Apreciado Alfredo:

Continuem... Ja veus que he deixat passar gairebé dues setmanes, en què m'he entretingut investigant. És més exacte la primera part de la frase ("m'he entretingut") que la segona ("investigant"), ja que m'he dedicat a llegir coses sobre el famós "Testimonium flavianum", sobre el qual ja porto publicades (al meu web, que ningú no es cregui que ja em publiquen a Trotta) tres páginas, sota la pregunta de si Jesús havia arribat a ser un "objecte" dels historiadors d'aquell temps.

No sé si faig bé de llegir autors "ateus" (i ateus militants) i autors "miticistes". D'aquests últims, ja saps que, des de fa uns anys, vaig citant Earl Doherty. Algun paràgraf seu l'he copiat un munt de vegades: m'agradava allò d'"Una diversitat descontrolada"

Els documents posen de manifest un panorama del primer cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats i sectes, rituals i creences…

Tota aquesta diversitat reflecteix expressions independents de les tendències religioses més àmplies del seu temps, basades sobre la expectativa del Regne del Déu, i sobre la creença en una força divina intermediària que proporciona el coneixement de Déu i un camí a la salvació.

Només amb els evangelis, molts d'aquests elements foren reunits per produir la figura composta de Jesús de Natzaret, posada en una història midràshica sobre una vida, ministeri i mort localitzada en el temps d'Herodes i Ponç Pilat.

Encara que això ho digui un "miticista", ho puc anar repetint?

Com una figura històrica concreta va poder donar origen a tantes interpretacions diferents?

Ahir vaig acabar de llegir, en aquells minuts ja nocturns, TEXTOS GNÓSTICOS. BIBLIOTECA DE NAG-HAMMADI (Trotta, 1997). Una mica de tot aquest batibull d'eons, arconts, autoengendrats... procedeix de "Jesús i els seus", de la mateixa manera que creuades, inquisició, destrucció de les Índies (amb els seus indis i índies) són també, com tu molt bé dius, cristianisme.

Que n'és d'apassionant el debat dels orígens del cristianisme!

Quan Tacià el Siri, un dels apologetes del segle II, demana en el seu DISCURS ALS GRECS ( vEpistolh. pro,j {Ellhnaj) que admetin que els "cristians" (em sembla que Tacià no empra aquesta paraula) han creat mites (muqologou/ntaj) semblants (w`j wvmoi/j) als seus, pensa només en el Jesús "que anduvo en la mar" o també en "ese Jesús del madero"? A qui el poeta no volia cantar...

M'he de creure a Frank R. Zindler (un "atheist" confés i militant) quan diu que Orígenes no sabia on era Natzaret? Jo no puc posar-me ara a llegir totes les obres d'Orígenes...

Sabia John Dominic Crossan, a qui he seguit força, que Orígenes no sabia on era Natzaret? Si no ho sabia, com és que un "atheist" sap més que ell? I potser, també més que John P. Meier? I si ho sabia, per què m'ho ha amagat? A la llarga història de l'Església no només s'han amagat "abusos sexuals"...

Anem a un altre tema d'aquesta darrera setmana que, potser, té més connexió amb el nostre temari...

Ha mort José Mª Castillo. La notícia de la seva mort em va arribar per diversos canals. Un d'ells, el del grup de whatsapp dels amics de Rafa Yuste, on intervinc ben poc. I aquesta vegada vaig vèncer la temptació d'intervenir-hi.

De Castillo i Estrada podria recordar una carta que vaig escriure al P. General (i a seva resposta, quan els van "expulsar" de la Facultat de Granada. Així ho escrivia a l'amic Rafa Yuste, per aquells anys per Nicaragua:

La temptació que vaig vèncer va ser no enviar al grup de whatsapp el que fa uns quants anys escrivia a Pope Godoy, mort fa ara uns quants mesos, del qual també es va parlar en aquest grup: Pope em deia: "Miquel, yo alucino contigo". I jo li replicava:

Yo también alucino a veces: de dónde saca José M. Castillo su afirmación de que "Jesús llevó a cabo la revolución más asombrosa que se ha producido en la historia de las tradiciones religiosas de la humanidad".

En carta a un altre amic, potser de manera més col·loquial, com sant Ignasi demanava que s'acabessin meditacions i contemplacions, li deia

Otro que, según mi modesta opinión, también se pasó "tres pueblos" como ahora se dice, fue José María Castillo, al afirmar en la contraportada de su Ensayo de Cristología (LA HUMANIZACIÓN DE DIOS), publicado en Trotta: "Jesús llevó a cabo la revolución más asombrosa que se ha producido en la historia de las tradiciones religiosas de la humanidad."

També m'ha arribat, des del mateix grup de whatsapp, l'article (que no podia faltar) publicat a el país de Juan José Tamayo, qui alguna vegada ja ha sortit a la meva web (per exemple: Afegir a la llista Juan José Tamayo Tamayo? A quina llista?)

En el terreno teológico hizo contribuciones luminosas que resumo en estas cuatro: la humanización de Dios, la humanización de Jesús de Nazaret, el declive de la religión y el futuro del Evangelio. Para él, la principal y más original aportación del cristianismo a las tradiciones religiosas de la historia es que Dios se humaniza en Jesús de Nazaret y el Trascendente se hace presente en la inmanencia.

Em sembla que la primera "contribución luminosa" (la humanització de Déu) entra de ple en el temari dels nostres darrers "intercanvis". No estàvem, més o menys d'acord, que davant del Tu Absolut, només ens quedava una cosa semblant al balboteig d'un "om!" o d'un "uhhmmm", que venien a ser el mateix? Un "Om!" i un "uhhmmm" que podia amagar la pregunta -i la resposta, potser- de si el Tu absolut és invocable. O si aquest Tu Absolut ha donat mai resposta a alguna invocació humana.

Amb un "om!" acabaves el teu después de cristo i amb un "uhhmmm" acabava Juan Masiá algunes de les xerrades quan va venir de predicador a Lamiarrita. En aquest honor t'havia precedit el 2008 ⁽¹⁾ i Castillo ja ho havia fet el 1995. I Pope Godoy el 2006 ⁽²⁾.

Tu et referies a Martin Buber, jo em referia una mica a Georges Morel, qui va passar per tràngols semblants als de José M. Castillo. Per a Morel, que preferia parlar de L'Autre, del totalment i sempre l'Altre, aquesta "humanització de Déu" seria un veritable disbarat, un disbarat ja comès més d'una vegada a "las tradiciones religiosas de la historia". Per a Morel, aquesta "humanització de Déu" no seria de cap manera una "aportación original", sinó la repetició d'un guió.

Una "humanització de Déu" no es donava ja a la Grècia clàssica? Calia que algú vingués, segles després, per "humanitzar" el Déu d'Homer?

A alguns no els semblarà bé que em dediquis certs paràgrafs, no fos cas que perdés la meva habitual humilitat:

Y lo que escribes al respecto en el "recuadro provocativo", más clarito y mejor que las 12 tesis de Spong, me parece irrefutable.

Bé, doncs en un dels punts del requadre, quan encara no havia llegit Morel (però sí d'altres, entre els quals Eugen Drewermann), deia:

...que el "Déu encarnat" és un bon exemple de la inculturació en el paganisme grec...

Aquesta "humanització de Déu", obligaria a canviar el parell de línies finals de la teva darrera carta?

Si el Hijo Jesús es toda la revelación de Dios, estamos aviados. No solo estamos ahora "sin noticias de Dios". Realmente la humanidad nunca ha tenido noticias fiables suyas.

O el darrer paràgraf d'una de les teves cartes anteriors?

Así que a la pregunta "¿a qué Señor apelamos?" Buber responde: al Tú absoluto. Pero quienes todavía hoy apelan, discrepan mucho sobre el destinatario de su invocación o de su plegaria. Algunos sospechamos que apelan al vacío o a una intimidad personal propia: a un "deus intimior" equivalente a un "ego intimior"; y que la modalidad más pura del rezar es un rezar sin esperanza.

Sí, el "He estat resant al no res" del jesuïta de silencio, la pel·lícula de Martin Scorsese, però no sé si aquesta frase (3) surt a la novel·la de Shusaku Endo (1966).

Veig que cites Paul Knitter. Suposo que el vaig començar a conèixer quan em vaig posar a llegir (amb viatge inclòs a Guatemala) coses sobre la Teologia Indígena. Després he resumit en Veritablement, però no únicament el capítol IV (Unicidade de Jesús revisada) del seu llibre jesus and the other names (1996) (Jesús i els altres noms).

I Panikkar també ha sortit ja en el nostre "intercanvi": "este Dios de los pobres, que tan tarde parece haberse despertado, para los millones de vencidos y explotados en estos últimos miles de años no les ha aportado mucha consolación" ⁽⁴⁾ . La lectura d'una cristofanía em va animar a escriure una pàgina (Al cor de la terra? Al si del Pare? Són intercanviables?) on copiava un text de Qohelet, aquell autor bíblic a qui -segons sembla- admires.

...puede que haya ironía en Qohelet: ironía crítica dentro del judaísmo, frente al judaísmo profético y al mesiánico, e incluso frente al sapiencial y moral de otros libros, una ironía alimentada de lugares comunes del helenismo -hedonismo, estoicismo, escepticismo- de su tiempo. Desde luego, es Qohelet la pieza bíblica que mejor se deja conciliar con otras tradiciones.

Possiblement, el text de Qohelet no l'has escoltat mai a cap missa de funeral... Si vinguesis al meu...

Què? Ho deixem aquí per avui? Encara que el "junto y de una vez en esta sola palabra" de Joan de la Creu donaria per continuar: ¿suma teología / sumo ateísmo?

Ben cordialment

>Miquel

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 26 novembre 2023

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el bisbe episcopalià (2000)
    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

Traducció pròpia a partir del text anglès Vols recordar el què és un midrash? Una explicació del bisbe John Shelby Spong Forces divines intermediàries Un text d'en Roger Haight I aquest altre, més breu, d'n John Hick El "Fill" intermediari: text d'en Earl Doherty

Què pensar d'aquest text? Una diversitat descontrolada Els documents posen de manifest un panorama del primer cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats i sectes, rituals i creences sobre una entitat "Crist/Jesús", la majoria de les quals mostren poc terreny comú i cap autoritat central. També falta qualsevol idea de tradició apostòlica que remuntés a un home humà i al seu cercle de deixebles. Els investigadors dissenyen aquesta situació com una multiplicitat de respostes diferents al Jesús històric, però tal fenomen no és només increïble, sinó que enlloc està testificat amb evidencia. En comptes d'això, tota aquesta diversitat reflecteix expressions independents de les tendències religioses més àmplies del seu temps, basades sobre la expectativa del Regne del Déu, i sobre la creença en una força divina intermediària que proporciona el coneixement de Déu i un camí a la salvació. Només amb els evangelis, els quals van començar a aparèixer probablement cap al final del primer segle, molts d'aquests elements foren reunits per produir la figura composta de Jesús de Natzaret, posada en una història midràshica sobre una vida, ministeri i mort localitzada en el temps d'Herodes i Ponç Pilat. The documentary record reveals an early Christian landscape dotted with a bewildering variety of communities and sects, rituals and beliefs about a Christ/Jesus entity, most of which show little common ground and no central authority. Also missing is any idea of apostolic tradition tracing back to a human man and his circle of disciples. Scholars like to style this situation as a multiplicity of different responses to the historical Jesus, but such a phenomenon is not only incredible, it is nowhere attested to in the evidence itself. Instead, all this diversity reflects independent expressions of the wider religious trends of the day, based on expectation of God's Kingdom, and on belief in an intermediary divine force which provided knowledge of God and a path to salvation. Only with the Gospels, which began to appear probably toward the end of the first century, were many of these elements brought together to produce the composite figure of Jesus of Nazareth, set in a midrashic story about a life, ministry and death located in the time of Herod and Pontius Pilate. Earl Doherty The Jesus Puzzle in a Nutshell

Fuerzas divinas intermedias

La posibilidad de la idea de la preexistencia de Cristo se generó a través del uso de simbolismos judíos o especulaciones acerca de los agentes divinos que operan en el mundo (pág. 185)

Cada vez queda más claro que el desarrollo de la cristología no tuvo lugar por vía de inferencias o deducciones a partir de la doctrina y los dichos de Jesús... Tampoco hay una evolución gradual desde una cristología de bajo contenido a otra cristología elevada posterior. El desarrollo de la cristología es desigual, diferente en las diversas comunidades y contextos. El progreso de la cristología no es un desarrollo lógico del mensaje de Jesús o del mensaje sobre Jesús resucitado. El mejor contexto para situar la evolución de la cristología es la comunidad de culto... Larry Hurtado ha ofrecido una explicación de este desarrollo a la luz del trasfondo de un intento de conservar el monoteísmo judío por medio de agentes divinos. Con esta expresión se indican las figuras celestiales que ocupan una posición secundaria respecto a Dios y actúan en nombre de éste en el mundo. Es ésta una categoría análoga y general, puesto que hay muchas clases diferentes de agentes y operaciones: ángeles, patriarcas elevados al cielo, etc. A la luz de la experiencia de la exaltación de Jesús, la comunidad cristiana se relaciona con él como ser divino. Pero no lo consideran Dios con un culto propio. La devoción a Jesús no implicó que se le confundiera con Dios o que se hiciera un segundo Dios. Más bien se le veía como un agente de Dios según la tradición. (pág. 195-196)

Roger Haight
Jesús, símbolo de Dios

Con todo se ha argumentado... que para Pablo, Jesús era un ser preexistente que Dios envió al mundo -una idea que podría estar ligada a concepciones judaicas de entidades intermedias (Sabiduría, Palabra, ángeles...)

John Hick
La metáfora del Dios encarnado

El "hijo" intermediario

El "Hijo" cristiano es también una expresión del concepto religioso primordial de la época helenística, que el Dios supremo es trascendente y no puede tener ningún contacto directo con el mundo de la materia. Él debe revelarse a sí mismo y tratar con la humanidad a través de una fuerza intermediaria, como el "Logos" de la filosofía platónica (griega) o la figura de la "sabiduría personificada" del pensamiento judío; este último se encuentra en documentos como Proverbios, Baruch y la Sabiduría de Salomón. Esta fuerza es vista como una emanación de Dios, su imagen exterior, un agente que había ayudado a crear y sostener el universo y ahora servía como un canal de conocimiento y comunión entre Dios y el mundo. Todas estas características forman parte del lenguaje utilizado por los primeros escritores cristianos acerca de sus espirituales "Cristo Jesús", una figura celestial que era una versión sectaria judía de aquellos mitos imperantes y patrones de pensamiento.

THE INTERMEDIARY SON

The Christian "Son" is also an expression of the overriding religious concept of the Hellenistic age, that the ultimate God is transcendent and can have no direct contact with the world of matter. He must reveal himself and deal with humanity through an intermediary force, such as the "Logos" of Platonic (Greek) philosophy or the figure of "personified Wisdom" of Jewish thinking; the latter is found in documents like Proverbs, Baruch and the Wisdom of Solomon. This force was viewed as an emanation of God, his outward image, an agency which had helped create and sustain the universe and now served as a channel of knowledge and communion between God and the world. All these features are part of the language used by early Christian writers about their spiritual "Christ Jesus", a heavenly figure who was a Jewish sectarian version of these prevailing myths and thought patterns.

Earl Doherty
The Jesus Puzzle in a Nutshell

¿Quién es Georges Morel? El que va publicar le monde en morir Georges Morel. La crítica de Paul Valadier, jesuïta, redactor en cap de la revista Études (1981-1989), a Georges Morel en su obra jésus-christ ou dionysos, publicada en 1979. Per què interessar-se en Georges Morel? Un text d'André Ardouin, monjo de l'abadiat de Saint Martin de Ligugé I tots els artícles en què he anat resumint pàginas de Georges Morel

Un text del Qohelet (Ecc 3, 19)

Perquè el destí dels homes
i el destí de les bèsties és el mateix:
la bèstia mor i l'home mor.
Tots dos tenien el mateix alè de vida.
L'home no és pas més que la bèstia:
tots dos són efímers.

(1)	El meu comentari (La novedad de 2008) en carta a Rafa Yuste
(2)	El meu comentari (Mantenir les distàncies entre Jesús i els evangelis) en carta al mateix Pope Godoy
(3)	I jo afegia: "Però no cal la crua representació dels martiritzats per donar versemblança a aquesta frase. Possiblement, més d'un monjo, després d'anys de plàcida estada al monestir, amb la seva pregària al ritme de les hores, hagi pogut exclamar en morir el mateix: "He estat resant al no-res".
(4)	Dios en las religiones. V CONGRESO DE TEOLOGÍA. Madrid, septiembre 1995

 ⁽²⁾,