A l’any 1956 el país estava en una situació precària, la llarga postguerra civil havia durat més del compte per les conseqüències de la II Guerra Mundial, tot Espanya estava sumida en una autèntica misèria. El més fotut de tot era que no es veia cap sortida ni a curt ni a mitjà termini. Els aliats, després d’acabar amb Hitler i Mussolini, no enderrocaren la dictadura de Franco però no deixaren entrar Espanya en els beneficis econòmics del Pla Marshall promogut pels Estats Units de Nord - Amèrica.
Aquest Pla anava destinat a la reconstrucció d’Europa que havia quedat arrassada per la guerra mundial. Davant les incerteses que presentava la vida en aquells moments, un fet va venir a complicar- ho encara més, si és que era possible. Durant tot el mes de febrer d’aquell any un vent glacial procedent de la Sibèria va matar tots els olivers del terme d’Alforja. L’hivern havia estat massa suau fins al dos de febrer en que començaren les fortes glaçades, arribant durant diversos dies als 14º sota zero. En aquella època Alforja tenia poques oportunitats pels joves. Fer de pagès la majoria o fer de manobre els altres.
També cal dir que en aquell temps hi havia una altra oportunitat: les mines de coure dels Crossos, que feia pocs anys s’havien obert. Davant d’aquest panorama tan poc afalagador, hem de tenir en conte que l’olivera era la segona producció agrària d’Alforja, després de les avellanes. Alguns joves alforjetans decidiren deixar el poble i marxar cap a un altre indret a buscar el manteniment familiar. La majoria anaren a diversos països de Sud - Amèrica, principalment Argentina i Brasil.
Jo vaig ser dels que vàrem anar al Brasil. Deixava els meus pares sols, en una edat en que ja no eren joves, però amb la ferma promesa de reunir-nos el més aviat possible. La meva arribada en aquest immens país, no fou tan traumàtica com d’altres immigrants d’aquell moment. El meu germà Josep hi havia arribat un any abans, preparant el camí. La primera impressió que vaig tenir fou la immensa grandària del Brasil, unes disset vegades l’extensió d’Espanya. El primer treball que hi vaig fer, fou el que havia après a Alforja, forner. Aquesta feina durà una setmana. Vaig acomiadar-me amistosament del patró, doncs vaig pensar que no havia travessat l’Atlàntic per ser un assalariat.
Al moment d’arribar al Brasil, aquest país estava poc industrialitzat. Les exportacions tradicionals del Brasil havien estat la fusta, el cautxú ( aquest producte donà una gran riquesa a la ciutat de l’interior Manaus, que fou considerada com el París d’Amèrica ) a la seva davallada vingué el cultiu del cafè, Brasil es convertí en el primer productor mundial. Veient la importància del cafè, la nostra família va comprar una finca i es convertirem en colliters de cafè.
Al poc temps d’arribar al Brasil vaig conèixer una noia, l’Elisau, nascuda al Brasil d’ascendència italiana. Ens vàrem casar i es convertí en la mare dels nostres fills. Aquests fills nostres també han visitat aquestes terres i la meva gran il·lusió és que els nostres nets puguin també venir a conèixer la terra dels seus avant passats.
Al Brasil tinc molts bons amics, però els amics més entranyables els continuo tenint al meu poble d’Alforja que mai oblido.
Anton Freixas
