es el modelo exclusivo ni dominante de la tradición.

No obstante, la idea de que Cristo al morir carga con un castigo que Dios exige como condición para la expiación, y la de que el objetivo de la encarnación es la cruz, han tenido gran influencia en la imaginación y la piedad popular cristianas.

En décadas recientes, este modelo de salvación mediante la cruz se ha visto sometido a un ataque teológico.

Lisa Sowle Cahill
La salvación y la cruz
Concilium, nº 326 (junio 2008)