| Qui ho havia de dir: tenia un nom
fet a mida per a composar tangos i va haver d´acabar
interpretant versions experimentals de la dansa més
bella de totes les dances que es fan i es desfan... Ivan
Petrovich Pavlov era un fisiòleg rus que s´avorria
a la vida i que, gràcies a això, va aconseguir
el Nobel de Medicina l´any 1904; car és ben
conegut que els qui s´ensopeixen miren de distreure´s
com poden, bé sigui fastiguejant als altres, col.leccionant
coses insòlites o aixecant-se d´hora amb
ganes de redimir el personal.
Ivan Petrovich Pavlov es va realitzar tot experimentant
amb animals i aplicant les conclusions als seus conciutadans.
La pràctica consistia a tenir uns gossos engabiats,
conectats a unes provetes per on feia circular les secrecions
salivals i gàstriques. Invariablement, abans de
donar-los de menjar, Pavlov repicava una campaneta i observava
la producció de mucositats.
Al cap d´un temps, és clar, tothom ho haurà
endevinat, tothom menys Pavlov, perquè ell va necesitar
anys i panys per arribar a la mateixa deducció,
no calia donar de menjar als gossos per a que salivessin.
En sentir la campaneta, ho feien tots sols. Els animals
havien establert la relació, ves quin remei, entre
el repic i l´hora del pinso. Havien adquirit el
que els investigadors anomenen un "reflex condicionat".
Els gossos aprenien de manera automàtica allò
que alguns psicòlegs els cal estudiar durant quatre
cursos d´universitat.
Doncs bé, la pràctica del Reflex Condicionat,
amb majúscula, continua, ara, tan d´actualitat,
o més, que llavors. Ara més que mai. Entre
tots ho farem tot. La feina ben feta no te fronteres.
Espanya va bé i Catalunya, encara
millor. Som sis milions.
Es més, jo diria que, en el cas d´Alforja,
malgrat ser només mil i escaig, anem camí
de convertir-nos en un punt de referència de la
ciència mundial.
Resulta que, quan vaig arribar al poble, vaig trobar molt
original el sistema d´altaveus municipal. Allò
que a d´altres països s´utilitza per
a alertar la població en cas d´incendi, inundació,
huracà, tifó, allau, Khomeini, o maremot,
servia aquí per a convocar reunions, ep, de l´Associació
de Dones, encarregar els sopars dels qui fan, ai, quaranta
anys, avisar-te de quan et toca, ui, la injecció,
i anunciar les excel.lències, uix, del peix fresc
de Les Borges del Camp.
Per sort, o per desgràcia, ves
a saber, no vaig trigar gaire a observar una certa correlació
entre el funcionament dels altaveus i l´apocalipsi
dels serveis més elementals. Sonava una sardana
i les aixetes començaven a fer soroll de budells,
com els gossos d´en Pavlov. Tocava la tenora i s´apagaven
els llums, com al Moscou pre-revolucionari de finals del
segle XIX. De fet, no cal ni obrir les finestres per capissar
el que esbomba el ban. Fins i tot jo, que sóc home
i de ciutat i, per tant, tres vegades ruc, ho he acabat
copsant sense necesitat de repeticions: Un toc de sardana
equival sovint, a passi-ho bé l´aigua de
l´aixeta, o adéu siau l´electricitat.
No és gens extrany, doncs, que, ara, cada cop que
sento que arrenca la cèlebre sardana d´en
Pavlov, si em dona temps, perquè la cosa cada vegada
va més accelerada, m´afanyi a omplir safareigs,
tines, ferrades i bujols, m´esmerci a desconectar
la cafetera, la planxa i el forn, i m´apressi a
preparar llànties, gresols, llumeneres i fanals.
Podríem dir que, ves, quin remei, a l´igual
que els gossos del fisiòleg, jo també m´estic
fent el reflex condicionat. Al reflex condicionat del
babel, la penombra i l´ariditat.
En canvi, els haig de confessar que em sobte que el meu
gos, el Tro, tant llest ell, en general, no n´hagi
extret les lliçons pertinents, no pesqui el missatge
pregon dels concerts de la tan afamada Cobla Municipal.
El Tro, cada volta que li arriba a les orelles la dansa
més bella de totes les danses que es fan i es desfan,
en lloc de córrer a omplir-se el tassó d´aigua,
per exemple, o en comptes de procurar-se una espelma,
per continuar llegint a la fresca l´obra completa
d´en Joan Maragall, es posa a udolar, com si fos
un llop i no un pastor alemany.
I, ara, vostès em perdonaran, però els haig
de demanar un favor. Veiem si algú em podria ajudar
a sortir d´aquesta perplexitat tan animal: Lladrugarà
el Nacional, un reflex que ara ve condicionat mitjançant
la coneguda sardana d´en Pavlov i la no gensmenys
impenitent xarxa d´altaveus municipals?.
Joan Nogués |
