Ja publicat Les diverses eucaristies entre els diversos grups dels primers seguidors de Jesús Els relats de la institució en el Nou Testament L'eucaristia en La Doctrina dels Dotze Apòstols L'eucaristia de Els pans i els peixos Els dinars oberts de Jesús Esmorzars, dinars, sopars de Jesús	Menjar la meva carn... ...beure la meva sang L'eucaristia en l'evangeli de Joan un ritual prehistòric?
	Fins ara, en aquesta catequesi sobre l'eucaristia, poca cosa hem dit de l'evangeli de Joan. Pot ser, només per a dir que no trobem en aquest evangeli el relat de la institució de l'eucaristia existent en els altres evangelis (els sinòptics) i a Pau (1Cor 11, 23-26)

Al parlar dels Dinars oberts de Jesús, tampoc fèiem cap esment de l'evangeli de Joan. La veritat és que en aquest evangeli el tema dels "dinars oberts" no hi apareix.

No podem considerar un "dinar obert" les noces de Canà. Jesús i els seus deixebles hi acudeixen com "invitats" de la família (també hi és sa mare), i no hi trobem a la narració cap indici de ruptura de les normes socials vigents.

L'evangeli de Joan narra un altre dinar (un sopar) de Jesús: és un sopar festiu dintre del marc familiar: la família de Llàtzer organitza un dinar d'agraïment. I a aquest evangeli el perfum vessat sobre el cos de Jesús no suposa ruptura de cap norma, doncs és Maria, una de les filles de la casa, la germana de Llàtzer, qui el vessa sobre els peus de Jesús.

Recordem que a les narracions paral·leles de Mateu i Marc d'aquest sopar a Betània és una dona qui hi irrompeix, saltant-se en aquest cas les normes, per ungir el cap de Jesús. I, ben segur, que tenim més a la imaginació l'escena de l'evangeli de Lluc (7, 36-50), evangeli que no té la narració del sopar de Betània, però que sí que ens narra un dinar de Jesús a casa d'un fariseu en el qual qui banya els peus de Jesús amb les seves llàgrimes, els eixuga amb els seus cabells, els besa i els ungeix amb perfum és una dona pecadora. (Lc 7, 38)

En l'evangeli de Joan no hi ha dinars de Jesús amb pecadors i cobradors d'impostos, no hi ha dinars que li puguin valer un golut i bevedor de vi, no hi ha "dinars oberts", no hi ha -en el llenguatge d'avui- "dinars alternatius".

No hi ha, doncs, "eucaristia" a l'evangeli de Joan?

Les tradicions recollides pels evangelis sinòptics i per Pau "institucionalitzaven" (inventaven?) l'eucarisita en una mateixa i única escena, unint -posant-les seguides- les accions i les paraules institucionals.

Accions institucionals de l'eucaristia són:
• Prendre pa
• Pronunciar l'acció de gràcies
• Partir-lo
• Donar-lo als deixebles
• Igualment amb la copa

L'evangeli de Joan separarà les accions de les paraules: un dia pels fets; un altre dia per les paraules.

Els fets "eucarístics" són els que estàn integrats en el relat de la multiplicació dels pans i peixos
• Prendre els pans
• Dir l'acció de gràcies
• Repartir-lo a la gent
• Igualment amb el peix

L'autor de l'evangeli de Joan és ben conscient que no està escrivint un text de consens, doncs ell ja sap que molts dels seguidors de Jesús, moltes d'aquelles primeres comunitats, no poden estar-hi d'acord amb el què ell diu, amb el llenguatge que està utilitzant.

No ens cal repetir que l'evangelista situa en el temps de Jesús la disputa entre comunitats que s'esdevenia en el seu temps, ja una mica allunyats d'aquells primers.

Segons el propi evangelista les protestes sorgeixen del mateix nucli dels seguidors de Jesús.

En els versets 26-58 (del capítol 6) podem distingir tres coses:

• Un diàleg (26-34) amb la gent (o` o;cloj) que acaba amb la petició: "Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest", petició semblant a la que havia fet la dona samaritana junt el pou de Siquem: "Senyor, dóna'm aigua d'aquesta! (4,15)

Una pregunta: ¿no us sembla curiós que la gent li demani: "I tu, quin senyal prodigiós realitzes?", al dia següent d'haver alimentat a "uns cinc mil homes"?

• Un discurs (35-40), provocatiu, sobre "el pa de vida" a la sinagoga (àmbit dels "jueus")

Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set

VEgw, eivmi o` a;rtoj th/j zwh/j\ o` evrco,menoj pro,j evme. ouv mh. peina,sh|( kai. o` pisteu,wn eivj evme. ouv mh. diyh,sei pw,pote

Jo sóc el pa de vida

evgw, eivmi o` a;rtoj th/j zwh/j

Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori

ou-to,j evstin o` a;rtoj o` evk tou/ ouvranou/ katabai,nwn( i[na tij evx auvtou/ fa,gh| kai. mh. avpoqa,nh|

Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel

evgw, eivmi o` a;rtoj o` zw/n o` evk tou/ ouvranou/ kataba,j

• Una discussió (41-52) amb els jueus (oi` VIoudai/oi):

Els jueus, però, murmuraven d'ell...

VEgo,gguzon ou=n oi` VIoudai/oi peri. auvtou/

Jesús els replicà...

avpekri,qh VIhsou/j kai. ei=pen auvtoi/j

Els jueus es posaren llavors a disputar...

VEma,conto ou=n pro.j avllh,louj oi` VIoudai/oi

• Un discurs (53-58) "eucarístic"

Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang...

VAmh.n avmh.n le,gw u`mi/n( eva.n mh. fa,ghte th.n sa,rka tou/ ui`ou/ tou/ avnqrw,pou kai. pi,hte auvtou/ to. ai-ma

Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna

o` trw,gwn mou th.n sa,rka kai. pi,nwn mou to. ai-ma e;cei zwh.n aivw,nion

La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda

h` ga.r sa,rx mou avlhqh,j evstin brw/sij( kai. to. ai-ma, mou avlhqh,j evstin po,sij

L'evangelista marca ara un canvi d'escenari: Jesús deixa la sinagoga i l'escena està ocupada ara pel grup format per Jesús i els seus deixebles (evk tw/n maqhtw/n auvtou/).

Doble reacció entre els deixebles de Jesús:

Molts dels seus deixebles (Polloi. ou=n evk tw/n maqhtw/n auvtou/):

...que els seus deixebles murmuraven de tot això

o[ti goggu,zousin peri. tou,tou oi` maqhtai. auvtou/

Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?

Sklhro,j evstin o` lo,goj ou-toj\ ti,j du,natai auvtou/ avkou,einÈ

Des d'aquell moment, es van fer enrere i ja no anaven més amb ell

VEk tou,tou polloi. ÎevkÐ tw/n maqhtw/n auvtou/ avph/lqon eivj ta. ovpi,sw kai. ouvke,ti metV auvtou/ periepa,toun

Els Dotze (toi/j dw,deka):

¿També vosaltres em voleu deixar?

Mh. kai. u`mei/j qe,lete u`pa,geinÈ

Nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu

h`mei/j pepisteu,kamen kai. evgnw,kamen o[ti su. ei= o` a[gioj tou/ qeou/

L'evangelista (la comunitat "del deixeble estimat") no pot -ganes no li faltarien- oposar-s'hi frontalment al grup del Dotze (i a les comunitats sorgides d'aquest grup), representat per Pere, però d'una manera molt subtil introdueix -ja que cal una pregunta- un punt de malfiança entre Jesús i ells. De manera semblant, al final del seu evangeli, Jesús posarà per tres vegades a Pere la pregunta de si l'estima. Mai havia estat necessari fer aquestes preguntes ni al "deixeble a qui Jesús estimava" ni a la seva comunitat. I, amés a més, en el grup dels Dotze hi havia el que "havia de trair-lo", Judes, fill de Simó Iscariot.

I molt possiblement, avui dia, molts cristians i cristianes, ens quedaríem més tranquils si no ens tinguéssim que confrontar amb aquestes paraules:

• Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang...
• Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna...

No crec equivocar-me si penso que, a molts de nosaltres, ens agradaria més explicar el que és una de les nostres celebracions eucarístiques, no a través d'aquestes paraules de menjar la seva carn, de beure la seva sang, sinó recordant aquells dinars -que la major part dels exegetes creuen amb fonament històric- de Jesús amb els seus seguidors.

L'origen de l'eucaristia en l'evangeli de Joan -menjar la seva carn, beure la seva sang com condició indispensable de tenir vida- cal anar-lo a cercar, més enllà de la tradició bíblica del poble jueu i, consegüentment, del pensament de Jesús, en una de les més primitives experiències de la humanitat.

Quan encara no existia el que hem anomenat "història", ja hi havia homes i dones que participaven a un banquet real (i no en un de fictici com són les nostres actuals celebracions eucarístiques, de les que gosem dir que són símbol de la presència del Déu que dóna vida). Aquells homes i dones participaven a un banquet real en què el menjar era la carn i la beguda la sang de l'animal caçat i mort (fruit del treball de tota la tribu) que per a ells era la seva divinitat. Aquesta és la teologia, no escrita certament, però sí pintada a les coves -per a nosaltres "prehistòriques"- d'Altamira.

Aquesta teologia d'Altamira ens diu que la vida de la tribu procedeix de la vida de la divinitat, per a ells representada en un animal més "poderós" que cadascú d'ells, que havia d'ésser sacrificada (caçada i matada) per el ritu de la caça, i que al consumir-la, en el ritu del banquet, com a aliment (menjar la seva carn, beure la seva sang) hom s'apropiava el seu poder, la seva vida (tenir vida eterna).

Aquesta teologia d'Altamira, arcaica, originada ja a la nostra més primitiva història de la humanitat, és la que segueix sustentant la nostra teologia de l'eucaristia i de la redempció: la idea de que el Fill de Déu ha de ser matat i consumit per a la redempció del món.

Recordar ara aquesta teologia d'Altamira no és, ni pot ser, ni ho vol ser, una proclama a abandonar aquesta arcaica teologia d'Altamira de la nostra eucaristia i de la nostra redempció. Tot al contrari, m'agradaria que servís per reconèixer que es tracta d'una idea absolutament arcaica, que es tracta d'un ritual de l'Edat de Pedra, que es tracta d'un arquetip humà, de quelcom existent en el més íntim i profund de l'ésser humà, i que no pot ésser expressat en paraules de dogma, sinó a través de la pintura i del mite.

Quelcom, doncs, que cal prendre's molt seriosament... I així cap estranyesa ens donarà el saber que a les ciutats mediterrànies dels primers segles de la nostra era, no només eren els grups cristians els únics que, a les seves reunions, menjaven la carn i bevien la sang de la divinitat.