Ir a la versión castellana	Necesitaràs l'Acrobat Reader Si no el tens, doble click...		Pàgina preparada per a una resolució de 1024 x 768
Només text

MAIG 1970 ELS JESUÏTES DE LA MISSIÓ OBRERA ENTRE DOS GENERALS General Franco "Caudillo de España por la gracia de Dios" Pedro Arrupe Prepòsit General dels jesuïtes	Capítol XII Per anar acabant... Secció Quarta Punt final: A manera d'homenatge merescut
Un estudi de les reaccions que es van produir en el col·lectiu jesuític de Missió Obrera al saber que el P. Arrupe -en el seu viatge a Espanya del maig del 70- faria una visita a Franco A manera de pròleg Índex general A manera de "Nihil Obstat" La meva correspondència amb...	Contingut d'aquest capítol
	* Els que eren superiors també recorden: Urbano Valero * Nous documents trobats: noves puntualitzacions * La reunió de Roma: la Missió Obrera a judici * Punt final: A manera d'homenatge merescut

Punt final

A manera d'homenatge merescut

Benvolguts amics:

En el desè aniversari de la mort del P. Arrupe, els Superiors de la Companyia -com recordareu- ens van animar a fer present la seva figura. Els Provincials d'Espanya van promoure L'ANY ARRUPE (publicacions i estudis, presència mediàtica, guions de reflexió personal, audios i videos, etc.).

La nostra Província no es va voler quedar al marge. A la reunió de Superiors del 3 de febrer 2001 van començar a "posar fil a l'agulla". Vau participar, exposant la vostra experiència personal de coneixença del P. Arrupe, en Pep Vives i l'Ignasi Salvat. I en el diàleg posterior, entre altres coses, es va "veure la conveniència que aquests testimonis vius arribin a les comunitats i especialment als més joves de la Tarraconense que no van viure l'etapa Arrupe".

Fill obedient a totes les exhortacions dels Superiors de la Companyia, jo també m'hi vaig animar. Membre de Missió Obrera, em va semblar "honest" recordar un dels episodis (en el qual jo no hi vaig tenir cap participació) de les relacions del P.Arrupe amb la Missió Obrera d'Espanya i així vaig decidir fer "un estudi de les reaccions que es van produir en el col·lectiu jesuític de Missió Obrera al saber que el P. Arrupe -en el seu viatge a Espanya del maig del 70- faria una visita a Franco".

En un principi, molt ingènuament, vaig tenir la il·lusió que aquest estudi pogués tenir una autoria més col·lectiva del grup de Missió Obrera d'Espanya, i així ho vaig proposar en els Exercicis de Lamiarrita de l'agost del 2001. Ja vaig veure que la gent "no estaba por la labor". Era com un tema tabú.

L'"estudi" no volia ser cap tesi (encara que hagi tingut la durada de moltes tesis de jesuïtes), sinó més aviat una "simple recollida de documents i de «retazos de memoria»".

Per comprendre bé "les reaccions que es van produir en el col·lectiu jesuític de Missió Obrera" era necessari fer veure que aquestes reaccions no eren de "quatre exaltats", sinó que altres jesuïtes -a títol personal o a títol col·lectiu- també van saber reaccionar-hi. Álvarez Bolado parlarà del "haz de cartas que el General recibe".

Per aquest motiu em va interessar molt l'existència de dues cartes del mes de febrer del 70 al P. Arrupe d'un grup de jesuïtes de Catalunya, a qui jo he anomenat "la flor i nata" o els VIP de la Província. Dues cartes, ja que us va semblar que el P. Arrupe no havia volgut ni llegir la primera; a la segona vau afegir la paraula "SOLI".

En l'argot jesuític aquesta paraula significava que la carta no havia de passar pels filtres de secretaris i secretàries i que la carta devia de ser llegida només pel propi P. General. Era, al mateix temps, una manera d'imposar al P.Arrupe l'obligació de llegir la carta.

L'any passat el P. Urbano Valero em va dir que no recordava la vostra carta. Us agradarà saber que a alguna de les meves preguntes, us venia a donar la raó.

També aquesta pregunta us tocava a vosaltres:

Aquestes cartes vostres cal relacionar-les amb altres documents que Josep M. Vallès, ja a l'any 1968 (primers rumors d'una visita del P. Arrupe a Espanya) va fer arribar al P. General. El P. Arrupe va donar una resposta per carta a la del jove jesuïta Josep M. Vallès.

Però, i a vosaltres? Li mereixia més respecte un jove estudiant que un Ramon M. Torelló o que un Joaquim Roa o un Josep M. Borri? Com és que el P. Arrupe no donava resposta a tot un Rector del col·legi de Sant Ignasi de Sarrià, el collegi on jo em guanyava la vida mentre estudiava teologia? (cosa que el P. Arrupe a Granada va afirmar que era impossible).

Com és que el P. Arrupe, considerat "home de diàleg", no us va donar cap resposta?

Vista la llista dels vostres noms (l'Assistent d'Espanya d'aquell temps, el cosí de la meva mare, li podia informar molt bé sobre vosaltres), ¿hagués estat fora de lloc que us hagués invitat a un parell de vosaltres a mantenir una conversa a Roma?

Donant "la callada por respuesta" no es desqualificava a si mateix per mantenir, com ho va fer a l'escola del Clot, que "quería hablar y tener un diálogo sereno con ellos". Potser si hagués tingut aquest "diálogo sereno" amb un parell de vosaltres el mes de febrer, els jesuïtes de Missió Obrera, juntament amb altres, no s'haguessin vist obligats a "refusar trobar-se amb el general del seu ordre, de visita a Barcelona", com anunciava le monde.

Potser si el mes de febrer hagués utilitzat aquests "otros procedimientos" que hi ha a la Companyia de Jesús ("diálogo, contacto personal, de mutua conferencia, hablar entre hermanos"), no hagués hagut, per part de la gent de Missió Obrera, "una contestación de este sentido y queriendo repartir cartas para que la gente se entere" (segueixo recordant paraules d'ell a la reunió de El Clot).

Si el mes de febrer no va voler acceptar un diàleg amb vosaltres, quina autoritat moral tenia tres mesos més tard per parlar de "la evitación del diálogo" per part dels jesuïtes de Missió Obrera?

Suposo que tots aquests anys heu viscut amb un cert neguit al profund del vostre cor: com és que el P. Arrupe no ens va contestar?

Crec que les meves investigacions poden alleujar els vostres ànims: el P. Arrupe no us tenia cap mania ni volia mostrar cap menyspreança envers vosaltres. Simplement, seguia un criteri seu.

En una carta seva del 10 de març de 1967 al P. Juan Manuel Vélaz, Provincial de Loyola, li remet una còpia d'una "carta que acabo de recibir y que firman: Begoña Linaza, Bonifacio Rojo, Valeriano Gómez Lavin, Juan José Palacios, Secundina Saiz, Mercedes Rodeño". Suposa que "ellos serán los que viven con el P. Armentia y ellas las que de modo especial le siguen". Acaba comunicant-li que no els ha donat cap resposta, ja que no acostuma contestar les cartes col·lectives.

Aquest seria el criteri que també va seguir amb vosaltres... Ja sabeu que les decisions col·lectives semblaven que no encaixaven bé amb l'esperit religiós.