Part
I: Teoria
a)
Preliminars Metodològics
a-1) El mètode d’exposició de la teoria
7
a-2) Les condicions d’adequacitat de qualsevol teoria sobre
la Realitat 9
a-3) Les condicions d’adequacitat de la
LEES
(Lògica Eròtica Experimental
i subjectiva)
15
a-1) El mètode d’exposició de la teoria
Utilitzant el xerroteig dels “metodologistes” de la “filosofia
de ciència”,
el meu mètode al llarg d’aquesta exposició és “hipotètic-deductiu”.
El seu significat és senzill:
i)
Com
a PRIMER PAS, es presenta la teoria (en aquest cas, la meva Teoria Eròtica
de la Naturalesa Humana, però podria ser qualsevol teoria, relacionada amb
qualsevol subjecte/objecte de l’experiència humana, tot i que alguns objectes
de l’experiència humana són [al menys
aparentment] “irreals”).
(1) en total generalitat “abstracta”, com quelcom vàlid universalment en la seva aplicació (abast), però en
unitat genuïna amb qualsevol aplicació concreta,
particular, al món-real.
(2) com a sistema de deducció lògica, o sistema
deductiu. Això significa:
(2.1) Primer, s’assumeix un conjunt finit de conceptes,
definicions, premisses i regles d’inferència deductiva. I entre altres, també caldria especificar aquí les nostres/seves
condicions per considerar-la “ADEQUADA”, a tres nivells: adequació
descriptiva (ADe), explicativa (AEx) y avaluativa (AAv)) .
(2.2) Segon, en aplicar les regles d’inferència,
s’arriba a inferències o conclusions (que
es dedueixen del conjunt finit
aquestes tesis constituents de la teoria).
(2.3) En aquest primer pas no es fa cap intent de
justificar la veracitat, la correcció o l’adequació de les assumpcions inicials. Aquesta serà la tasca de la segona etapa
de la construcció de la teoria.
ii)
Ara, i només ara, ve el SEGON PAS/etapa: l’intent de demostrar, per referència a l’espectre (el conjunt) més ric possible de fets de l’experiència
humana, l’adequació al món-real (descriptiva, explicativa i avaluativa) de les conclusions deduïdes hipotèticament
del conjunt inicial de suposicions.
Això
consisteix en confrontar la teoria:
(I) amb fets d’experiència
seleccionats o presentats (pel
teòric i/o pels seus oponents)
(II)amb les condicions (criteris)
d’ADe, AEx i AAv (d’Adequació Descriptiva,
Explicativa i Avaluativa) especificades prèviament pel teòric.
En principi, aquest procés/projecte de confrontació “empíric” de la teoria
(conclusions deduïdes hipotèticament, suposicions inicials i adequació metodològica de les inferències amb els fets
de l’experiència, és interminable. En la pràctica, en qualsevol etapa d’ una
teoria, ha de ser possible demostrar
- l’adequació o inadequació
relativa (relativa a totes/qualsevol de les teories competidores o alternatives [i/o
complementàries] en qüestió
- i, també,
la seva adequació o inadequació relativa a les normes d’adequacitat
especificades prèviament entre les assumpcions.
Observeu que una teoria podria ser adequada en una dimensió (ex. ADe), sense ser, necessàriament, adequada en
altres (AEx o AAv). Cada tipus
d’adequació ha de ser provada/demostrada de manera independent. El fracàs
en adonar-se d’això, i per tant de no fer aquestes distincions i de no comprovar cada tipus d’adequació
de manera independent, n’és
un dels trets característics de totes les teories, pures i aplicades, en els
diferents camps de coneixement (filosofia, física, psicologia, economia, política,
religió, art, etc., etc.). És, o hauria de ser evident, que tal fracàs també
ha tingut les conseqüències més terribles
i pernicioses en i pel coneixement humà, la cultura i la vida (lliure
creativitat), en tots els camps (veure “Aplicacions Pràctiques i exemples
concrets” per a més discussió i detalls).
Aquest mètode es diu “Hipotètic-Deductiu”,
ja què:
-
Els elements
del conjunt finit inicial assumit són hipòtesis, i així, qualsevol de les conclusions deduïdes d’ells és hipotètica.
-
I és “DEDUCTIVA”
en lloc “d’INDUCTIVA”, ja què la intenció és que les seves conclusions siguin producte d’estricta lògica
(donat el conjunt inicial d’assumpcions), sense referència a, o dependència
de fets particulars, concrets, de l’experiència.
Contrastant-hi radicalment, en teories d’inferència “inductiva”, qualsevol
conclusió només està “justificada” si pot ésser “induïda” de fets particulars
de l’experiència.
Jo considero tot el mètode “inductiu” com a immanejable, bàsicament inadequat
metodològicament,
i en
el millor dels casos, símptoma de la ideologia
empirista imperant.
a-2) Les “condicions d’adequacitat”
de qualsevol teoria sobre la Realitat
Quines
són les condicions que qualsevol teoria
amb pretensions d’aplicació al “món real” (i no només al món platònic”
de les idees), en el nostre cas, una teoria sobre la “naturalesa humana” (NH),
ha de satisfer? Crec que hi ha
tres conjunts de condicions:
1) Condicions
d’Adequació
“Descriptiva” (ADe)
Qualsevol teoria de NH aplicable al món real ha
de descriure adequadament característiques dels “fets” de l’”experiència”
humana. A la secció II suggereixo
la sèrie de normes que serien condicions d’Adequació Descriptiva (ADe) de
qualsevol teoria de la NH.
2) Condicions
d'Adequació
Explicativa (AEx).
Una teoria només és lògicament (necessàriament) bona
(“vàlida”) en la mesura que té el poder (l’habilitat, la capacitat) d’explicar
adequadament els fets que descriu, i aquesta adequació explicativa consisteix
en demostrar com els fets descrits són deduïbles sistemàticament de les lleis
causals de la teoria;
ja que una explicació adequada d’uns fets descrits només pot consistir en
llur deducció sistemàtica mitjançant aquest
conjunt de lleis causals. Tota explicació adequada és (sistemàticament) llei-causal,
i per tant és necessàriament (lògicament)
adequada només en la mesura que ho siguin les lleis causals especificades
(requerides) per les Condicions d’Adequació Explicativa de la teoria.
A la secció II, especifico les condicions d’AEx que
crec que qualsevol teoria de NH ha de satisfer.
En la Teoria, i en conseqüència en la pràctica, hi
ha una unitat genuïna entre les Condicions d’ADe i AEx de la Teoria. Les
condicions d’ADe determinen fonamentalment i efectivament els “fets” que la
Teoria no solament ha de descriure sinó també explicar, si vol ser adequada.
Així com les Condicions d’ADe especifiquen tant
a) els
“fets” que necessiten explicació com
b) b)
el que constitueix una descripció adequada d’aquests fets,
igualment
les Condicions necessàries d’AEx de la Teoria especifiquen recíprocament tant
a) els
“fets” descrits com
b) el
que constitueix una explicació adequada d’aquests fets.
3) Condicions
d’Adequació Avaluativa (AAv)
Tots els conceptes humans, tant si són innats, o creats espontàniament (mitjançant la utilització
d’aquests poders cognitius innats) o adquirits (mitjançant la utilització
dels conceptes innats i/o dels lliurement creats) són necessàriament, com
a expressions de la naturalesa humana, una unitat genuïna de la descripció,
l’explicació i la normativa (avaluació). El fonament que sosté totes les descripcions i explicacions, a
fortiori, de totes les afirmacions d’adequació descriptiva i/o explicativa,
és el judici (“fets” – específics o variables) referent a si les descripcions o explicacions en qüestió són
“correctes”, “veritables”, “vàlides”, en una paraula, “adequades”.
L’afirmació “ara el gat està davant meu a l’estora” pressuposa un
judici
sobre la veritat i adequació general de l’afirmació. L’experiència humana,
i el coneixement que ens dóna, són essencialment una funció determinada (lliurement)
per les concepcions humanes. I la concepció humana (formació del concepte)
és sempre necessàriament jutjadora
(avaluadora). Pensar, experimentar o saber és jutjar. L’Home és l’Animal
Avaluador per excel·lència.
Ens caldrà descriure les Condicions d’Adequació Descriptiva, Explicativa i Avaluativa que crec que
tota Teoria de la NH ha de satisfer, explicar-les, i valorar-les (demostrar
la seva Adequació).
Més qüestions sobre l’Adequacitat d’una teoria (11/5/90)
I Adequació equival a veracitat
11
II Qualsevol teoria inclou uns criteris metodològics
12
III Independència de cada dimensió d’adequació 12
IV L’Adequació varia amb l’espai i el temps 13
I.
Adequació equivaldria a veracitat
L’”Adequació”
és NORMAtiva (conjunt de normes),
és a dir, d’una manera més genèrica, un Principi avaluatiu. La “veritat”,
per exemple, és una categoria normativa, avaluativa per excel·lència. Postular la “veritat” com a objectiu, fi o
meta d’una teoria és postular un valor. Per provar l’adequació avaluativa
de la veritat només cal reconèixer que la resposta a la pregunta que
es fa el buscador de veritat:
“-
Per què les falsedats, l’absurd o les mentides no poden considerar-se com
a objectius de la teoria? ,
o
a l’afirmació que “les falsedats, les mentides o l’absurd són tan adequats
com la veritat com a objectiu de la teoria” ,
només
pot ser: jo valoro la “veritat” i la prefereixo a les falsedats, mentides
o absurd. Si l’oponent es manté en la convicció que
la “veritat”
no és l’objectiu més adequat de
la teoria, aleshores tant el buscador de la veritat com el defensor de falsedats,
mentides etc. han de reconèixer que tots dos estan emprant “veritat”/”falsedat”,
o sigui “adequat”, necessàriament en un sentit avaluatiu-normatiu.
II. Qualsevol teoria inclou uns criteris metodològics
Qualsevol teoria inclou necessàriament
(com una part unida genuïnament) els seus propis criteris metodològics, el
qual vol dir les seves condicions d’Adequació, ADe, AEx, i AAv.
Qualsevol
teoria, explícitament o implícita, “conscientment” o “inconscient”, consistentment
o inconsistent, adequada o inadequada, necessàriament inclou (en el sentit
que pressuposa i implica) un conjunt de
criteris d’ADe, AEx, i AAv. L’adequació de les condicions d’Adequació explícites/implícites
d’una teoria és una qüestió a part. La negació d’aquesta
proposició, la insistència en la seva falsedat metodològica o inadequació,
és una instanciació o demostració auto-refutant de la veritat d’aquesta proposició
universal. Intentar, per la via de l’impossible, negar-la ,o provar la veritat
de la seva negació, només és possible mitjançant l’aplicació de criteris metodològics
alternatius.)
III Independència
de cada dimensió d’adequació
L’adequació de cadascuna de les tres subsèries de condicions
d’adequació (ADe, AEx, i AAv ) és independent, [i necessària] i ha d’ésser defensada, examinada i
avaluada independentment.
Una de les ideologies/pràctiques
més perjudicials en la història de les teories occidentals sobre filosofia
natural/ciència (unitat genuïna de la saviesa – sophia – i del coneixement
de la Natura – ciència –) ha estat l’acceptació o rebuig de teories en
massa, en conjunt, com a blocs únics on cal triar o tot o res, sense discriminar
quines parts són falses, quines són relativament adequades, quines relativament
inadequades... En la pràctica s’ha ignorat gairebé totalment la necessitat
de distingir i avaluar per separat les dimensions d’Adequació Descriptiva,
Explicativa i Avaluativa de cada teoria.
Més precisament,
si, com en el cas de la teoria Eròtica de la NH, la teoria és “hipotètica-deductiva”,
és a dir, consistent en:
a) Un conjunt
finit d’assumpcions o hipòtesis fonamentals: conceptes, definicions, premisses
i regles d'inferència deductiva.
b) Les conclusions derivades de a) i per a)
c) Els criteris d’ADe, AEx i
AAv,
haurem de considerar que la teoria és estrictament una Unitat Genuïna de a), b) i c).
Qualsevol teoria és estrictament,
una Unitat Genuïna de a), b) i
c).
IV. L’Adequació
varia amb l’espai i el temps
El concepte d’Adequacitat (on Descripció, Explicació o Avaluació estan en Genuïna
Unió) al mateix temps és una Unitat genuïna
triplement relativa:
1) És relativa a la sèrie
total de teories alternatives, competidores, diferents, rivals, existents,
i aplicades o aplicables en el camp de l’explicació en qüestió en cada espai-temps.
Els membres i la cardinalitat (magnitud) d’aquesta sèrie variaran necessàriament
en i per damunt de cada espai-temps.
2) És relativa al que és “empíric”
– és a dir, en termes no-ideològics,
les condicions de prova experimentals (factuals). Això també variarà
necessàriament de situació a situació en i per damunt de la funció de l’espai-temps.
Una de les claus determinants d’aquesta variabilitat de situació en les condicions
de prova experimentals és precisament la naturalesa variable dels Subjectes
Humans d’Experiència teoritzadors (els poders que exerceixen, llurs estils
d’exercir-los) i llurs teories (els productes d’exercir els poders d’experimentar
d’aquests Subjectes). Aquesta és la paradoxa (verídica) de la co-determinació
dels “fets” (d’experiència) per la “teoria” (de l’experiència) i inversament.
Així com les condicions de prova factual determinen crucialment (en part)
l’ADe, AEx i AAv de qualsevol teoria, també fa el mateix el contingut d'aquesta
teoria amb aquestes “condicions de prova”. Tots
els criteris d’ADe, AEx i AAv es compten entre els determinants crucials dels
“fets” d’Experiència de qualsevol situació variant espacial-temporalment.
3) És relativa als productes de 1)
i 2): l’estat de “coneixement” en qualsevol situació i en qualsevol
espai-temps serà necessàriament una funció variable de a) i de b).
En altres paraules, una teoria pot ser
jutjada en l’espai-temps o
situació 1, per exemple, Descriptivament Adequada, Explicativament IN-adequada,
i Avaluativament IN-adequada. Però, més tard, en un espai-temps o situació
2, pot resultar una sèrie completament diferent d'avaluacions d’adequació.
L’estudi de les causes psicològiques i socials d’aquestes avaluacions
“intel·lectuals” històricament variables pertany a la ciència inexistent de
la psicologia de les idees.
a-3) Les condicions d’adequacitat
de
la Lògica Eròtica (LEES)
Condicions d’Adequacitat
Descriptiva (ADe)
15
Condicions d’Adequacitat Explicativa
(AEx) 15
Condicions d’Adequacitat Avaluativa
(AAv) 16
Condicions
d’Adequacitat Descriptiva (ADe)
El que s’acaba de dir generalment
sobre la “veritat” s’aplica a fortiori a conceptes metodològics més
específics com ara “descripció” o “adequació descriptiva”. Tot parlant d’una
forma molt aproximada, una proposició o teoria és descriptivament adequada
si descriu veritablement els
fets de l’experiència en qüestió, en el camp que sigui.
Però, com amb la “veritat”,
un “oponent escèptic” podria argumentar: “Perquè una teoria ha de
descriure veritablement els fets? Per què no podria descriure’ls malament,
caricaturitzar-los, pintar-los del color que sigui, fer qualsevol cosa diferent
a descriure'ls? I la resposta que sigui, a l’igual que la pregunta escèptica,
només pot donar-se (justificar-se) en termes de Principis normatiu-avaluatius.
Condicions
d’Adequacitat Explicativa (AEx)
El mateix s’aplica als conceptes
d’”explicació” i d’ “adequació explicativa”. Aproximadament una Teoria (T)
explica una sèrie donada / seleccionada de fets d’experiència (F) si (i només si) les lleis causals (L1) que
regulen el conjunt de causes (C) (poders
reals postulats) assumides en la Teoria (T) permeten deduir els Fets (F) a
partir de les Lleis i del conjunt de Causes (Ll) + (C) com a llurs efectes
(lògicament) necessaris.
Dit d’una altra
manera, explicar adequadament seria
explicar lògicament)
Evidentment considero l’Explicació,
en aquest cas l’Adequació Explicativa, com una característica normativa essencial de qualsevol teoria.
Però si un oponent escèptic
diu: “No estic interessat en causes, en explicacions causals a fortiori,
en explicacions causals adequades. Prefereixo el caos, l’atzar,
simples afirmacions de probabilitat estadística (com en el cas de la Teoria
Quàntica Ortodoxa oposada a Einstein), o
el que sigui, aleshores no podrà refutar la presència normativa avaluativa
sobre bases purament lògiques o factuals, encara que assumís, contràriament
als fets, que les categories de “fet” i “lògica” no són
també, a la seva manera peculiar i distintiva, conceptes normatiu-avaluatius.
A l’Annex 3 es
pot trobar un exemple que ajuda a comprendre
que els conceptes de la “lògica” també són normatius.
Condicions
d’Adequacitat Avaluativa (AAv): ??? (falten)
6/4/90 9 del
matí
b) La Lògica (Eròtica)
de l’Experiència Humana
(primer
model-aproximació)
1. Qualsevol
acte d’Experiència E és una unitat (un tot, una totalitat: una total-ització
dinàmica) genuïna/complexa d’unitats
genuïnes, és a dir, un conjunt (classe) unit genuïnament
(propi i sobreposat) de sub-conjunts (classes), cada un dels quals
és en si mateix, més o menys, una unitat complexa i genuïna de membres de
la subcategoria. En termes de teoria de la parts/ tot, qualsevol experiència
és un Tot genuïnament unit (UG) de parts genuïnament unides. En el text a
continuació, en lloc de parlar de classes i sub-classes, parts i tots
en abstracte i amb estadístiques, prefereixo
parlar dinàmicament (existir és
transformar) de les relacions dinàmiques
(contínues) de la totalització (unitat genuïna) entre els elements constituents de qualsevol Experiència E.
Més específicament, qualsevol E és una totalització
(UG) de les següents sub-totalitzacions (UG’s):
A)
Un conjunt, més o menys complex, (motivat per Eros) de propietats qualitatives,
quantitatives, mentals, físiques i
emocionals (on cada “complexitat” és ella una totalització en GU). Aquesta
primera totalització constitueix el SUBJECTE D’EXPERIÈNCIA (SDE).
B) Un conjunt, més o menys complex, de:
i) condicions
materials, o matèria prima de l’Experiència
ii) condicions
estimulants
iii) condicions causals,
La totalització
de (b) en GU constitueix els OBJECTES D’EXPERIÈNCIA (ODE) del Subjecte,
el quals, com veurem, en unitat genuïna amb (a) (el Subjecte d’Experiència),
constitueixen les condicions ontològiques d’existència.
2. Adoneu-vos, com
una conseqüència crucial
del model eròtic d’Experiència, de la
necessitat lògica de la Unitat Genuïna entre l’ontologia (la Realitat
= les Experiències)
i l’epistemologia (el coneixement
i els models humans de les pròpies experiències:
a) És una veritat necessària i radical que els
éssers humans poden experimentar, i en conseqüència, conèixer, sols a través
de les seves pròpies experiències (de qualsevol realitat i de cada ésser humà).
Nosaltres no podem tenir, com a qüestió de necessitat lògica, coneixement
directe, que no sigui experiencial,
de cap aspecte de la Realitat. Qualsevol forma real o suposada de coneixement,
-- sigui Racionalista, Empirista, Positivista, Intuïtiva, Mística... o de
la forma que sigui, és una forma específica de l’experiència, el producte
directe o indirecte de l’exercici dels corresponents coneixements-poders (genuïns
o suposats) en qüestió. (Nota a constatar per futures elaboracions-models:
cada acte de coneixement és necessàriament una (característica
de l’) experiència, però no al contrari: cada experiència no genera necessàriament o produeix un acte de coneixement).
Per conèixer
qualsevol ODE, hem de tenir-ne l’experiència. La conseqüència és que podem conèixer, per tant, experimentar,
únicament el nostre món (real) d’experiències,
donat que tot coneixement és (una sub-classe pròpia d’) experiència.
b) Específicament,
els ODE dels que podem tenir coneixement
a través d’experiència, són, com a molt, formes que s’apareixen (equivalent a dir els Efectes) de les seves corresponents
Causes Reals, de les quals no podem tenir experiència directa (en conseqüència,
coneixement directe).
Nosaltres podem tenir coneixement directe a través de l’experiència d’un ODE
donat, però aquestes són, necessàriament, algunes de tot l’ampli espectre
de formes que se’ns apareixen com a efectes (expressió) de les seves causes
reals.
Com a llei general de l’experiència humana,
podem experimentar, d’aquí conèixer, les
causes reals sols indirectament; és a dir, per inferència, a través d’algunes
de les infinites formes (efectes) d’aparèixer.
c) En particular,
la forma específica de com els éssers humans experimenten, i per tant, coneixen
lògicament és, en termes del que jo dic la
Llei Universal Inversa (L2): Les causes reals s’expressen o apareixen en l’experiència
humana a través dels efectes que s’experimenten.
Igualment, el que se’ns apareix en l’experiència és una funció invertida
de les seves causes. [[Posar
exemples]].
d) Les APARENCES són REALS:
El fet
que la GU de les L1 i L2 caracteritza
l’experiència humana, esdevindrà evident més avall, quan examinarem la
lògica de les lleis d’Eros en l’experiència humana. Així les aparences – efectes tal i com són experimentats pels humans -
són reals: si no ho fossin, no serien—no podrien ser formes
d’aparença-efectes de les seves causes reals (inferides). Remarco aquest fet fonamental
ja què, des de Plató, l’assumpció dominant en la tradició filosòfica Occidental
és que les “aparences” són irreals
(veure: ‘Història de la filosofia
occidental’, de Bertrand Russell; o també, ‘Els problemes de la filosofia’.)
3. Una conseqüència de (1-a) és que és erroni en principi, i més concretament,
a la pràctica, parlar d’experiències
[i/o de coneixements] “purament mentals”, “purament
físiques” o “purament emocionals”. Així doncs, per exemple, mentre la
naturalesa de les concepcions dels humans individuals (idees, sentits i valors, assumpcions o creences sobre el
que existeix o sobre el que hauria d’existir) condiciona profundament la naturalesa
de qualsevol Experiència, aquestes concepcions són necessàries, però no
suficients, per a l’Experiència Eròtica. El
mateix s’aplica al respectiu exercici
de la necessària sub-classe dels propis poders físics i emocionals
necessaris, però sols conjuntament suficients, per a qualsevol acte d’Experiència.
Per exemple: Considereu la meva experiència
d’aquesta tassa (de té iogi), a la taula davant meu, mentre escric. Per tal d’experimentar-la com una “tassa
de té Iogui” – i no com un elefant, una vara de pa, o una zebra disfressada
del meu estudiant favorit de filosofia – com
a mínim, les següents condicions (lògiques) són simultàniament necessàries
i suficients en el seu conjunt:
He de “veure”
l’objecte d’experiència COM “una tassa de té”. En primer lloc, això, com qualsevol
altre acte de visió, és mental (conceptual): sense una concepció innata,
intuïtiva, adquirida empíricament (apresa) o d’altra manera creada lliurement,
jo no podria projectar a l’objecte el sentit i valor: “aquesta tassa de té
iogui”, constituent de la meva interpretació o reconeixement de l’objecte
COM “una tassa de té iogui” i no.....
ALTRES QÜESTIONS:
En el seu significat grec, veritable o original
(“etimologia”), “Filo-sofia” vol dir “amor de la saviesa”.
I
segons les tradicions de Saviesa més antigues, Occidentals o Orientals, la
“saviesa” comença amb l’Auto-Coneixement: “Coneix-te Si Mateix!”, en les paraules
dels Oracles Dèlfics, anticipant el Principi
conductor de la Saviesa Socràtica. La
meva Filosofia Eròtica continua aquesta tradició, procurant fer una contribució
original a ella.
Si l’Auto-Coneixement és el punt o origen
de partida lògic i necessari de la Saviesa, segueix que el subjecte lògic
de Saviesa/coneixement, definida de la manera que
sigui, és
el mateix Individu humà, o Subjecte
d’Experiència (SDE). Amb aquest Principi,
la Filosofia Eròtica d’Experiència està completament d’acord.
Per altra banda:
-
El Principi Fonamental de la Filosofia Eròtica
d’Experiència és que jo només puc conèixer la meva pròpia Experiència,
-
En la MEVA Experiència, com a Subjecte lògic
de la Meva Experiència (SDE), no puc Experimentar la Teva Experiència,
ni la de qualsevol Altre, humà o no-humà.
-
Per tant en termes dels Principis lògics del
Meu Coneixement-a-través-de l’Experiència, tu, junt amb tota Altra entitat
humana o no-humana, ets, lògicament, un Objecte de la Meva Experiència (ODE).
Què, com, si, en quins termes, tu (o qualsevol Altre ODE) m’Experimentes a
mi, només tu ho pots dir. En la Lògica de
l’Experiència (LE), com a qüestió de necessitat lògica, el Subjecte lògic
d’Experiència és el Subjecte humà Individual.
-
Segueix que qualsevol generalització
en relació a l’Experiència /Coneixement
/Saviesa de qualsevol Altre Humà (o No-Humà), a qualsevol nivell d’abstracció
lògica, social o biològica (des del nivell de l, s, o b individu, passant
per cada nivell d’inter-acció de grup, fins al nivell de l’Espècie humana
sencera – ha de ser vàlid en la meva Experiència.
-
És a dir, la condició necessària per tal
d’ “universalitzar” o generalitzar els conceptes/principis del meu
“Auto-Coneixement” – és que admetin tal generalització de (la lògica de)
la Meva Experiència altres humans.
30/3/90 9 del
matí
La
Teoria Eròtica de la Naturalesa Humana
ÍNDEX:
-
EXPOSICIÓ de la Teoria
21
-
Les SUPOSICIONS BÀSIQUES
o assumpcions de la Teoria
36
-
Els PRINCIPIS
de la Teoria
39
-
Els Principis d’EROS
50
-
CRÍTICA de les LÒGIQUES RACIONALISTES
(LR)
des de la LÒGICA ERÒTICA
(LE)
56
-
L’Esperit d’ Eros, la filosofia necessària
per al nostre temps
59
Exposició de la Teoria
1. Per a cada entitat, existir és moure,
o amb més precisió, estar en trans-form-moció contínua i dinàmica. Sense moció (trans-form-moció), no hi ha
existència.
2. Això és particularment
veritat per a tota entitat amb vida (una “entitat” seria qualsevol cosa que se suposa o s’experimenta
com a existent). Aquí, ingènuament, suposo la distinció entre entitats “no-animades” i “animades”.
Més tard, parlaré amb menys ingenuïtat.
3. Això és en conseqüència
veritat per al sub-conjunt propi d’entitats “animades” que diem “humans”: existir suposa
estar en trans-form-moció contínua i dinàmica.
4. Aleshores,
quines són les formes en trans-form-moció
contínua, que constitueixen l’entitat humana amb vida?
5. Suposo:
(a) que les formes (o estructures) dinàmiques
en qüestió impliquen poders (capacitats
generatives o creatives) de diferents arrels i derivacions, i que,
(b)
la totalitat d’aquests poders creatius està funcionant contínua i dinàmicament
en qualsevol “moment” d’una Unitat genuïna integrada: l’Individuum humà
(el presumpte “Individu” , contrastant-hi
radicalment, és un símptoma-producte de la des-integració de-generativa d
l’Individuum a la pràctica normal, com a conseqüència de l’auto-aïllament
Eròtic, com veurem més avall.)
6. Si identifiquem la
“Naturalesa Humana” (NH)
amb l’Individuum, doncs la NH és una unitat
genuïna i dinàmica de formes-poders
en funcionament continu i creatiu.
7. Quines són aquestes formes-poders constituents de la
NH, i quines són les seves lleis governants? Com veurem més endavant, la característica distintiva de la meva teoria
llibertària Eròtica de la NH és considerar que
ӎs
precisament la realització, l’acompliment de les lleis auto-determinants d’Eros,
allò que fa possible l’exercici lliure-creatiu de les formes-poders
constituents de la Naturalesa Humana”.
Contrastant-hi
radicalment, veure més endavant
la meva discussió sobre altres aproximacions
a la NH, que demostra que són aproximacions tradicionals Determinístiques
i “Sense-Llei-Llibertària”, i per tant, indefensables.
8. Una altra forma esquemàtica
d’enunciar 7:
a) L’Individuum humà és una unitat de Poders
i) Mentals (Psíquics)
ii)
Físics
iii) Emocionals,
els
quals comparteixen el principi unificant, l’energia motivant i font de lliure-creativitat.
Això seria
l’Eros auto-determinant,
o més precisament, les lleis de les auto-determinacions d’Eros tal com es
manifesten en l’exercici lliure-creatiu (funcionament) de les formes-poders
genuïnament unides en qüestió.
9. Eros, com a poder
creatiu, unificant, animador, motivant i llibertari de la vida humana, és
el poder espiritual per excel·lència. Plató va ser el primer
filòsof [conegut] en reconèixer clarament això. El seu error
consistiria en la seva teoria completament
abstracta de l’Eros espiritual (“l’ànima”) com, en principi, independent de
totes/algunes de les seves manifestacions mentals, físiques o emocionals humanes
al Món Real, i a la pràctica, contaminat per elles.
10. La paradoxa aparent
és que l’Eros espiritual és el principi animador, motivant i unificant,
responsable del funcionament lliure-creatiu dels poders mentals, físics i
emocionals dels humans; equivaldria a dir que els poders mentals, físics i emocionals
dels humans no són ni més ni menys que funcions dinàmiques de les lleis espirituals
d’Eros.
Lluny de ser
contradictori, el caràcter espiritual (essencial)
d’Eros és la condició necessària per acomplir aquest paper d’animació, unificació
i motivació en la naturalesa humana. La “base” ontològica dels poders humans no-espirituals és necessàriament
espiritual.
De quina altra manera s’expressaria/ es manifestaria l’Eros espiritual al
món-real d’inter-accions humanes a la Natura i a la Societat, si no fos a
través d’aquestes formes no-espirituals? La relació entre Eros i les seves
formes-poders humanes d’expressió és
un exemple de la (meva) Llei Inversa Universal que governa les relacions entre
totes les “causes-reals” i les seves “aparences-efectes”.
11. Repetim: l’aparent paradoxa de què “la base ontològica
dels poders no-espirituals constituents de l’Individuum humà sigui necessàriament
espiritual” és un exemple del Principi fonamental lògic següent: la causa última
de qualsevol efecte ha de ser diferent en classe
ontològica (equival a dir que Eros és la causa radical
(auto-)determinant de les manifestacions lliure-creatives dels poders humans.)
Això és la negació
radical del principi “popular” i erroni que
proposa que “les causes similars han de produir efectes similars”, o en altres
paraules, “les causes (constituents?) i
els efectes (lògics) de qualsevol procés han de pertànyer a la mateixa classe
ontològica”.
12. Al contrari, la llei fonamental de l’experiència humana
(de la realitat humana i/o no-humana) és
la relació inversa entre qualsevol de les Causes Reals i tots/qualsevol dels
membres de l’espectre de formes d’expressió (Aparença-Efectes).
Una de les característiques més conspícues
i nefastes de la història de la filosofia Occidental, des dels pre-Socràtics,
ha sigut el fet de fallar en fer constatar aquesta veritat profunda: que
els poders (formes) reals, en l’experiència humana, es trans-formen (són trans-formats);
és a dir, la
unitat genuïna entre el Subjecte, Objectes, Procés i Productes d’Experiència. Totes les “paradoxes” “aparents” són conseqüències
lògiques del fracàs humà en reconèixer (experimentar, interpretar correctament...)
aquesta Llei Universal de Causes Inverses de/en l’experiència humana.
Això s’aplica també a l’espectre de formes
d’expressió (Aparença) de l’Eros Humà en i com a productes immediats i
mediats de l’exercici (genuïnament unit) dels poders mentals, físics i emocionals
dels humans.
A continuació aportem una crítica a un detall del plantejament
de Plató: la reificació/deificació
de l’Eros espiritual com a “Cloudcuckooland”
(“ànima”), i la simultània des-valoració
de les formes mentals, físiques i emocionals
de l’Aparença d’Eros al Món-real. Considerant la llei fonamental de la
unitat genuïna (inversa) entre qualsevol causa real i les seves aparences-efectes,
aquesta separació filosòfica d’Eros
en relació a les seves aparences mentals, físiques i emocionals al Món-real
dels humans ha tingut la més perniciosa influència en la tradició filosòfica
Occidental.
13. Així doncs, Eros
és el Principi [unitat genuïna dels seus Poders, les seves Lleis d’estructura-funcionament
(forma-moció—trans-form-moció) i de manera equivalent,
d’existència] de la moció (existència, manifestació) de
la vida humana (com a unitat genuïna
de poders mentals, físics i emocionals en moció contínua). Més específicament, Eros és el Principi
de:
1) unitat natural
(individual i social)
2) identitat
(individual i social)
3) amor (un exemple
del poder de Valoració)
4) llibertat
(el poder d’auto-determinació)
5) creativitat
en la vida humana (equivalent a dir experiència)
14. Com un exemple
de la Llei Universal de Causes Inverses presentada en els punts 10-12, les
lleis d’Eros són auto-determinants, condició necessària per a l’actuació
de (la unitat genuïna de) les funcions detallades en el punt (13.) La conseqüència
necessària és que Eros determina
el fet de què els humans manifesten (expressen) les característiques 1) –
5) del punt 13, com a constituents “essencials” de la Naturalesa (Experiència)
Humana.
14. (Continuació)
Com una qüestió de necessitat lògica,
nosaltres (els humans) no podem tenir cap experiència directa (dels principis)
d’Eros. Podem Experimentar, en conseqüència,
conèixer Eros, només indirectament, via el seu espectre de formes mentals,
físiques i emocionals d’aparença
(en contradicció amb Plató, que creia que era possible l’experiència/coneixement
directe, pur i intel·lectual, de causes reals últimes).
Tot coneixement
d’Eros és il·latiu — deductiu, inductiu o intuïtiu; una funció de la nostra
interpretació (avaluació) de les seves formes d’aparença en/com experiència
mental, física i emocional humana. És
a dir, el nostre coneixement d’Eros és una funció (amb més precisió, una funció
inversa) de la nostra experiència mental, física i emocional de les característiques
(1)–(5) del punt 13 de la vida humana.
15. Per què Eros ha de ser auto-determinant en
el seu funcionament, en base al nostre coneixement/experiència de les seves
aparences mentals, físiques i emocionals? Per què el seu acompliment de
les funcions (1) – (5) del punt 13 en l’experiència humana és essencialment
lliure-creatiu. Això vol dir que si Eros, causa fonamental/bàsica
de les experiències humanes de la vida, exemplifica la Llei Universal de Causes
Inverses, doncs Eros ha de determinar l’espectre (abast i camp) dels principis
estructurals-funcionals i totes les altres propietats derivades (generades)
dels poders mentals, físics... emocionals
humans. Però tal determinació de l’exercici
lliure-creatiu dels poders humans és possible, segons la Llei de Causes Inverses,
quan i només quan Eros és Auto-determinant en els seus principis intrínsecs
d’operació. Q.Q.D. (Com Queda Demostrat).
16. Considereu, com un exemple específic, el poders
mentals humans de deducció lògica, sense els quals no existiria cap coneixement
(indirecte) d’Eros per inferència, ni tampoc cap coneixement de causes
reals. Equival
a dir, com a qüestió de necessitat lògica, que els productes conceptuals
dels poders lògics dels humans (qua sub-conjunt
propi dels
poders mentals humans) – qualsevol concepte, llei, inferència – han de
ser o/i:
i) innats (ontologia/epistemologia Racionalista)
ii) creats lliurament (ontologia llibertària/epistemològica)
iii) adquirits (“apresos”) a través “d’experiència
sensorial”
(ideologia empirista): Sic: Com si qualsevol Experiència fos només “sensitiva”,
i no una unitat genuïna de l’exercici de poders mentals, físics i emocionals
humans, en conseqüència, dels poders Racionals i/o
Llibertaris – una Reducció Ad absurdum de
l’Empirisme -.
En realitat, tot “Aprenentatge” humà és un
producte de (i) i (ii), una lliure-creació
basada en l’exercici de poders innats, donats Naturalment (Racionals),
i entre ells el de la formació de conceptes.
La classe de conceptes “Adquirits/Apresos” (“Empíricament”) és nul·la
(invàlida), excepte en el sentit en què els membres Aparents de (iii)
són en realitat aparences inverses de (i)
i (ii), conseqüentment amb la
Llei de Causes Inverses (veure més endavant
més sobre l’absoluta bancarrota intel·lectual de l’Empirisme). En el
que segueix, qualsevol referència als conceptes/coneixements
“Adquirits” Empíricament (classe-iii ) és, així, una abreviatura per
tots els conceptes Empírics, que són en realitat
productes de l’exercici de poders Racionals i
Llibertaris-afectius.
Considereu, concretament, les relacions entre:
a)
El fet fonamental que
tots els conceptes “lògics” (inclosos
el concepte de “lògic”, les lleis i inferències...) en l’experiència humana són lliure-creacions.
b) Segons
la Llei de Causes Inverses, la condició necessària per a aquest fet fonamental és que tal exercici lliure-creatiu de poders
Llibertaris+lògics (equivalent a dir,
la lliure-creació de conceptes lògics dels humans)
únicament és possible quan existeixin els poders (d’aquí els conceptes) lògics Racionals de la classe (i) (innats), i partint d’ells.
En altres paraules
equivalents, els nostres poders lògics Innats i auto-determinants determinen l’exercici lliure-creatiu dels poders Llibertaris
de pensament, raonament, deducció, etc. (poders lògics de classe ii).
17)
En el punt 16 s’acaba d’elaborar
un model en relació als poders/conceptes lògics humans per tal d’il·lustrar
les lleis d’Eros auto-determinant en
quant a les formes lliure-creatives d’aparença en l’experiència
mental, física i emocional humana. Ara, es pot generalitzar aquesta llei
per tal d’incloure tots els poders (concepcions) mentals humans, i
per tant, tota experiència humana: Tota creació mental dels humans és lliure-creativa
perquè, però no sols perquè, està determinada per l’existència (l’exercici)
quant a la Llei Universal de poders mentals Innats, Racionals i auto-determinants
(que són apropiats en de???? Causes). Aquests
poders i productes conceptuals de la classe-(i) determinen les condicions
de la possibilitat, la necessitat i la impossibilitat de l’exercici lliure-creatiu
dels nostres poders Llibertaris de la classe-(ii). ...Cap
lliure-creació Llibertària sense la determinació (auto-determinant) Racional.
18. Aquest model general del paper (determinat per Eros)
dels poders innats mentals en l’experiència humana lliure-creativa, té conseqüències profundes (revolucionàries)
en cada àmbit
de la vida humana, des de les matemàtiques pures, la física o la lingüística
fins l’economia aplicada i la moralitat.
Considereu el conflicte perpetu o no resolt
en la història de les matemàtiques: “Descobrim” entitats matemàtiques independents
dels humans mitjançant la “raó pura” (l’exercici de poders Racionals de la
classe-i), tal i com argumenta la tradició “Realista” o Pythagòrica-Platònica?
O són lliure-creacions humanes els
números, classes i altres “entitats” matemàtiques? El meu marc
teòric, radicalment alternatiu, analitza les relacions genuïnament unides
entre els poders de concepció, i els poders Racionals i Llibertaris, i alhora
reemplaça i des-mistifica tota mena
d’ideologia “O... O”.
O considereu el corresponent debat, mutatus mutandis,
de la lingüística, en relació als poders
– que distingeixen l’espècie –- d’adquisició
i d’ús de la nostra llengua materna. Són aquests poders (d’aquí els seus
productes) Innats o Adquirits? Podem dir que són lliurement-creats)? Després
de refutar de manera convincent totes les respostes Empiristes com In-adequades
als meus apunts inicials metodològics sobre l’Adequació Descriptiva, Explicativa
i Avaluativa, la teoria alternativa del propi Chomsky
resulta ser irremediablement auto-contradictòria, impossible de salvar. Aquesta
proposa que els nostres poders “estructures” mentals d’Adquisició
i Ús del llenguatge són estrictament determinats per la genètica (Innats,
Racionalistes). Però el seu exercici
(funcionament) és essencialment lliure-creatiu. El “Racionalisme Llibertari”
de Chomsky no només es fonamenta en una distinció completament indefensable
(invàlida, no-existent,
impossible) entre les propietats “estructurals” i “funcionals” de qualsevol
entitat. [En realitat, qualsevol entitat és una unitat genuïna de forma-en-funcionament
(moció), a saber, “funcionament-estructurat”. Sense aquestes lleis d’estructura
(formació), cap funcionament (trans-form-moció) podria tenir lloc. Veure a
continuació la discussió específica sobre aquesta llei fonamental d’existència
en relació amb els principis de l’auto-trans-form-moció d’Eros.]
A més a més, la seva teoria pressuposa una
separació radical entre poders Racionalistes (Innats) i Llibertaris (lliure-creatius),
a saber, una inhabilitat total de reconèixer que l’assumpció (reconeixement) de la seva unitat genuïna és
una condició necessària per a qualsevol Descripció, Explicació o Avaluació
Adequada dels “fets” de l’adquisició i l’ús de llenguatge.
Com a tercer
exemple, considereu els debats extant-tradicionals
a la història filosòfica i a la pràctica aplicada en relació a la naturalesa
ontològica-epistemològica i l’estat
de la Moral Humana, o de manera més general, els conceptes Avaluatius.
Els conceptes Avaluatius, al seu torn, són un sub-conjunt propi i vital
dels poders humans de la producció de significats
(veure a continuació). L’Home és, inter alia,
per excel·lència, l’Animal Moral-Avaluatiu. S’adquireixen
aquests poders/conceptes “mitjançant l’Experiència”? (Empirisme Clàssic)
Són poders-conceptes lliurement-creats? (Llibertarisme)?
O són innats?
Una vegada més desestimem
totes les tesis Empiristes per ser simplement formes més o menys con-fuses
i mistificades d’Aparença del Llibertarisme classe-(ii) (per la Llei Universal de Causes Inverses), a l’igual que tota ideologia
Empiriciste.
La idea que “Tot concepte/coneixement humà
és un producte del “sentit-experiència humana”, és una Lliure-creació Mental,
lògicament impossible de derivar del “sentit-experiència” físic [encara que
suposéssim, en contra dels fets reals, la
possibilitat (intelligibilitat) de
separar la “Física-Sens-orial” de la unitat genuïna de poders mentals, físics
i emocionals constituents de la part Subjectiva (el Subjecte) de qualsevol
acte d’Experiència]. Això és una –una altra – Reducció Ad Absurdum – de l’Empiricisme
(consulteu “The Lost
Shade of Blue” de David Hume auto-RAA en el seu “Treatise on Human Nature”.)
Així
doncs, és “evident” ( = comprovable universalment a través d’experiència
humana, únic sentit adequat de “demostrable”) que tots els
conceptes Morals, i, de manera més general, Avaluatius,
són, lògicament, lliure-creacions, el producte de l’exercici (genuïnament
unit) de poders Llibertaris classe-(ii) i partint de l’exercici (auto-determinant)
de poders innats Racionalistes.
Això és la solució definitiva a la naturalesa/estat, fins aquí “misteriosa”,
de la Ideologia pseudo-Racionalista
(“l’Imperatiu Categòric Moral” de Kant).
Ídem en relació al desbarat “Idealista” de Plató
re: “el Bé” i d’altres Conceptes Moral-Avaluatius: Amor sobre tot.
Com demostrarem (=deduirem) a continuació, Amar és una—forma—fonamental d’Avaluar;
al seu torn, el Subjecte humà dóna Sentit (simbòlic) als Objectes de la seva
Experiència.
19. El que acabo d’argumentar en relació als Sentits
respectius dels sub-conjunts propis de Morals i Avaluacions, es pot aplicar,
en conseqüència, a un altre sub-conjunt propi crucial dels poders i productes
humans dels Sentits de producció, és a dir, els
poders/productes Simbòlics (veure Cassirer, Georg Groddeck, Freud,
Russell....) Els símbols es produeixen
de manera Innata o Lliure? Una vegada més, és “evident”, pel que exposa
el meu Model/Teoria
de la Unitat Genuïna i la Llei Universal de Causes Inverses, que l’antítesi
Aparent “O-O” és, en realitat, ni més ni menys que un símptoma (=símbol=substitut)
de/per la unitat genuïna real (invertida) dels poders/productes simbòlics
classe-(i) (ii) en qüestió.
Finalment, el que acabo d’argumentar
en relació als sentits Simbòlics amb detall, és cert també pel que es refereix
a la producció (cada forma/classe) dels Significats humans, en general.
20. Fins ara he parlat, sense explicar-los, dels
principis d’auto-determinació, o, de manera més precisa, dels principis auto-determinants
(UG de poders i lleis) d’Eros. Ara és
necessari explicar aquest concepte fonamental “d’auto-determinació”.
21.
En la lògica de relacions causals,
hi ha tres alternatives o possibilitats exhaustives. La relació en qüestió
pot ser:
a) un-un
b) un-varis
c) varis-un.
Així, per exemple, la relació entre un home
i el seu nom cristià (John, William, Sòcrates)
o entre un home i la seva descripció definida (“l’Atenià més savi”, “l’home més malvat de la Terra”)
és la de Un-Un, igual que la relació
entre marit i dóna en una cultura monògama.
Contrastant-hi,
la relació entre un Pare i els seus
fills és la d’Un-Varis: Una
i només una entitat pot tenir la relació en qüestió
amb varis objectes. Així,
mentre la relació entre “el President de Catalunya” i el seu nom és, com aquella
entre l’entitat en qüestió i la seva ombra, la de Un-Un, aquella entre el
President de Catalunya i els seus subjectes humans, és la d’Un-Varis. De manera semblant, “la dóna de Socrates”, “el pare
de X”, “el logaritme de X”, i tota funció descriptiva semblant en forma a
“la R de X” (on R és la relació en qüestió) són relacions Un-Varis. En tant que als països formalment cristians, la relació
marit-dóna és d’Un-Un, als països Islàmics, és la d’Un-Varis; etc.
Contrastant-hi, si la relació
d’un pare al seu fill és la de Un-Varis, la del fill al pare és la de Varis-Un.
Al Tibet, per exemple, i a d’altres cultures on hi ha un ordre matriarcal,
la relació d’un marit amb la seva dóna és la de Varis-Un. La relació dels
planetes del nostre sistema solar al sòl és la de Varis-Un: una relació que
pot tenir més d’una entitat amb un altra entitat senzilla.
22.
Parlant en termes més específics, i partint d’això, podem classificar les relacions-poders (causals) entre dos o més variables
causals (emprant una metàfora matemàtica) o entre poders (formes) com:
22a ) Independent – Independent
22b) Independent – Dependent
22c) Dependent – Independent
22d) Dependent – Dependent
En termes esquemàtics: un conjunt de poders P és INDEPENDENT en relació
a un altre conjunt de poders Q (on Q pot contenir un o més membres: en
aquesta fase de l’exposició
i fins que no sigui rellevant, no dono importància a la distinció entre l’infinit
comptable i l’infinit incomptable) quan:
i) P
pot existir sense Q, però no de manera recíproca. En altres paraules,
P és necessari (una condició necessària)
per a l’existència de Q, però no
a la inversa. D’aquesta manera, els poders mentals dels éssers
humans són independents en relació als seus pensaments-productes; de la mateixa
manera, fent una abstracció lògica (difícil, si
no per impossible, psico-lògicamentdegut
al Narcisisme humà omnipotent omnipresent),
la Terra (la Natura en general) és Independent en relació a l’home.
ii) En qualsevol relació causal (inter-acció)
amb Q, P sempre funciona com una causa real, mai com una aparença-efecte.
Contrastant-hi, definim un poder P com a DEPENDENT en relació a qualsevol conjunt Q quan:
i) Q és Independent en relació a P
ii)
P sempre, i únicament, apareix com un efecte de Q, mai com la causa real de
Q.
23. Podem
aplicar/estendre les mateixes distincions de definició a les relacions entre les lleis de formació = de trans-form-moció
de qualsevol P a qualsevol Q.
Així, emprant la nostra terminologia
prèvia, utilitzaré el terme “principi” amb ambigüitat sistemàtica per fer
referència tant a un poder com a les seves lleis.
24.
Combinant les definicions de (21)-(23), i fent una abstracció absoluta de
la naturalesa dels poders/principis en qüestió,
podem descriure esquemàticament la relació causal (de qualsevol classe
onto-lògica) entre qualsevol P i qualsevol
Q de la manera següent:
Poder P___________________P*
(la relació-poder en qüestió) Poder Q.
O, abreviat :
P—P*—Q, on P* indica la relació causal entre
els principis en qüestió.
25.
Abans d’analitzar l’aplicació d’aquests conceptes/definicions en relació a
la il·luminació del concepte/realitat dels poders/lleis d’Eros “auto-determinant”,
considerem un exemple senzill del nostre
esquema causal 24. La relació és de la forma 22b, amb P independent i Q dependent.
Així tenim:
P—P*—Q.
Donades les nostres definicions anteriors, podem, en virtut de les relacions d’Independència
implicades, descriure la relació –Poder* (P*) entre P i Q com una relació
de dominació/subordinació (relativa).
Si P domina a Q, doncs Q està subordinat a P.
26. Tenim les següents
“paradoxes” lògiques-causals aparents (en realitat – la Llei Universal de
Causes Inverses) –totalitzacions no-antagòniques (“contradictòries”) genuïnament
unides.
26a) Si Q depèn de P, doncs P (necessàriament) domina
Q.
Els éssers
humans estan dominats necessàriament per les coses de les quals depenen,
sigui la tecnologia de màquines, el vi o Déu.
Podem dir, partint d’aquestes definicions, que qualsevol P està determinat
per la cosa que el domini.
En breu, en 26a, la relació-Poder* en qüestió és una de determinació (relativa).
27. En aquest moment,
cal aclarir més profundament les relacions entre les nostres relacions de
poders humans – no-humans que són però sempre genuïnament units. (En termes
de la teoria de la lògica causal aquí presentada, en la situació A, el poder
Q pot ser una Aparença-Efecte relativa al poder P; encara que, en la mateixa
situació (totalització) A o un altra, B, Q pot funcionar (operar) al seu torn
com una Causa-Real relativa al poder R; i així successivament.
A
la inversa, mentre el poder P pot funcionar com una causa real en la situació
A relatiu a tots els altres poders constituents/membres, en d’altres situacions
(totalitzacions) X, Y, Z, P pot funcionar com una Aparença-Efecte dependent,
subordinada, dominada. Ampliaré el significat
profund d’aquesta relativitat causal, variant-situacional,
de les relacions Poder/Poder* a continuació en la Secció _____.
i)
Si Q depèn de P, doncs P domina Q.
No obstant això, no s’hi pot
extreure la relació inversa. En altres paraules, no és sempre/generalment
veritat (com a llei de lògica causal) que, si P domina Q, doncs Q depèn de
P. Considereun la “dialèctica” clàssica de Hegel-Marx en relació a les relacions
Amo-Esclau. Designem l’Amo P, i l’Esclau
Q. A efectes de l’Aparença, l’Amo domina, l’Esclau depèn. En realitat, tal
i com en Hegel i en Marx demostren:
a) Encara que P domina Q, Q no depèn de P,
encara que P SÍ depèn de Q.
b) Precisament el
grau en el qual
P depèn de Q, és el grau en el qual Q (l’Esclau) domina P (l’Amo).
Aquest
conjunt clàssic de paradoxes verídiques “dialèctiques” pot estendre’s a les
relacions “clàssiques” entre el capitalista i l’obrer salariat,
marit i dóna (en les societats sexistes), humans i els animals domèstics (gossos,
gats, etc.), o la dependència de l’Home Occidental en relació a les seves
Institucions lliurament-creades: l’Estat, els Diners, Propietat Privada, Matrimoni,
Religió, la ciència/tecnologia aplicada (màquines), la Guerra... El Que
Apareix com el poder-variable Dominant es DE FET Dependent del que domina.
28.
Considereu la Institució de la Propietat
Privada en general, i possessions materials en particular. Doncs, les
lleis especificades en 27 tenen les següents conseqüències:
i)
L’Home està apropiat per qualsevol cosa que intenta apropiar
(a través de la força). En termes de les categories
de possessió, l’Home està posseït (dominat) necessàriament per les possessions
(materials) de les quals depèn. Per
què? Perquè (segons el nostre anàlisi):
ii)
Qualsevol Objecte d’Experiència només pot ser donat o rebut lliurement.
Qualsevol intent de posseir a través de la força (apropiar-se de), necessàriament
destrueix les condicions d’independència (entre el Subjecte i els Objectes
d’experiència, de manera equivalent, entre els Poders) que
són necessàries per tal d’haver-hi relacions de Llibertat, en lloc de relacions de Poder* (dominació, dependència, determinació).
El que s’acaba
de dir en relació a la propietat privada (terra, mar, cel) i les possessions
materials (comoditats, màquines....) s’aplica en conseqüència a tota manifestació
no-material del Poder espiritual suprem (per tant, no-material) per excel·lència,
Eros: amor, amistat, creativitat, felicitat, salut... pau....
PF.
Copons. 2/9/91
Resum
de les suposicions bàsiques
que requereix
/ justifica la Lògica Eròtica d’Experiència (LE)
(= ASSUMPCIONS de la Teoria)
Abans de presentar
els Principis de la LE, aquí teniu un Resum de les Suposicions bàsiques que
justifiquen (i són justificades per) la LE. Aquí no faig cap intent de justificar (Explicar
o Avaluar) la seva necessitat o Adequació.
RESUM de SUPOSICIONS:
a) La
Lògica Racionalista (LR) és la Lògica de l’intel·lecte auto-decapitant.
b) La
LE és la Lògica de l’Individuum humà Subjecte d’Experiència
c) S’entén
per LÒGICA...
d) Eros
és el Principi de cada Unitat Genuïna (UG), i en
particular, de la UG que nosaltres diem “Experiència”
e) Per
a la LE, el concepte/suposició de la Lògica Racionalista d’un Món de “Realitat”
“Objectiu”, independent de i/o més enllà o darrera del seu Món d’Experiència és sense sentit.
f) Per
a la LE, “Coneixement” = “Coneixement de l’Experiència”.
g) VIURE
DE MANERA ASSENYADA,
ÉS EXPERIMENTAR (VIURE) ERÒTICAMENT
h) els
Principis d’ “Eros” són “La Unió Genuïna Eròtica de
Vida, Amor,
Llibertat i Coneixement.”
AMPLIACIONS:
a)
La Lògica Racionalista (LR) és la Lògica de l’intel·lecte auto-decapitant, auto-encongint,
abstraient, projectat pel Lògic Racionalista
al seu Objecte d’Experiència (ODE) com a “Objectiu”, Independent del Món d’Experiència,
la qual es considera vàlida per a “tots
els móns possibles” (Leibniz).
b)
La LE és la Lògica de l’Individuum humà Subjecte d’Experiència (SDE),
genuïnament (Eros-) unit [[a l’Univers, o millor:
a la resta de l’Univers]] .
De
manera més precisa, és la Lògica de l’Experiència
Individual Humana com a Unitat Genuïna
del Subjecte i de l’Objecte d’Experiència.
c)
En termes abstractes-generals, la LE comparteix amb la LR la Suposició del que s’entén per “Lògica”
(sigui LE, LR, o qualsevol altre):
<<Són els Principis dels Modes de Ser: el
que ha de ser (Necessitat),
el que no pot ser (Impossibilitat), el que pot ser (Actualitat). >>
(veure més sobre els “Modes de Ser” al Calaix de
Qüestions, p. XX).
Amb “Principis” es vol dir: “La Unitat
Genuïna de Poders, Lleis i Relacions que generen”.
Segueix
d’aquesta definició de “Principis” que QUALSEVOL LÒGICA,
i en particular, la LE, NECESSÀRIAMENT
INCLOU LES SEVES CONSEQÜÈNCIES LÒGIQUES.
d) Eros és el Principi de cada Unitat Genuïna
(UG), i en particular, de la UG del
SDE i ODE que nosaltres diem “Experiència” (o
millor: “Anar Experimentant”).
Aquest Principi és Dialèctic. Cada Experiència
és
una UGE (UG Eròtica).
Així, el Principi d’Eros és LE. De manera
més general, els Principis d’Eros = els Principis de la LE.
e)
Per al Lògic E,
“El Món Real” = “El Món d’Experiència”.
Per a la LE, cada Subjecte d’Experiència només pot conèixer el seu “Món
d’Experiència”,
tal com està definit, limitat i il·luminat per Eros. Així, “Coneixement
de la Realitat” = “Coneixement d’Experiència”.
El Lògic E només presumeix saber la “Realitat” o “Realitats”
del seu món d’Experiència (MDE), la única realitat que pot conèixer.
Per a la LE, el concepte/suposició de
la Lògica Racionalista d’un Món de “Realitat” “Objectiu”, independent de i/o
més enllà o darrera el MDE,
és sense sentit, no-sentit
en la pròpia Experiència, el nostre únic mitjà de Coneixement de la “Realitat”.
f)
Segueix que, per a la LE, “Coneixement” = “Coneixement de l’Experiència”.
g)
Si Seny, saviesa (sofia), és coneixement pràctic (coneixement en la
pràctica) de la UG de la Veritat i la Virtut
(com ho és per als Presocràtics), així mateix, per a la LE, “practicar” la Filo-sofia,
VIURE DE MANERA ASSENYADA,
ÉS EXPERIMENTAR (VIURE) ERÒTICAMENT. La LE és la Lògica del Seny humà.
Per què?
h)
Perquè per a la LE, els Principis d’ “Eros” són “La Unió Genuïna Eròtica
de Vida, Amor,
Llibertat i Coneixement.”
Els Principis de la Lògica Eròtica
Amb
“Principi” volem dir “la UG dels seus Poders, les seves Lleis, i conseqüències
de poder”. A
continuació, descric simplement, en forma esquemàtica-resum, els Principis
de la Meva Lògica Eròtica de l’Experiència (LE). Aquests són, jo crec, els
Principis
necessaris i suficients per a un Coneixement Adequat de (la Lògica de) l’Experiència.
RESUMS:
PRINCIPI
1: Una necessitat
Genuïnament Unida a cada Objecte
d’Experiència és el Tot (la TOTALITAT), mai la Part.
PRINCIPI
2: Cada Part
del Tot aparentment “Finita” o no-Complexa
(Simple) és Realment un Tot in-comptablement IN-FINIT.
PRINCIPI
3: Cada Objecte
d’Experiència és una Genuïna Unitat Eròtica de la
Cosa
Donada “C” i de tot “No–C" (és a dir,
la “resta de l’UNIVERS”).
PRINCIPI
4: El SUBJECTE,
no l’Objecte d’Experiència, genera els Principis Eròtics que creen el seu
Món d’Experiència en cada/tot “Moviment”.
AMPLIACIONS:
PRINCIPI
1: Una necessitat
Genuïnament Unida a cada Objecte
d’Experiència és el Tot (la TOTALITAT) de qualsevol qualitat, magnitud
o complexitat, mai la Part. La Part (de qualsevol qualitat, magnitud o
complexitat) només existeix com a Part tal com està definida per la nostra
Experiència del Tot del qual és Part. La Lògica del Tot necessàriament
determina la Lògica de les Parts, mai la inversa
(com defensen virtualment totes les branques de LR pura i aplicada. Exemples: La Filosofia
de la Lògica de Russell; la Teoria Quàntica Ortodoxa; els Fonaments de la
Biologia (DNA – Teoria Doble-Hèlix, etc.).
En
CONSEQÜÈNCIA:
a) Cada
part Natural, humana o no-humana, necessàriament “Reflecteix” el Tot Natural.
b) Cada/tota
Part Natural, en si mateixa, és una Reflexió-Tot
Infinita del TN.
c) Els
Principis dels Modes de Ser dels Principis d’Eros determinen totes les relacions
d’integració, unitat, harmonia, salut la
UG entre el que és i el que hauria de ser, entre el que és Natural i el que
és bo, entre el SDE i tot/qualsevol ODE Natural, part i/o
Tot.
PRINCIPI
2: Existeix
una Necessària relació Eròtica inversa (“Negativa) entre
“Aparença” i “Realitat”.
Cada Part del Tot aparentment “Finita” o no-Complexa (Simple)
és Realment un Tot in-comptablement
In-Finit (veure els següents Principis).
XXXXXXXX
“Aparences” definides així NO
són “falses” o no-“Reals”, sinó al contrari, la forma “Negativa” en la qual la Realitat Eròtica s’expressa.
PRINCIPI
3: Cada Tot, així com
cada Part, Objecte d’Experiència (ODE), és una Unitat genuïna de
Principis Eròtics (=Contradictoris = Negatius). D’ara en endavant, utilitzaré
“Eròtic”, “Contradictori” i “Negació” (o “Negatiu”) de manera sinònima.
De manera més específica, cada ODE, estigui
Experimentat com a Tot o com a Part, és una Genuïna Unitat Eròtica
(UGE) de a) la Cosa Donada “C” (de manera sinònima: Forma Real), i b) Tot “No–C"
[és a dir, la “resta de l’Univers”].
I en la
pràctica (Experiència), cada Cosa C “donada” és en si mateixa un Conjunt /Tot
de (subconjunts) de Coses ad-infinitum.
Amb “Tot No–C”
vull dir la Unió Genuïna de:
(a) La Negació de C en el sentit
més estricte, literal, d’Identitat: Per exemple, si C és Eros, doncs
“No–C” és en aquest sentit = No-Vida (Mort); No-Llibertat (Determinisme),
No-Amor (Odi), No-Coneixement (Ignorància).
En aquest sentit estricte de la Identitat-Negació
de qualsevol “Cosa”, No—C és una Unitat-Classe amb només un
membre. [Segons l’exemple que ve a continuació,
es podria dir que aquest membre inclou el conjunt d’atributs que no té “C”
???].
(b) “Tot allò Que—No—Sigui—P”
(la Negació-Classe (b) òbviament inclou la Classe Negació (a)
com a membre).
EXEMPLE: Per “simplificar”, si com a “C” tenim, no Eros mateix, sinó aquest exemple
d’Eros, el SDE Xavier E., experimentat com una sola UG, com un Tot, aleshores,
“Tot allò Que—No—Sigui—Xavier E. “ és un In-comptablement Infinit
Tot Món d’Experiència, que inclou
tots els demés ODE’s
Necessaris, Possibles, Reals..., Materials i No-Materials, Naturals i Elaborats per l’Home
(Socials), Abstractes i Concrets, Particulars i Generals,....
Així, el Món/Tot
Infinit de “Tot allò Que—No—Sigui—Xavier E.”, inclou:
a) La
Classe Única
de la qual l’únic membre (l’única ànima) és la Unitat de TOT ATRIBUT QUE XAVIER NO
ÉS (estricta Negació d’Identitat).
b)
Patrick, Julie, Montserrat, la Família de Xavier, cada ODE a Olzinelles, tot
Altre amic humà, col·lega, conegut, enemic..., tot “material” Que-No-Sigui-Xavier,
tot No-Material ODE (un Subconjunt infinit d’ idees, pensaments, sentiments,
valors, paraules, somnis, esperances, desigs... sobre en Xavier o
sobre qualsevol altra persona o cosa...).
Cada Objecte d’Experiència distint P,
Q, R,... necessàriament forma (genera) un Tot Infinit (Com una UGE en termes dels Principis 3 i 4) de “P
i Tot No P”; “Q i Tot No Q”; “R i Tot No R”...., distint per a cada Subjecte d’Experiència. En cada moment, el
Món d’Experiència de cada
Subjecte d’Experiència és una Totalització Infinita de Totalitzacions
Infinites per a cada Objecte d’Experiència:
<MDE>
= <<P, –P>, <Q, –Q>, <R, –R>...> ad infinitum.
PF., Copons 10/9/91
CONSEQÜÊNCIES
del PRINCIPI 3: Les conseqüències de les IDEES.
Abans,
he emfatitzat la importància del fet que qualsevol teoria, o filosofia de la
Lògica, necessàriament inclou la classe de les seves conseqüències,
incloent particularment aquelles de les quals el filòsof és “inconscient”.
Aquí tenim les conseqüències més importants del Pr. 3:
a)
Cada “Món” d’experiència del Subjecte SDE (no “Moviment”: veure a continuació) és una Classe /Tot (Jo utilitzo els dos termes de manera sinònima)
In-comptablement Infinita, de la qual cada un dels Membres (Parts)
és en si mateix una Classe/Tot In-comptablement Infinita de Sub-Classes (Parts), de Sub-Classes
(Parts) In-finites ... ad infinitum. Això és una conseqüència necessària del
fet que la Segona Identitat-Classe Negació “Tot el Que-No-Sigui-P”
necessàriament genera/conté un In-comptablement
Infinit Tot Món d’Experiència, per a cada/tot Objecte d’Experiència diferent.
b)
Mai no podem saber (conèixer?) totes les Qualitats “intrínseques” de qualsevol ODE
(com una Classe Tot
Infinita de Classes de Classes... ad Infinitum) “en si mateixes”
(pace (¿segons?)Plató,
Kant, la Lògica Racionalista Ortodoxa...).
Al contrari, els Principis de LE descriuen precisament les Relacions Eròtiques
que generen cada “Moviment” d’Experiència, com una UGE del SDE i ODE. Desenvolupo
això en el Pr. 4. Ara, la conseqüència del Pr. 3 que desitjo emfatitzar és
que per a un determinat SDE , no tot/qualsevol
ODE ha de ser Principi de la Generació Eròtica d’una Experiència (això
contradiu/reemplaça completament la LR “Ortodoxa” des de Plató fins a
Russell).
c) Donat que cada “Moviment” d’Experiència
és un In-comptablement Infinit Tot de Tots de Tots Ad Infinitum, no pot
haver-hi cap Límit Finit de qualsevol mena, en particular, ni espai-temporal,
ni causal, ni material... de l’Experiència.
Donat que “Realitat” ≡ Món d’Experiència
per a cada SDE, segueix que aquella “Realitat”
no té “Principi” ni “Fi”, ni “Més Petit” ni “Més Gran”, ni Magnitud ni Límit
(.....). Aquests conceptes de la LR són completament invàlids en la LE.
d) La LE proporciona una solució/resposta
completament “natural”, “racional”, i, crec jo, Adequada, a la qüestió de la “Realitat” de
l’Experiència-EXPERIMENTACIÓ “MÍSTICA”
– en termes completament Natural-ístics.
En cada “Moviment·”, el SDE en Experiència-Experimentació
necessàriament genera un In-Comptablement Infinit Conjunt /Tot del Tot Infinit de...
sense fi, el qual, per definició, no pot ser descrit, explicat o avaluat en
termes “científics” de la LR Normal – completament
al contrari. Però si (en termes LR), descrivim el “Món” de la LE en cada “Moviment”
com a “Miraculós”, “Màgic”, “Misteriós”, això és només per emfatitzar que,
per a la LE, aquest Món és completament “Natural”. Si hi ha qualsevol “Realitat”/”Món” Super-“Natural”
més enllà del Món d’Experiència del SDE,
ni la LE ni la LR, ni qualsevol altre Lògica humana, pot saber-ne.
Cada “Moviment” d’Experiència és veritablement, però ben Naturalment, “M4”
(Miraculós... Místic, Misteriós, Màgic...).
e) La
concepció d’un “moment” “d’espai” o de “temps”, és una abstracció sense-sentit
de la LR, segons la LE. El concepte necessari per descriure, explicar
i avaluar cada “moment” d’Experiència és el “moviment”. Per al SDE, en conseqüència,
el seu Món d’Exp. en qualsevol “moment” només existeix quan i només quan el
SDE fa ús dels seus Poders Experiencials (veure a continuació el Principi
4). Segons la LE, totes les qualitats “espai-temporals”
de qualsevol ODE en particular, són, precisament,
qualitats del “Moviment” d’Experimentar cada/tot ODE. “Moure” és Experimentar
(veure a coninuació Pr. 4).
La LE no sap res del món estàtic i limitat de les qualitats de la LR “objectiva”, “espai”, “temps”, o “espai-temps” (en la
LR, totes les Qualitats Reals Apareixen com a Quantitats Finites).
f) De
manera més precisa, cada “Moviment” d’Exp. és la UGE del que és l’únic Tot Infinit Món d’Exp. en aquell
“moment” de la vida del SDE. (Com veurem, segons la LE, el SDE ÉS la seva Exp. en cada/tot “moment”.) Aquest In-comptablement
Tot Món d’Exp., com el “Moviment” vivint-la
vida
del SDE en aquell “moment, és una Tot-alització Dinàmica Infinita (de
Móns Infinits de Móns Infinits... Ad Infinitum).
g) Cada “Moviment” Totalitzant auto-màticament
genera el seu successor Experiencial immediat, per Moviment de l’operació
auto-màtica de les funcions (Principis) de Negació-Necessitació (veure a continuació
el Pr. 4.) Així cada “Moviment” d’Exp.
segons la LE és una Auto-Totalització , contínua Auto-Totalització d’Auto-Totalitzacions
cada vegada més grans.... ad Infinitum.
h) Podem
definir la Relació D entre qualsevol Tot i qualsevol de les seves Parts com
una “Reflexió” Tot—Part”. Això vol dir que la “Part Aparentment Finita” (Real Tot Infinit) necessàriament
re-produeix o reflecteix en els seus Principis els Principis del Tot que la
va generar. Les Parts no poden existir sense o a-part del Tot que les
va generar. Com a tal, necessàriament reflecteixen en els seus propis Principis
de Moviment, els Principis que les generen i les governen.
* *
* *
*
PRINCIPI
4: El Subjecte,
no l’Objecte d’Experiència, genera els Principis Eròtics que defineixen, formen,
creen el seu MDE en cada/tot “Moviment”.
Aquest Principi és realment un Conjunt
de Principis. amb els següents subconjunts-membres:
a) En la LR, “l’objectiu”, un ODE que existeix independentment “es dóna” “en aparença”
a qui l’observa passivament, al SDE, igualment “objectiu” (l’Intelect
de la LR). Segons la LE, al contrari, totes les qualitats “donades” de
l’ODE són necessàriament “donades” pel SDE, a causa del qual, i només
a causa del qual,
l’ODE existeix com ODE (en qualsevol de
les Formes Experimentades). En particular, segons la
LE, la LR dóna a l’ODE les seves qualitats “Aparents”
de “Finitud”, magnitud quantitativa, separabilitat analítica-Part-icular (la unitat
d’existència segons la LR és la Part separada, mai el Tot UGE ad infinitum).
I sobre
tot, la LR, “in-conscientment” dóna a l’ODE totes les seves “Aparences”.
La mateixa distinció entre el “Més o Menys Desconocible”, l’“Objecte Real”
en si Mateix i les seves “propietats Aparents” en Plató, Kant, Russell o d’altres
Lògics Racionalistes, és una projecció-LR pura. Compareu, per exemple “APARENÇA I REALITAT” en ‘The Problems
of Philosophy’ de Russell: <<Així es fa evident que la taula real, si
és que hi ha una, no és la mateixa que experimentem de manera immediata per
la vista o el tocar o el oir. La taula real, si és que hi ha una, no és immediatament
coneguda a nosaltres, però ha de ser una
inferència...>> Així, dues qüestions
molt difícils (per a la LR –PF) sorgeixen alhora; a saber, (1) És que hi ha
una taula de veritat? (2) Si hi ha
una, quina mena d’objecte pot ser? (p. 3-4). També ‘An Inquiry into the Meaning
of Truth’, p. 15).
Totes les paradoxes/contradiccions insolubles
que la LR genera per si mateixa a través de les seves projeccions “in-conscients”
a l’ODE no existeixen per a la LE. Al contrari, en lloc de la distinció
“Aparença/Realitat” que ha de-format la Filosofia Occidental Racionalista des de Plató i continua fent-ho
més que mai avui, la LE pot/deu sempre i només parlar de les Formes reals
(Qualitats=Principis) del seu ODE “donat”, l’única (forma de) Realitat que pot conèixer.
b) Acabem de veure que, per a la LE, el SDE,
no l’ODE, és necessàriament el que “dóna” totes les Qualitats a l’ODE com
“objecte” d’Experiència. Tot i només el que es “donat” en Experiència és donat
pel SDE. En particular i sobre tot, el que dóna el SDE és un abast Tot
Infinit de formes de Sentit/Valor al seu ODE. Aquestes projeccions de
Sentit/Valor, el producte normal, natural, necessari, immediat del procés
de l’exercici de qualsevol/tot subconjunt del SDE
(en UGE) dels seus Principis B, Em i M, literalment defineix—forma,
in-forma l’ODE. Totes les qualitats de qualsevol ODE són, així, necessàriament
form-als, in-formades pel SDE. A continuació tornaré
amb més detall a aquest procés de projeccions de S/V.
Com hem vist en a), el punt essencial per a la LE és que NOMÉS ((¿¿??)) el Subjecte humà (en la seva Experiència)
té la capacitat de crear i de projectar lliurement Sentits/Valors a un ODE
“donat”. Si Altres Entitats, No-Humanes o No-Experimentades, amb capacitats
semblants existeixen, el SDE humà no pot saber RES d’elles.
Experimentar, en
una primera aproximació
és la UG unida-per-Eros del SDE i
LES parts o tots del seu MDE en qualsevol moment donat.
En una segona aproximació,
el SDE consumeix o transforma creativament el seu ODE donat (en un
procés genuïnament unit):
a) projectant significats i valors
lliurament-creats a l’ODE;
b) internalitzant els “significats i valors”
proporcionats per l’ODE.
EXEMPLES senzills de la UG de a) i
b): menjar una taronja; llegir aquesta pàgina; qualsevol acte de visió; comprensió
de les paraules parlades per un altre; respirar oxigen, digerir aliments;
nedar; somniar...
La
LE considera la Naturalesa Humana (el SDE) com una Part natural i integral del Tot Natural. Així, en una tercera aproximació, l’Experiència és la unificació
contínua del SDE humà amb el seu MDE natural, amb parts donades del Tot Natural,
els principis unificadors de les qualssón precisament
aquells d’Eros espiritual.
Al final d’aquest
apartat presento el que crec que són els Principis d’Eros, els quals
genuïnament unifique:n (a) primer, el SDE, i (b) després, el SDE (the Individual human Self)
i l’ODE Natural donat, en qualsevol “moviment” d’Experiència.
ELS
PRINCIPIS d’EROS
I.
Resum PRELIMINAR de la Filosofia Eròtica de l’Experiència 50
II.
ELS PRINCIPIS D’EROS
51
III.
Descripció dels Principis d’Eros
52
IV. Principis
de la LE (de les MDS d’Eros) necessaris per a explicar-los.??? 54
27/2/92
I.
Resum PRELIMINAR de la Filosofia Eròtica de l’Experiència
Els Principis d’Eros són (en Unitat Genuïna):
Els Principis de Vida, Amor, Llibertat, Unitat, Creativitat...
La pràctica Natural d’aquests Principis és
la Saviesa (Filo-sofia = amar la saviesa).
La Filosofia Eròtica de l’Experiència és alhora la Filosofia de:
1) La Naturalesa Humana
2) El Tot (Realitat, Eros) Natural
3) Les relacions naturalment necessàries entre
(1) i (2).
Totes les formes de relacions i estructures
socials dels éssers humans, com a creacions
humanes, són necessàriament part de (1). Però faré una abstracció d’allò que
es diu “Social”, i que forma
part de la teoria de la Naturalesa Humana, per a un tractament separat, en
un segon volum.
Qualsevol Filosofia només pot ser tan
adequada com sigui
adequada (necessària, intrínseca,
determinant...) la seva Lògica, la qual necessàriament determina tots
els possibles significats, valors i aplicacions de les seves paraules, conceptes,
objectes de referència, relacions de tota mena...
La Lògica determinant de la Filosofia Eròtica
de l’Experiència són els següents Principis de Lògica Eròtica, unitat
(totalitat) genuïna que constitueix
i defineix el que vull dir amb “LE”. En
altres paraules, la LE són els Principis (nivell 1) determinants dels Principis
(nivell 0) d’Eros: Vida, Amor, Llibertat, Unitat, Creativitat, Saviesa... Repetint una mica,
els Principis (nivell 1) de la Lògica de qualsevol Filosofia necessàriament
determinen els Principis (nivell 0) de la Filosofia.
De manera més precisa, els Principis constituents
de qualsevol Lògica són (determinen) els Principis dels Modes de Ser
(en la frase tradicional) dels Prs. de la Filosofia en qüestió. Per al propòsit
de la LE, els MDS són:
1) El Principi de Necessitat: El que ha
de ser.
2) El Principi d’Existència: El que és.
3) El Principi de Negació: El que no és.
4) El Principi de Im-Possibilitat: El
que no pot ser.
En la LE, els Principis de (5) Identitat,
i (6) Possibilitat (Potencialitat) estan definits en termes de (2).
Aquests Principis, els MDS de la LE, determinen,
en qualsevol moment, les Formes Reals (en la LE: Trans-Formes) de cada un
dels/tots els Principis d’Eros.
De manera més precisa, els Principis dels
MDS determinen els Principis de la LE, que al mateix
cop determina les Formes Reals dels Principis d’Eros.
II.
ELS PRINCIPIS D’EROS
En resum esquemàtic i molt breu, els Principis
d’Eros que determinen l’Experiència humana són:
i)
El Principi de la Vida
ii)
El Principi de l’Amor
iii)
El Principi de la Llibertat
iv)
El Principi de la Creativitat generativa
v)
El Principi de la Unitat, Integritat...
vi)
El Principi de la Saviesa, definida
com la UG dels Principis
de coneixement i virtut: viure sàviament és viure bé.
En realitat, cada “Principi” és un conjunt
infinit de Principis.
Abans d’examinar cada Principi, hem d’emfatitzar
que cada Principi només existeix com a parts integrals, genuïnament unides,
del Conjunt Tot de Principis, el qual és Eros. En termes dels Principis
de la LE que regulen els Modes de Ser (MDS) d’Eros (Secció III), cada Part-Prinicipi
“Reflecteix” totes les altres, així com el Tot en el qual és una part integral.
En altres paraules, els Principis d’Eros que estic a punt d’examinar mai existeixen/operen
si no és com a parts que “reflecteixen” mútuament les parts de l’ Un/Tot.
El segon punt preliminar que s’ha d’emfatitzar, és la LE, o la Filosofia
d’Eros, com una Filosofia Natural, una Filosofia de la Natura (Viure de
manera Natural), una teoria (lògica) de la Unitat Genuïna de la Naturalesa
Humana (Part) i del Tot Natural. Si hi
ha formes dels principis de Realitat més enllà, abans, sobre o darrera de
la Natura, el SDE de la LE no pot saber res (cap-cosa) de tal “Realitat
Sobre-Natural”. Al contrari, en
obediència Naturalment-Necessària als Principis d’Eros, per al SDE Eròtic,
cada ODE en cada “moment” és una UG exquisita/gratificant, plena d’alegria,
de la UG dels Atributs Naturals tradicionalment projectats per la LR (religions,
etc.) al “Sobre-Natural”: el que és “màgic”, “misteriós”, “miraculós”,
“meravellós”, “sagrat”, “diví”, etc.
En la Secció III, simplement descriuré els
Principis d’Eros resumits amunt. En la Secció IV, introduiré els Principis
de la LE (de les MDS d’Eros) que són necessaris per a explicar-los.
III.
DESCRIPCIÓ dels Principis d’Eros
i) El Principi de la
VIDA
Els Pre-Socràtic Grecs , a l’igual
que les tradicions filosòfiques/savieses de l’Orient, no distingien entre “Físis” i “Phisis”
(=Natura), entre “Ment” i “Matèria”, ni tampoc entre allò “orgànic” (viu)
i “l’inorgànic” (no-viu, mort).
Al contrari, cada Forma Veritable, cada forma de la Natura, era considerada
viva, animada; estava animada i formava part del Tot natural orgànic.
Els membres de les
dues tradicions que hi havia diferien només
/essencialment en els seus darrers Principis explicatius i les seves lògiques
respectives d’operació (comparar, p. ex., el “Número” Pythagorean;
“l’Indefinit” d’Anaximander; “Logos”, d’Heraclitus; l’“Un”, de Parmènides...
el “Tao” de Buddishm Taoist, et altres).
Aquestes distincions artificials, desintegrants de
la Natura, són el fruit tardí de la LR abstracta-intel·lectual.
Nosaltres, en aquesta LE (Filosofia) de l’Eros Natural, reafirmem el lloc Natural d’Eros
contemplat en aquesta gran tradició Pre-Racionalista, no reconeixem cap
distinció separadora entre orgànic i inorgànic,
material i mental, en l’ODE Natural (inclòs el SDE humà). En efecte, ens alegrem al observar que alguns
dels “Físics” prominents de la LR avui, p. ex. Illya Prigogine, tot responent
a les abstraccions/separacions matadores de la Natura
de la “Física” LR, ara les rebutgen a favor de la nostra tradició Naturalista.
(veure
més sobre el Principi de la Vida al Calaix de Qüestions, pàg. XX).
iii) El Principi de la Llibertat
Es podria descriure la Llibertat com l’Experiència Pràctica de Satisfacció No-Instrumental de
les nostres Necessitats Naturals (veure
Treball Previ).
vi) El Principi de
la Saviesa
La SAVIESA
seria la UG de (1) VERITAT (Coneixement de la Realitat??)
i (2) VIRTUT (el que és bo).
Això vol dir acceptació
de què el que és, ha de ser: “El
que és (Natural) és bo.” (St. Agustí). Ser virtuós és actuar (Experimentar)
Naturalment = Obertament, Sense Defenses, Sense
Instruments, produint i consumint, exercint els nostres propis Poders
lliurement i creativament, no com un mitjà de poder instrumental Pro-Methean, sinó en consideració
a ells mateixos en obediència a la Necessitat Natural (les Lleis Naturals),
com una finalitat en si mateixa.
Pythàgoras, el
gran grec pre-Socràtic, va dir: “Només Deu [=Eros-P.F.] és Savi; Jo soc solament
un Filo-Sof (Amant de la Saviesa)”. Continuem aquest significat “Filo-Sòfic”.
Per a nosaltres, la “Filo-Sofia” (Dialèctica F-S) vol dir “Coneixement
de la Manera Sàvia de Viure a través de l’Experiència [l’únic mitjà de
coneixement].”
[Cp. La definició de Spinoza de l’hom lliure com a filo-sof del viure:
Ètica, Part IV, Prop 6???].
En la LR,
des de Plató, passant per Hume, fins a Russell i la Filosofia del segle XX,
“el que és” (fet) i “el que ha de ser“ (valor) s’han definit com a lògicament
incompatibles.
Nosaltres
(LE), al contrari, insistim en la UG del Natural (el que és) com el Bo
(que ha de ser). De manera més precisa, la seva Identitat, en paraules de
St. Agustí (seguint Heràclitus i Jesús): “El que és Natural és Bo.”
En la LE, ser
Virtuós (Bo) és conèixer (amar) naturalment el que és bo: actuar (experimentar)
en cada àrea de l’exercici dels teus Poders (corporal, emocionals,
mentals...) lliurement i creativament, mai motivats pel càlcul cost-benefici, pragmatisme o qualsevol altra versió
de la lògica instrumental (com a mitjà de poder, dominació, explotació,
ús), sinó sempre i només de forma no-instrumental, com una finalitat en si
mateixos, en consideració a un mateix, en obediència a les Lleis de Necessitat
Natural.
Tal
actuació Sàvia no-Instrumental no és ni defensiva, ni ofensiva (una sub-classe
de “defensiva”), sinó necessàriament ‘oberta’ (sense defenses). Hom no
pot actuar lliurement en obediència no-instrumental a la Necessitat Natural
si està dominat/posseït per Motius Ofensius o d’altres Defenses,
Mitjans, “Necessitats” Instrumentals...
IV.
Els Principis d’Eros explicats
(= la LE dels Modes de Ser d’Eros)
1. Els Principis d’Eros descrits amunt obeeixen
(com una qüestió de Necessitat Natural) la Lògica dels Modes de Ser d’Eros.
Per a nosaltres, aquesta Lògica és Dialèctica (diferent de la [dialèctica?] Racionalista), definida tant en
intenció com en extensió en termes del conjunt de Principis
de LE. No obstant això, desitgem retenir l’ús tradicional de la LR (però mantenint
el nostre sentit Dialèctic) de la concepció de “Lògica” com “Els Principis
dels Modes de Ser”, introduïda per Aristòtil, pare de la LR.
2. Els Modes deSer tradicionals/Aristotelians
són:
a) Actuality/Potencialitat:
El que és/El que pot ser
b) Possibilitat: El que podria ser.
c) Necessitat: El que ha de ser.
d) Impossibilitat: El que no pot ser.
3. Els Principis tradicionals més importants
que governen/defineixen els Modes de Ser de la Lògica Racionalista (LR)
són:
a) Principi
d’Identitat (tot allò que existeix és únicament auto-idèntic)
b) Principi
de No-Contradicció: Res pot ambdós ser i no-ser (al mateix temps).
c) Principi
del Centre Exclòs: O és o no és.
4.
El que prèviament existia com la “Lògica Dialèctica”, per a nosaltres, ha
sigut realment un símptoma defensiu, una reacció col·laboradora, una víctima-presonera
de la LR; i en cap sentit una alternativa lògica, ni molt menys una alternativa
lògica adequada a la LR. La “LE” Tradicional dels Pre-Socràtics o del Taoisme, així com Hegel,
Marx o els “Dialèctics” del segle vint, com ara Sartre, han procurat,
per damunt de tot, negar el Principi de No-Contradicció de la LR, al
afirmar els “Principis d’Unitat d’Oposats (parells d’entitats o proposicions
contràries o contradictòries)”. Però
totes les versions d’aquest Principi revelen, al ser examinades, ser simples
exemples-símptomes ideològics (confusos o responsables
de confusió), com a formes de-formades
del Principi de No-Contradicció, en el que podem dir “fetitxe d’oposisicó
bi-polar” (FOB), on cada Forma Veritable està constituït per dits parells
d’oposats bi-polars (veure Pythàgoras, Anaximander, Heràclitus, Tao...).
5. Ara el nostre propòsit no és fer una
crítica radical de tots els pseudo-“Dialèctics” FOB, demostrant en
cada cas com el pensament FOB és simplement una reflexió-mirall de-formada
del Principi de No-Contradicció. Més
bé, el nostre propòsit és emfatitzar que els Principis de la LE ara presentats,
constitueixen quelcom completament original, distint, lògic, que no
té res a veure amb la LR, i que la seva
intenció és substituir totes dues lògiques
(1) la tradicional LR imperant i les lògiques dels Pseudo-“Dialèctics” . El
que segueix és la presentació dels Principis definitoris
d’una Lògica alternativa, completament distinta.
PART
II: APLICACIONS pràctiques
(=
Intent de demostració a partir del Món Real de l’Adequació Descriptiva,
Explicativa, i Avaluativa de la Teoria).
- CRÍTICA de les LÒGIQUES RACIONALISTES
(LR) des de la LÒGICA
ERÒTICA (LE)
- L'Esperit d'Eros, una filosofia necessària
per al nostre temps
CRÍTICA de les LÒGIQUES RACIONALISTES (LR)
des de la LÒGICA ERÒTICA (LE)
PF 31/1/91
La civilització occidental, simbòlicament,
comença amb l’aparició de l’home Pro-meteu
(etimològicament “abans-pensant”, previsor).
Quines són les fatals condicions necessàries
i suficients per a la possessió humana d’aquest poder de “pre-pensador” divorciat
dels sentiments-emocions i de les accions corporals?
La Història de la Civilització Occidental
és la Història de la Auto-alienació de l’Home del seu Cosmos natural,
del qual la “naturalesa” humana en forma part genuïnament unida en la Natura (Tot Natural). De fet, com de lògica, sols
hi ha dues possibles invariants històriques: Viure en harmonia amb
les lleis-lògiques de la natura humana (genuïnament units al Natural Tot),
o en desharmonia o auto-alienats d’aquestes realitats.
Aquestes són esquemàticament
algunes de les successives sèries d’AUTOREDUCCIONS del Subjecte humà
d’experiència, genuïna unitat de poders corporals, emocionals, i mentals units
i dirigits per l’espiritual Eros i viscuts amb natural harmonia amb el Tot
Natural (cosmos):
a) L’Autoalienació (separació-independència)
dels poders mentals dels Subjecte humà (separació de “la ment”).
b) La Reducció d’aquesta
ment autoalienada al pensament Lògic-racionalista
(per abreviar R1/L1), mentre s’ignoren, reprimeixen o exclouen tots
els altres poders mentals.
c) La reducció de R1/L1 únicament al pensament
conscient (consciència).
d) La identificació del Subjecte del
“pensament conscient” amb el “Jo”, el racional cartesià Ego (“Penso, per
tant existeixo”).
e) La identificació del Subjecte original
d’Experiència com a genuïna unitat de Eros-unit als poders corporals,
emocionals, mentals, per reducció, al “Jo”.
En
termes d’història de l’evolució Psico-social de l’espècie humana, el perquè
i el quan l’home prometeïc fa la seva aparició en la història de la
Civilització Occidental no és l’objecte d’aquest treball (veure el meu manuscrit:
“L’emergència de l’home prometeïc”, 1990, no publicat). Però en canvi si ho
és el posar de manifest les CONSEQÜÈNCIES d’aquest fet que ha determinat
en el subsegüent “progrés” de la Civilització
Occidental.
La Civilització Occidental, tal i com l’hem
de patir, es fonamenta en els següents SISTEMES-VALORS (institucions) prometeïcs de creació humana:
a) L’apropiació i/o repressió /negació
de l’AUTORITAT i AUTONOMIA INDIVIDUAL (els poders d’autodeterminació de
l’experiència constitutiva del Subjecte Natural Humà) pels Operadors dels
poders de l’Estat institucional (“Les Autoritats”), cada cop més totalitaris.
b) La valoració de tots
els aspectes de l’existència humana en termes materials simbolitzada més
dramàticament (tràgicament i mortal) per
les institucions econòmiques constituïdes, i en particular pel sistema
del DINER (MAMMON) i el Sistema capitalista de producció i consum com
un tot (un article o servei és qualsevol “objecte”
produït i ofert per a la seva venda al mercat amb un guany, començant amb
els poders humans de creació corporal, emocional i mental).
La conseqüència d’aquesta
adoració en particular (fer guanys per l’explotació de qualsevol cosa,
sobretot dels humans i de la Natura), i en general de la valoració de tot
el que existeix en termes materials és la RENUNCIA i la destrucció dels VALORS
ESPIRITUALS (no materials però units a la matèria)
i la seva mort.
L’animació humana de l’espiritual
EROS, font causal de la seva creativa realització dels valors espirituals
tradicionals en filosofia, religió, respecte per la Natura, Art, estimació
de la Vida en general i dels altres humans en particular, ha sigut, en
conseqüència, pervertida parcialment, si no totalment. Com Jesús va dir:
l’home no s’ha fet pel dissabte sinó el dissabte per l’home.
Com poden els valors espirituals, com
pot Eros sobreviure en una civilització cada cop més íntegrament materialista?
En paraules profètiques de
Karl Kraus: <<La veritable finalitat del món és la destrucció de l’esperit
humà: l’altre depèn de l’intent insignificant de veure si després de tal destrucció
el món pot seguir.>> (‘Apocalipsis 1908 a Harry Zohn’, Karl Kraus, 56)
El desplaçament dels valors espirituals
per la veneració de Mammon i la valoració de tota existència humana i de la
Natura en termes de producció-explotació és una conseqüència necessària de
la Lògica instrumental prometèica R1/L1. Si “Jo” “penso”, “Jo” “Existeixo”
sols en aquest sentit . Com puc jo definir, valorar i tractar tots els demés
“Objectes d’Experiència” si no és com a OBJECTES, ja que, per definició (Lògica
R1/L1), SUBJECTES ja no existeixen?
La conseqüència natural d’aquesta
reducció R1/L1 d’Objectes Naturals d’Experiència humana a OBJECTES de i per
l’EXPLOTACIÓ MATERIAL és la mort diària de 40.000 nens deguda a fam
i malalties evitables coexistint amb estocs obscens d’excedents alimentaris
invendibles i amb la destrucció cada vegada més accelerada de l’enter planeta
Terra.
L’Esperit
d’Eros (El Natural Auto 1-3 Flot) PF
- 31/1/91
Una filosofia necessària per
al nostre temps.
La
següent crítica de la Lògica de la Civilització Occidental [L1] i l’argument
per a la
necessitat d’una filosofia radicalment alternativa per viure en harmonia amb
el Natural Tot [L3], en està escrita des de la Lògica Eròtica del Subjecte d’Experiència (Individuum
[L2]). Amb la funció de descriure les dues lògiques L1 i L3, és necessari
d’abstreure la part humana [Individuum Subjecte] del Natural Tot. Quan
i només quan el Subjecte aconsegueix harmonia totalment integrada amb el Natural
Tot, llavors L2 = L3.
Llavors, L2 és una forma de com es manifesta
L3 (revelació).
Es critica aquí la lògica (L1) de la “ raó” descorporeitzada, la qual des de Prometeu (el mite grec que castiga aquesta actitud) ha
determinat el caràcter essencial de la “Civilització” Occidental.
Tucídides: Els humans creareu l’infern sobre la Terra i en diguéreu “Civilització”.
A la lògica eròtica alternativa de la manera de viure dels humans com
un Individuum (1) en harmonia, genuïnament unit amb la totalitat de la Natura,
en dic L3. Donats els efectes socials-institucionals de L1, L3 actualment
és un desig ideal irrealitzable.
La lògica L1 és
la lògica de la Mort (Thanatos). A no ser que nosaltres aconseguíssim parar-la
i reemplaçar-la per la lògica de la Vida (Eros – L3), els humans “racionalistes” destruiran aviat no sols a ells mateixos
sinó també la Natura.
Malgrat els efectes consternants desintegradors i destructors de l’Individuum
Humà (el Subjecte, la personal)
en
la L1 socialment institucionalitzada, el punt de vista assumit des del
qual es fa la següent crítica a L1, i argument de L3, s’ha
escrit, és el de la Lògica L2 de
l’ Individuum genuïnament unit, Subjecte d’Experiència, al qual jo defineixo
ara i aquí sistemàticament com la genuïna unitat de poders corporals, emocionals
i mentals, unit, animat i dirigit per Eros espiritual).
Elaboraré i justificaré aquesta concepció
més endavant. El punt fonamental ara és que, encara que la integritat
harmoniosa Eros-unida de cada Part Humà-na-Subjecte-iva
del Tot Natural és una condició necessària per a la vida de l’Home, la Lògica 3 d’harmonia integrada
Eros-unida amb el Tot Natural, òbviament no és suficient. No obstant això,
cada Individu s’aproxima a l’ideal L2 vivint com un Subjecte d’Experiència
genuïnament unit. En tant continuï la
“Civilització” Occidental institucionalitzada, aquesta
serà present necessàriament, com a Part Finita, alienada, del Tot Natural.
Quan, i només quan, el Subjecte ja no està amenaçat constantment amb la destrucció
(per L1), pot L2=L3. Espero que aquest escrit suposi una aproximació a
L2 en la pràctica, i a l’esperit de L3 en teoria!
NOTES
[13] Aquí
P.F. s’ha passat en el to despectiu envers els seus col·legues “metodologistes”.
De fet, ell mateix deu considerar que és una de les primeres coses a fer,
ja què comença amb aquests “preliminars metodològics”.
[14] He
afegit “almenys” per donar un lloc al dubte de si realment són irreals o
no.
Penso que així m’apropo més al que ha volgut expressar en Patrick.
[15]
Així ho considera el mateix Patrick Flanagan una mica més a baix, al punt
II de b).
[16] o,
simplement, “experiències” ??
[17] adversaris / crítics
[18]
Encara no conec tots els seus escrits, però sospito que en Patrick no va
tenir temps d’escriure massa sobre aquestes conseqüències practiques.
[19] En la primera traducció,
“membres” (probablement en anglès “members”). Aquí en diem “elements” per
remarcar que no tindrien caràcter d’Entitats
reals , sinó, en tot cas, d’idees, reflexions...
[20] Considero que hi ha teories
que es dedueixen i/o es demostren per via inductiva, i altres per via deductiva,
i que cap de les dues vies no nega la possible adequacitat de l’’altra.
En uns casos serà més adequada al cas l’una i en altres casos l’altra (exemple
típic de Bipolar Oposició de falsos Contraris, que tant critica en Patrick
com a mecanisme típicament racionalista de pensar.
Però
és que, a més a més, qualsevol via hipotètica-deductiva (inclosa la del
Patrick) haurà de tenir una segona fase de comprovació inductiva a través
de moltes aplicacions a la vida real....
[21] Això
dependrà de la naturalesa o característiques de cada cas... encara que estic
d’acord en què el mètode inductiu és un dels punts en què més patinen les
pseudo-ciències (medicina, psiquiatria sobretot, economia, etc. etc.).
[22] “Teoria de NH “ o “Teoria
de la NH”? Més o menys seria el significat seria el mateix.
[23] Una mica d’humilitat
intel·lectual: fins i tot la ciència admet actualment que a partir d’una
sèrie de condicions inicials no es pot “deduir” tot el que passarà, que
hi ha un factor d’atzar intrínsecament lligat a la matèria. Sí que s’ha
de poder, no obstant, “explicar” els fets sense contradir la teoria (el
qual no prova totalment l’adequacitat d’aquesta, però li va donant
més consistència teòrica).
[24] “Sistemàticament” equivaldria
dir aquí “per definició d’adequacitat”.
[25] “Lògica”: Per les lleis
determinants del que” ha de ser” (per tant del que pot i no pot ser) donada/assumint
la validesa dels conceptes i regles del nostre sistema particular de lògica.
Seria la primera i més simple definició: “Capa de pintura” (Nota d’en Patrick).
“Lògicament”
= necessàriament? Necessàriament = lògicament? Són sinònims? Trobo que una
cosa pot ser lògica (possible) i no donar-se en la realitat, ni molt
menys ser necessària.
[26]
En realitat, tota una sèrie complexa de judicis, tant ontològics com epistemològics
relatius als “fets experimentats” (Objectes d’Experiència) en qüestió.
Veure secció II.
[27]
En Patrick fa aquí una observació de tipus “inductiu”,
generalitzant a tota persona moment i lloc, una conclusió de les que ell
critiquen. Però sí que estic d’acord en què jutgem i avaluem molt.
[28]
La Presentadora preferiria parlar de “buscadors de veritats”, més que de
“buscadors de la Veritat”, relativitzant una mica això de la veritat, que
sona tan “absolut”.
[29]
Això no deixa de ser un joc de paraules, amb errors lògics inclosos, ja
què la veritat pot ser polifacética, per exemple, i per tant difícil de
descriure. De fet, és un concepte perillós, ja què és equívoc, poc “adequat”,
en tant no el descrivim “adequadament”. Una descripció bastant adequada
podria ser “veritat = afirmació que no deformi la Realitat (que acostuma
ser polifacética), que s’adeqüi a ella, i les conseqüències pràctiques de
la qual siguin prou desitjables”. Però és una descripció relativa: cada
persona pot desitjar coses diferents....
[30]
...diferents del que constitueix una teoria Adequada, afegeix en Patrick.
Quin seria un exemple de criteri alternatiu inadequat? Per exemple, un d’ells
seria dir que en la descripció, explicació o avaluació no hauria d’haver-hi
cap criteri d’adequació?
[31]
Aquí la Presentadora no està del tot d’acord amb l’OPINIÓ de “l’oponent
més escèptic” , en quant a dir que “no val la pena intentar descriure adequadament
les coses”, però sí s’oposa parcialment a l’OPINIÓ, “aparentment
contrària”, de què “sí que es pot arribar a descriure qualsevol cosa
o situació completament (per raons com ara que la mateixa realitat és bastant
polifacètica, que caldria un llibre gros i no acabaríem de descriure un
gra d’arròs, etc. El qual no vol dir ni molt menys que no calgui intentar-ho
seriosament, però sempre amb una dosi d’humilitat envers els resultats i
la veracitat completa de la nostra descripció.
Tampoc
m’oposo a l’OPINIÓ “més escèptica” en quant a les poques probabilitats que
tenim de trobar massa “certeses” (tant que ens agraden), almenys en aquesta
vida que estem coneixent.
[32]
La Presentadora creu que és més probable que tinguin
raó les últimes opinions de la ciència oficial, les quals ens diuen que
tant en matemàtiques (teorema de Gödel) com en la física, geologia etc.
(que estudien les lleis observables en el comportament del Món Real), no
existeixen certeses totals, i el futur no resulta completament predecible
encara que es tinguin a mà totes les dades en un moment inicial i totes
les lleis físiques que hi intervindrien (veure per exemple l’aplicació a
l’escala macroscòpica de la física quàntica que esbossa Murray Gell Mann,
descobridor dels quarks, al seu llibre “El Quark i el Jaguar”, l'annex sobre
Pregonini).
Aquí
Patrick cau en un dels desigs del Racionalisme que critica: el desig de
certeses i previssibilitats.
[33] Veure
nota anterior.
[34]
Aquí Patrick introdueix la paraula “ERÒTICA”. Caldrà
buscar al llarg dels seus escrits el que vol dir quan la fa servir. Ell
era un admirador de les filosofies pre-socràtiques, que fan servir el terme
Erotisme en un sentit molt ampli, com a disposició general afectiva
i propera de mirar-se i sentir qualsevol “cosa existent”.
Voldria dir que sense estimar-nos els objectes de les nostres experiències
no arribarem a “comprendre’les” adequadament???
[35]
Una altra vegada la Presentadora preferiria dir “SUPOSA”
que “ÉS”
(Ser = existir podria ser alguna cosa més, a més de “transformar”...).
[36]
Una altra vegada en Patrick està “descarnant” la
Realitat, simplificant massa, (clar
que ja hem dit que això ho fan gairebé tots els que es posen a “filosofar”).
Un “Subjecte humà” segurament és quelcom més que un conjunt de “propietats”
o “poders” i de “lleis de funcionament”, per molt que totes aquestes parts
estiguin en “Genuïna Unió” dins del Subjecte humà.
[37]
La Realitat no és equivalent a les nostres
experiències. En tot cas, les nostres experiències són una part de la Realitat,
són la part del Territori real que anem coneixent... En l’apartat a) de
2., una mica més a baix (veure també “Nota” 40), el mateix Patrick sembla
deixar clar que Realitat i Experiència no són totalment equivalents.
Un
EXEMPLE senzill: El fet que no coneixem encara l’existència d’una determinada
espècie animal no implica que aquesta espècie NO EXISTEIXI en la REALITAT.
[38]
Amb la paraula “pròpies” sembla voler dir que SÓN LES MEVES EXPERIÈNCIES,
NO LES DEL MEU VEÍ, O LES D’UN ALTRE ÉSSER HUMÀ.
[39]
Coneixement “indirecte” imagino que sí que podem tenir,
per inferència o deducció inverses a partir dels efectes, i/o perquè ens
ho explica alguna persona que diu que ha vist alguna cosa... Encara que
tant “inferir”, com “deduir”, com “escoltar un altre” també són experiències,
les quals tanmateix hauríem de saber interpretar adequadament en cada cas.
[40]
És aquí, i en el paràgraf següent, on Patrick afirma
clarament
que la Realitat no equival al Món d’Experiències d’una persona (ni tan sols
el de tota la humanitat), sinó que segur que és més gran que el que anem
experimentant i coneixent al llarg de la nostra vida.
[41]
Imagino que coneixement indirecte es podria arribar a tenir, per inferència
a partir dels efectes.
[42]
No és això fer servir el tan denostat per Patrick
MÈTODE INDUCTIU, fonamental en les argumentacions de gairebé tota la PSEUDO-CIÈNCIA?
[44]
A la traducció original posa “La raó de què”, i no
“El fet que...”.
[46]
D’aquest capítol haig de dir que JA NO ENTENC GAIREBÉ
RES. Serà incapacitat meva personal per als enraonaments massa abstractes
(glup!, que no tingui relació amb la meva condició de fèmina, je je), Però
penso que més que “inferioritat intel·lectual”, es tracta de, diguem, prevenció
envers els conceptes i enraonaments lògics (deduccions possiblement massa
simplificants, a partir de conceptes poc clars, analogies entre temes que
poden tenir normes i lleis de funcionament diferents, etc.) que de seguida
retallen i simplifiquen massa la Realitat. Fins i tot si alguns resultats
d’aquests enraonaments m’agraden, al menys parcialment, perquè tornen a
coincidir a alguns nivells amb el que vaig deduint de les meves experiències
personals.
Així i tot, ho transcribeixo sense canviar més que detalls de
sintaxi, repeticions evidents, etc., per qui vulgui intentar entendre-ho,
ja que sembla ser el “cos” de la presentació de la teoria.
[47]
La Presentadora es quedaria com sempre més tranquil·la si posés que “existir
SUPOSA moure”. “És” pot semblar un sinònim, i existir pot ser “moure” i
també més coses. Encara que sense moviment no hi hagi existència,
això no vol dir que siguin sinònims.
[48]
Seria una ASSUMPCIÓ. Bé, jo assumiria com a cert que l’existència comporta
gairebé sempre (fins i tot quasi a cada instant) una certa dosi de transformació
(encara que per exemple un tros d’or pot estar-se una bona estona sense
canvis en el seu interior, i no per això haurà deixat d’existir). És a dir,
no s’existeix en funció del que es canvia, sinó que quan s’existeix una
de les coses que passen és que s’acostuma canviar quasi contínuament.
[49]
En la traducció original posa “és”, però no es pot equiparar “existir” a
transformar-se contínuament, seria reduccionista de la Realitat, com expliquem
també en la Nota anterior. Aquesta última seria només una característica
de les moltes que podria incloure el fet d’existir.
[50]
Això sí, tant podria ser amb un sentit, orientació superior, etc., com sense
això, amb un pur ATZAR, com ens suggeriria una persona agnòstica.
[51]
“Doncs” en la traducció original.
[52]
Patrick posava “són poders”, descarnant un cop més la Realitat... al menys
una mica més a baix millora la descripció del que constitueix l’ésser humà
parlant de “formes-poders”... (punts 6 i 7).
[53]
Això sembla ser el nucli de la teoria que proposa en Patrick, així que ho
poso amb lletra més gran i entre cometes. Ho proposa, en un primer moment,
sense intentar demostrar-ho, com correspon al mètode hipotètic-deductiu.
En una segona fase s’aniria corroborant amb exemples pràctics.
Ens
trobarem una altra forma (seria equivalent?) d’enunciar-ho en el punt següent.
[54]
Els “mentals” serien més bé reflexius, intel·lectuals.... Els “psíquics”
serien tant els mentals com els emocionals.
[55]
“és” en la traducció original.
[56]
La Presentadora fa temps que pensa que la ciència
investiga alguns dels moltíssims aspectes del caràcter, lleis de funcionament,
etc., de les divinitats (alguns aspectes del caràcter de Déu, dit amb terminologia
monoteista). Es tracta, és clar, d’una suposició.
[57]
Essencial = bàsic, últim (ultimate)
[58]
Això al meu entendre és també una ASSUMPCIÓ, o suposició
de la teoria, més que una cosa “necessària”...
[59]
ultimate cause = causa essencial / causa principal /
causa fonamental
[60]
Què voldrà dir això de “classe ontològica”?
Hi ha la “classe ontològica d’ éssers espirituals” i la “classe
ontològica d’éssers materials”? No haurien d’estar ambdues característiques
genuïnament unides en cada Entitat existent, així com en cada Causa i en
cada Efecte?
[61]
Aquí no em sona cap principi popular en aquest sentit... o potser dits com
ara que “el desig mou les muntanyes”, per exemple?.
[62]
En aquest paràgraf estableix una equivalència que no veig prou evident
entre la Llei inversa i la Unitat genuïna de Subjecte – Objectes etc.
[63]
“País fantàstic de núvols”???
[65]
no sé on col·locar els parèntesis i no acabo d’entendre aquesta última part...
(a la Traductora li està passant com a mi).
[66]
Vol dir unitat de l’individuum i la societat amb la natura?
[67]
Curiosa explicació sobre aquesta paraula...! No se si ho entenc del tot.
[68]
Potser aquí es podria dir “experiència adequada”, i la experiència inadequada
ens allunyaria de la vertadera creativitat, que només es pot desenvolupar
en una Realitat no deformada/maltractada??
[69]
Què vol dir “determina”? Que la presència de l’un és suficient per tal què
es doni l’altre? Que Eros és condició suficient per a la manifestació de
les potencialitats diguem positives dels humans (i de les humanes)? (llibertat,
creativitat, amor, etc.).
[70] Això és
especialment veritat en les relacions de trans-form-moció entre els poders
reals i la seva experiència humana (aparença-efectes) inversa (com a la
unitat genuïna del Subjecte, Objectes, Procés i Productes d’experiència).
[71]
ultimate = bàsic, fonamental, darrer?
[72]
Això coincidiria d’alguna manera amb la consideració
que en relació a qualsevol experiència mística, per real que sembli, cal
tenir en compte la possibilitat que sigui una fantasia (els mateixos somnis
són un fantàstic exemple de la nostra capacitat de fantasia), o que no estigui
del tot correctament interpretada per la persona que la té, etc. etc., el
qual estaria en la base del que la Presentadora considera com una de les
primeres qüestions ètiques en relació amb les conviccions religioses: no
voler imposar-les a les altres persones.
[73]
Què vol dir “auto-determinant”? Vindria a ser “lliure””?
[75]
qua fundamental/ultimate
[76]
El coneixement deductiu (o per inferència) ens fa
imaginar les causes a partir dels efectes? I potser l’inductiu ens porta
a predir les causes?
[77]
“sense experience” = ?
[78]
“Racionalistes” en la traducció original. Però pensem
que Patrick volia dir Racionals, de “Raó”, “Racionalitat”, sense les connotacions
negatives de la paraula “Racionalisme”, que es deurien, molt resumidament,
a la sobrevaloració del funcionament del nostre raciocini. Precisament és
al Racionalisme que Patrick està intentant criticar.
[79]
No sé si posar-ho en plural o singular
[80]
Ok canvi d’ordre de paraules?
[81]
Torna a passar el mateix amb la paraula “Racionalisme”
en la traducció original (veure dues notes abans que aquesta). La tornem
a substituir per “Racional” (i no serà l’última vegada que ho farem.
[82]
“o” en la traducció original.
[83]
En la traducció original, “aquesta possibilitat, en conseqüència, fet”.
[84]
Determinar º decidir, i autodeterminar º autodecidir
???
[85]
mirar bé tot aquest paràgraf
[86]
domain = camp / terreny / àrea
[87]
Dir que des-mistifica “tota mena” d’ideologia ja és
exagerar una mica. Hi ha també molts CASOS en què el “O.., O...” SÍ que
funciona, segons on es posin els límits. P. ex:: país amb pena de mort o
sense pena de mort, una persona o és l’assassina o pot no ser-ho ni tenir
res a veure, encara que no tingui proves, etc. No sempre ho és però algunes
vegades sí, el “O una cosa o l’altra”.
[88]
Els filòsofs, gairebé sempre, intenten dignificar l’espècie humana via diferenciar-la
de les altres espècies animals mitjançant característiques qualitatives
que aquests se suposa que no tenen, i fiquen gairebé sempre la pota quan
ho fan. Hi ha animals, per exemple, que ens transmeten llenguatges molt
sofisticats: micos, balenes, dofins, etc. (potser gairebé tots?).
[89]
Exagera. Sí que es poden “distingir” característiques estructurals i funcionals,
encara que estiguin molt lligades i no s’hagin de “separar”, com a “separts”
independents. I tampoc serà “pecat intel·lectual” parlar del cos i de la
ment, per exemple, una mica com del hardware i el software d’un ordenador,
o fins i tot el colze i el turmell del nostre cos...
[90]
“Desatenem” en la traducció original.
[92]
No veig clara aquesta descripció d’AMAR. Més que “sentit
simbòlic”, es donaria “valor” als objectes d’estimació.
[93]
in terms of my Model...
[94]
I també “varis – varis”...
[95]
one and only one entity can bear the relationship in question to more than
one other objects = ?
[96] en aquest moment
/ a aquesta altura
[97] Jo
no entenc això per “INDEPENDENT”, sinó quan tant P com Q poden existir sense
Q ni P.
Potser
és la traducció, o les connotacions diferents de la paraula anglesa que
Patrick ha fet servir? A la pàgina següent fa servir una terminologia que
em convenç més: <<Si P domina a Q, doncs Q està subordinat a P>>.
L’home no pot existir sense la Natura, però la inversa sí que és factible.
[100]
situation-variant causal relativity of Power/Power* relations =
[101]
the extent to which P depends on Q...
[102]
any Powers ... plural en català?
[103]
O LEES, Lògica d’Experiència Eròtica i Subjectiva...
[104]
“Això faré als següents fascicles setmanals”, diu aquí en Patrick.
[105]
wisely = sàviament?
[106]
“VIDA”, la Presentadora, es quedaria molt més tranquil·la
traient-lo. És un “universal platònic” claríssim (una “idea” a la qual el
platonisme donarà més valor que a les realitats, però nosaltres opinem que
no té un valor en sí mateixa. Allò important, el que té valor, el que hem
de respectar al màxim, no és la idea de “Vida” en abstracte, sinó a cada
ésser viu concret. I és un concepte que actualment ens dóna molts de problemes.
Vida amb majúscula ho trobarem en les pancartes antiabortistes, en el pensament
de la gent que condemna el suïcidi (una de les llibertats claríssimes de
les persones), etc.
És
una paraula amb accepcions subtilment diferents que es confonen fàcilment
unes amb les altres, i per tant molt fàcil de manipular al servei d’alguna
causa, fent recurs als sentiments emocionals que acudeixen quan penses per
exemple que seràs assassinat, que una altra persona te la pot treure...
Significa un complex procés biològic, i en aquest sentit és oposada a “Mort”
però al mateix temps conté la mort com a ingredient. També vol dir una
etèria sèrie de coses que ens agraden, i de vegades la fem servir
per referir-nos a “allò sagrat” que considerem que hi ha en les coses...
I en quant a “Mort”, acostumem a entendre amb aquesta paraula no només la
interrupció de la “vida biològica”, sinó un compendi de tot allò que cada
persona considera desagradable, o que li fa por.
[107]
Això de què la Lògica Racionalista és auto-decapitant etc., més que ASSUMIR-ho
caldria anar-ho DEMOSTRANT.
[108]
Queda bastant confús, això del “Principis dels Modes de Ser”...!
[109]
Jo diria, en tot cas, “el que es converteix en molt poc probable”...( Quasi-Necessitat...)
[111]
Això de “el que pot ser (Actualitat)” és una mica
equívoc. Pot portar a pensar que l’actualitat no podria haver estat d’una
altra manera, si s’haguessin fet les coses d’una altra manera. En
un cert sentit sí que és correcta: en el sentit que les coses han
estat com han estat, i JUST en AQUEST MOMENT, no poden ser més que com són
(acceptació del Present).
La
Presentadora preferiria dir: “El que ÉS” (Actualitat), millor que “el que
POT SER”. A més, ho entenc com “ha pogut ser i ara és, entre altres possibilitats
que depenen no només de les coordenades inicials (com s’han fet les coses,
etc.), sinó també d’un cert grau d’ATZAR i d’INCERTESA, que sembla ser una
característica intrínseca de la forma de funcionar de la matèria , i que
fins i tot cada cop més la ciència reconeix: Gödel en matemàtiques, teoria
quàntica, teories de la complexitat...).
Fins
i tot a nivell més religiós, la Presentadora pensa, amb una idea molt heterodoxa
de Déu, o de la consciència universal, o del que sigui, que “Déu no té més
remei que jugar als daus”, que ni Déu sap quin dels futurs possibles tindrà
lloc, què faran els homes amb les seves llibertats unides, quins seran els
resultats de tot plegat, tenint a més en compte la component d’atzar, etc.
[112]
It follows from this definition...
[113]
Això ho trobo molt interessant i molt lògic. Em sobra
només la paraula “lògiques” al final: “Una determinada Lògica inclou totes
les seves conseqüències” i prou.
[114]
Estic bastant segura que és el que en Patrick volia dir, ja que en altres
llocs fa servir molt aquesta expressió d’ANAR EXPERIMENTANT.
[115]
“Hauria de ser”, més que “és”?? (pregunta de la Presentadora).
[116]
Què ha volgut dir amb LE? “Lògica Eròtica” o”Lògica de l’Experiència”???
-
Lògica Eròtica suposaria una redundància, i/o un bon desig.
-
Lògica de l’Experiència? Jo ho diria a l’inrevés, en tot cas,
reconeixent que deu haver-hi molt més Principis d’Eros que els que pot conèixer
i reconèixer una experiència individual humana, o fins i tot l’experiència
sumada de tots els humans i totes les humanes junt/e-s.
La
Presentadora considera que el Món Real és molt més gran que el “Món de l’Experiència”,
la qual és només una part inseparable del Món Real. En Patrick en alguns
llocs també ho reconeix així molt clarament, encara que en altres llocs
s’expressa d’una manera en què no queda massa clar, com si els considerés
“equivalents” (veure Nota següent).
De
fet, les dues expressions (Lògica Eròtica i Lògica de l’Experiència) es
refereixen a la mateixa teoria, però en Patrick fa servir l’una o l’altra
per donar èmfasi a un d’aquests aspectes.
[117]
Lògic Eròtic?? Lògic de l’Experiència??
[118]
Un altre cop s’ equipara Món Real i Món d’Experiència
(veure Nota 116)
[119]
nonsense = absurditat / disbarat / distrellat (però
PF juga amb la forma de la paraula: “non-sense”) ; “no-sentit en la seva
Experiència” en la traducció original.
[120]
his sole means of Knowledge of “Reality” – la “his”, a qui es refereix?
o, a quina lògica?
[121]
“Coneixement” = “K de LE” en la traducció original,
però pensem que podria ser K inicial de Knowledge, “Coneixement”.
[123]
wisely = sàviament?
[124]
“VIDA”, la Presentadora, es quedaria molt més tranquil·la
traient-lo (veure Nota 106).
[125]
Trobo que és una bona costum, dir “jo crec” alguna vegada, per remarcar
que no és més que la seva opinió, que no és necessàriament “la veritat”.
Tenint en compte que, al menys en les llengües que conec una mica, la sabiduria
popular ha dotat a l’expressió “creure” amb la connotació del dubte (crec,
però no estic tampoc segur al 100%), excepte en temes de religió, en els
quals creure (malauradament en molts aspectes) acostuma a ser al 100%.
[126]
Aquí la paraula “Principis” no sembla ser exactament, com a altres llocs,
“la UG de Poders, Lleis i Relacions etc.”, ni tampoc “qualsevol cosa
experimentable”, sinó que sembla tenir l’accepció de “normes de deducció
lògica”, o quelcom semblant....
[127]
el text original utilitza l’adj. “necessary”, però s’ha esborrat “unit”...com
interpretar això?
[128]
el text original utilitza l’adj. “necessary”, però s’ha esborrat “unit”...com
interpretar això?
[129]
Fa potser aquí en Patrick un error lògic propi de
la LR que ell mateix desemmascara en un altre lloc, la “Bipolar Oposició
de Pseudo-Oposats”, que ens fa triar com a real només una característica
extrema de la Realitat. Pensem que també es dona a algun nivell que la lògica
de les parts (forma de les potes, per exemple) influeix en la totalitat
d’un animal. Aleshores, sobraria “mai a la inversa” (un exemple més de què
gairebé sempre que diem “mai”, “sempre”, etc., ens equivoquem bastant...).
[130]
Modes de Ser = El que és, el que potser, el que hauria de ser...
[132]
o és preferible utilitzar “Tot” en tots els casos de la paraula “whole”,
siguin substantius o adjectius?
[133]
Aquí la paraula “NEGATIVA” no té les connotacions
“dolentes”, “negatives”, que acostumem a donar-li molt sovint, sinó que
vindria a referir-se, per dir-ho amb exemples, al negatiu d’una foto, o
al motlle que serveix per fer una estàtua...
[136]
Aquí en Patrick s’està passant amb la seva terminologia.
A aquest pas ens costarà molt entendre el que vol dir...
Sí
que hem d’habituar-nos a la idea que en la Realitat coexisteixen les afirmacions
CONTRADICTÒRIES en una determinada mida, segons cada cas, i és per això
que gairebé sempre ens equivoquem quan diem “sempre”, “mai”, “tot”, “cap”...
o afirmem qualsevol cosa negant al mateix temps la seva “contrària”...
En
quant a la paraula “NEGATIU”, recordem que continua sense tenir les connotacions
“negatives” o perverses habituals, i té més bé el significat de “complementari”,
com ara el motlle i la figura de fang que surt d’ell, o com els efectes
que observem i les causes que suposem...
[137]
Aquí en Patrick fa servir en lloc de “COSA” la paraula “PRINCIPI”,
la qual torna a tenir el significat més generalista (com “COSA”,
o “THINK”), i no tant el que té en el títol d’aquest apartat (PRINCIPI LÒGIC
per conèixer adequadament la Realitat).
[138]
“FORMA REAL” seria sinònim d’”ENTITAT”??
[139]
Whole Set = Conjunt Total / Conjunt Complert / Conjunt....
[140]
No veig clar aquest primer aspecte de No-C de la “negació
d’una cosa”, i que consistiria en el CONJUNT D’ATRIBUTS QUE NO TÉ
“C”. No ho veig, per què els ATRIBUTS de la cosa són en realitat
pseudo-coses, no arriben a ser ENTITATS, i a més, són molt variables,
i es troben barrejats amb els seus aparents atributs contraris, i en evolució
dins de cada entitat, i gairebé sempre presents a algun nivell. Jo puc ser
amable, però l’amabilitat no “existeix” com a entitat, és una pseudoentitat,
el que existeix són persones més o menys amables, i més o menys desagradables,
però “amable” i “desagradable” no són oposats, són diferents en cada persona
i moment, poden coexistir com a atributs, i no perquè no sóc amable sóc
desagradable, i/o de vegades sí...
Més
greu em sembla encara si la mateixa “cosa” considerada és una “pseudo-entitat”,
com ara la “Vida”, que tant interessa com a concepte a en Patrick (veure
Nota 106). Si juguem a buscar el que és la “No-Vida” podem cometre errors
lògics en quantitat.
[141]
Aquest conjunt “No-C” ja l’entenc més: resulta pràctic considerar / dir
que una persona és tot l’univers excepte aquesta persona. La persona + el
seu entorn = l’Univers complet. El qual no vol dir que l’entorn i la persona
interactuen contínuament, i en alguns aspectes es confonen. Per exemple,
és difícil dir si l’àtom d’oxigen que respiro és meu o és “del meu entorn”.
Són ambdues coses al mateix temps.
[144]
En la traducció original posa “Unida” en lloc de “Única”,
però penso que és un error de dictat o de traducció.
[145]
no sé si es pot traduir: “whose sole (soul?) member...”
[146]
Aquesta “classe única” estaria formada pels
ATRIBUTS No-africà, No-gegant, No-dona, No-President de la Nació, etc. etc.????
Però, d’alguna manera, no sempre són negacions absolutes d’aquests atributs:
tothom és una mica africà, una mica dona...
[147]
aquí ha variat la seva terminologia...
[148]
Unió o unitat genuïna eròtica del Subjecte d’experiència i l’Objecte d’experiència.
[150]
Poso el símbol ≡ i no el = per remarcar que no és una igualtat absoluta,
sinó relativa a cada individu, el qual a més ha de saber que la Realitat
no és només allò que ell coneix i res més (mai no acabem d’experimentar,
de conèixer...).
[151]
Les entitats que composen la Realitat sí que poden
tenir algunes magnituds quantificables, seria sobretot el Món d’experiència
el que resultaria il·limitat.
[153]
El que sí pot passar és que uns Subjectes humans accedeixin
a determinades experiències i altres no.
[154]
for the DL = per a la LE???
[155]
Ja està Patrick “descarnant” una altra vegada les
entitats reals (veure també Nota XXX): Jo sóc probablement quelcom més que
el meu Món d’Experiència.
[156]
No seria millor l’adjectiu – incomptable tot???
[159]
Trobo que no ha de ser així necessàriament, que és
una simplificació de la Realitat (típica del racionalisme), i que una part
pot tenir alguns principis de funcionament diferents al Tot del qual forma
part. En tot cas, seria una nova ASSUMPCIÓ de la teoria, no veig clar que
es pugui deduir del Principi 3.
[160]
because of whom, and only because of whom
[161]
(...descriptibilitat amb magnituds quantitatives...).
[163]
Perquè no? El que es diu en aquest paràgraf només ho pot dir una persona
que no hagi tingut mai gos, ni gat, ni cavall... Probablement sabem més
dels sentiments i pensaments del nostre gos que dels de molts éssers humans
que coneixem, fins i tot propers. En quant a les Entitats No-Experimentades,
es deu referir als àngels i dimonis, etc. Però hi ha gent que diu que els
ha vist. Podem afirmar que no existeixen només pel fet que nosaltres no
els hàgim vist? Potser no els hem vist encara, però demà mateix els veurem...!
[164]no
sé si vol el seu ús de “approximation” té la mateixa intenció que “aproximació”
en català
[165]
[no sé on s’ha de colocar la referència] Assumim que les lleis de naturalesa
(humana) determinen una homogeneïtat entre el Tot humà (filogenis, espècie)
i nivells individuals (ontogenètics), tractant de poders humans corporals,
emocionals i mentals, ignorant desviacions ab-normals fora d’aquest abast
de propietats Espècies-Individual, naturalment-determinades.
[166]
of which both constitute and define what I mean be “EL”
=
[167]
Aquí hi ha al menys tres diferents nivells barrejats: La LÒGICA d’una Filosofia
(LR o LE...), la qual determina aquesta FILOSOFIA (Racionalisme, Teoria
E), la qual també determina, amb els seus valors, significats, relacions,
etc. a la mateixa REALITAT ( EROS = els altres éssers humans, animals i
plantes, planeta... fins i tot el significat donat individual i socialment
a aquests grans conceptes...), ja què determinen la nostra actuació sobre
ella.
[168]
Al meu entendre, el que determina molt la nostra experiència humana és precisament
el que nosaltres pensem sobre aquests grans principis o conceptes. Crec
que és això el que vol expressar en Patrick, però no n’estic del tot segura.
[169]
“Mort” seria sobretot allò que va estar viu i ja no ho està, i també seria
gairebé sempre considerat “orgànic” pels científics.
[170]
Les guerres es poden considerar naturals? Després de tot, són “fets”, existeixen,
formen part d’ “el que és”. Si diem amb S. Agustí que el que és natural
és bo, aleshores hauríem de definir “natural” de forma que les guerres no
hi cabessin, dins de l’atribut “natural”, potser definint “natural” com
acord amb l’esperit d’Eros, i “antinatural” com mancat de l’Esperit d’Eros.
Després de tot, som l’única espècie en que els seus components es dediquen
de vegades a matar-se massivament, el qual no sembla que hagi d’estar massa
acord amb les lleis naturals (veure Annex XX sobre la Naturalesa Humana).
Una
altra qüestió seria que, si vivim una situació de guerra, haurem d’acceptar-la,
no perquè sigui “bona”, sinó senzillament, perquè “hi és”. A més, fins i
tot una guerra pot considerar-se “bona” a algun nivell i en algun sentit,
per exemple perquè és defensiva contra una situació encara pitjor, etc....
És difícil que cap cosa es pugui considerar al 100% “bona” o “dolenta”...
[172]
Patrick només escriu “What”
[173]
Mite grec que posa de relleu el càstig de Zeus a l’home que supedita la
naturalesa (el foc) com un mitjà per obtenir més finalitats (d’immortalitat)
pensades prèviament.
[174]
En tot cas serà segons la lògica clàssica racionalista
L1, amb els seus 3 principis que només acostumen veure com a possibles dues
possibilitats. Al menys hi hauria una tercera que seria viure més o menys
en harmonia, i que és la que es dóna en la pràctica. Però sí que podria
ser cert que aquesta “mig-harmonia” estigués construïda de moments harmònics
i disharmònics.
[175]
Seria per exemple la consideració de què els productes del nostre intel·lecte
no tenen a veure amb el nostre inconscient, emocions, desigs...
[176]
Tanmateix, aquesta frase de Pascal no pressuposa que pensar sigui l’única
ni la més important activitat humana. Cal entendre també el Racionalisme
com una revolta i una alternativa contra una Església Catòlica que opinava
majoritàriament que “pensar” era un acte de supèrbia humana.
[177]
indivisible, inseparable del seu Tot del que n’és una part pròpia.
[179]
ASSUMPCIÓ 1 (de caire religiós): Eros uneix l’individu
amb el Natural Tot.
ASSUMPCIÓ
2 (també de caire religiós): L’espiritual Eros és la mateixa cosa
que la Part pròpia espiritual del Natural Autoflot. Estem “banyats” literalment
pel Natural Autoflot, i més encara, som part d’ell.
[180]
aquí em falta la paraula que es va treure “in”... en la Lògica 3...
-
