| En aquest món esbojarrat hi ha dues coses adorables que, fins i tot, semblen inventades. La primera és creure en la vinguda positiva any rera any dels Reis d’Orient. La segona, sempre relacionada amb la primera es assumir el paper misteriós i clandestí de Rei.
Penseu allò que millor us assembli, però treure la “Grossa” de Nadal o ser l’accionista majoritari amb la presidència inclosa de la Transmediterrània, puc assegurar-vos que res es tan agraït com la il·lusió que transmeten aquests Mags. Ni de bon tros.
Quan jo era un nen no creia en fantasmes ni en bruixots, tenia fe de criatura i em recordo a l’aguait de les converses de la gent gran i m’esperava amb un delit imaginatiu els passos silenciosos, lents i solemnes dels camells, els pels de les barbes del Rei blanc i el color diferent del Rei negre i la beatitud del Rei ros i tota la fastuositat dels seus patges.
Per aquelles dates els pares s’envolten d’una aurèola de misteri, amagant somriures de complicitat. A l’endemà però, quan esclata el matí lluminós de Reis, tot ja es una altra cosa. Tota la tendresa i l’interès és posen al servei de la música inconfusible dels infants.
Jo no vaig ésser mai Rei, però sento un rampell de tendresa en veure la gent com a ombres apressades traginant paquets sota la nit gèlida, estelada i màgica del cinc de gener i m’envaeix una veritable enveja per no ser infant.
Miquel Serra |
