| "Miquel Huguet, doctor en Informàtica"
L’any 1979 es llicenciava a la Universitat Politècnica de Catalunya, la primera promoció d’informàtics, aleshores una carrera emergent de la que pocs sospitaven el futur brillant en el que s’ha desenvolupat en el decurs dels últims vint-i-cinc anys. El número 1 per a tot l’Estat de l’esmentada llicenciatura fou el jove alforgenc en Miquel Huguet i Vilella, que mai ha perdut els vincles amb el seu poble i sovint el podem veure entre nosaltres si més no, per “escampar la boira” de les seves responsabilitats prou importants, dedicat a la pràctica del seu esport favorit: caminar.
A les acaballes de l’estiu prop passat, a la tornada d’una de les seves caminades, ens creuem a l’alçada de la Creu de Pedra i aprofito l’avinentesa per demanar-li fer petar la xerrada en qualsevol estona quan a ell li vagi bé. Va acceptar-ho de bon grat i un parell de setmanes després, coincidint amb la tarda del dissabte de Festa Major encetem una llarga, intensa conversa que ha estat, al menys per a mi - a mesura que vaig penetrant en el personatge - un autèntic delit.
—Jo el que voldria Miquel, abans que res, es conèixer el personatge que tinc al davant. Potser per la diferència d’edat no hem coincidit gaire en les nostres estades a Alforja. T’agrairia que em facis cinc cèntims del teu “currículum” personal...
—Vaig néixer a Alforja a l’any 1956. Quan tenia 11 anys vaig anar a estudiar el Batxillerat al col·legi La Mercè de Montblanc, continuant COU a Tarragona i després a Barcelona per cursar estudis d’informàtica, primer a l’Autònoma i després a la Politècnica de Catalunya. Finalitzada la “mili”, vaig treballar un parell d’anys a la Universitat com a “profe”, però volia continuar estudiant i me’n vaig anar a la University of California at Los Angeles (UCLA). Allà vaig fer primer un màster i després el doctorat en Informàtica, en l’àrea d’arquitectura de computadors que és la meva especialitat.
—Per a quina empresa treballes, si és que podem definir-ho com empresa?
—L’empresa s’anomena Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA). És un consorci públic que va crear l’any 1991 la Generalitat de Catalunya, a traves de la Fundació Catalana per a la Recerca, i que aplega avui dia nou universitats. El centre ofereix serveis de càlcul d’altes prestacions i gestiona la xarxa de comunicacions que proveeix l’accés a Internet al món universitari i de recerca, anomenada l’Anella Científica, i el Punt Neutre d’Internet de Catalunya, anomenat CATNIX.
—Dins d’aquest complex organigrama, quin és el lloc que ocupes?
—Des del 1996, en soc el seu director.
—Aquest estiu els diaris donaven la notícia que havia d’instal·lar-se a Catalunya un superordinador que seria el segon més gran del món. Què en saps d’això?
—Catalunya va apostar fort per la supercomputació ja fa uns quants anys creant el CESCA. Després, l’any 1993 Galícia va fer el mateix i va fundar el seu propi centre (el CESGA). Enguany, per primera vegada, el Govern espanyol ha apostat per aquesta tecnologia, i ha creat el “Centro Nacional de Supercomputación” que s’ubicarà a Barcelona. Aquest nou centre disposarà de la màquina més potent d’Europa que ja han avançat les primeres notícies. En aquesta decisió suposo que ha ajudat molt el lideratge que té Catalunya en aquesta àrea i el fet de disposar d’un teixit d’investigadors per explotar eficientment les prestacions d’aquesta gran màquina.
—Quina experiència va significar-te la teva estada als Estats Units. Et suposo amb la llicenciatura acabada a la Universitat, amb unes experiències molt minses i ensopegar-te en una tecnologia avançada, gairebé enlluernant...
—Jo vaig marxar a l’any 82 quan aquí tot just començava una incipient democràcia. El meu salt va ser en etapes esglaonades. Surts d’Alforja i te’n vas a Barcelona, després de passar per Montblanc i Tarragona. Tot i que les distàncies són molt properes, ja és un canvi prou significatiu. El salt a Los Angeles, deixant a banda el canvi d’idioma, d’una cultura i una forma de vida absolutament diferent, et sobte trobar-te amb una ciutat de més de 12 milions d’habitants. Encara que el meu principal objectiu només fos estudiar, em va sorprendre descobrir moltes arrels catalanes a Califòrnia, fet ben curiós. Part d’aquesta història avui ja es prou coneguda. Tot va començar quan els catalans van ser autoritzats a comercialitzar amb “les Amèriques”, allò que alguns en diuen “descobrir” i altres “colonitzar”, i van entrar a Califòrnia procedents de Mèxic. Aquests fets històrics van ocórrer a finals del segle XVIII durant el regnat de Carles III. El capità Gaspar de Portolà, que va acompanyar fra Juníper Serra a la primera expedició, va ser nomenat el primer governador de Califòrnia. En la qüestió evangelitzadora, el primer bisbe també va ser català així com les primeres monges. Quan vaig arribar-hi l’any 82, feia poc temps que s’havia creat el Casal dels Catalans de Califòrnia i vaig aportar el meu gra de sorra ajudant-los a muntar el seu butlletí que servia de lligam entre la comunitat catalana de Califòrnia. Les col·laboracions i escrits que es publicaven ens ajudaven a descobrir aquesta part de la història i em va permetre conèixer a molts catalans, alguns arribats per raons d’un exili forçat, altres per assumptes de caire econòmic i altres, com jo mateix, per raons d’estudis. L’exiliat més famós que teníem entre nosaltres era el gran polític i escriptor Josep Carner, que va morir allà molt a prop de Los Angeles.
—Deixem la història i tornem al punt inicial de 1982. Aleshores aquí la informàtica era una carrera incipient que tot just començava a obrir-se al món. Quan tu arribes a Los Angeles, cal imaginar-se que la diferència és brutal...
—Doncs, sí. Pensa que la primera generació de llicenciats en informàtica a la Politècnica va sortir a l’any 1979. Si parlem de les coses agradoses de llavors, de bons records, el més bonic d’aquella etapa, és que tots apreníem junts: professors i alumnes, amb un ambient d’una gran cordialitat, perquè en aquesta àrea tots érem novells. No obstant això, la diferència, com bé dius, va ésser brutal.
—Explica'm la teva sotragada quan arribes a Los Angeles i que jo imagino un altre món en tots els aspectes...
—A UCLA la carrera d’informàtica ja portava molts anys de rodatge i ja tenia una solera consolidada. La meva decisió d’anar-hi és fàcil d’entendre. Si aquí havies de fer un doctorat no tocava altre remei que fer-ho amb la gent i el professorat que més o menys havíem estudiat junts. No és el mateix que t’expliquin els llibres de com es dissenya una màquina a que tinguis al costat de professor a la persona que els ha escrit o que ha dissenyat la màquina esmentada. T’explicaré un exemple significatiu ara que tant es parla d’Internet. Un dels seus quatre pares fundadors, en Leonard Kleinrock, estava ensenyant en aquella Universitat i el vaig tenir de professor. La diferència és prou evident i amb un nivell de competitivitat que no et pots arribar a imaginar.
—Em prenc la llibertat de fer-te una pregunta i voldria pregar-te que deixis a banda la modèstia: Et consideres un cervell privilegiat, allò que en castellà anomenen “un cerebrito”?
—No, rotundament no ho crec. Em considero una persona que m’ha agradat sempre molt estudiar i que he tingut l’oportunitat de poder-ho exercir durant molts anys. Però així... et diré que alguns “cervells” que he conegut m’han deixat molt impressionat. Però jo no em tinc per cap “cervell” ni de bon tros. Tinc companys de doctorat que han creat nous processadors. He conegut un indi que ha creat la seva pròpia empresa, que s’ha fet milionari, fent realitat el “somni americà”.
—No has tingut mai la temptació de crear la teva pròpia empresa, de fer-te super-milionari?
—A mi el que m’agrada es poder combinar les coses: tipus de feina, família i vida social. Els amics que s’han quedat allà, potser han avançat tècnicament molt més però també es cert que en l’aspecte humanístic, han tingut de renunciar a moltes coses. El dia té vint-i-quatre hores i cal una distribució raonada d’aquest temps. Ara mateix em permeto gaudir de tres dies de festa major al meu poble, tres dies d’esbarjo total que amb l’altre sistema de vida son impensables totalment. Però també penso que ambdues formes de vida tenen avantatges i desavantatges. Quan decideixes tornar...a veure com t’ho explicaria...has d’assumir el retorn. Jo vaig tenir un gran “xoc” a l’anada... però compte! també et “xoca” el viatge de retorn, professionalment parlant. Encara que hagis nascut aquí, el retrobament amb allò que vas deixar, set anys després, ho trobes tot molt canviat.
—Llavors per què has tornat Miquel...
—Per què he tornat? Home, suposo que a l’any 87, al perdre el pare et planteges...a veure com t’ho diria... Imaginat que quan ets jove no hi penses en la mort, només faltaria! Ara bé, quan la persona que has tingut de referent ja no hi és et planteges aquelles preguntes essencials en la vida: “per què estem aquí?”, ”què és la família?”, “l’únic que hem de fer es treballar i guanyar diners?”, per dir-ho d’alguna manera. Tot això, el dia que perds la persona que segurament també es feia aquestes mateixes preguntes, t’acabes plantejant una sèrie de coses i vaig arribar a la conclusió que a mi m’agradava viure a Catalunya, l’enyorava i la meva opció personal va ser emprendre el camí de tornada. Evidentment que renunciava a estar en els llocs que tècnicament estan molt avançats però he guanyat en altres aspectes. El treball que tinc aquí em permet estar treballant amb l’última tecnologia. Imagina’t quan tinguem aquesta nova màquina de la que hem parlat abans. Tot això no cal que ho transcriguis fidelment...
—Cal puntualitzar Miquel... jo en totes les entrevistes que s’han publicat en l’INFORMATIU, he tingut molta cura de respectar les opinions del personatge. Et diré més, deixant de banda els “tecnicismes” inevitables en una xerrada com aquesta a mi el que m’agrada és arribar fins allà on sigui possible al tarannà vital del personatge. Si m’he permès formular-te certes preguntes és perquè m’ha sorprès molt agradosament que una persona amb una intel·ligència com la teva hagi decidit de tornar als seus orígens i veure’l amb pantalons curts i samarreta enfilant riera amunt omplint-se la nineta dels ulls del paisatge ennyora’t de la seva infantesa...perquè he arribat a la conclusió de que “tot” no és “allò”...de que el món de la informàtica i altres tecnologies, ens arrosseguen a una certa deshumanització i crec que ha arribat el moment de preguntar-te d’una manera oberta si la informàtica no acabarà per deshumanitzar-nos...
—No, rotundament no! Tampoc cal dramatitzar-ho. La informàtica és una eina. Avui tot és més planer. Si tu ho preguntes a les dones encarregades de portar a terme el dia a dia de la llar, és prou evident que ho tenen més fàcil avui amb la tecnologia de la que disposen a casa: rentadora, microones, rentavaixelles, etc. Ja no podem ni tan sols imaginar la tasca feixuga de les nostres àvies que havien d’anar a rentar fins al “bassot” carregades de roba amunt i avall patint el fred i la calor. De la informàtica hem de mirar la part positiva. No deixa d’ésser una eina de càlcul d’una gran importància per fer previsions que l’home no podria realitzar per si mateix. Pensa que si l’home va arribar a la lluna es perquè abans uns enginyers havien fet una simulació informàtica. Estic plenament d’acord que una persona que fa un abús de la tecnologia, o de la informàtica en el cas concret que estem parlant, pugui en un moment determinat arribar a deshumanitzar-se. Hem de tenir molt clar que pel fet de disposar de l’eina, hem de veure totes les avantatges que te i cal reconèixer que ens ha portat un progrés social immillorable en tots els aspectes. En aquest sentit, soc tecnòleg i m’estimo la tecnologia i no crec que això sigui cap impediment ni procés de despersonalització, tenint cura de no caure en un abús descontrolat. Tot és qüestió d’una educació adequada.
—Teniu alguna frontera?
—I tant que sí. Tenim les fronteres tecnològiques. Però normalment el que acostuma a passar és que a cada nou avançament es van trobant noves solucions. Fent un repàs ràpid es pot observar com ha anat evolucionant el mercat de la computació. Sovint es posen a l’abast del mercat ordinadors més petits amb xips molt més potents i això és un fet gairebé quotidià. Si em preguntes que pot passar el 2010 o el 2013, doncs no ho sabem. Sempre hi ha gent a la recerca de nous materials que poden substituir el silici usat actualment.
—No ho sabeu o no ho voleu dir...
—No ho sabem! En aquests moments, t’ho dic seriosament no ho sabem! No amaguem res. Tan de bo l’ordinador fos per nosaltres més transparent.
—Deixem-nos de tecnologies que ja em surt fum per les orelles i aterrem al carrer de la Font, al nivell de l’anècdota personal. Tinc notícies de que quan eres jovenet, gairebé un brivall de disset o divuit anys, vas capficar-te a fer venir a Alforja res menys que el president del Barça al qual se li va oferir un sopar al Parc...
—I tan que me’n recordo! El president d’aleshores era l’Agustí Montal.. T’ho explicaré. En aquell temps recordo que estava en la Secció Esportiva dels Amics d’Alforja. Jugàvem a bàsquet i altres esports i els de la Secció Recreativa (que organitzaven els balls) sempre ens recriminaven que ells guanyaven les “peles”, mentre que nosaltres i els de Cultura ens les gastàvem. Vam pensar que havíem de fer alguna cosa per arreplegar alguns “calerons” i se’ns va ocórrer, prèvia consulta al president de l’entitat que era el Robert Sarobé, de convidar a un sopar el president del Barça. El Robert em va fer la reflexió de la dificultat de que un personatge de tanta importància acceptés la invitació.
Vosaltres mateixos...
Dit i fet. Em vaig presentar al despatx del senyor Montal i... encara m’ho pregunto ara, però el cas és que vàrem aconseguir que acceptés la nostra invitació i per primera vegada, i fins ara, ha estat l’única ocasió que un president del Barça ha presidit un sopar a Alforja, seguit d’un col·loqui força interessant.
—Quan ets fora d’Alforja i en les etapes en que has estat molt lluny, sempre recordes aquest bocí de món...?
—Evidentment que sí! Trobo que el lloc on has nascut, on hi tens la família i els amics “de tota la vida” sempre el portes molt endins. Un fet curiós: a la meva casa de Los Angeles sempre hi vaig tenir una foto del nostre campanar, cosa que a Barcelona no és el cas perquè sovint estic aquí i el puc veure. Jo vaig tornar per la nostàlgia, pel sentiment envers aquesta terra.
—És molt bonic això que em dius Miquel. Un home amb aquest alt nivell tecnològic vençut pel crit de la terra... Per cert com veus Alforja el teu poble, en l’actualitat.
—Alforja ha millorat molt. En realitat tot el país ha canviat a millor. Jo el que trobo a faltar ara es que hauríem de treballar conjuntament. Però sembla que cadascú s’ho munti pel seu compte. Parles amb els uns i amb els altres, i tots pensen que fan el que ells creuen el millor pel poble i d’aquesta manera s’esdevé molt poca col·laboració. En un poble petit com el nostre ens convindria anar-hi tots a una, encara que estic segur que és més fàcil dir-ho que aconseguir-ho.
D’altra banda, també observo una creixent falta de civisme. Em preocupa que en aquests vint -i- cinc anys de democràcia, després de sortir d’una dictadura amb una autoritat que en la nostra època era molt qüestionada, aquesta hagi desaparegut completament. Alforja pateix d’una onada de “gamberrisme” que els mateixos pares ho encobreixen i a més ho toleren. En comptes de renyar els fills quan han fet una malifeta (xiquet t’has equivocat, aquest no és el camí...), arronsen les espatlles i diuen que el seu xiquet no ho pot haver fet. Això no és educar-los. Indirectament, el que es fa per ajudar-los, els encomana una irresponsabilitat i una manca de civisme. Aquí tots hi perdem!
La conversa ha estat llarga i intensa amb aquest alforgenc ferm, cult, intel·ligent i que avui ocupa un dels càrrecs més importants en l’organigrama tecnològic del nostre País. En representació de l’INFORMATIU l’hi agraeixo molt sincerament que m’hagi dedicat una estona del seu temps. Aquesta vesprada coincideix amb el segon dia de la Festa Major i ens espera l’esbarjo del concert de tarda de l’orquestra Blanes. N’estic convençut de que ell també vol participar en la Festa Gran del seu poble fidel al crit de la terra estimada, a la força intangible de la nostàlgia.
Gonçal Evole |
