Ir a la versión castellana
Si prefereixes Netscape Navigator

  Pàgina preparada per a 
Internet Explorer (800 x 600)


rahner01 (9K)

Quin és el "cor" del missatge cristià?
L'autocomunicació de Déu a la creatura
Un text de Karl Rahner


Si encara no has llegit l'anterior:
Les nostres afirmacions teològiques sobre Déu

Hi ha una segona experiència, conseqüència de la primera.

A la nostra teologia oblidem sovint o casi sempre allò que és el cor del què realment hauríem de parlar.

Va publicar els seus Schriften zur Theologie (Escritos de Teología) tot al llarg d'un període de trenta anys (1954-1984). La seva influència és notòria a la segona edició en deu volums de Lexikon für Theologie und Kirche (Friburgo, 1957-1965) (Léxico de Teología e Iglesia); completat més tard amb un volum d'índexs i tres de comentaris al Concili Vaticà II. Fou també co-editor amb Heinrich Schlier de la sèrie Quaestiones Disputatae (1958-1983), a on aparegueren algunes de les seves contribucions més originals sobre la teologia de la mort, inspiració escripturística i missió profètica de l'església. Va ajudar a planificar els cinc volums del Handbuch der Pastoraltheologie (1964-1972) (Manual de Teologia Pastoral), i els quatre del diccionari teològic Sacramentum Mundi (1967-1969). Finalment, va col·laborar en una enciclopèdia en trenta volums Christlicher Glaube in moderner Gesellschaft (1980-1982) (La fe cristiana a la societat moderna). Tota aquesta tasca editorial suposava una enorme quantitat de treball preparatori.
El curs, donat a Munich i després a Münster, Einführung in den Begriff des Christentums, fou sintetitzat a Grundkurs des Glaubens (dotze edicions fins a 1982) (Curso fundamental sobre la fe). La intenció pastoral i espiritual, que animava la seva obra, va quedar reflectida en un gran nombre de publicacions breus, com són les meditacions Worte ins Schweigen (1938) (Paraules al silenci), el seu primer llibre (dotze edicions), els sermons de quaresma de 1946, Von der Not und dem Segen des Gebetes (setze edicions) (Sobre la penúria i la benedicció del pregar), o Alltägliche Dinge (9 edicions fins 1974) (Coses cotidianes).
La bibliografia primària fins a la seva mort, incloses totes les seves edicions i traduccions arriba a uns 4.000 títols; la secundària a uns mil.
Les seves primeres obres filosòfiques, Geist in Welt (1939) (Espíritu en el mundo) i Hörer des Wortes (1941) (Oient de la Paraula), presenten ja un moviment dialèctic: per una part, la vinculació del coneixement suprasensible al món material-sensible de l'espai i el temps; i, per una altra part, tenint en compte ja la revelació cristiana, la transcendència de l'esperit humà vers l'Ésser infinit de Déu.
En els seus primers estudis sobre la teologia de la gràcia (cfr. Escritos, 1:325-378), posa l'accent en la gràcia increada que és el mateix Déu, i en el caràcter experiencial de la gràcia com un nou fonament vital. Amb motiu del centenari del Concili de Calcedònia (451-1951) va començar l'esbós del que més tard s'anomenaria "Cristologia transcendental" (Escritos, 1:169-222?). La unitat personal insuperable de l'home únic Jesús amb Déu és la forma única i tanmateix prototípica i suprema d'aquella autocomunicació de Déu que s'ofereix a tots i a cadascú dels homes com plenitud, eternament vàlida, de la seva existència.
De la reivindicació definitiva de la revelació de Déu en Jesucrist com únic mitjancer de la salvació se segueix aquesta visió universal, que està també a la base de la discussió sobre la pertinença a l'església, inspirada a l'encíclica Mystici Corporis (Escritos, 2:9-94). Tot ésser humà és creat amb l'orientació ontològica a la comunicació de Déu, com una nova finalitat essencial, gratuïta, com "existencial sobrenatural" (Escritos, 3:300 y 1:330, 339-341). Aquest "existencial sobrenatural", no recognoscible per si mateix com gràcia de Crist, és una crida i un repte a la llibertat humana que l'home experimenta conscientment com de Déu, el qual, com diu Agustí, és més interior a nosaltres que la nostra mateixa intimitat (Confesiones l. 3, c. 6).
Rahner anomena "cristians anònims" (Escritos, 5:152-156) a qui es lliuren lliurement a aquest moviment de la gràcia en els seus cors, malgrat no hagin tingut notícia alguna de l'evangeli. Com en qualsevol altra relació transcendental de la raó i voluntat humanes, també en l'"existencial sobrenatural", el moment últim "transcendental" de la revelació remet a un esdeveniment exterior, a l'esdeveniment de Jesús en el seu espai i temps. Perquè l'íntima experiència de la gràcia aconsegueix claredat i univocitat únicament per la paraula de la revelació, que surt al nostre encontre de forma "concreta" i "oficial" en el testimoni de la Bíblia. La teoria dels cristians anònims és una explicació teològica anticipada del Vaticà II.

Extractat de
Diccionario Histórico
de la Compañía de Jesús

¿Què és realment el "cor" del missatge cristià? Podem dir, ben cert, que aquest "cor" és Jesús de Natzaret, el crucificat i ressuscitat, de qui nosaltres portem el nom de cristians.

Però ens falta dir per què i com aquest Jesús és aquell, l'únic, a qui ens podem remetre, l'únic a qui ens podem confiar a la vida i a la mort.

Quina resposta donarem a aquesta pregunta?

Confessant que allò que ens és assegurat i ofert amb garantia per Jesús, i per ell únicament, és la comunicació que fa de si mateix el Déu infinit, superant els límits de tota realitat creada, superant els límits de tot do finit de Déu.

Afirmar de Jesús altra cosa, mantenint la seva realitat i el seu anunci dintre del món del finit i del contingent, podria certament fundar una religió, la millor tal volta, però no la religió absoluta vàlida per a tots els homes.

Per mi, doncs, el cor veritable i únic del cristianisme i del seu missatge és la comunicació que Déu fa realment d'ell mateix a uns éssers creats. És confessar la més inaudible de les veritats: que el mateix Déu -amb tota la seva realitat i glòria infinites, amb la seva santedat, llibertat i amor- pot realment, sense la menor reducció, venir fins a nosaltres, entrar de ple a la nostra existència de creatures.

Davant d'aquesta veritat -davant d'aquesta realitat- tot allò altre que el cristianisme ens pot oferir o demanar-nos, serà quelcom provisional o ens vindrà com una conseqüència secundària.

El que jo vull dir es pot expressar d'una altra manera (no oblido el que acabo de dir sobre el caràcter analògic de tota formulació teològica). Però tot jesuanisme, per molt pietós que sigui, tot compromís per la justícia i l'amor en aquest món, tot humanisme que intenta posar Déu al servei de l'home (sense enfonsar l'home dins de l'abisme de Déu), serà vist per mi com la religió d'un humanisme excessivament modest. Un tal humanisme ens està prohibit per la violència incomprensible de l'amor de Déu que fa veritablement que Déu surti de si mateix.

O nosaltres volem el tot, a Déu en la seva pura deitat, o nosaltres resterem condemnats, tancats dintre de la nostra finitud. Aquesta és la veritat: per causa del caràcter sense pietat de la gràcia, o nosaltres ens asfixiem dintre de la nostra finitud, o nosaltres arribem allà on Déu és Déu.

Però aquesta set d'absolut, aquesta exigència irreprimible de l'incondicional, aquest èxtasi de l'esperit finit en Déu, no el trobem pas en l'home del carrer. I ens hauríem, doncs, de preguntar com concebre aquest camí, aquesta odissea dels homes (sense excloure ni els primitius de fa un milió d'anys ni els no cristians, ni tampoc els ateus) que arribi a obrir-se sobre Déu.

És necessari avui dia, quan el cristianisme pot i vol ser una proposta als homes de totes les cultures i de tots els temps, que reflexionem sobre el tema del cristianisme "anònim" (aquesta expressió, molt discutida, és el que menys m'importa).

¿No pot existir la pretensió extraordinària de no voler ésser salvat individualment sense veure com el pròxim és salvat? ¿no pot existir un acte d'amor sublim, exigit al fons de tot cristià, de no esperar res per a si mateix si no és esperant per a tots?

¿No ens podem, doncs, preguntar-nos com la gràcia de Déu (Déu mateix comunicant-se) s'escampa realment sobre tots els homes i dones, i no sols sobre els pocs que han estat marcats pel segell dels sagraments?

No queda prohibit a un teòleg cristià considerar el tema del pecat de l'home i el del perdó de la falta per pura gràcia com una mica secundari en relació al tema més central de la comunicació radical que Déu fa d'ell mateix a la creatura, d'aquest inesperat prodigi d'un Déu que es dóna a fons perdut, convertint l'aventura d'aquest amor en la seva pròpia història.

Deixeu-me tornar-lo a dir: jo crec que podem tranquil·lament tractar la comunicació que Déu fa d'ell mateix a la creatura com un tema més central que el del pecat i de la remissió dels pecats.

Ja sé que aquest enunciat és dels més problemàtics, sobre tot a la llum de l'Escriptura: per ella som pecadors que, en el nostre egoisme, ens tanquem sempre de nou en nosaltres mateixos; tenim necessitat de la gràcia i del perdó de Déu; la comunicació de Déu es realitza sempre, de fet, sota la forma del perdó; l'experiència radical de la nostra condició humanament irremeiable de pecadors és sempre la situació concreta a partir de la qual l'home es posa efectivament a allargar els braços envers Déu.

Tenim el perill de prendre, per orgull, massa seriosament el pecat i d'oblidar que allò que més ens esgarrifa, al considerar tots els horrors de la història de la humanitat, és potser, malgrat tot, més el resultat de la nostra condició de creatures, en la nostra estultícia, debilitats i passions no culpables, que no del pecat pròpiament dit, el que ens faria responsables davant del tribunal de Déu.

És, doncs, en nom d'una visió perfectament cristiana i no d'un humanisme presumptuós que podem donar a la fe en la comunicació de Déu en la llibertat de la seva gràcia alguna certa preeminència sobre la confessió del pecat de l'home.

En aquest moment, quan el què ens importa no es donar una descripció de tota la realitat cristiana, sinó intentar dir alguna cosa de l'experiència, evidentment subjectiva, que hom ha anat fet, tot al llarg de la seva vida, d'aquesta realitat, reconec amb cert temor que a la meva teologia -necessàriament subjectiva- el tema del pecat i del perdó resta una mica a l'ombra per darrera del tema de l'autocomunicació

Properament
La tercera experiència
Teologia i espiritualitats
Tenen encara sentit avui dia
les disputes teològiques
entre les ordres religioses?

Resum i traducció meves
de la segona de les quatre experiències evocades
per en Karl Rahner
en l'homenatge que l'Acadèmia Catòlica de Fribourg
li reté el 12 de febrer de 1984 en ocasió del seu 80 aniversari.
Poques setmanes després, el 30 de març, moria.

Text íntegre en versió francesa (format .doc)
La presentació d'aquest text (com d'altres) no suposa el meu acord amb el que diu. Només suposa per part meva que cal ser conegut i discutit
Lectura recomenada:
Una experiència de Déu. L'has tinguda?
Penses que la pots tenir?
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol
sscu@tinet.cat
Desembre 2004
Per dir la teva Pàgina principal de la web


Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)      Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)